dimarts, 28 de desembre de 2010

Una de les primeres vegades.

Fa uns dies, arran d´un comentari (amb enllaç inclòs al YouTube) fet pel company "blogger" Podi  al post "Arriben dies de...", vaig retrocedir gairebé vint anys enrera cap als inicis dels meus gustos musicals i de retruc a la que va ser una de les moltes meves primeres vegades. Aquestes moltes primeres vegades que hom experimenta durant la fràgil etapa de l´adolescència i que pel fet de ser-ho i de tenir lloc precisament en aquest moment, sempre es guarden en el record com quelcom d´únic i d´especial. Aquestes moltes primeres vegades que, com acostuma a passar sovint, el pas del temps s´encarrega de polir i de donar una lluentor més intensa de la que originàriament varen tenir.
Concretament aquesta una de les primeres vegades, va ser a l´agost del 88 quan, amb part dels diners que m´havien donat pel meu aniversari a la butxaca i amb els meus setze anys nous de trinca, carregat de reaccions hormonals que em canviaven per dins i per fora, i ple d´il·lusions encara infantils, vaig entrar en una botiga de discos i per primera vegada vaig comprar un disc.Potser si hagués entrat en una perfumeria hagués comprat també la meva primera colònia que, tal i com dictava l´anunci de l´època, no podia ser altra que "Chispas". Vist ara, sembla que l´acte en si que no tingui res de particular: hom entra en una botiga qualsevol, compra, paga i se´n va per on ha entrat. Però per a mi llavors, entrar sol en una botiga (i a més de discos) i prendre la decisió de comprar allò que jo volia, que era només per a mi, va significar un dels primers i petits passos que tot adolescent dóna envers al llarg camí de la maduresa. Pot semblar exagerat, però jo ho veig així. Aquell dia per tant, amb aquest gest força prosaic, vaig sentir-me una mica més gran. Una mica més independent al poder escollir la música que a mi m´agradava i que diferia en molt a la que els meus pares escoltaven els diumenges i festes vàries al menjador de casa, convertint-la d´aquesta manera en la (forçada) banda sonora de la meva infantesa.
Aquest primer disc, ja ho haureu deduït pel dibuix que acompanya a aquestes paraules, va ser "Descanso Dominical" del grup ja desaparegut (com els seus integrants en el panorama musical encara que vagin fent de les seves en solitari) Mecano. En aquell llunyà agost del 88, hagués pogut escollir un altre disc d´un altre grup o cantant, però va ser aquest. El que tindria l´honor de ser el primer de tots els que després vindrien. Des de la perspectiva dels anys, i en vista de que aquest grup, encara que considerat important dins la història del pop espanyol, sempre ha estat classificat, tan pel seu estil com per les lletres de les seves cançons, una mica cursi, "pijo" i d´escàs fonament musical, de ben segur el meu particular gust dels setze hagués estat més ben considerat si per a la meva primera vegada  hagués escollit els consagrats Dire Straits, Bruce Springsteen o Pink Floyd (tots ells i molts d´altres van ser descoberts i seguits més tard). Tanmateix però, encara que jo mateix me´n faig creus dels rumbs tan eclèctics que han pres els meus gustos musicals al llarg dels anys, no he de renunciar ni m´he d´avergonyir ara de dir que a mi aleshores m´encantava la música dels Mecano; el grup i en particular la seva cantant quan encara el seu cos no havia esdevingut un magatzem de silicona i botox; que ells eren els autors de les cançons que jo posava als meus somnis d´adolescent i que no em cansava d´escoltar una vegada i altra totes les peces d´aquesta primera adquisició musical fins al punt de saber-me-les totes de memòria. Inclús aquelles tres (Laika; Hermano sol, Hermana Luna i Fábula) que només estaven incloses en l´incipient format CD i que alguns afortunats companys de classe ja tenien i ens gravaven als menys afortunats (tecnològicament parlant) en cintes TDK de crom. Si Demis Roussos o la Olga Guillot (recentment desapareguda) em van acompanyar durant la infantesa, les cançons de Mecano i més concretament les d´aquest disc em van acompanyar durant la meva adolescència coincidint amb els inoblidables, innocents, entranyables i esbojarrats anys a l´institut.
Després van venir més sants, aniversaris, Nadals, classes particulars i "feinetes" que em van permetre comprar el que ja s´havia convertit en la meva droga en forma de discos de vinil i més tard del ja estès CD. Però puc assegurar que cap d´ells va tenir el mateix significat, el mateix pes específic que va tenir aquest "Descanso Dominical" el qual, juntament amb l´època de la meva vida del que forma part, espero que m´acompanyi en el meu record Un año más i per molts més.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Pròlegs (del grec πρόλογος).

És força freqüent trobar un pròleg més o menys extens en aquells títols que porten l´etiqueta de "clàssics literaris" i en altres que, encara que no ho siguin, mereixin ser-ne portadors per si de cas algun dia ho puguin arribar a ser. En termes esportius, podríem dir que els pròlegs són una mena de precalentament que es fa abans de jugar el partit de classificació per a la Copa de Sant Llorenç de Morunys; o un tipus de preparació psíquica necessària per enfrontar-nos amb garanties a la teca impresa que ens està esperant i evitar d´aquesta manera que se´ns pugui enxampar en calces. També les obres que el porten, augmenten en gran messura el grau de prestigi que ja sense ell ostenten. Per tant és llògic fer l´associació mental de que si hi ha un pròleg vol dir que el que està contingut en les dues-centes cinquanta-quatre pàgines posteriors és important, i si algú considera que ho és, pot ser que el que hi hagi escrit sigui bó i si és bo, és força probable que ens agradi.

Normalment aquestes primeres pàgines van signades per un expert en la matèria que, amb un propòsit més o menys didàctic i gens autocomplaent (què va!), explica als seus esforçats i involuntaris lectors, vida i miracles de l´autor en qüestió, el qual (invariablement) va exercir amb el seu particular i depurat estil, una gran influència a tota una generació posterior d´escriptors que, com ell, ara també gaudeixen d´un merescut reconeixement; emmarcant la seva extensa obra dins de l´agitat context polític, econòmic i social que li va tocar viure a les acaballes d´un segle que, ves per on, li va tocar viure.

No sé a vosaltres, però el que a mi normalment em passa amb els pròlegs és que em fan molta mandra i també una miqueta de por. Mandra perquè trobo que són un gruixut obstacle a salvar interpossat entre les cobertes i el primer capítol del llibre; i por perquè a vegades en aquests se´ns desvetllen parts argumentals de la novel·la a les que hom voldria arribar verge. Per tant, el que normalment faig és saltar-me´ls i anar directe al gra. Això no evita que em resulti una mica incòmode començar un llibre per la pàgina quaranta-cinc, ja que tinc la sensació com si estigués fent trampes, però penso i m´autopregunto: ¿Per què he de llegir-me tota una parrafada introductòria que jo no he demanat que hi sigui, si encara no sé si em seduirà la història que l´autor vol explicar-me en les properes dues-centes pàgines; ni sé si de retruc sentiré un cert interés cap la seva persona, vida i proeses vàries? Si m´agrada i m´interessa el que aquest m´ha explicat, ja em llegiré les excel·lències que el sabi en la matèria ens prologa. Per tant crec que els pròlegs haurien d´anar a les darreres pàgines del llibre transmutant-se d´aquesta manera en postfacis o epílegs, per donar una llògica a l´ordre de lectura del llibre. Si quan arribem al punt i final de l´últim capítol ens sentim encara amarats de l´èxtasi literari donat pels centenars de línies precedents, continuarem endavant sadollant el nostre interès en aquelles que surten de la font de l´epíleg. Si per contra, la novel·la ens ha avorrit d´allò més, de ben segur que ens importarà tres raves el que hi puguem trobar escrit a l´epíleg, per tant tancarem (sorollosament) el llibre tan bon punt arribem a aquell punt i final que semblava no hagués d´aparèixer mai davant els nostres ulls.

Tot això ho dic perquè en la novel·la de Mercè Rodoreda "Mirall Trencat" (tot un clàssic) hi vaig trobar un pròleg, que encara que estigués signat per la mateixa autora, me´l vaig saltar com marca la meva tradició. Però sorprenentment a l´acabar el llibre vaig sentir la necessitat de tornar a les primeres pàgines per llegir-me´l. Volia saber més i vaig saber-ho. Tenia curiositat i la vaig satisfer.L´experiència bé es mereix ser explicada independentment en un post apart, convertint aquest, que arriba a les seves últimes paraules, en un innecessari i gratuït pròleg d´aquell que esdevindrà.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Arriben dies de...





Dies de...he d´anar pràcticament per obligació al sopar d´empresa i francament, no em ve gens ni mica de gust d´anar-hi amb els meus teòrics "companys",  a llocs plens a vessar d´altra gent teòrica com nosaltres, celebrant altres sopars d´empresa amb amics invisibles que riuen i criden dins d´una atmosfera asfixiant de falsa cordialitat, bon rotllo i hipocresia pels núvols.


Dies de...vinga va, compra´m una participació de loteria de Nadal de l´equip de futbol on juga el nen / pel viatge de fi de curs de la nena / del forn de la cantonada / del club de petanca del casal d´avis; només val 3 euros però en jugues 2.50. Si no toca, no els tiris! ja que també sortejem un televisor LED Philips amb blue-ray incorporat, si les tres últimes xifres coincideixen amb el sorteig de l´ ONCE del dia 2 de gener.

Dies de…no ens ha tocat la loteria, però mentre tinguem salut, no cal demanar res més.

Dies de…per Nadal anem a casa dels meus pares i per Sant Esteve anem a casa dels d´ella.


Dies de…sempre ens toca fer el Nadal i Sant Esteve a casa nostra, i a mi no em sap greu de fer-ho, que consti, però em faig gran i se´m fa cada cop més costa amunt fer front a tota la feinada que suposa preparar el menjar per a divuit persones. A més, tothom arriba quan la taula ja està parada i au! el primer que fan es asseure´s a la cadira  i començar a endrapar. A ningú se li passa pel cap de donar-me un cop de mà a la cuina o de preguntar-me si necessito ajut. Ja se sap, gent jove, feina fuig mandra no em deixis!. L´any que bé, si Déu vol, ho farem en un restaurant i fora feina, tú, que a mi també m´agrada que em serveixin.

Dies de…ningú a tastat el pollastre rostit, després de l´escudella tothom ja estava ben tip. Ara ens haurem de menjar les sobralles durant una setmana. Cada any ens passa el mateix. 
Dies de…per Nadal qui res no estrena res no val i cada ovella al seu corral però sobretot "vuelve a casa por Navidad".

Dies de…durant tot l´any he de fer “bondat” pel sucre excesiu a la sang, pel colesterol que me´l genero jo, pressió alta, transaminases elevades, peus plans,...però el metge em dóna permís per menjar com "els altres" i prendre´m una copeta de cava amb els torrons i pels dotze grans de raïm. Un dia és un dia i  un cop a l´any res fa mal. 


Dies de… degut a les incombinables combinacions que van tenir lloc durant dos dies dins del meu estómac de: patates fregides i braves; calamars a la romana; croquetes; dàtils amb bacó; gambes "al ajillo"; ametlles salades; tigres; olives negres, verdes amb os i sense, mortes, farcides d´anxova i de cogombret; escudella i carn d´olla; pollastre rostit amb panses i pinyons segons la recepta de la tieta Lourdes; torrons de xocolata amb cointreau,  d´avellanes, d´arròs inflat que sembla com si fos Crunch, de Conguitos que els agrada tant als nens però que també me´l “fotu” jo, d´Alacant que l´avi no en pot menjar perquè és massa dur i porta dentadura postissa, de Xixona que embafa una mica per tant d´oli però que està bonissim, de crema cremada que tant  agradava a la iaia, pobreta, que al cel sia voltada d´arcàngels; neules cobertes de xocolata i de les normals per fer girar el cava de la copa; tota clase fruits secs (incloent-hi la supercópula hipercalòrica d´avellana dins de figa seca però ben dolça); i a les set de la tarda, amb la taula encara parada, el tradicional pa amb tomàquet i pernil per tirar-ho tot avall; amb un bon sistema d´irrigació a base de cava i vi de tots els colors;.... he agafat una gastrointeritis de mil dimonis que estic evacuant a litres del meu ventre per la sortida d´emergència en forma de femta de consistència fluida. De manera que he de fer uns dies de dieta a base d´arròs bullit i pollastre a la planxa per tornar a estar a punt per a la nit de cap d´any.

Dies de…quan "ells" venen a casa nostra s´atipen de menjar i de beure a dojo, en canvi quan nosaltres anem a casa "d´ells" sembla que els hi sàpiga greu destapar ampolles de cava i obrir paquets de torrons...a més, el cava i els torrons que compren no valen res.

Dies de…jo per cap d´any m´estimo més quedar-me a casa amb la familia, precisament no m´agrada sortir aquesta nit (ni a la de Sant Joan).

Dies de…no sé que regalar per Reis a la meva mare / germà / germana / sogra / sogre / cunyat / cunyada / de fet, ja tenen de tot i quan necessiten alguna cosa ja s´ho compren ells. Em sembla que els donaré un val de regal (regalar diners és "molt fred") per bescanviar a qualsevol botiga i que es comprin el que els vingui de gust. Fora de fer cues i de mal de caps pensant què comprem i què deixem de comprar, què els pot fer il·lusió i què no. Mai els encertem el gust!

Dies de…Pau impossible, de Felicitat imposada i d´un Amor tan artificial com la neu que cau per la façana de El Corte Inglés.

Dies dels imperatius compra, gasta, menja i beu.

Dies de...compri ara i comenci a pagar el febrer.

Dies de...a partir de l´any que ve faré tot allò que sempre a finals de desembre dic que faré l´any que ve.

Dies de… tant de bo ja hagués passat tot i ja fos 8 de gener per fer “vida normal”.






dilluns, 6 de desembre de 2010

Dos punts de vista.

A favor.

Els avantatges del llibre electrònic, també conegut com ebook, són múltiples. Representa un avenç tecnològic que revolucionarà el món editorial com no ho ha fet des del segle XV amb la invenció de la impremta per l´alemany Gutenberg. Poder tenir tota la teva biblioteca emmagatzemada en un aparell una mica més gran que un telèfon mòbil suposa, no només un increment d´espai a les lleixes on els llibres llegits o en espera de ser-ho, van acumulant pols, sinó un important estalvi de paper i consegüentment un estalvi d´arbres talats per tal d´obtindre´l. No hi ha cap dubte que l´ebook és un aparell que podríem qualificar de sostenible, ja que ens permet gaudir de la lectura sense que els nostres boscos hagin de pagar l´elevat preu amb la seva desapararició.
Poder llegir al metro, al bus o en un refugi d´alta muntanya aquells llibres que pel seu tret característic de "totxos" quedaven automàticament descartats per tal de no haver de patir el pes del seu fullam imprès, suposa tot un gran pas endavant i òbviament un merescut descans pels nostres braços. A més, els llibres electrònics, com ja passa amb la música i les pel·lícules, es podran descarregar il·legalment de la xarxa (faltaria més), de manera que ens estalviarem uns dinerons que podran ser emprats per altres fins amb menys prosa però més prosaics. ¿Per què hem de pagar per tenir accés a la cultura? És sabut per la majoria, que moltes persones no llegeixen per l´elevat preu que els editors marquen als llibres sobretot a "les novetats".
Estic segur que  l´ebook farà que el nombre de lectors del nostre país, que sempre s´ha caracteritzat per situar-se molt per sota de la mitjana europea (i així ens va), augmenti considerablement, i senyors, un país que llegeix, és un país culte, un país que mira desacomplexadament cap al futur i que no dubta en afirmar que el llibre fet de paper i cartró té els dies comptats.



En contra.

El llibre de paper és insubstituible independentment dels nous formats d´emmagatzematge de dades que puguin aparèixer al mercat. Durant segles ha estat el dipositari i transmissor del coneixement i creativitat humana i ho continuarà sent. Un món sense llibres, seria per a mi un món tan terrorífic com el que va crear Ray Bradbury a Fahrenheit 451. ¿Us imagineu quina paradoxa llegir aquest llibre a través de la pantalla asèptica d´un aparell d´aquests que s´estan possant tant de moda?. I ho dic, perquè la relació que s´estableix entre el llibre com a objecte i el lector mentre dura el procés de lectura, es podria qualificar d´íntima. Sentim el seu pes i la seva textura a les nostres mans; contemplem el disseny i el  dibuix de les seves cobertes que ens han fet aturar-nos al seu davant, agafar-lo i finalment escollir-lo; compartim amb ell diferents llocs, diferents moments del dia, diferents estats d´ànim. Anem descobrint les seves interioritats a mesura que passem les seves pàgines tot sentint com s´escola  per les nostres narius la recomfortant olor de tinta i paper imprès. El deixem dormint al nostre costat amb la companyia d´una tira de cartolina entre les seves pàgines, perquè al despertar-lo al matí següent ens continuï explicant amb ulls encara lleganyosos, la seva particular història. Quan l´acabem el posarem a la lleixa juntament amb els seus companys perquè romangui allà com un grat record dels bons moments compartits o bé ens acomiadarem d´ell una mica a contracor al taulell de les moltes biblioteques de la ciutat. ¿Es pot substituir aquesta relació única que hom manté amb el llibre de sempre? Crec que no, per molt que ens vulguin fer creure les modes l´única finalitat de les quals és mantenir viva la febre consumista que pateix la societat del primer món (última en molts altres aspectes), i que arriba a nivells clínics durant, la cada cop més llarga, temporada nadalenca.
És evident que l´ebook no farà miracles i  no guarirà l´al·lèrgia endèmica que moltes persones tenen per tot allò que requereixi un mínim esforç de comprensió lectora, encara que es posi com a excusa el no fer-ho, l´elevat preu dels llibres. ¿Que potser no en tenen un de més elevat aquests aparells?. Que no em viguin amb romanços, el llibre com a tal ha de continuar existint ja que en el seu continent està contingut tot el saber que les generacions precedents ens han llegat i que és el valuós patrimoni que la nostra espècie en vies de superpoblació, té per poder continuar creixent i avançant en la societat del futur.

dimecres, 1 de desembre de 2010

La bossa o la compra.

Ja fa prop més d´un any que una coneguda cadena de supermercats va decidir fer pagar als clients les bosses de plàstic que feien servir per endur-se la compra. Les raons que al·ludien eren, entre d´altres, reduir costos (que en temps de crisi no està del tot mal pensat); posar fre a l´ús abusiu que alguns individus fan de tot allò que porti l´etiqueta de "gratis" i concienciar l´irresponsable ciutadà del perill que suposa pel planeta el consum de bosses de plàstic tan contaminants i tan poc sostenibles elles.
Aquesta tendència, inversament proporcional als interessos dels fabricants de bosses, l´han anat adoptant mica en mica altres cadenes de supermercats que fins ara les donaven de franc . El mètode per cobrar-les però, difereix: Els uns opten per un mètode podríem dir "possitiu", descomptant el preu d´una bossa no consumida per cada, possem pel cas, cinc euros de compra efectuada; mentre que d´altres, els del mètode "negatiu", carreguen  directament a l´import total el nombre de bosses que hom necessiti per poder traslladar la mercaderia còmodament i amb garanties d´un lloc a un altre.
Respecto i fins i tot comparteixo les raons per les quals els supermercats hagin optat per aquesta mesura. És lícit que una empresa vulgui reduir costos, lloable que vulgui alliçonar-nos sobre el necessari i sempre insuficient respecte envers al medi ambient i just que faci front als barruts que agafaven un grapat de bosses per la compra d´una llauna de refresc o d´un paquet de gomes aromatitzades i endolcides emprades com a masticatori (també conegudes com xiclets).
El que passa és que com sempre o no arribem o ens passem de frenada. Ara sembla que consumir bosses de plàstic sigui vist com un delicte ecològic i sinònim d´inconcient i mal ciutadà.
Dic tot això, perquè avui sortint de la feina i de camí cap a casa, he aprofitat per entrar en un supermercat (que sempre donava les bosses a dojo) a comprar una sèrie de productes que em feien falta. I no portava bossa. I no sabia que ja no en donaven (gratis). I arribo amb sis articles a la caixa, pago (quinze euros amb seixanta-tres) i tot queda (com sempre) arraconat i separat per una barra de fusta a la sortida de la caixa. I no trobo el manyoc de bosses habituals. Pregunto a la senyora caixera: "¿em pot donar una bossa, sisplau?" Resposta: "¿grande o pequeña?" Responc (sorprès per la resposta-pregunta mai formulada abans i no gosant demanar-li cómo son de grandes las grandes i cómo de pequeñas las pequeñas): Pequeña, gracias.
La caixera en treu una de sota la caixa registradora i me la dóna com si d´un producte en vies de clandestinitat es tractés. Fico com puc tot dintre (el que pesa més a sota el que menys a sobre). La bossa queda força embotida cosa que fa que costi agafar-la per les nanses. M´aturo a mirar el tiquet de compra i comprovo que m´han clavat 0.02 € per una bossa de plàstic que, ara veig, comença a esquinçar-se per una de les dues juntes, degut a l´efecte sinèrgic del pes dels articles i de la pèssima qualitat de la matèria primera. Tot pregant durant el camí per tal que la bossa aguanti el contingut, finalment arribo a casa. Al treure els articles s´acaba de trencar, de manera que l´únic destí possible de la seva efímera vida és una estança més o menys llarga, i amb totes les despeses pagades, al contenidor groc (que quedi clar) junt amb les seves congèneres.
Crec que han sigut els 0.02 € més malgastats de la meva vida, (abans prefereixo perdre´ls), i els que m´han fet emprenyar més. Perquè em sembla ridícula i miserable aquesta mena de taxa-càstig per quelcom necessari per poder endur-te dignament una compra improvisada, ja que en les que no ho són, hom ja se´n cuida prou d´emportar-se "la necessaria infraestructura".
M´hagués agradat imaginar-me a mi mateix tenir, com es diu en castellà, "los suficientes aparejos" per poder-li dir a la caixera "si he de pagar la bossa, deixo tota la compra". Així mateix:"La bolsa o la compra".

diumenge, 28 de novembre de 2010

A les nou en punt del 28-N.

Senyores i senyors bona nit. Quan tot just s´acaben de tancar els col·legis electorals de les quatre circunscripcions catalanes d´una jornada electoral sense cap incident destacable però amb un índex de participació un pèl inferior als anteriors comicis de l´any dos mil sis, estem en condicions d´oferir-los els resultats del sondeig que la nostra cadena ha encarregat a l´empresa MESOMENYS a peu d´urna. Sorprenentment, i a diferència del que la majoria de les enquestes realitzades anteriorment apuntaven, el clar guanyador d´aquests comicis ha estat Pirates de Catalunya que obtindria el 37% dels vots el que equivaldria a 57 diputats al parlament; a continuació  hi trobaríem Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco amb una presència de 36 diputats al parlament, convertint-se així en la segona força política més votada d´aquests comicis. I tancant l´arc parlamentari hi trobaríem en tercer, quart i cinqué lloc respectivament Des de Baix amb 21 escons, PACMA sigles del Partit antitaurí contra el maltractament animal i el PUM+J.
I així doncs és com es repartirien els 135 escons que hi han en joc i que, segons la voluntat dels catalans, són els que hauran de governar el país durant els propers quatre anys. Insistim però, que això només són resultats corresponents a un sondeig realitzat al llarg del dia a peu d´urna. Com el nom de l´empresa que ens els ha facilitat, aquests també són resultats "més o menys".
Passen quatre minuts de les nou i com poden veure en aquestes imatges, als col·legis ja estan plenament immersos en l´escrutini de vots. A mesura que tinguem les primeres dades oficials corresponents a vot escrutat, les hi anirem oferint puntualment. Veurem si difereixen en molt o poc d´aquest curiós arc parlamentari que el sondeig ha confeccionat. I tot seguit contactem amb el nostre company Pau Pèrrim que es troba a la seu del partit que encara ara governa, per conèixer la reacció que s´ha produït a la pell dels assistents quan s´han assabentat del resultat d´aquesta enquesta.....

diumenge, 21 de novembre de 2010

¿Ens rebel·lem o ens rebelem?

He rebut l´imprès d´un dels partits que opten a governar el país a partir del proper vint-i-vuit d´octubre. No diré el seu nom perquè no em dóna la gana d´esmentar-los i fer-los propaganda. No s´ho mereixen.
Aquest partit ens insta a tots a que el proper diumenge ens rebel·lem a les urnes, bé perdò, ells ens demanen que ens rebelem a les urnes. En una cara del full hi trobem el candidat del partit a la presidència de la Generalitat subjectant una pancarta amb l´imperatiu "Rebélate" escrita en la lengua de todos. Darrera trobem un seguit dels molts motius pels quals, segons ells, nos hemos de rebelar. El primer de tots està escrit, o almenys aquesta és la seva intenció, en català. Transcric:
Ens rebelem per la convivència en front als que volem la independència.

Sí, ja sé que sobta la conjugació en primera persona del plural del verb "voler" a la frase, però és tal qual apareix a la seva propaganda, una errada sintàctica que fa que la frase en conjunt no tingui cap sentit, llevat que ells es vulguin rebel·lar contra ells mateixos per haver agafat el temut virus independentista. El sentit de la frase també seria discutible encara que el verb estigués en tercera persona del plural, ja que voler la independència d´un país no va en detriment de la convivència en el mateix, però en fi, això són qüestions polítiques que s´interpreten en concordància als gustos ideològics de cadascú.
Però centrats en el terreny gramatical, aquesta no és l´única errada, en trobem tres més, donant com a resultat l´esgarrifosa xifra de quatre (!) errades ortogràfiques en una frase de dotze paraules en la que és la targeta de presentació d´un partit que aspira a governar un país.
Així, ens trobem rebelem en comptes de rebel·lem, en front separat en comptes de enfront tot junt i la preposició a en comptes de de. Però com aquest és un partit que vol la llibertat perquè cadascú s´expressi en la llengua que vulgui, també es pren la llibertat de cometre errades en llegua castellana (per allò de la equitat) d´aquesta manera al final de tanta orgia rebel apareix aquest error (greu) de conjugació del verb estar.
Rebélate por la convivencia, la libertad y para que la política está a tu servicio.
Present d´indicatiu en comptes del present de subjuntiu. Impressionant.
La vergonya i el ridícul aliens arriben a nivells de patetisme difícils de digerir quan, sobreeixits d´incredulitat, ens rellegim un altre cop els motius de rebel·lia per si tot plegat ha estat un miratge, i no només constatem que no ho ha estat, sinó que quan arribem al tercer punt se´ns demana que ens hem de rebel·lar para una educación pública y de calidad.
Sigui com sigui, en castellà o en català, en suahili o urdú, amb errades o sense, el que està clar és que ens hem de rebel·lar i la millor manera que a mi se m´acudeix de fer-ho és no votar-los el proper diumenge vint-i-vuit. Jo tinc la sana aspiració a que el meu país sigui governat per altres bons ciutadans.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Parpelles metàl·liques.

(*)

Quan la ciutat fa el seu descans dominical, trobem les botigues i comerços amb els seus ulls tancats tot mostrant-nos la seva metàl·lica parpella. La majoria de les vegades aquesta és gris, plena de pols acumulada i amb restes del greix fosc que s´escapa de les seves comissures. Altres porten l´empremta d´algun acte vandàlic en forma d´una barroera guixada grafitera. D´altres porten tatuat el nom del seu propietari; d´altres en canvi, en demanen un de nou penjant el cartell de "es lloga" amb un número de telèfon de set xifres. Les més confiades ens permeten veure un interior d´aparadors foscos. N´hi ha que no sabem com són perquè no les deixen tancar mai, d´altres que, víctimes de la cruel pandèmia de la crisi, no podran obrir mai més. Són escasses, però, aquelles que ens fan aturar-nos uns minuts al seu davant, contemplar-les bocabadats mentre el nostre cervell ens ordena treure la càmera per immortalitzar-les abans que la pols, el vandalisme o una nova epidèmia econòmica acabi malmetent-les tot tornant-les altra vegada al avorrit gris metàl·lic.

(*) Foto d´una parpella tancada del carrer Santa Eugènia del barri de Gràcia de Barcelona.

dimecres, 10 de novembre de 2010

The secret of Kells.

Enmig del l´alt grau de realisme gràfic a que han arribat les pel·lícules d´animació gràcies a tota l´artilleria tecnològica d´última generació que es possa en joc en cada combat i on l´espectador no queda immune d´un cert embafament per l´extrema pulcritud digito-perfeccionista, sorprén gratament retrobar-se amb aquest delicat metratge on es recupera el traç senzill i bidimensional, de caire un pèl naïf , tan característic de les pel·lícules d´antany, però que tanmateix també serveix per farcir-lo de nombrosos detalls multicolor que fan de cada fotograma un goig visual per a ser contemplat com si d´una pintura es tractés. The secret of Kells ens dóna una explicació de la llegenda que hi ha darrere de l´elaboració del  foli 34 del famós Llibre de Kells (Leabhar Cheanannais, en irlandés) també conegut com l´Evangelari de Sant Columba i on apareix el cèlebre monograma de l'Encarnació, compost de les lletres Xi (Χ) i Ro (Ρ), que són les dues primeres lletres de la paraula "Crist" en grec (ΧΡΙΣΤΟΣ).

Pàgina Xi Ro del Llibre de Kells

A la pel·lícula doncs, ens trobem amb en Brendan, un noi orfe que viu a la població irlandesa de Kells governada pel seu oncle, l´abad Cellach, dedicat en cos i ànima a la construcció d´una gran fortificació que ha de protegir el poble d´un possible atac per part dels habitants del nord. La vida del jove es veu trasvalsada quan a Kells arriba l´abad Aidan fugint de la invasió vikinga que ha deixat assolat el poblat veí d´Iona. Aquest li mostra el mític llibre d´aquell indret (que ell ha salvat de la destrucció bàrbara) el qual va ser començat per Sant Columba dos-cents anys enrere i continuat posteriorment pels seus deixebles.
Veient l´entusiasme del noi al contemplar les il·lustracions del llibre, li encarrega l´elaboració de la pàgina Xi Ro (encara en blanc)una pàgina que serà, segons ell, d´una bellesa que farà transformar les tenebres en llum. Per aconseguir aquest propòsit, en Brendan haurà d´atravessar les muralles de Kells i endinsar-se al bosc, a un món desconegut on es trobarà amb l´enigmàtica fada Aisling que l´ajudarà a descobrir els misteris, les llums i les foscors que s´amaguen més enllà de la protecció del poblat fortificat i que el portarà finalment a completar, anys desprès, la pàgina més emblemàtica del llibre d´Iona i Kells.

Aquesta producció franco-belga-irlandesa va ser estrenada a Catalunya l´agost passat i no cal dir que al costat de l´esperada i supercomercial Toy Story 3, va passar per les sales sense pena ni glòria.
Vull fer una menció especial a la banda sonora del film a càrrec del compositor francès Bruno Coulais (autor entre d´altres de la música dels films Le peuple migrateur o Les Choristes) que per l´ocassió ha optat, com no podia ser d´una altra manera, per una partitura farcida de delicades melodies i amb força reminisències al folklore celta. La qualitat musical acoblada a la bellesa de les imatges fa que en alguns moments la pel·lícula arribi a destilar pura poesia. 
Una petita perleta, que no per petita és menys valuosa sinó que mereix ser igualment lloada com les grans.




dimarts, 2 de novembre de 2010

Banderes del Vaticà: 2.95 €/metre.

Fa uns mesos, concretament des de que "la roja" va guanyar el mundial, que no m´atreveixo a mirar els balcons de segons quins edificis de segons quines zones de Barcelona, per por que em pugui agafar una sobtada pujada de tensió amb les conseqüències terribles que això pot comportar pel meu cervell ja força malmès. Partint sempre del respecte que s´ha de tenir envers qualsevol ideologia que hom pugui tenir, no treu això, que no deixi de sorprende´m quan, impulsat per una força extranya, se m´acudeix mirar les balconades d´alguns edificis. Hi ha persones que senten una especial predilecció per expressar la seves tendències polítiques, religioses, esportives o sexuals tot penjant la corresponent bandera al seu balcó, complint així el seu desig de voler manifestar obertament  als seus conciutadans/nes el que sent, pensa o practica en l´habitacle que hi ha darrere la peça de tela subjectada als barrots de la barana. Jo, de moment, no he penjat encara cap bandera o pancarta però en canvi, m´expresso a través d´aquest modest pati de llums. Tot és qüestió de gustos i com diu la dita, contra gustos no hi res escrit. L´ important és tenir la llibertat de poder expressar-se, i també de la llibertat de poder opinar sobre aquells que lliurement s´expressen.
I així doncs, que ahir dilluns dia de Tots Sants, decideixo donar una volteta per la part alta de Barcelona, també coneguda com la zona pija, amb el meu mp3 marca iPOD (per no desentonar massa amb l´entorn) i trobo la meva primera sorpresa a la cruïlla Beethoven/Diagonal just a l´edifici on a la planta baixa es troba la seu de Catalunya Ràdio. Empès per la força invisible abans esmentada, aixeco el cap i en un dels balcons de l´edifici hi trobo una bandera espanyola ocupant tot el llarg del balcó i col·locada a la part de sobre (tapant, vull pensar, l´escut per comptes del pollastre) la bandera del Vaticà. El veí del pis de sota, en canvi, no es va matar pas gaire i va optar per una senzilleta bandera espanyola amb un formós toro d´Osborne ocupant la franja "gualda" central, en un clar gest per demanar al Pontífex que ja possats a consagrar la Sagrada Família,  també fagi un gest per a una altra gran obra d´art, no molt lluny d´allà, com és la plaça de toros "La Monumental" tot derogant la llei que prohibeix els toros en la comunidad autónoma de Cataluña.
La veritat és que vaig penedir-me de no portar la càmera, ja que poder fer una foto on en la part inferior es veiés la seu de Catalunya Ràdio (la ràdio nacional de Catalunya) i just uns metres més amunt els esmentats balconets cañi, hagués estat digne d´una nominació als premis Pulitzer (fantasmada apart). Potser un dia d´aquest m´acosti i la fagi.Continuant la meva caminata i una mica recuperat d´aquest esglai inicial, vaig trobant-me, a mesura que enfilo els carrers situats a la dreta de la Diagonal (direcció Martorell) amb més banderes del Vaticà groguiblanques penjades als balcons, quedant-me jo cada cop més grogui i de pasta del tubercle ingerit la nit abans, tal i com marca la tradició. Sobtadament però, les manifestacions pro benvinguda Papal es van anar cada cop fent més minses a mesura que tornava al barri de Gràcia on van desaparèixer del tot per donar pas a algunes perpètues banderes estel·lades de fulla perenne (perpètues i perennes com l´objectiu que persegueixen, al pas que anem).
És significatiu doncs constatar que els tòpics no ho són perquè sí, i sempre hi ha quelcom de cert en ells. Per tant no anem del tot desencaminats al fer l´associació mental de que a la part alta de Barcelona hi viu gent acomodada/rica , per tant conservadora i de dretes, per tant catòlica, i en canvi a Gràcia hi viu gent treballadora, d´esquerres, laica i kumba. ¿Curiós no, aquest repartiment de banderes i per tant de tendències en funció de la zona on estem? Per cert, a Gràcia encara no he vist encara cap bandera Vaticana, però a la Casa Cotton Reus situada al carrer Escorial entre Travessera de Gràcia i Pi Margall en venen a l´engròs a 2.95 €/metre. Si algú li´n falta ja ho sap on trobar-ne, però que no pateixi per quedar-se´n sense, que pel que he pogut veure a través de l´aparador el rotllo era a dia d´avui (a cinc dies del gran xou) encara força gruixut, o sigui que encara tenen tela per estona.
En vista d´aquesta febre "banderil" en la que estem immersos, potser em deixo contagiar la propera vegada que vinguin a tocar els estimats U2 a Barcelona, i prengui la sana decisió de penjar al balcó la bandera de la gran nació irlandesa (que potser també vendran al Cotton Reus a l´engròs).

dilluns, 1 de novembre de 2010

Die Welle (L´onada).

¿Es pot repetir un altre règim dictatorial a Alemanya?, aquesta és la pregunta amb que el professor de secundària Rainer Wenger comença un projecte d´una setmana dedicat a explicar el què s´entén per una Autarquia.
Mica en mica es van desgranant durant les classes els principis d´un sistema totalitari, basats en la disciplina, l´obediència, l´importància de la figura del líder per dirigir una comunitat unida per uns interessos i ideals comuns.
El projecte-experiment dut a terme pel profesor va més enllà de la simple teoria i per possar en pràctica el que és un sistema autoritari decideix aplicar a la classe els trets característics d´aquest. Ell és escollit com a líder del grup, de manera que a partir d´ara els alumnes hauran de fer el servir el tractament de vostè i li deuran un respecte; s´imposa una uniformitat consistent en una camisa blanca i texans; també s´escolleix el nom del grup del que ara tots en formen part (l´onada),  el logo i inclús la salutació. Es crea per tant una petita secta en la que tothom qui no segueixi les seves directrius
-arbitràriament establertes- serà sistemàticament rebutjat i fins i tot vexat. Tota aquesta combinació és mescla formant un cóctel Molotov que cala  fons en uns alumnes que la tendra adolescència els fa mentalment moldejables, fins al punt de dur a terme fora de les parets de la classe els principis del grup creats en aquesta i on fins i tot el professor n´acaba sent víctima creient-se el seu paper de venerat líder. Un experiment, que per tant, agafa vida pròpia i que finalment surt fora de control amb un resultat tràgic i colpidor, però que ens fa possar la pell de gallina al constatar què fàcil que és contestar la pregunta del començament. ¿Es pot repetir un sistema dictatorial? i és clar que sí. Només falta agafar un grup de joves desencantats que tant abunden en les nostres societats, on a més de crisi ecònomica també hi ha la perpètua crisi de valors, i col·locar-hi al bell mig del grup un fanàtic per fer-los-hi un bon rentat de cervell. ¿Podem evitar que això passi?. Crec que si, tot i que el perillós fanatisme d´ultra-dreta comenci a treure el nas per alguns països d´Europa, som a temps d´evitar-ho si es combat la ignorància de les noves generacions respecte a la història més recent.
La pel·lícula va ser estrenada el 2008 i està dirigida per Dennis Gansel i està basada en una història real.
Una altra pel·lícula per l´estil que fa possar els pels de punta és Das Experiment del director Oliver Hirschbiegel, consistent un experiment en que durant  uns dies, es tanquen 10 persones que fan el paper de presos amb altres 10 que fan el de carcellers i on, entre altres aspectes, ens permet veure que la crueltat i la violència són inherents al ser humà independentment de la educació, cultura i formació que aquest pugui tenir.
No cal dir en quin moment de la història recent convergeixen els "experiments" duts a terme en ambdues pel·lícules, que si d´alguna cosa ha servit és per fer-nos veure a tots de la importància i de la necessitat que un altre error com aquell mai més es pugui tornar ni tant sols a insinuar en el futur.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Ein Engel singt.

Habt ihr euch jemals gefragt, wie es die Stimme der Engels klingt? Vielleicht sieht es eine dumme Frage aus aber ich kann bestätigen, dass ich sie vor kurzem gehört habe. Das Ereignis geschah, als ich vor drei Tage im Internet Videoausschnitte von dem griechischen Komponist Yanni suchte. Ich fand verschiedene Videos, die von seinem erfolgreichen Konzert "Live at the Acropolis" gehorten. Ich kannte es schon, da ich das CD kaufte, als es im Jahr 1994 veröffentlicht wurde. Jetzt habe ich die Gelegenheit gehabt, die Musik mit ihren entsprechenden Bilder zuzuschauen. Eine Musik, die ich damals nicht konnte, hören zu lassen. Ich gebe zu, dass ich Tausendmal das CD gehört habe. Trotzdem gab es weniger Musik im CD hinzugefugt, als es im Konzert gespielt wurde. Eine dieser Lieder war Aria, die es um eine freie Version der Oper "Lakme" von Leo Delibes ging. Ich bin noch erstaunt und überrascht, nachdem ich die atemberaudende Darstellung der Singerin Darlene Koldenhoven zugeschaut habe. Ihre feine fehlerlose wunderbare Stimme sieht aus, von anderer Welt zu kommen. Sie singt wie die Engels, weil sie ein blonder Engel ist. Wäre es eine Sünde, sich in sie zu verlieben? Wollt ihr selbst feststellen, was für ein Gefühl nach den vier Minuten bleibt? Live at the Acropolis - Aria

divendres, 15 d’octubre de 2010

Ja tenim la solució!

Els dies laborables, mentre esmorzo, acostumo a veure les notícies del canal 3 24. Acte, que per començar el dia, és certament una mica temerari i masoquista en vista de com està últimament el pati (inclòs el de llums). Qualsevol dia d´aquests, el café amb llet i les torrades entraran en "singular batalla" i deixaré el resultat a mig digerir en algun dels vagons de la Línea 4 direcció Trinitat Nova (correspondència amb línea 11). Avui divendres, la causa del meu desassossec matinal ha estat deguda després d´escoltar les insòlites declaracions d´un paio anomenat Gerardo Díaz Ferrán, president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, Ceoe, també coneguda com "la patronal". En les seves estones lliures, es veu que també fa de president del Grupo Marsans, grup format per un seguit d´empreses dedicades al sector del turisme i que, ves per on, des del mes d´abril d´enguany es troba sota concurs d´acreedors. Trobarem a faltar aquell anunci en que sortia el simpaticot Ramontxu (presentador del mític Grand Prix, entre d´altres programes de divulgació científica) dient amb aquell català tan xava i alhora tan nostrat allò de "viaxes Marsans da tota confiansa". Confiança i fé que hauran de tenir els treballadors de les moltes oficines de Viajes Marsans escampades per la ciutat, per arribar a cobrar algun dia el que els hi pertany.
Doncs bé aquest individu, que pels càrrecs que ostenta deu ser un mileurista (diari), ha deixat anar aquesta perleta:
"Para salir de la crisis hay que trabajar más y cobrar menos".

És a dir, just el contrari del que fan els bacallans com ell que és cobrar cada cop més i treballar menys a costa d´estafar a les persones que tenen al seu càrrec.
Jo he intentat, apart de procurar que la combinació del café amb llet i les torradetes estigués ben tranquileta al meu estómac, traduir en xifres aquesta frase, la qual a hores d´ara, ja roman dins la selecta esfera de les grans teories econòmiques mundials que han contribuït a salvar el món del col·lapse.

O sigui, senyor Gerardo Díaz Ferrán, que per sortir de la crisi, el senyor Y o la senyora X que treballen 40 hores setmanals cobrant un sou brut de 1000 euros al mes i pagant un lloguer de 750, ara han de treballar, possem 60 hores setmanals cobrant 600 euros i continuar pagant 750 euros de lloguer. No sé, no sé, senyor Gerardo Díaz Ferrán president de la patronal Ceoe, vosté em perdonarà, però jo no ho acabo de veure clar del tot, això. I no malpensi, que vosté no té cap culpa de que jo no entengui el sentit intrínsec de les seves paraules, ha de tenir en compte que jo sóc un simple i vulgar treballador que no té el cervell adaptat per arribar a entendre segons quins assumptes de caire macroeconòmic, ni tindrà mai la categoria intel·lectual amb que Déu ha beneït la seva soberana persona. De la mateixa manera que vosté tampoc sabrà mai el que és viure amb 600 euros al mes, pagant 750 de lloguer i treballant 60 hores per sortir d´una crisi que vosté, entre molts d´altres, han creat i que nosaltres, els vulgars treballadors, estem pagant. Perquè si algun dia ho arribés a saber, senyor Gerardo Díaz Ferrán, potser s´adonaria que el que ha dit és una gran bestiesa.
Cada cop estic més convençut que hauré de veure el Pocoyó mentre esmorzo en comptes del 3 24, tindrà de ben segur un efecte més positiu per a les meves digestions i per a la meva salut mental. La ignorància d´alguns fets/notícies/estirabots sempre ha contribuït, en gran mesura, a augmentar el meu grau de felicitat.


divendres, 8 d’octubre de 2010

No news, ¿good news?

El periodista amb set de notícies entra a les nou del matí a la redacció de la que ell n´és el cap. Destija bon dia a les set persones que té al seu càrrec les quals es troben des de fa un parell d´hores, immersos en la seva tasca diària de recopilar tots aquells sucesos que tinguin un mínim de gruix per arribar a la categoria de notícia. Aquests seran explicats durant l´informatiu del migdia a la nombrosa i fidel audiència del país, pel mateix qui tot just acaba d´entrar per la porta desitjant-los l´acostumat  i puntual bon dia trufat d´una flaire de loció after-shave. L´emanació, que primera hora resulta objectivament fresca i agradable pels narius de qui l´envolten, evoluciona, a mesura que transcorre el matí  i augmenta l´estrés, en un aroma subjectivament empalagós, com a conseqüència d´una inevitable reacció a l´epidermis del primer amb el resultat d´una excreció, indesitjablement copiosa, de les seves glàndules sudorípares.
S´asseu a la seva cadira i deixa damunt la taula el got de plàstic que conté un café curt fumejant munyit de la màquina expenedora a canvi de 0.35 € i pensa, des que van pujar el preu fa sis mesos, que potser ara seria millor comprar càpsules Nespresso. Engega l´ordinador i en l´intèrval de temps transcorregut fins que l´aparell està totalment operatiu, s´acaba el café amb tres ràpides glopades. Li cremen la gola, però necessita aquesta sensació un pèl massoquista, per estar, ell també, plenament operatiu. La resposabilitat del càrrec li ho exigeix.
Clica l´accés directe d´un arxiu on diàriament troba una selecta collita de notícies que les set persones a càrrec seu han extret de les principals agències de notícies abans que ell arribés. Aquestes passaran de nou pel tamís del seu savi i sempre encertat criteri, un sisé sentit per veure més enllà de la notícia que els anys d´ofici ha anat afinant i que l´ha portat a ocupar l´envejable càrrec de redactor en cap. Avui però i per primera vegada, l´arxiu és buit. Descartant el sempre recurrent error informàtic, els seus subalterns-que per una qüestió de correcció política ell prefereix anomenar-los col·laboradors- li informen que el seu arxiu és buit perquè avui no s´ha produït cap mena de notícia. Descartant també una suposada i inacceptable presa de pèl per part dels seus col·laboradors -que de fet, voldria anomenar-los subalterns- comprova que efectivament el que aquests li han dit -que ben mirat, més s´estimaria anomenar-los pixatinters- és inexplicablement cert. Avui no  hi ha res per explicar. No hi ha hagut cap topada que hagi ocasionat alguna retenció en hora punta a les principals vies d´accès a la gran ciutat, els transports públics han funcionat amb puntualitat suïssa sense que cap incidència tècnica hagi ocasionat retards que poden superar en alguns casos els vint minuts. A nivell polític, el partit que governa s´ha dedicat a servir eficientment el país des de les diverses administracions tal i com va prometre en plena campanya, l´oposició per la seva part no ha fet l´acostumat acte de presència per criticar la mala gestió del govern i per afirmar,un cop més, tenir la sol·lució de tots els problemes presents i futurs, que només serà donada, ves per on, a canvi d´un bon grapat de vots. Tampoc no hi ha hagut cap manifestació ni per protestar "en contra de", ni per reivindicar "els drets a favor de", ni per voler menys, ni per demanar més, ni per prohibir, ni per autoritzar. En el terreny esportiu, els entrenaments del dia han transcorregut amb perfecta normalitat, sense que cap entrenador d´un primer equip donés la nota cantant una victòria prematura, sense que cap analfabet amb cervell de sargantana s´hagi sentit molest al sentir parlar un idioma diferent al seu, ni sense que cap jugador arribés tard a la convocatòria de les 11:30 per haver-se quedat abduït fins a trenc d´alba per la lectura de L´Ulisses de Joyce. El nombre d´aturats avui no ha augmentat i s´ha mantingut en la xifra de set dígits que fa anys ostenta. No hi hagut cap novetat editorial, cinematogràfica,o discogràfica. Cap inundació, incendi, huracà, tornado, calamarsada, sequera o plaga de llagostes.Cap nou premi Nobel. Cap atac verbal ni tribuno-constitucional al català ni a Catalunya per part dels defensors i garants de la (seva) llibertat. Res de res, avui tot ha estat una basa d´oli. És clar, que la set de notícies del  periodista podria ser sadollada tot informant que gran part de la població mundial viu en condicions d´extrema pobresa, que cada dia mor una quantitat ingent de persones d´inanició així com a conseqüència dels nombrosos conflictes bèl·lics de caràcter endèmic.Però això, apart de suposar d´una demagogia recurrent, ja fa temps que ha deixat de ser notícia, de la mateixa manera que no ho és que un gos mossegui un home sinó que un home mossegui a un gos.
Al periodista amb set de notícies cap d´una redacció amb set persones al seu càrrec, ja fa estona que se li ha produït a la epidermis la reacció entre l´after-shave i l´excreció de les glàndules sudorípares, les quals, en vista dels insòlits aconteixements, avui han excretat més del que acostumen.
Quan manquen dues hores per a que comenci l´informatiu, es dóna per vençut en la seva inútil recerca. El seu cos entra en un estat de relax involuntari com a resposta de la tensió acumulada al llarg d´un matí, paradoxalment, erm de notícies. Durant aquest moment d´estat semi-hipnòtic, experimenta un aïllament de tot allò que l´envolta i pensa en la seva vida. Ben mirat tampoc hi passen grans coses, tot transcorre dins d´una gris i lineal normalitat. Que ell recordi, l´últim incident digne de menció es va produir fa cosa de tres setmanes, quan se li va espatllar la rentadora com a conseqüència de menystenir, en cada rentada, l´ús de Calgón Antical, producte recomanat per tots, absolutament tots, els fabricants de rentadores.
Amb aquests transcendentals pensaments al cap, el cap de la redacció entra al plató nº1 on en deu minuts la seva cara apareixerà a les caixes plasmàtiques -però igual de tontes- de les llars d´un país expectant per escoltar i veure el que es decideix que sigui escoltat i vist del que passa al món.

- Senyores i senyors bona tarda, avui els hem de donar la pitjor notícia de totes les que s´han donat fins ara, i és que avui, benvolguts telespectadors, no hi ha notícies.
I això és tot, recordin que poden tenir més no-informació als canals i emisores que són financiades amb els diners recaptats dels seus nombrosos i elevats impostos.
Fins demà a la mateixa hora i que acabin de passar una bona tarda.

I tot seguit comença  a sonar la melodia corresponent al nou capítol del serial de tarda on avui, excepcionalment, tampoc hi passa gran cosa.


   

dimecres, 29 de setembre de 2010

Mil opcions.

  • Jo faré vaga, és a dir em descontaran el dia no treballat del sou.
  • Jo, tot i no saber ben bé els motius pels quals s´ha convocat una vaga, en faré perqué m´han dit que avui toca fer-la.
  • Jo, membre del comité d´empresa, instaré als meus companys a no anar a treballar el 29 de setembre, i seré un dels que aquest dia, fent ús de les meves hores sindicals, es quedaran una estona a la porta de la fàbrica impedint l´entrada als meus companys que a diferència de mi, no saben que és poder fer ús de les hores sindicals.
  • Jo no aniré a treballar i m´agafaré el dia de vacances, però diré que faig vaga.
  • Jo aniré a treballar independentment de si hi han piquets o no, perquè vull excercir el meu dret a treballar i res ni ningú m´ho ha d´impedir.
  • Jo, tot i que sé que justament el dia de la vaga m´entraran unes ganes boges d´anar a treballar com mai experimentades abans, optaré per no anar-hi per "no trobar-me amb tot el follon".
  • Jo no faré vaga perquè aquestes coses "no estan ben vistes" a l´empresa on treballo.
  • Jo voldria fer vaga, perquè crec que els motius s´ho valen, però el contracte-deixalla que tinc s´acaba el mes que ve i no vull que, per exercir el meu dret, l´empresa prengui represàlies i decideixi llençar-lo a les escombraries quedant-me de nou a l´atur.
  • Jo, imbuït pels aires de revolta popular, aprofitaré per abocar els contenidors i papereres del carrer Gran de Gràcia, cridaré "esquirols fills de puta" a tots aquells que tinguin la paradeta oberta i immers en un rampell d´inspiració lírica escriuré amb esprai vermell a la persiana metàl·lica del restaurant Botafumeiro: LA CRISI QUE LA PAGIN(sic) ELS RICS.
  • Jo, propietari dels Cinemes Verdi, em solidaritzo amb la convocatòria de vaga i per fer-ho saber a la meva fidel clientela opto per un cartell igual d´alternatiu que les pel·lícules que projecto: DIMECRES 29 TANCAT PER EVIDÈNCIA.
  • Jo, autònom, propietari d´una botiga de roba infantil que, a causa dels estralls de la crisi,  molts dies tanco sense haver fet un duro de calaix, avui dimecres obriré la botiga.No em dóna la gana que una colla de grenyuts em digui el que haig de fer. Aprofitaré les moltes estones lliures que tinc per mirar algunes de les moltes ofertes de viatges que hi han pel proper pont del Pilar.
  • Jo obriré la botiga deixant la persiana mig oberta i quan de lluny senti els crits dels piquets, la tanco i "santes pasques".
  • Jo, aturat de llarga durada que les passa més putes que les gallines, m´agradaria estar en la pell dels que avui han excercit el seu dret a fer vaga i sobretot el d´anar a treballar.
  • Jo, aprofitaré el dia per fer el tradicional "canvi d´armaris".
  • .......

dimarts, 28 de setembre de 2010

29-S

L´any 1994 ens va deixar sobtadament l´irrepetible humorista gràfic Jaume Perich, i des d´aleshores no hi ha hagut dia que no el trobés a faltar a les pàgines d´opinió de El Periódico on, a través de la seva tira còmica que duia per títol Línea Directa, ens resumia l´actualitat amb la seva particular i incisiva manera de veure el món.
Conservo com un petit tresor algunes de les seves tires que a cops de tisora, salvava del diari abans de que aquest acabés llençat o escampat per un terra acabat de fregar.
Aquesta ens l´haguéssim pogut trobar en el diari de demà dimecres, dia en que els sindicats han convocat vaga general. Hi ha situacions, que malgrat el pas del temps, es mantenen inamovibles:

dissabte, 18 de setembre de 2010

Toy Story 3

Toy Story 3 pertany a la categoria d´aquelles pel·lícules excepcionals que sobrepassen el qualificatiu d´obra mestra per convertir-se en obres d´art. De fet, és extrany que puguem trobar alguna creació de la factoria PIXAR que no ho sigui. Només cal recordar les anteriors meravelles com Ratatouille, Monstruos S.A.(per a mi la millor), Buscando a Nemo, Wall-E, Cars...per adonar-nos que tot el que han fet fins ara són creacions d´altíssima qualitat aptes per a tots els públics i que invariablement totes elles aconsegueixen tant la unanimitat favorable de la crítica com l´entusiasme del públic. I és que no hi ha per menys.
D´aquesta última entrega estrenada al nostre país el passat mes de juliol, m´atreviria a dir d´entrada que és de visionat obligatori en una sala de cinema i si pot ser en 3D (i si pot ser també entre setmana per estar més tranquilet), per gaudir al màxim de l´espectacle visual que la pel·lícula ens regala.
En aquesta tercera i última part, es tanca un cicle que va començar l´any 1995 tot fent història al ser la primera pel·lícula animada generada íntegrament per ordinador i convertint-se en la més vista d´aquell any amb un èxit aclaparador.Com deia, el tancament d´aquest cicle no és altre que la fi d´una etapa del protagonista humà, Andy, que ha deixat enrere la seva infantesa per donar pas a l´adolescència. Això suposa inevitablement un canvi de gustos, d´hàbits i de vida que implicarà, entre d´altres coses, desfer-se d´aquelles entranyables joguines -el vaquer Woody, l´astronauta Buzz Lightyear, Mr. and Mrs. Potato....- amb les que ell ha conviscut durant els seus primers anys de vida.
Hi trobem acció, humor amb moments memorables entre la Barbie i el Ken, molta tendresa (alguna llàgrima ha estat a punt d´escapar-se), i sobretot el missatge subliminal (sempre present) de la importància de l´amistat, dels vincles afectius i del valor que tenen aquells objectes que  han contribuït en gran mesura a endolcir la nostra vida i que si sabem apreciar el valor que han tingut per a nosaltres, poden també continuar "vivint" endolcint la vida d´altres.
Si pensem, ja no en joguines, sinó en tot allò que en un principi hem adquirit amb tota la il·lusió del món i que després-pel motiu que sigui- ha acabat llençat al cubell de les escombraries o en el millor dels casos oblidat dalt d´un armari, ¿quants objectes trobaríem?



dimarts, 7 de setembre de 2010

Desemmascarant l´amic.

Bé aquesta és una petita curiositat sense importància, però ja que fa dies que no escric res al blog em fa gràcia comentar-la.
Casualment han caigut a les meves mans dos llibres editats enguany per quaderns crema, concretament un el mes de febrer i l´altre aquest mes de setembre, que he tingut el gust de poder llegir. Em refereixo a Esplendor i glòria de la Internacional Papanates un recull excel·lent d´articles publicats per Quim Monzó al diari La Vanguardia entre els anys 2001 i 2004, i La bicicleta estàtica el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies. Un llibre en el que per primera vegada l´autor fa servir material autobiogràfic i que comparat amb l´anterior publicat l´any 2006 Si menges una llimona sense fer ganyotes em sembla una mica més fluixet. Però bé , la qüestió és que en els 20 contes que configuren La bicicleta estàtica n´hi ha un "Quatre llits", precisament autobiogràfic, en el que l´autor ens desvetlla que els seus pares (l´escriptora Teresa Pàmies i el líder del Psuc Gregorio López Raimundo) exiliats a París, el van concebre després de veure Le notti di Cabiria de Federico Fellini a l´any 1959 (ell naixeria l´any següent). Curiosament en un article de Quim Monzó titulat "D´on venim"  publicat inicialment l´any 2002 que tracta d´allò que ha inspirat/estimulat a alguns pares a concebre els fills i recollit en el llibre abans esmentat, l´autor diu:
[...] i va ser l´espectacle que va fer que l´any 1959 un amic meu fos concebut.. i ens explica el que abans he esmentat. Unes quantes línees més avall ens desvetlla més coses d´aquest amic anònim:
Trenta-cinc anys després, els fills d´aquest mateix amic van ser concebuts el 1994 després d´un partit entre el Fc Barcelona i el Deportivo, en què tots dos equips van empatar a un.
I fent servir una eina tant fabulosa com és internet, puc afegir que aquest partit el van jugar el 4 de decembre de 1994, un diumenge. O sigui que ja sabem que Sergi Pàmies aquella tarda-vespre- nit també va marcar un gol, qui sap si de penal....
I jo em pregunto que si un empat entre el Barça i el Deportivo causa aquesta inspiració reproductiva, no vull ni imaginar les nits bojes que tindria amb la seva parella la temporada 2008-2009 quan el Barça va guanyar set títols! suposo que en el seu cas hi hauria per escriure un llibre.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Per les valls on es pon el sol.

Davant de la pregunta tant comú que té lloc per aquestes dates de "¿on has anat de vacances?" que jo en canvi crec que hauria de ser "¿com t´ho has passat?" ja que s´hauria de prioritzar el "com" abans que el "on", però en fi...jo respondria que m´ho he passat d´allò més bé acompanyant durant una setmaneta a Ramon Bofill un jove orfe nascut a la Barcelona de finals del segle XIX, que rep l´encàrrec del seu protector de localitzar la mítica muntanya de Montsalvat, lloc esmentat en l´òpera Parsifal del compositor alemany Richard Wagner i on segons sembla hi han enterrades les relíquies del Sant Graal així com la llança que va matar a Jesucrist. Durant al llarg d´aquest viatge a la recerca de l´esmentada muntanya, que comença al Port de la Selva i que continua per les valls on es pon el sol (que són les corresponents a les de les muntanyes del Pirineu) el protagonista escriu al seu quadern els fets i experiències que esdevenen durant aquest recorregut iniciàtic, en forma de cartes per a la seva difunta mare.
Serem testimonis al llarg d´aquestes cartes, de les aventures que ell viu per tots els pobles on va passant amb l´objectiu de cercar l´enigmàtica muntanya, amb els seus dos companys de viatge, que indirectament jugaran un paper decisiu perquè l´innocent encàrrec inicial es converteixi en un obrir els ulls davant de la vida, en un aprenentage vital que finalment el portarà a descobrir-se a ell mateix. També tindrem ocasió de trobar-nos amb generals carlins, amb personatges de la categoria de Joan Maragall o Mossèn Cinto, amb carrabiners, amb capellans i amb descripcions acurades dels pobles del Pirineu a principis del segle passat, tots ells farcits de llegendes i supersticions que el protagonista té a bé d´anotar.
Tota aquesta combinació d´elements fan que ens trobem davant d´un llibre rodó, una autèntica joia literaria altament recomanable. Potser com a retret, i sense intenció de desvetllar el final del llibre, hauria de dir que sota el meu punt de vista, el protagonista és injustament tractat pel seu creador, que no és altre que Pep Coll (Pallars Jussà,1949); de manera que la dolçor que ens transmet el llibre en les primeres pàgines es transforma en un gust més aviat agre cap a les darreres. Ja se sap que la vida, ja sigui real o de ficció, no és mai de color de rosa...

divendres, 27 d’agost de 2010

Raimon Panikkar (1918-2010)

"No sé si un altre món és possible, el que sí que sé és que aquest món és impossible."



Descansi en pau.

dijous, 26 d’agost de 2010

La Plaga.

Ladies and Gentlemen, Meine Damen und Herren, Señoras y Señores, Senyores i Senyors, nens i nenes, rovellons i pets de monja!! ja els tenim aquí, puntuals a la seva cita annual, la plaga que inunda quioscs i papereries: Els col·leccionables.
No deixa de sorprendre´m el resultat del brainstorming que duen a terme les editorials i que cada any dóna fruit en forma de cartulines format DIN-A3 a principis de setembre, un mes que juntament amb gener, és el dels bons propòsits,els quals, al igual que la durada de la plaga dels fascicles i col·leccionables, s´esvaeix matemàticament per Tots Sants.
Aquest any tenim ja les primeres perletes:
Camiones de antaño (?¿), abanicos de los mejores diseñadores del mundo, aprende a hacer ganchillo, imita el sonido de los pájaros (aquest de moment s´endu la palma d´or), colección cómics de Asterix...
Els que cada any no hi falten són: Cursos de idiomas planetadeagostini: Alemán, Italiano, Francés e Inglés, con el primer fascículo el diccionario y un libro bilingüe (que en el cas de l´anglès és invariablement "El fantasma de Canterville"), colección novela misterio, romántica, policíaca o les que están dedicades a autors en concret: colección Paul Auster, Agatha Christie, Paulo Coelho i en quan a DVDs no podran faltar els cine de acción, grandes estrenos o grandes clásicos, o simplement cine en família (que engloba tots els anteriors i avall que fa baixada..). També, com no! els cursos de pintura acuarela/al óleo/témperas/con ceras/plastidecor o aprende a dibujar cómics Manga, i els de la secció teixits: Curso completo de macramé/punto de cruz/patchwork/paspartús. Evidentment tots ells a precio especial oferta de lanzamiento, con el primer libro/DVD/fascículo gratis el segundo i algún que altre detallet. Després, és clar cada libro/DVD/fascículo costarà els 8 ó 9 euros rigor, que si multipliquem per les 34 entregues previstes, surt una quantitat total que esgarrifa.
¿Algú acaba aquestes col·leccions? o encara més ¿És possible acabar-les?, puc entendre que algú vulgui tenir una col·lecció de novel·les de l´Agatha Christie o que vulgui fer el curs d´Italià, però ¿camiones de antaño, o coches de policía/bomberos/autocares del mundo?¿fer-se l´esquelet humà per entregues (primer fascículo la tibia y de regalo el peroné)? ¿casas de muñecas? ¿dedales? ¿el esqueleto del tiranosaurio?¿minerales? ¿soldaditos de plomo? ¿barcos veleros?¿cabinas de teléfono?¿zapatos de princesas? ¿tanques? i moltes més que em deixo i que no tenen desperdici...
A mesura que la plaga col·leccionista es va repetint cada any, suposo que, apart del problema d´espai que suposa pels quiosquers encabir tota la cartronada multicolor dins la barraqueta (alguns no han tingut més remei que oKupar  les parets del seu davant), els hi deu ser cada cop més difícil a les editorials trobar quelcom que pugui ser susceptible de ser col·leccionat...¿què més pot quedar que no hagin tret ja?...¿cacas de perro que puedes encontrar en tu ciudad? ¿semáforos del mundo?¿containers de la basura?¿los wáteres de grandes pensadores?....jo proposaria fer un col·leccionable de tots els col·leccionables que s´han fet, com una espècie de "greatest hits" i acabar d´una vegada amb la tonteria, segur que hi hauria gent que el compraria, almenys el primer fascicle que és baratet......
Ja és ben cert que en aquest món hi ha gent per tot...