Els braus...a la 163.

Les "corrides de toros" sempre m´han semblat una autèntica aberració, un espectacle propi de periodes paleolítcs, una bestialitat on els papers s´inverteixen de manera que la bèstia torturada sembla tenir més intel·ligència i sensibilitat (trets més humans) que els bèsties que la torturen; i per molt que m´ho expliquin i intentin convence´m de que si això són les tradicions, la cultura, l´art i blablablablabla no podré mai de la vida entendre com un ser que pertany a la meva mateixa espècie, pugui gaudir veient com es tortura fins a la mort un animal, sigui brau, conill o sargantana.

La resolució d´avui presa pel Parlament de Catalunya de prohibir la tortura d´un animal ha causat un ressó mediàtic de caire internacional amb pocs precedents i que dóna peu a tota mena d´interpretacions a quina més agossarada: que si això és una resposta dels parlamentaris catalans en contra la sentència de l´estatut per part del TC, que si és un pas més per la independència de Catalunya, que si el govern de Catalunya ha pres una decissió que no respecta la llibertat del ciutadà a assistir a un "espectacle", que qué se han creído esos catalanes (això serà el més suau que sortirà de la boqueta dels d´Intereconomia) ... i vinga tinta i més tinta per tal desviar l´atenció dels problemes reals del país i del món que malauradament no són pocs.

Em sembla bé que s´hagin prohibit les curses de braus, però dins de la meva escala de prioritats aquest problema estaria potser en la posició, diguem-ne, 163 . Amb la que ens està caient a sobre amb el tema de la crisi, ¿és bon moment que els senyors parlamentaris és reuneixin en ple per "salvar" la vida a un brau? ¿tenim resolt el tema de l´atur? ¿ja han trobat la manera com una vídua pot passar amb 300 € al mes o com un pai@ es pot independitzar guanyant 1300€ pagant un lloguer de 1000 €? ¿ja s´ha resolt el tema de l´especulació inmobiliària? ¿i com tenim les condicions laborals d´aquells afortunats que encara treballem i per les quals ens manifestarem el 28 de septembre perquè no ens les deixin pitjor del que ho estàn? ¿sanitat pública? ¿infraestuctures?¿educació? ¿civisme?¿medi ambient?.... i així fins arribar a l´esmentada posició 163 on ens preguntariem si les curses de braus han de ser prohibides, i he d´admetre que estic content de que finalment ho hagin estat.

Els braus han estat prohibits a Catalunya,bé, però tinguem present que a 300 kms de les nostres fronteres, les places es continuarán tacant amb la sang que surt a dojo pel llom i les narius d´un brau agonitzant. Espanya no renunciarà mai als seus principis salvatges que ells interpreten com una obra d´art a protegir i continuará clavant les "banderilles" a la pell del brau i a la del nostre país. Això si, mentre ells torturen emparant-se amb la seva "Fiesta", nosaltres discutirem assenyadament la nova demarcació territorial esmentada en la llei de les vagueries, un altre tema trascendental pel futur del país i per sortir del pou en el que estem ficats.

Seda.

Després d´un breu periode d´enfrontar-me amb llibres que no m´han acabat de fer el pes, he tingut la sort d´ensopegar amb aquesta curta història que m´ha fet passar una bona estona i constatar de nou que, en el meu cas, no tot el que es digui llibre paga la pena de ser llegit i que n´hi ha molts que mereixen el qualificatiu d´autèntic "conyàs" (¿o potser és el lector qui ho és?). En fi, el llibre en qüestió, Seda, de l´autor italià Alessandro Baricco, ha despertat tota mena d´elogis des de la seva publicació allà per l´any 1997 fins al punt que deu anys més tard veuria la seva versió a la gran pantalla.

De l´amor, això és del que tracta el llibre, del tema tant i tant tractat al món de la literatura com és l´amor, però que tanmateix em sembla nou i inèdit cada cop que tinc ocasió de llegir alguna història que en parli. Dic jo que l´estat d´ànim en que hom es troba, deu jugar-hi un paper important a l´hora d´evaluar aquest tipus de llibres que tracten en definitiva dels sentiments...

En aquest breu relat de cent pàgines i escaig, hi trobem una història tant delicada com la seda d´un home francès que es veu obligat a viatjar fins al inhòspit Japó de mitjans del segle XIX per importar ous de cucs de seda, sans i lliures de les plagues europees que els afecten, per poder tirar endavant el pròsper negoci dels teixits, i allà baix com es diu en el llibre, a l´altra punta del món es despertarà en ell aquest sentiment tant universal capaç de moure muntanyes, però que no li permetrà veure on romàn el seu veritable amor....
...bé, i no dic res més perqué sinó us acabaré explicant una història que val la pena que descobriu vosaltres mateixos. Curta, intensa i molt emotiva.

La moda "gourmet".

El diccionari defineix la paraula francesa gourmet com un degustador refinat entès en gastronomia. És força habitual que darrerament trobem aquest mot gàl·lic fent la funció d´adjectiu qualificant noms d´aliments, de manera que no és estrany veure´l darrere de les patates, pastanagues, raïm, sardines, carn picada, cebes, enciams, mongetes... indicant així que el producte en qüestió és d´una qualitat superior, més bo, millor en definitiva que els altres que podem trobar a la botiga. A més el mot francès queda perfecte ja que els hi dóna una pinzellada de glamour i refinament, encara que es tracti d´uns ceballots.."ceballots gourmet" ja són d´entrada més bons que els "ceballots". Posem el cas d´unes pomes. Per començar, la diferència que hi trobem en unes gourmet d´unes que no ho són és en la presentació. Les gourmet no poden estar vulgarment apilades dintre de caixes de plàstic blau, col·locades en prestatges inclinats 45º respecte l´horitzontal, il·luminades per un tub fluorescent blanc i amb un mirall darrere per donar l´efecte d´abundància, ¡de cap de les maneres! Les avantatjades pomes gourmet estaran en uns cistellets de vímet, totes elles ben lluentes i turgents, no superant la dotzena, protegides per unes tovalles de quadrets blancs i vermells sobresortint per les vores del cistell, el qual estarà col·locat sobre una taula de fusta a la que prèviament s´haurà escampat una mica de palla per donar un aire més rústic a l´assumpte, i tot el conjunt il·luminat per una càlida llum que tindrà el groc d´un camp de blat a punt de segar. Hi ha també una diferència numèrica: El preu. En el cas de les vulgars pomes de la caixa blava aquest estarà exposat ben visible al davant de la mateixa amb un rètol gros indicant "Vulgars Pomes a 1.5 €/kg", pel que fa al de les seves parentes gourmet, aquest serà com a mínim cinc vegades més gran, encara que en la majoria dels casos el rètol que el conté serà poc visible, el trobarem tapat per la palla de la taula o amagat darrera el cistell, per evitar així que el personal que contempla el cistellet de delicioses pomes gourmet li pugui esdevindre un sobtat esglai també gourmet, que en època d´altes temperatures podria tenir conseqüències cardiovasculars de caire irreversible.

Tot això em fa plantejar un seguit de preguntes: ¿Per què s´ha posat de moda això del menjar gourmet?¿És una manera subtil i indirecta per dir-nos que estem menjant merda? ¿Vol dir que si hi han productes que són gourmet, i per tant més bons, els altres són pitjors o més dolents? ¿Per què no fer que tot el menjar sigui gourmet, és a dir, bo i de qualitat? ¿Com se sap a priori que unes pomes seran gourmet (més bones) i d´altres no? Si col·loquéssim una vulgar poma al cistell de les gourmet, ¿la trobaríem automàticament més bona? ¿No serà tot una argúcia comercial per tal de fer-nos pagar més per un producte que només es diferència dels altres pel qualificatiu gourmet? ¿El pollastre de pagès criat amb blat de moro i dormint les seves 9 hores, passa a ser ara pollastre gourmet? i la llet gourmet què serà doncs ¿llet acabada de munyir encara fumejant i amb aquella irressistible oloreta a femta? Per tant, dedueixo que els nostres avis menjaven poc però , això si, tot gourmet, perquè segons diuen, el pollastre tenia gust a pollastre (tot i que el tastaven un cop l´any), la llet a llet, i els tomàquets a tomàquet...res a veure amb el gust insípid amb el que actualment s´enfronta el nostre paladar amb tots ells.

De totes maneres, penso que el que millor ens fa valorar un aliment com a gourmet és la Santa Gana, perquè com em deia la meva sàvia àvia (totes ho són): "més val bona gana que bon menjar".

Paraules bàrbares.

Remenant pels prestatges de la biblioteca del barri, vaig trobar un llibre que em va cridar l´atenció al ser de força utilitat per a persones que, com qui subscriu, diuen una quantitat considerable de barbarismes al llarg del dia. El llibre es titula "Netegem i enriquim la llengua catalana" a cura de Pere Ortís editat per "Publicacions de l´Abadia de Montserrat" (amén). En ell es fa tota una extensa llista de mots barbàrics procedents majoritàriament del castellà, així com de frases manllevades d´aquesta llengua i que s´han traduït directament al català, l´ús incorrecte de certes preposicions, adverbis, etc.... També hi ha una llarga llista tant de frases fetes com de paraules que estan en perill de caure en desús i que l´autor ens encoratja a fer-les servir a fi i efecte d´enriquir la llengua.

En quan a l´extensa llista barbarismes (ocupen el 50% del llibre), n´hi ha de força òbvis: enchufe (endoll), barco (vaixell), bussón (bústia)..., de curiosos: cantamañanas (capdetrons, tocacampanes, tronera, tabalot, baliga-balaga), d´aquells que sembla que siguin correctes però no: desprendiment (despreniment, esllavissament, ensulsiada), desperdiciar (malbaratar,malgastar, dilapidar, desaprofitar), extorsionar (extorquir), inclús (fins i tot), formigó (conglomerat),broma (ullera, humor,humorada, gràcia, folga, acudit,facècia,plagasitat,verba, platxèria) i finalment aquells barbarismes que ens fan veure com arriba a ser de rica la llengua catalana en qüestió d´insults: gilipolla (tanoc, pallús, beneit,babau, talòs,bajoca,gamarús, enze), granuja (murri, tifa, brètol, bergant, dropo, taül, coquí, brivall, pòtol, belitre), però també en compliments: guapo (eixerit, bell, planturós, garrit, xamós).

De tots els barbarismes que s´esmenten en el llibre, l´autor en destaca set, el que ell anomena "el septet funest" i que talment com una plaga corrosiva, s´han introduït a la nostra llengua fins al punt de que en vista de la gran dificultat que suposa erradicar-la, han sorgit veus que han proposat d´acceptar com a correctes algun d´aquests set "pecats capitals". Això, sota el parer de l´autor seria un autèntic despropòsit pels interesos de la llengua i un reconeixement explícit d´una victòria del castellà sobre el català, fent certa aquella dita que diu "sinó pots lluitar contra el teu enemic, uneix-te a ell".

Aquests són:

• Bueno.
• Vale.
• Pues.
• Algo.
• Donar-se compte.
• En vez (ves) de.
• Tenir que.

Se´ns demana (l´autor ens ho exigeix amb vehemència), de que diàriament fem tot els esforços possibles per tal d´evitar aquests barbarismes, ja que al fer-ho, apart d´aconseguir una neteja considerable de la llengua, haurem fet un gran pas endavant per a la seva conservació, de manera que generacions futures no acabin parlant el "catanyol" en el millor dels casos.
Jo he de reconèixer que al cap del dia peco molt lingüísticament (i d´altres coses també), i amb tot el que he arribat a pecar (i segur que pecaré), no sé si aconseguiré redimir la meva llengua del càstig etern de les flames infernals el dia del meu traspàs, per molta bondat que a partir d´ara faci...Tanmateix, si aquell dia em toca ser jutjat per algun belitre del Tribunal Constitucional, potser consideri el meu pecat català com una prova de la meva inherent virtud espanyola i tot fent la vista grossa, només em condemni a cantar cuatre "caralsols" i un "himno de la legión".

O sigui que bueno, ja sabeu que en ves de fer servir castellanades tenim que utilitzar les paraules correctes en català, ja sé que és algo que ho fem sense donar-nos compte, pero hem d´intertar-ho , vale? ...Perdoneu per la platxèria, adesiara em plau fer un xic l´enze.

Estanys elèctrics.

Si algú us digués que si avui heu pogut escalfar-vos la llet al microones, veure la porqueria vària que donen per la tele, escoltar un CD (no pirata), fer servir la bapi-taurus, fer aeròbic o Tai-Chi amb la Wii, menjar-vos un gelat i escriure en un blog, ha estat gràcies a l´aigua d´uns estanys situats a l´Alt Pirineu, potser us quedarieu una mica pensatius intentant trobar una connexió entre els estanys i les activitats anteriors o, en el més probable dels casos, us quedarieu amb cara de sorpresa esperant que aquest algú acabés l´acudit. Encara que sembli impossible hi ha una relació directa entre l´aigua dels estanys i el funcionament de qualsevol aparell elèctric, i per trobar-la hem de desplaçar-nos a Tavascan, un poble de 60 habitants situat al Pallars Sobirà (Sobirà=de d´alt, Jussà= de baix) a 1100 metres d´alçada. Allà hi trobem una obra d´enginyeria de caràcter faraònic: la Central Hidroelèctrica, possada en funcionament a principis dels anys 70 i en la que van intervenir més de 17.000 obrers per a la seva construcció invertint-hi més de 20 anys. Sembla realment impossible com es van poder perforar gairebé 70 kms de túnels per l´interior de les muntanyes, construïnt-hi naus que en alguns casos tenen l´alçada de la Sagrada Familia, colocant-hi tubs, cables, escales....i tot això amb unes tècniques prehistòriques comparades amb les actuals. Més sorprenent és encara com una obra d´aquesta magnitud romagui gairebé desconeguda per a la majoria.

Com es pot deduir pel seu nom, una central hidroelèctrica produeix electricitat a partir de l´aigua, concretament de l´aigua canalitzada provinent d´uns embassaments situats a més alçada que, al caure uns 1000 m per la força de la gravetat, esdevé en un salt d´aigua que adquireix una força capaç de fer moure 600 vegades per minut turbines com les de la fotografia, anomenades Pelton. Per tant l´energia del salt d´aigua es transforma en energia mecànica i aquesta, a través d´uns alternadors, en elèctrica amb un rendiment aproximadament del 98%. La central de Montmara situada per sobre la de Tavascan té la particularitat de que és reversible, això vol dir que l´aigua que s´ha fet servir per generar energia elèctrica, es torna un altre cop al estany o presa situada a un nivell superior per mitjà de bombes. L´energia necessaria per bombejar l´aigua es "compra" de l´excedent que tenen les centrals tèrmiques quan la demanda energètica industrial decreix, normalment a la nit.


A diferència de les centrals tèrmiques, les hidroelèctriques tenen l´avantatge de que es poden connectar i desconnectar en qüestió de 10 minuts, això fa que aquestes centrals funcionin majoritàriament com a centrals de suport, entrant en funcionament només quan la demanda elèctrica és molt alta. Actualment en el complex hidroelèctric de Tavascan no hi ha una plantilla fixa de treballadors que fins fa uns anys era d´unes 16 persones, degut als avenços informàtics que permeten obrir i tancar les vàlvules dels estanys del Pirineu des d´un despatx del carrer Ganduixer. I si és diumenge i fa bon temps, normalment alguna vàlvula estarà oberta independentment de si hi ha molta demanda o no d´energia, el motiu: Aconseguir un riu força cabalós per a la pràctica del ràfting. Sorprenent però tant cert com la llum de la bombeta que ara estic veient del flexo qui sap si originària del llac de Certascan (el més gran del Pirineu, sigui dit de passada).

I un consell: Aneu en compte si us banyeu en algún dels estanys que es troben a la zona, no sigui cas que quedeu xuclats per alguna canalització d´aquestes. De moment encara no s´ha provat que es pugui generar energia elèctrica a partir d´un excursionista acalorat!