dimarts, 28 de desembre del 2010

Una de les primeres vegades.

Fa uns dies, arran d´un comentari (amb enllaç inclòs al YouTube) fet pel company "blogger" Podi  al post "Arriben dies de...", vaig retrocedir gairebé vint anys enrera cap als inicis dels meus gustos musicals i de retruc a la que va ser una de les moltes meves primeres vegades. Aquestes moltes primeres vegades que hom experimenta durant la fràgil etapa de l´adolescència i que pel fet de ser-ho i de tenir lloc precisament en aquest moment, sempre es guarden en el record com quelcom d´únic i d´especial. Aquestes moltes primeres vegades que, com acostuma a passar sovint, el pas del temps s´encarrega de polir i de donar una lluentor més intensa de la que originàriament varen tenir.
Concretament aquesta una de les primeres vegades, va ser a l´agost del 88 quan, amb part dels diners que m´havien donat pel meu aniversari a la butxaca i amb els meus setze anys nous de trinca, carregat de reaccions hormonals que em canviaven per dins i per fora, i ple d´il·lusions encara infantils, vaig entrar en una botiga de discos i per primera vegada vaig comprar un disc.Potser si hagués entrat en una perfumeria hagués comprat també la meva primera colònia que, tal i com dictava l´anunci de l´època, no podia ser altra que "Chispas". Vist ara, sembla que l´acte en si que no tingui res de particular: hom entra en una botiga qualsevol, compra, paga i se´n va per on ha entrat. Però per a mi llavors, entrar sol en una botiga (i a més de discos) i prendre la decisió de comprar allò que jo volia, que era només per a mi, va significar un dels primers i petits passos que tot adolescent dóna envers al llarg camí de la maduresa. Pot semblar exagerat, però jo ho veig així. Aquell dia per tant, amb aquest gest força prosaic, vaig sentir-me una mica més gran. Una mica més independent al poder escollir la música que a mi m´agradava i que diferia en molt a la que els meus pares escoltaven els diumenges i festes vàries al menjador de casa, convertint-la d´aquesta manera en la (forçada) banda sonora de la meva infantesa.
Aquest primer disc, ja ho haureu deduït pel dibuix que acompanya a aquestes paraules, va ser "Descanso Dominical" del grup ja desaparegut (com els seus integrants en el panorama musical encara que vagin fent de les seves en solitari) Mecano. En aquell llunyà agost del 88, hagués pogut escollir un altre disc d´un altre grup o cantant, però va ser aquest. El que tindria l´honor de ser el primer de tots els que després vindrien. Des de la perspectiva dels anys, i en vista de que aquest grup, encara que considerat important dins la història del pop espanyol, sempre ha estat classificat, tan pel seu estil com per les lletres de les seves cançons, una mica cursi, "pijo" i d´escàs fonament musical, de ben segur el meu particular gust dels setze hagués estat més ben considerat si per a la meva primera vegada  hagués escollit els consagrats Dire Straits, Bruce Springsteen o Pink Floyd (tots ells i molts d´altres van ser descoberts i seguits més tard). Tanmateix però, encara que jo mateix me´n faig creus dels rumbs tan eclèctics que han pres els meus gustos musicals al llarg dels anys, no he de renunciar ni m´he d´avergonyir ara de dir que a mi aleshores m´encantava la música dels Mecano; el grup i en particular la seva cantant quan encara el seu cos no havia esdevingut un magatzem de silicona i botox; que ells eren els autors de les cançons que jo posava als meus somnis d´adolescent i que no em cansava d´escoltar una vegada i altra totes les peces d´aquesta primera adquisició musical fins al punt de saber-me-les totes de memòria. Inclús aquelles tres (Laika; Hermano sol, Hermana Luna i Fábula) que només estaven incloses en l´incipient format CD i que alguns afortunats companys de classe ja tenien i ens gravaven als menys afortunats (tecnològicament parlant) en cintes TDK de crom. Si Demis Roussos o la Olga Guillot (recentment desapareguda) em van acompanyar durant la infantesa, les cançons de Mecano i més concretament les d´aquest disc em van acompanyar durant la meva adolescència coincidint amb els inoblidables, innocents, entranyables i esbojarrats anys a l´institut.
Després van venir més sants, aniversaris, Nadals, classes particulars i "feinetes" que em van permetre comprar el que ja s´havia convertit en la meva droga en forma de discos de vinil i més tard del ja estès CD. Però puc assegurar que cap d´ells va tenir el mateix significat, el mateix pes específic que va tenir aquest "Descanso Dominical" el qual, juntament amb l´època de la meva vida del que forma part, espero que m´acompanyi en el meu record Un año más i per molts més.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Pròlegs (del grec πρόλογος).

És força freqüent trobar un pròleg més o menys extens en aquells títols que porten l´etiqueta de "clàssics literaris" i en altres que, encara que no ho siguin, mereixin ser-ne portadors per si de cas algun dia ho puguin arribar a ser. En termes esportius, podríem dir que els pròlegs són una mena de precalentament que es fa abans de jugar el partit de classificació per a la Copa de Sant Llorenç de Morunys; o un tipus de preparació psíquica necessària per enfrontar-nos amb garanties a la teca impresa que ens està esperant i evitar d´aquesta manera que se´ns pugui enxampar en calces. També les obres que el porten, augmenten en gran messura el grau de prestigi que ja sense ell ostenten. Per tant és llògic fer l´associació mental de que si hi ha un pròleg vol dir que el que està contingut en les dues-centes cinquanta-quatre pàgines posteriors és important, i si algú considera que ho és, pot ser que el que hi hagi escrit sigui bó i si és bo, és força probable que ens agradi.

Normalment aquestes primeres pàgines van signades per un expert en la matèria que, amb un propòsit més o menys didàctic i gens autocomplaent (què va!), explica als seus esforçats i involuntaris lectors, vida i miracles de l´autor en qüestió, el qual (invariablement) va exercir amb el seu particular i depurat estil, una gran influència a tota una generació posterior d´escriptors que, com ell, ara també gaudeixen d´un merescut reconeixement; emmarcant la seva extensa obra dins de l´agitat context polític, econòmic i social que li va tocar viure a les acaballes d´un segle que, ves per on, li va tocar viure.

No sé a vosaltres, però el que a mi normalment em passa amb els pròlegs és que em fan molta mandra i també una miqueta de por. Mandra perquè trobo que són un gruixut obstacle a salvar interpossat entre les cobertes i el primer capítol del llibre; i por perquè a vegades en aquests se´ns desvetllen parts argumentals de la novel·la a les que hom voldria arribar verge. Per tant, el que normalment faig és saltar-me´ls i anar directe al gra. Això no evita que em resulti una mica incòmode començar un llibre per la pàgina quaranta-cinc, ja que tinc la sensació com si estigués fent trampes, però penso i m´autopregunto: ¿Per què he de llegir-me tota una parrafada introductòria que jo no he demanat que hi sigui, si encara no sé si em seduirà la història que l´autor vol explicar-me en les properes dues-centes pàgines; ni sé si de retruc sentiré un cert interés cap la seva persona, vida i proeses vàries? Si m´agrada i m´interessa el que aquest m´ha explicat, ja em llegiré les excel·lències que el sabi en la matèria ens prologa. Per tant crec que els pròlegs haurien d´anar a les darreres pàgines del llibre transmutant-se d´aquesta manera en postfacis o epílegs, per donar una llògica a l´ordre de lectura del llibre. Si quan arribem al punt i final de l´últim capítol ens sentim encara amarats de l´èxtasi literari donat pels centenars de línies precedents, continuarem endavant sadollant el nostre interès en aquelles que surten de la font de l´epíleg. Si per contra, la novel·la ens ha avorrit d´allò més, de ben segur que ens importarà tres raves el que hi puguem trobar escrit a l´epíleg, per tant tancarem (sorollosament) el llibre tan bon punt arribem a aquell punt i final que semblava no hagués d´aparèixer mai davant els nostres ulls.

Tot això ho dic perquè en la novel·la de Mercè Rodoreda "Mirall Trencat" (tot un clàssic) hi vaig trobar un pròleg, que encara que estigués signat per la mateixa autora, me´l vaig saltar com marca la meva tradició. Però sorprenentment a l´acabar el llibre vaig sentir la necessitat de tornar a les primeres pàgines per llegir-me´l. Volia saber més i vaig saber-ho. Tenia curiositat i la vaig satisfer.L´experiència bé es mereix ser explicada independentment en un post apart, convertint aquest, que arriba a les seves últimes paraules, en un innecessari i gratuït pròleg d´aquell que esdevindrà.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Arriben dies de...





Dies de...he d´anar pràcticament per obligació al sopar d´empresa i francament, no em ve gens ni mica de gust d´anar-hi amb els meus teòrics "companys",  a llocs plens a vessar d´altra gent teòrica com nosaltres, celebrant altres sopars d´empresa amb amics invisibles que riuen i criden dins d´una atmosfera asfixiant de falsa cordialitat, bon rotllo i hipocresia pels núvols.


Dies de...vinga va, compra´m una participació de loteria de Nadal de l´equip de futbol on juga el nen / pel viatge de fi de curs de la nena / del forn de la cantonada / del club de petanca del casal d´avis; només val 3 euros però en jugues 2.50. Si no toca, no els tiris! ja que també sortejem un televisor LED Philips amb blue-ray incorporat, si les tres últimes xifres coincideixen amb el sorteig de l´ ONCE del dia 2 de gener.

Dies de…no ens ha tocat la loteria, però mentre tinguem salut, no cal demanar res més.

Dies de…per Nadal anem a casa dels meus pares i per Sant Esteve anem a casa dels d´ella.


Dies de…sempre ens toca fer el Nadal i Sant Esteve a casa nostra, i a mi no em sap greu de fer-ho, que consti, però em faig gran i se´m fa cada cop més costa amunt fer front a tota la feinada que suposa preparar el menjar per a divuit persones. A més, tothom arriba quan la taula ja està parada i au! el primer que fan es asseure´s a la cadira  i començar a endrapar. A ningú se li passa pel cap de donar-me un cop de mà a la cuina o de preguntar-me si necessito ajut. Ja se sap, gent jove, feina fuig mandra no em deixis!. L´any que bé, si Déu vol, ho farem en un restaurant i fora feina, tú, que a mi també m´agrada que em serveixin.

Dies de…ningú a tastat el pollastre rostit, després de l´escudella tothom ja estava ben tip. Ara ens haurem de menjar les sobralles durant una setmana. Cada any ens passa el mateix. 
Dies de…per Nadal qui res no estrena res no val i cada ovella al seu corral però sobretot "vuelve a casa por Navidad".

Dies de…durant tot l´any he de fer “bondat” pel sucre excesiu a la sang, pel colesterol que me´l genero jo, pressió alta, transaminases elevades, peus plans,...però el metge em dóna permís per menjar com "els altres" i prendre´m una copeta de cava amb els torrons i pels dotze grans de raïm. Un dia és un dia i  un cop a l´any res fa mal. 


Dies de… degut a les incombinables combinacions que van tenir lloc durant dos dies dins del meu estómac de: patates fregides i braves; calamars a la romana; croquetes; dàtils amb bacó; gambes "al ajillo"; ametlles salades; tigres; olives negres, verdes amb os i sense, mortes, farcides d´anxova i de cogombret; escudella i carn d´olla; pollastre rostit amb panses i pinyons segons la recepta de la tieta Lourdes; torrons de xocolata amb cointreau,  d´avellanes, d´arròs inflat que sembla com si fos Crunch, de Conguitos que els agrada tant als nens però que també me´l “fotu” jo, d´Alacant que l´avi no en pot menjar perquè és massa dur i porta dentadura postissa, de Xixona que embafa una mica per tant d´oli però que està bonissim, de crema cremada que tant  agradava a la iaia, pobreta, que al cel sia voltada d´arcàngels; neules cobertes de xocolata i de les normals per fer girar el cava de la copa; tota clase fruits secs (incloent-hi la supercópula hipercalòrica d´avellana dins de figa seca però ben dolça); i a les set de la tarda, amb la taula encara parada, el tradicional pa amb tomàquet i pernil per tirar-ho tot avall; amb un bon sistema d´irrigació a base de cava i vi de tots els colors;.... he agafat una gastrointeritis de mil dimonis que estic evacuant a litres del meu ventre per la sortida d´emergència en forma de femta de consistència fluida. De manera que he de fer uns dies de dieta a base d´arròs bullit i pollastre a la planxa per tornar a estar a punt per a la nit de cap d´any.

Dies de…quan "ells" venen a casa nostra s´atipen de menjar i de beure a dojo, en canvi quan nosaltres anem a casa "d´ells" sembla que els hi sàpiga greu destapar ampolles de cava i obrir paquets de torrons...a més, el cava i els torrons que compren no valen res.

Dies de…jo per cap d´any m´estimo més quedar-me a casa amb la familia, precisament no m´agrada sortir aquesta nit (ni a la de Sant Joan).

Dies de…no sé que regalar per Reis a la meva mare / germà / germana / sogra / sogre / cunyat / cunyada / de fet, ja tenen de tot i quan necessiten alguna cosa ja s´ho compren ells. Em sembla que els donaré un val de regal (regalar diners és "molt fred") per bescanviar a qualsevol botiga i que es comprin el que els vingui de gust. Fora de fer cues i de mal de caps pensant què comprem i què deixem de comprar, què els pot fer il·lusió i què no. Mai els encertem el gust!

Dies de…Pau impossible, de Felicitat imposada i d´un Amor tan artificial com la neu que cau per la façana de El Corte Inglés.

Dies dels imperatius compra, gasta, menja i beu.

Dies de...compri ara i comenci a pagar el febrer.

Dies de...a partir de l´any que ve faré tot allò que sempre a finals de desembre dic que faré l´any que ve.

Dies de… tant de bo ja hagués passat tot i ja fos 8 de gener per fer “vida normal”.






dilluns, 6 de desembre del 2010

Dos punts de vista.

A favor.

Els avantatges del llibre electrònic, també conegut com ebook, són múltiples. Representa un avenç tecnològic que revolucionarà el món editorial com no ho ha fet des del segle XV amb la invenció de la impremta per l´alemany Gutenberg. Poder tenir tota la teva biblioteca emmagatzemada en un aparell una mica més gran que un telèfon mòbil suposa, no només un increment d´espai a les lleixes on els llibres llegits o en espera de ser-ho, van acumulant pols, sinó un important estalvi de paper i consegüentment un estalvi d´arbres talats per tal d´obtindre´l. No hi ha cap dubte que l´ebook és un aparell que podríem qualificar de sostenible, ja que ens permet gaudir de la lectura sense que els nostres boscos hagin de pagar l´elevat preu amb la seva desapararició.
Poder llegir al metro, al bus o en un refugi d´alta muntanya aquells llibres que pel seu tret característic de "totxos" quedaven automàticament descartats per tal de no haver de patir el pes del seu fullam imprès, suposa tot un gran pas endavant i òbviament un merescut descans pels nostres braços. A més, els llibres electrònics, com ja passa amb la música i les pel·lícules, es podran descarregar il·legalment de la xarxa (faltaria més), de manera que ens estalviarem uns dinerons que podran ser emprats per altres fins amb menys prosa però més prosaics. ¿Per què hem de pagar per tenir accés a la cultura? És sabut per la majoria, que moltes persones no llegeixen per l´elevat preu que els editors marquen als llibres sobretot a "les novetats".
Estic segur que  l´ebook farà que el nombre de lectors del nostre país, que sempre s´ha caracteritzat per situar-se molt per sota de la mitjana europea (i així ens va), augmenti considerablement, i senyors, un país que llegeix, és un país culte, un país que mira desacomplexadament cap al futur i que no dubta en afirmar que el llibre fet de paper i cartró té els dies comptats.



En contra.

El llibre de paper és insubstituible independentment dels nous formats d´emmagatzematge de dades que puguin aparèixer al mercat. Durant segles ha estat el dipositari i transmissor del coneixement i creativitat humana i ho continuarà sent. Un món sense llibres, seria per a mi un món tan terrorífic com el que va crear Ray Bradbury a Fahrenheit 451. ¿Us imagineu quina paradoxa llegir aquest llibre a través de la pantalla asèptica d´un aparell d´aquests que s´estan possant tant de moda?. I ho dic, perquè la relació que s´estableix entre el llibre com a objecte i el lector mentre dura el procés de lectura, es podria qualificar d´íntima. Sentim el seu pes i la seva textura a les nostres mans; contemplem el disseny i el  dibuix de les seves cobertes que ens han fet aturar-nos al seu davant, agafar-lo i finalment escollir-lo; compartim amb ell diferents llocs, diferents moments del dia, diferents estats d´ànim. Anem descobrint les seves interioritats a mesura que passem les seves pàgines tot sentint com s´escola  per les nostres narius la recomfortant olor de tinta i paper imprès. El deixem dormint al nostre costat amb la companyia d´una tira de cartolina entre les seves pàgines, perquè al despertar-lo al matí següent ens continuï explicant amb ulls encara lleganyosos, la seva particular història. Quan l´acabem el posarem a la lleixa juntament amb els seus companys perquè romangui allà com un grat record dels bons moments compartits o bé ens acomiadarem d´ell una mica a contracor al taulell de les moltes biblioteques de la ciutat. ¿Es pot substituir aquesta relació única que hom manté amb el llibre de sempre? Crec que no, per molt que ens vulguin fer creure les modes l´única finalitat de les quals és mantenir viva la febre consumista que pateix la societat del primer món (última en molts altres aspectes), i que arriba a nivells clínics durant, la cada cop més llarga, temporada nadalenca.
És evident que l´ebook no farà miracles i  no guarirà l´al·lèrgia endèmica que moltes persones tenen per tot allò que requereixi un mínim esforç de comprensió lectora, encara que es posi com a excusa el no fer-ho, l´elevat preu dels llibres. ¿Que potser no en tenen un de més elevat aquests aparells?. Que no em viguin amb romanços, el llibre com a tal ha de continuar existint ja que en el seu continent està contingut tot el saber que les generacions precedents ens han llegat i que és el valuós patrimoni que la nostra espècie en vies de superpoblació, té per poder continuar creixent i avançant en la societat del futur.

dimecres, 1 de desembre del 2010

La bossa o la compra.

Ja fa prop més d´un any que una coneguda cadena de supermercats va decidir fer pagar als clients les bosses de plàstic que feien servir per endur-se la compra. Les raons que al·ludien eren, entre d´altres, reduir costos (que en temps de crisi no està del tot mal pensat); posar fre a l´ús abusiu que alguns individus fan de tot allò que porti l´etiqueta de "gratis" i concienciar l´irresponsable ciutadà del perill que suposa pel planeta el consum de bosses de plàstic tan contaminants i tan poc sostenibles elles.
Aquesta tendència, inversament proporcional als interessos dels fabricants de bosses, l´han anat adoptant mica en mica altres cadenes de supermercats que fins ara les donaven de franc . El mètode per cobrar-les però, difereix: Els uns opten per un mètode podríem dir "possitiu", descomptant el preu d´una bossa no consumida per cada, possem pel cas, cinc euros de compra efectuada; mentre que d´altres, els del mètode "negatiu", carreguen  directament a l´import total el nombre de bosses que hom necessiti per poder traslladar la mercaderia còmodament i amb garanties d´un lloc a un altre.
Respecto i fins i tot comparteixo les raons per les quals els supermercats hagin optat per aquesta mesura. És lícit que una empresa vulgui reduir costos, lloable que vulgui alliçonar-nos sobre el necessari i sempre insuficient respecte envers al medi ambient i just que faci front als barruts que agafaven un grapat de bosses per la compra d´una llauna de refresc o d´un paquet de gomes aromatitzades i endolcides emprades com a masticatori (també conegudes com xiclets).
El que passa és que com sempre o no arribem o ens passem de frenada. Ara sembla que consumir bosses de plàstic sigui vist com un delicte ecològic i sinònim d´inconcient i mal ciutadà.
Dic tot això, perquè avui sortint de la feina i de camí cap a casa, he aprofitat per entrar en un supermercat (que sempre donava les bosses a dojo) a comprar una sèrie de productes que em feien falta. I no portava bossa. I no sabia que ja no en donaven (gratis). I arribo amb sis articles a la caixa, pago (quinze euros amb seixanta-tres) i tot queda (com sempre) arraconat i separat per una barra de fusta a la sortida de la caixa. I no trobo el manyoc de bosses habituals. Pregunto a la senyora caixera: "¿em pot donar una bossa, sisplau?" Resposta: "¿grande o pequeña?" Responc (sorprès per la resposta-pregunta mai formulada abans i no gosant demanar-li cómo son de grandes las grandes i cómo de pequeñas las pequeñas): Pequeña, gracias.
La caixera en treu una de sota la caixa registradora i me la dóna com si d´un producte en vies de clandestinitat es tractés. Fico com puc tot dintre (el que pesa més a sota el que menys a sobre). La bossa queda força embotida cosa que fa que costi agafar-la per les nanses. M´aturo a mirar el tiquet de compra i comprovo que m´han clavat 0.02 € per una bossa de plàstic que, ara veig, comença a esquinçar-se per una de les dues juntes, degut a l´efecte sinèrgic del pes dels articles i de la pèssima qualitat de la matèria primera. Tot pregant durant el camí per tal que la bossa aguanti el contingut, finalment arribo a casa. Al treure els articles s´acaba de trencar, de manera que l´únic destí possible de la seva efímera vida és una estança més o menys llarga, i amb totes les despeses pagades, al contenidor groc (que quedi clar) junt amb les seves congèneres.
Crec que han sigut els 0.02 € més malgastats de la meva vida, (abans prefereixo perdre´ls), i els que m´han fet emprenyar més. Perquè em sembla ridícula i miserable aquesta mena de taxa-càstig per quelcom necessari per poder endur-te dignament una compra improvisada, ja que en les que no ho són, hom ja se´n cuida prou d´emportar-se "la necessaria infraestructura".
M´hagués agradat imaginar-me a mi mateix tenir, com es diu en castellà, "los suficientes aparejos" per poder-li dir a la caixera "si he de pagar la bossa, deixo tota la compra". Així mateix:"La bolsa o la compra".