divendres, 25 de juny del 2010

Venim del nord, venim del sud.

"Ostres!!" va ser el primer que Lluís Llach va deixar anar quan va acabar d´escoltar els arranjaments fets per Borja Penalba (València, 1975) d´aquesta mítica cançó que estava inclosa en el magnífic disc "El meu amic el mar" publicat l´any 1978, per ser interpretada amb motiu de l´emotiu concert de comiat del cantautor al seu poble natal de Verges el 24 de març del 2007. Jo vaig ser una mica més vulgar i vaig canviar les ostres per un hòstia!!!, quan fa poc la vaig descobrir (o millor dit, redescobrir); i es que no és per menys la reacció de grata sorpresa que provoca, ja que amb aquests nous arranjaments, resolts a base de guitarra i percussió, la cançó adquireix renovada força i una dimensió més fresca i vital que m´atreviria a dir que supera inclús l´original. Jo no sóc gens partidari de les noves versions que s´acostumen a fer de cançons, que com aquesta, s´han escapat de les mans del seu autor per convertir-se en petits himnes populars. Sempre sonen artificials, desvirtuades i en la inmensa majoria dels casos mai en surten ben parades de l´operació de cirurgia plàstica, en aquest cas però, i sota el meu parer, estem davant d´una honrosa excepció.

Una altre de les moltes cançons d´aquest cantautor que des del dia que la vaig descobrir, sempre m´acompanyarà en el meu particular viatge cap a Ítaca (del que prego que el camí sigui llarg).

http://

Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser i volem ser per caminar.
Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà,i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat,la llibertat de vida plena que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar i caminar per poder ser.
Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà, i no sabem himnes triomfals ni marcar el pas del vencedor,que si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser i volem ser per caminar.
Venim del nord,venim del sud,de terra endins,de mar enllà,seran inútils les cadenes d'un poder sempre esclavitzant,quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser i volem ser per caminar.

dimarts, 22 de juny del 2010

L´intent.


L´alta muntanya té un al·licient especial per a tots aquells a qui ens agrada caminar i gaudir de la natura. Aquesta sensació esdevé pel fet de que la seva pràctica està limitada principalment als mesos d´estiu on, amb més hores de llum i unes condicions meteorològiques teòricament més favorables, es fan técnicament molt més assequibles aquelles muntanyes que resulten impracticables als mesos d´hivern, de manera que és ara quan queda oberta la veda per disfrutar de l´inigualable paisatge alpí. L´adverbi "teóricament" abans esmentat, no és gratuït, ja que a l´alta muntanya en qüestió del temps,mai se sap. La prova d´això la vàrem tenir el diumenge 20 de juny amb l´intent de l´ascenció al emblemàtic pic del Canigó (2784 m).Una entrada de vent del nord inusual per l´època en que ens trobem, que ja estava prevista que es situés sobre els Pirineus el mateix diumenge, va fer que d´entrada ja no tinguéssim gaires esperances d´assolir la nostra fita, però com va dir aquell, l´esperança i l´il·lusió és l´últim que s´ha de perdre més si tenim en compte que la meteorologia no és una ciència exacta i les previsions poden sortosament fallar. No va ser així, a mesura que anavem fent camí i ens apropavem a la nostra preuada fita, el temps s´anava fent cada cop més advers: Un vent gèlid que escampava la successió núvols a tota velocitat i ens feia aturar a nosaltres tot agafats a una roca per no perdre l´equilibri, una boira que ocultava el cims de les muntanyes i el camí que havíem de seguir, i fins i tot una petita nevadeta en forma de neu granulada , van ser factors de pes per convènce´ns de que aquell no era dia idòni per pujar muntanyes i que la decisió més assenyada era girar cua tot i que quedàven uns 200 metres i alguns graus sota cero més per assolir el cim. Diuen que una retirada a temps és en certa mesura una victòria, però també és cert que la promesa no complerta, el projecte fallit, sempre deixa un regust una mica amarg al cos, tanmateix val a dir que de seguit queda compensat amb escreix per la gratificant experiència d´haver compartit amb els teus companys d´aventura una bona jornada a la muntanya malgrat els contratemps.
Hi hauran altres ocasions per destapar el regal que roman al cim del Canigó i a d´altres muntanyes que ens queden per descobrir o que per alguna raó o altre s´ens han resistit (qui sap si potser per salvar-nos la pell). Elles continuaran al mateix lloc on han estat des de molt abans de que se les batejés, esperant-nos perquè poguem satisfer la nostra vanitat de conquerir-les, perquè al fer-ho ens omplim amb les pedres que trepitjem, dels nombrosos buits que ens produeix la quotidianitat, permetent-nos afrontar-la amb més força i empenta per arribar al particular cim de la nostra existència.

dissabte, 12 de juny del 2010

Fent zàping.

No és cap novetat afirmar que hi ha certs programes de televisió que arriben a nivells de putrefacció tals que fan dels abocadors d´escombraries paissatges idíl·lics. Ahir divendres a la nit amb el pretext de deconnectar després d´una setmana una mica estressant, em vaig proveir del comandament per anar "saltant" a cop de dit, pel gran nombre de cadenes que ara hi ha amb això de la TDT (possant encara més de manifest que quantitat i qualitat no acostumen anar agafades de bracet). Tot fent saltets vaig anar a parar en una de les cadenes on vaig tenir el dubtòs privilegi de ser testimoni de fins a quin punt ha arribat el nivell de perversió i mala llet d´alguns programes contenidor. Era a Antena 3, en un plató de televisió hi trobem a un home gran, que havia estat torero en els seus anys de joventut (i del que fins ahir jo en desconeixia la seva existència), sentat talment com en un interrogatori en front de 5 paios que diuen excercir el "periodisme del cor" ( i dic jo, que si ficar-se amb la vida dels altres és periodisme, doncs fer una truita a la francesa és el mateix que practicar la neurocirugia), i entre mig d´ambdòs, el moderador. El tema que els havia portat a muntar la paradeta, era sens dubte d´una trascendència indiscutible per a la història de la humanitat: El fill del torero jubilat havia sortit de l´armari feia dues setmanes. No vaig veure el començament però m´imagino que la primera pregunta que li vàren fer deuria ser: "¿Qué le parece a usted que su hijo haya hecho pública su condición de homosexual?", amb el que dedueixo (ja que ell ho va dir per activa i per passiva la llarg de l´interrogatori) que ell va respondre amb un encisador accent andalús: "Lo único que me interesa es que mi hijo sea feliz, y si él ha elegido esta opción yo le apoyo". Punt i final.Res més a dir.Però és clar, una bona resposta equilibrada i serena com la que va donar l´ex-torero, no vol dir que sigui la millor pels interessos d´un programa que com les mosques verdes s´alimenta de la merda. A més es plantejava un altre problema pels jefes del xiringuito: "Amb aquesta resposta de 20 segons, com omplim ara els 59 minuts 40 segons que falten perqué el contenidor es quedi buit?"

Molt fàcil, fent que els 5 energúmens qüestionessin tota l´estona el fet de que a ell li semblés del tot normal i acceptés que el seu fill fós gay. Amb dits acusadors i amb un to de veu que feia marcar les venes del coll a una tal Patiño (quina prenda!), li feien preguntes maquiavèliques del tipus:
"¿Pero seguro que no ha sentido una cierta decepción al enterarse de su condición sexual a través de una revista?", "¿No le hubiera gustado que él se lo hubiera dicho directamente a usted?","¿Esto quiere decir que tal vez su relación no sea muy buena?".... i vinga a donar-li voltes i més voltes i a intentar fer-li dir el que ells en realitat volien sentir: unes paraules rebuig explícit cap al seu fill. En un moment donat ell va fer esment de que el seu altre fill estava casat i salta una i li diu "Ah mira cómo se le ha ilumidado la cara, en cambio no ha sucedido así cuando ha hecho mención de su otro hijo, esto quiere decir que en el fondo no lo acepta".I jo, que flipava en colors d´alta definició de l´espectacle tant lamentable, vaig prémer de nou el botó del comandament i me´n vaig anar cap a altres cadenes les quals tampoc oferien res de millor.Quan hi vaig tornar-hi al cap d´una estona encara estaven donant voltes al mateix tema, però el grau de perversió havia anat augmentant. En un moment donat la Patiño aquesta, va abandonar el plató per anar a veure en privat un vídeo póstum de L´Angel Cristo en que es veu deixava a la seva ex, Barbara Rey, de volta i mitja, i el seu lloc va ser ocupat pel perla d´en Jesús Mariñas (membre distingit del mític tómbola de canal 9) per rematar la jugada. Venia amb una pregunta sota el braç pel torero (que ja estava amb la boca seca, cansat i incòmode de repetir tota l´estona el mateix argument del principi), pregunta que per cert passarà als annals del periodisme i que de ben segur ha provocat que a hores d´ara els membres de l´acadèmia sueca estiguin reunits d´urgència per contemplar seriosament la possibilitat d´instaurar el Nobel de periodisme de cara l´any que ve amb Jesús Mariñas com a primer guardonat: "¿Usted, sabiendo ahora que su hijo es homosexual, no se ha preguntado si en la cama él es el que da o recibe?" i el bon home va donar una resposta pròpia d´una pregunta de Premi Nobel: "Sinceramente ésto a mi no me importa."


I quan ja no van poder fer més sang i els 59 minuts 40 segons es van exhaurir, es va donar el tema trascendental de l´homosexualitat del fill d´un torero per finiquitat.


No cal dir que a la sortida el vell torero, fatigat després d´haver lidiat amb 5 porcs durant una hora, va passar per caixa.Vergonyós, també. La dignitat d´una persona i més la del teu fill no es paga amb tots els diners del món.

dijous, 3 de juny del 2010

Jaumet Saltador


Aquest dies s´ha parlat molt de la intervenció espanyola a eurovisió, i no pel fet de que aquesta hagués guanyat (cosa que requeriria una imaginació portentosa tenint en compte les cutrades amb que es presenten), ni per la seva qualitat musical ni tant sols coreogràfica, si no perqué desde el famós "la, la, la" de fa 40 anys enrere, la cançó espanyola no havia estat interpretada dues vegades en el concurs, fet que sempre és sinònim de victòria. Això va ser possible gràcies al refinat savoir-faire del gran pallasso dels Països Catalans Jimmy Jump, molt venerat per les ments alternatives per les seves aparicions en actes públics, i que el passat dissabte 29 de maig, al bell mig del friquisme eurovisiu tot burlant les mesures de seguretat pròpies d´aquest "concurs", es va colar a l´escenari fent el pallaso amb els altres cinc o sis d´oficials que hi havien sortit abans, seguint d´aquesta manera al peu de la lletra l´eslògan triat per enguany: "Share the Moment".


Això va provocar les ires del Uribarri al final de la seva intervenció (un descerebrado ha tirado por el suelo 3 meses de duro trabajo!!!) i m´imagino que el dia següent l´expulsió fulminant de l´encarregat de seguretat de l´event en qüestió del gremi de "seguratas" noruegs, que a hores d´ara deu haver encaminat la seva vida professional a la pesca del salmó pels rius del seu país.


A mi últimament me la porta ben fluixa el festival aquest que no deixa de ser un espectacle televisiu en que al final els paisos amics es voten entre ells (fet que provoca un gran plaer al dinosaure Uribarri que fa que encerti totes les votacions), la intervenció d´Espanya, la de Lituania i si participés, la del Congo, el que m´emprenya més és que un tipus amb barretina es prengui la llibertat de fer el ridícul en nom de Catalunya i dels catalans davant de tot Europa. Si ell hi troba gustirrinin colant-se en esdeveniments esportius, musicals o del caire que sigui, endavant, però que ho faci disfressat de sèpia, de lagarterana, o de carbassó, però que deixi estar tranquils segons quins símbols que com a tals tenen la funció de representar a tota una comunitat.


Evidentment com sempre passa en aquest casos en que es produeix una acció "antisistema", aquest bufó ha arreplegat una allau de fans a través del Facebook i demés portals, elevant- lo a la categoria d´heroi per haver esberlat la intervenció del nostre gran "enemic" que és L´Estat Espanyol, estar-hi en contra d´ell i de les seves accions, implica inmediatament que et caigui a sobre l´etiqueta de retrògrad.

Francament a mi em sembla que hi han altres maneres menys prosaiques de donar-nos a conèixer arreu del món, de lluitar pels nostres interessos, de reivindicar els nostres drets com a país i que de cap manera han de romandre en les mans de paios com aquest. Per fer el ridícul i donar ales a la premsa fatxa espanyola per carregar contra els catalans, millor quedar-se a casa i deixar la barretina ben plegadeta a l´armari.