dimecres, 1 de desembre de 2010

La bossa o la compra.

Ja fa prop més d´un any que una coneguda cadena de supermercats va decidir fer pagar als clients les bosses de plàstic que feien servir per endur-se la compra. Les raons que al·ludien eren, entre d´altres, reduir costos (que en temps de crisi no està del tot mal pensat); posar fre a l´ús abusiu que alguns individus fan de tot allò que porti l´etiqueta de "gratis" i concienciar l´irresponsable ciutadà del perill que suposa pel planeta el consum de bosses de plàstic tan contaminants i tan poc sostenibles elles.
Aquesta tendència, inversament proporcional als interessos dels fabricants de bosses, l´han anat adoptant mica en mica altres cadenes de supermercats que fins ara les donaven de franc . El mètode per cobrar-les però, difereix: Els uns opten per un mètode podríem dir "possitiu", descomptant el preu d´una bossa no consumida per cada, possem pel cas, cinc euros de compra efectuada; mentre que d´altres, els del mètode "negatiu", carreguen  directament a l´import total el nombre de bosses que hom necessiti per poder traslladar la mercaderia còmodament i amb garanties d´un lloc a un altre.
Respecto i fins i tot comparteixo les raons per les quals els supermercats hagin optat per aquesta mesura. És lícit que una empresa vulgui reduir costos, lloable que vulgui alliçonar-nos sobre el necessari i sempre insuficient respecte envers al medi ambient i just que faci front als barruts que agafaven un grapat de bosses per la compra d´una llauna de refresc o d´un paquet de gomes aromatitzades i endolcides emprades com a masticatori (també conegudes com xiclets).
El que passa és que com sempre o no arribem o ens passem de frenada. Ara sembla que consumir bosses de plàstic sigui vist com un delicte ecològic i sinònim d´inconcient i mal ciutadà.
Dic tot això, perquè avui sortint de la feina i de camí cap a casa, he aprofitat per entrar en un supermercat (que sempre donava les bosses a dojo) a comprar una sèrie de productes que em feien falta. I no portava bossa. I no sabia que ja no en donaven (gratis). I arribo amb sis articles a la caixa, pago (quinze euros amb seixanta-tres) i tot queda (com sempre) arraconat i separat per una barra de fusta a la sortida de la caixa. I no trobo el manyoc de bosses habituals. Pregunto a la senyora caixera: "¿em pot donar una bossa, sisplau?" Resposta: "¿grande o pequeña?" Responc (sorprès per la resposta-pregunta mai formulada abans i no gosant demanar-li cómo son de grandes las grandes i cómo de pequeñas las pequeñas): Pequeña, gracias.
La caixera en treu una de sota la caixa registradora i me la dóna com si d´un producte en vies de clandestinitat es tractés. Fico com puc tot dintre (el que pesa més a sota el que menys a sobre). La bossa queda força embotida cosa que fa que costi agafar-la per les nanses. M´aturo a mirar el tiquet de compra i comprovo que m´han clavat 0.02 € per una bossa de plàstic que, ara veig, comença a esquinçar-se per una de les dues juntes, degut a l´efecte sinèrgic del pes dels articles i de la pèssima qualitat de la matèria primera. Tot pregant durant el camí per tal que la bossa aguanti el contingut, finalment arribo a casa. Al treure els articles s´acaba de trencar, de manera que l´únic destí possible de la seva efímera vida és una estança més o menys llarga, i amb totes les despeses pagades, al contenidor groc (que quedi clar) junt amb les seves congèneres.
Crec que han sigut els 0.02 € més malgastats de la meva vida, (abans prefereixo perdre´ls), i els que m´han fet emprenyar més. Perquè em sembla ridícula i miserable aquesta mena de taxa-càstig per quelcom necessari per poder endur-te dignament una compra improvisada, ja que en les que no ho són, hom ja se´n cuida prou d´emportar-se "la necessaria infraestructura".
M´hagués agradat imaginar-me a mi mateix tenir, com es diu en castellà, "los suficientes aparejos" per poder-li dir a la caixera "si he de pagar la bossa, deixo tota la compra". Així mateix:"La bolsa o la compra".

1 comentari:

podi ha dit...

Home,... les coses mai no són gratis. No les cobren per estalviar-se costos, però, sinó davant l'amenaça de l'Administració de prohibir-les per l'ús desmessurat de les mateixes.

Un dia ens cobraran pel sucre del café... Que no ens el cobren ja? no va inclós al café que ens prenem, potser? I, si és així, perquè no me'l descompten quan no el vull? En tot cas, aquest sucre té un cost que algú paga (alguns paisos viuen del sucre produït).

Amb les bosses de plàstic passa igual; algú les està pagant, o tu o el comerciant. El cas és que hi ha tot un seguit d'empreses que viuen d'això.

Fins i tot votar per correu no és gratis, malgrat que al votant li surti de franc. Algú ho paga...

podi-.
(llegir "podi és podi", ara per ara és gratis)