Mil opcions.

• Jo faré vaga, és a dir em descontaran el dia no treballat del sou.
• Jo, tot i no saber ben bé els motius pels quals s´ha convocat una vaga, en faré perqué m´han dit que avui toca fer-la.
• Jo, membre del comité d´empresa, instaré als meus companys a no anar a treballar el 29 de setembre, i seré un dels que aquest dia, fent ús de les meves hores sindicals, es quedaran una estona a la porta de la fàbrica impedint l´entrada als meus companys que a diferència de mi, no saben que és poder fer ús de les hores sindicals.
• Jo no aniré a treballar i m´agafaré el dia de vacances, però diré que faig vaga.
• Jo aniré a treballar independentment de si hi han piquets o no, perquè vull excercir el meu dret a treballar i res ni ningú m´ho ha d´impedir.
• Jo, tot i que sé que justament el dia de la vaga m´entraran unes ganes boges d´anar a treballar com mai experimentades abans, optaré per no anar-hi per "no trobar-me amb tot el follon".
• Jo no faré vaga perquè aquestes coses "no estan ben vistes" a l´empresa on treballo.
• Jo voldria fer vaga, perquè crec que els motius s´ho valen, però el contracte-deixalla que tinc s´acaba el mes que ve i no vull que, per exercir el meu dret, l´empresa prengui represàlies i decideixi llençar-lo a les escombraries quedant-me de nou a l´atur.
• Jo, imbuït pels aires de revolta popular, aprofitaré per abocar els contenidors i papereres del carrer Gran de Gràcia, cridaré "esquirols fills de puta" a tots aquells que tinguin la paradeta oberta i immers en un rampell d´inspiració lírica escriuré amb esprai vermell a la persiana metàl·lica del restaurant Botafumeiro: LA CRISI QUE LA PAGIN(sic) ELS RICS.
• Jo, propietari dels Cinemes Verdi, em solidaritzo amb la convocatòria de vaga i per fer-ho saber a la meva fidel clientela opto per un cartell igual d´alternatiu que les pel·lícules que projecto: DIMECRES 29 TANCAT PER EVIDÈNCIA.
• Jo, autònom, propietari d´una botiga de roba infantil que, a causa dels estralls de la crisi,  molts dies tanco sense haver fet un duro de calaix, avui dimecres obriré la botiga.No em dóna la gana que una colla de grenyuts em digui el que haig de fer. Aprofitaré les moltes estones lliures que tinc per mirar algunes de les moltes ofertes de viatges que hi han pel proper pont del Pilar.
• Jo obriré la botiga deixant la persiana mig oberta i quan de lluny senti els crits dels piquets, la tanco i "santes pasques".
• Jo, aturat de llarga durada que les passa més putes que les gallines, m´agradaria estar en la pell dels que avui han excercit el seu dret a fer vaga i sobretot el d´anar a treballar.
• Jo, aprofitaré el dia per fer el tradicional "canvi d´armaris".
• .......

29-S

L´any 1994 ens va deixar sobtadament l´irrepetible humorista gràfic Jaume Perich, i des d´aleshores no hi ha hagut dia que no el trobés a faltar a les pàgines d´opinió de El Periódico on, a través de la seva tira còmica que duia per títol Línea Directa, ens resumia l´actualitat amb la seva particular i incisiva manera de veure el món.
Conservo com un petit tresor algunes de les seves tires que a cops de tisora, salvava del diari abans de que aquest acabés llençat o escampat per un terra acabat de fregar.
Aquesta ens l´haguéssim pogut trobar en el diari de demà dimecres, dia en que els sindicats han convocat vaga general. Hi ha situacions, que malgrat el pas del temps, es mantenen inamovibles:

Toy Story 3

Toy Story 3 pertany a la categoria d´aquelles pel·lícules excepcionals que sobrepassen el qualificatiu d´obra mestra per convertir-se en obres d´art. De fet, és extrany que puguem trobar alguna creació de la factoria PIXAR que no ho sigui. Només cal recordar les anteriors meravelles com Ratatouille, Monstruos S.A.(per a mi la millor), Buscando a Nemo, Wall-E, Cars...per adonar-nos que tot el que han fet fins ara són creacions d´altíssima qualitat aptes per a tots els públics i que invariablement totes elles aconsegueixen tant la unanimitat favorable de la crítica com l´entusiasme del públic. I és que no hi ha per menys.

D´aquesta última entrega estrenada al nostre país el passat mes de juliol, m´atreviria a dir d´entrada que és de visionat obligatori en una sala de cinema i si pot ser en 3D (i si pot ser també entre setmana per estar més tranquilet), per gaudir al màxim de l´espectacle visual que la pel·lícula ens regala.

En aquesta tercera i última part, es tanca un cicle que va començar l´any 1995 tot fent història al ser la primera pel·lícula animada generada íntegrament per ordinador i convertint-se en la més vista d´aquell any amb un èxit aclaparador.Com deia, el tancament d´aquest cicle no és altre que la fi d´una etapa del protagonista humà, Andy, que ha deixat enrere la seva infantesa per donar pas a l´adolescència. Això suposa inevitablement un canvi de gustos, d´hàbits i de vida que implicarà, entre d´altres coses, desfer-se d´aquelles entranyables joguines -el vaquer Woody, l´astronauta Buzz Lightyear, Mr. and Mrs. Potato....- amb les que ell ha conviscut durant els seus primers anys de vida.

Hi trobem acció, humor amb moments memorables entre la Barbie i el Ken, molta tendresa (alguna llàgrima ha estat a punt d´escapar-se), i sobretot el missatge subliminal (sempre present) de la importància de l´amistat, dels vincles afectius i del valor que tenen aquells objectes que  han contribuït en gran mesura a endolcir la nostra vida i que si sabem apreciar el valor que han tingut per a nosaltres, poden també continuar "vivint" endolcint la vida d´altres.

Si pensem, ja no en joguines, sinó en tot allò que en un principi hem adquirit amb tota la il·lusió del món i que després-pel motiu que sigui- ha acabat llençat al cubell de les escombraries o en el millor dels casos oblidat dalt d´un armari, ¿quants objectes trobaríem?

Desemmascarant l´amic.

Bé aquesta és una petita curiositat sense importància, però ja que fa dies que no escric res al blog em fa gràcia comentar-la.

Casualment han caigut a les meves mans dos llibres editats enguany per quaderns crema, concretament un el mes de febrer i l´altre aquest mes de setembre, que he tingut el gust de poder llegir. Em refereixo a Esplendor i glòria de la Internacional Papanates un recull excel·lent d´articles publicats per Quim Monzó al diari La Vanguardia entre els anys 2001 i 2004, i La bicicleta estàtica el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies. Un llibre en el que per primera vegada l´autor fa servir material autobiogràfic i que comparat amb l´anterior publicat l´any 2006 Si menges una llimona sense fer ganyotes em sembla una mica més fluixet. Però bé , la qüestió és que en els 20 contes que configuren La bicicleta estàtica n´hi ha un "Quatre llits", precisament autobiogràfic, en el que l´autor ens desvetlla que els seus pares (l´escriptora Teresa Pàmies i el líder del Psuc Gregorio López Raimundo) exiliats a París, el van concebre després de veure Le notti di Cabiria de Federico Fellini a l´any 1959 (ell naixeria l´any següent). Curiosament en un article de Quim Monzó titulat "D´on venim"  publicat inicialment l´any 2002 que tracta d´allò que ha inspirat/estimulat a alguns pares a concebre els fills i recollit en el llibre abans esmentat, l´autor diu:

[...] i va ser l´espectacle que va fer que l´any 1959 un amic meu fos concebut.. i ens explica el que abans he esmentat. Unes quantes línees més avall ens desvetlla més coses d´aquest amic anònim:

Trenta-cinc anys després, els fills d´aquest mateix amic van ser concebuts el 1994 després d´un partit entre el Fc Barcelona i el Deportivo, en què tots dos equips van empatar a un.

I fent servir una eina tant fabulosa com és internet, puc afegir que aquest partit el van jugar el 4 de decembre de 1994, un diumenge. O sigui que ja sabem que Sergi Pàmies aquella tarda-vespre- nit també va marcar un gol, qui sap si de penal....

I jo em pregunto que si un empat entre el Barça i el Deportivo causa aquesta inspiració reproductiva, no vull ni imaginar les nits bojes que tindria amb la seva parella la temporada 2008-2009 quan el Barça va guanyar set títols! suposo que en el seu cas hi hauria per escriure un llibre.

Per les valls on es pon el sol.

Davant de la pregunta tant comú que té lloc per aquestes dates de "¿on has anat de vacances?" que jo en canvi crec que hauria de ser "¿com t´ho has passat?" ja que s´hauria de prioritzar el "com" abans que el "on", però en fi...jo respondria que m´ho he passat d´allò més bé acompanyant durant una setmaneta a Ramon Bofill un jove orfe nascut a la Barcelona de finals del segle XIX, que rep l´encàrrec del seu protector de localitzar la mítica muntanya de Montsalvat, lloc esmentat en l´òpera Parsifal del compositor alemany Richard Wagner i on segons sembla hi han enterrades les relíquies del Sant Graal així com la llança que va matar a Jesucrist. Durant al llarg d´aquest viatge a la recerca de l´esmentada muntanya, que comença al Port de la Selva i que continua per les valls on es pon el sol (que són les corresponents a les de les muntanyes del Pirineu) el protagonista escriu al seu quadern els fets i experiències que esdevenen durant aquest recorregut iniciàtic, en forma de cartes per a la seva difunta mare.

Serem testimonis al llarg d´aquestes cartes, de les aventures que ell viu per tots els pobles on va passant amb l´objectiu de cercar l´enigmàtica muntanya, amb els seus dos companys de viatge, que indirectament jugaran un paper decisiu perquè l´innocent encàrrec inicial es converteixi en un obrir els ulls davant de la vida, en un aprenentage vital que finalment el portarà a descobrir-se a ell mateix. També tindrem ocasió de trobar-nos amb generals carlins, amb personatges de la categoria de Joan Maragall o Mossèn Cinto, amb carrabiners, amb capellans i amb descripcions acurades dels pobles del Pirineu a principis del segle passat, tots ells farcits de llegendes i supersticions que el protagonista té a bé d´anotar.

Tota aquesta combinació d´elements fan que ens trobem davant d´un llibre rodó, una autèntica joia literaria altament recomanable. Potser com a retret, i sense intenció de desvetllar el final del llibre, hauria de dir que sota el meu punt de vista, el protagonista és injustament tractat pel seu creador, que no és altre que Pep Coll (Pallars Jussà,1949); de manera que la dolçor que ens transmet el llibre en les primeres pàgines es transforma en un gust més aviat agre cap a les darreres. Ja se sap que la vida, ja sigui real o de ficció, no és mai de color de rosa...