diumenge, 28 de desembre del 2014

Post Scriptum.

- Digues, foll, has diners?-. Respòs: - He amat -.
- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.
Respòs: - He amors, pensaments, plors, desirers, treballs,
languiments, qui són mellors que emperis ni regnats.

                                                     LLULL, Llibre d´Amic e Amat



diumenge, 14 de desembre del 2014

Vaig somiar que em moria.

  Tot comença amb una primera percepció del so planyívol d´una porta al tancar-se darrera meu. Desconec qui o què m´ha dut al lloc on ara em trobo. Sembla una nau industrial de grans dimensions, desproveïda de qualsevol objecte, deserta de vida, il·luminada per uns raigs de sol que entren obliquament pel rectangle de finestres situades en una de les elevades parets de grisos maons. La resta de l´espai s´alimenta d´aquesta deu de llum que va minvant progresivament fins a esgotar-se del tot en una obscuritat que fa indefiniblement misterioses les dimensions reals que hi ha a l´altre extrem de la nau. La naturalesa de la llum seria la corresponent a la que es desprèn d´un sol a punt de cloure´s rere l´horitzó, aquesta és almenys la impressió que m´arriba més acusada. En qualsevol cas, en situacions com en la que ara em trobo, sempre és preferible el sol de la tarda, ja gastat, amb la seva llum esmorteïda, moribunda, impregnant-nos de la seva espesa melanconia en les hores prèvies d´un comiat que encara resta de ser del tot definitiu. La tarda i el sol trist de tardor. Sempre són ingredients preferibles quan el que s´escau és fer bullir l´olla del record. La tarda, el sol, la tardor i sobretot el silenci. Sobretot aquest mar silenci que embolcalla  totes les mol·lècules de l´aire com si fossin caramels de menta. Un silenci orgànic que sento que s´escola pels narius i m´omple d´una pau mai no trobada, d´una total solitud que m´és fidel companya. Aquest silenci pur que sé que em protegeix, que em fa sentir prou segur per decidir-me a trencar-lo amb les meves maldestres petjades. M´allunyo del gran rectangle de llum solar que es projecta sobre el terra nu de ciment. El moviment de les meves cames em porten cap a espais que romanen cada cop més en la penombra. De sobte i malgrat que continuu avançant desapareix el soroll de les meves passes i torna de nou el silenci protector a ensenyorir-se de tot l´espai. M´aturo, em miro els peus i m´adono que vaig descalç. Acabo de perdre les sabates, penso, però darrera meu, on deurien d´estar en cas d´haver-se desprès per voluntat pròpia dels meus peus, només hi ha el terra ras de ciment . Potser, em dic, ja no les portava quan he entrat a la nau. Aleshores, em pregunto, d´on provenia el soroll que resonava pertot quan m´he sentit prou segur per començar a caminar? Un raonament que percebo del tot aliè em respon que el que jo escoltava provenia del meu cor, orgullós de bategar una sang amarada de pau i de silenci. El meu cor solitari, coratjós i infatigable dins d´aquest oceà inorgànic. Faig un gir de cent vuitanta graus i veig des de l´àrea de penombra en què em trobo l´espai encès de llum que es filtra per la filera de finestres. Una llum ambarina que des de la distància pren un caràcter gairebé líquid, com si fos un nutritiu bàlsam guaridor de nafres indelebles, afaiçonades en l´esperit pels vents gèlids que tota existència porta associada. Intento afuar al màxim els meus sentits per gravar amb  acurada precisió  l´estampa que tinc davant els ulls. Sí, aquesta llum que ara m´empapa d´un càlid sentiment em serà un remei ben útil per a les llacunes obscures en les quals ineluctablement ens hem de submergir en tot recorregut vital. Un cop més la llum, que és sinònim de vida i d´esperança. I ara també, dret en un lloc indeterminat d´aquests murs que m´emvolten, descalç i potser fins i tot nu (no ho he comprovat ni ganes que en tinc), penso en tu. Millor dit, tu ets l´excusa per a què jo pugui pensar un cop més en mi mateix. I t´admiro com ets fins al punt de voler fondre´m dins teu i nedar per sota la teva pell. Malgrat les teves mancances, els mals moments que m´has fet passar i dels quals m´avergonyeixo en grau extrem, malgrat tot això i molt més que no dic, jo només vull ser tu i si bé hi penso ja fa temps que ho sóc. Concretament des que vaig nèixer. I com una serp llefiscosa, el pensament se m´escapa per viaranys ja recorreguts, sempre agradables de ser contemplats de nou. Amb tu, sempre amb tu que has acabat per ser el que ara sóc. El meu moment present dins d´aquesta nau despullada de tot m´evoca cap a temps de pretèrits. Passat i present es dissolen completament en l´aire que respiro. Torno a viure instants que fins ara s´havien mogut dins la presó de la memòria. La senyora memòria i el senyor record, que tot ho amplifiquen, redueixen, escapcen i eliminen segons la seva conveniència, desvirtuant i maquillant els fets objectius fins conventint-los en una fingida realitat. Sí, em dic, ara et toca dir allò que t´agrada tant i que vas llegir fa temps en no sé quin llibre dels molts que t´agrada dir que tens, que quan recordem fem poesia d´allò que hem viscut. Poesia romàntica, mai èpica en el meu cas. Però tant se val, malgrat l´autoengany a què sempre em condueixen els sentits, tot això em fa sentir bé i feliç. I de benestar i felicitat s´hauria de basar l´argument de la pel·lícula anomenada Vida. I d´amor, també. Sí, ara m´adono que ha estat la vida qui m´ha dut dins d´aquest recinte que cada cop el sento més propi, com una extensió natural del meu jo intern. Totalment hipnotizat per aquesta claror que aclapara els meus sentits. Com els passa a les papallones que la nit pinta amb els seus invisibles pinzells. Papallones negres, víctimes d´un destí del mateix color.
Continuu dempeus enmig de la penombra, entre els espais indefinits per la foscor i la llum rutilant d´un sol que el pas de les hores anirà rosegant fins trencar-ne els filaments. Al final la foscor sempre guanya en el joc de la vida. Tant se val quina direcció prenem. Només ens queda el consol de continuar vivint en el record d´algú. I si no és molt demanar, en el bon record.
I ja que has tingut la paciència d´acompanyar-me fins aquí amb la teva ànima angelical, neta de qualsevol prejudici, et vull confesar que fa temps vaig somiar que em moria i encara no he aconseguit despertar-me.