dimarts, 17 de juliol de 2012

Erithacus Rubecula.

>>Deixi´m explicar-li, senyor, ara que per fi he pogut escoltar un so de veu que pertany al de la meva espècie, la qual jo ja començava a creure eradicada de la terra després de dies d´anar sol i perdut per aquests paratges, els ominosos fets que em succeïren el dia en que varen començar les meves nits.
Després de la bella tempesta que semblà descarregar sobre aquell bosc tota l´aigua del món, els núvols es desferen i el cel quedà d´un blau net i lluminós com si fos acabat de col·locar per la mà del creador. Vaig sortir de l´aixopluc que m´havia proveït una balma, i vaig reprendre el meu camí embolcallat encara pel soroll calmat de l´aigua fent el seu camí de tornada cap el riu i pels aromes de terra mullada i d´herba fresca perlejada de gotes que el ruixat havia despertat.
La pau que amarava els racons d´aquell tros de món i que omplia el meu cos fins al moll de l´òs a través de cada respir, per res feia presagiar l´escena que uns passos més enllà em trobaria, el resultat de la qual canviaria per sempre el meu camí sobre la terra i que ha fet, senyor, que ara jo em dirigeixi a vós amb aquestes paraules que no són altres que les d´un home ple de desesper buscant consol al seu malmès esperit.
Com dic, uns passos més enllà, vaig topar amb una clariana del bosc on els raigs de sol -que ara tant enyoro- penetraven verticalment en aquella hora del dia. Al acostar-m´hi, vaig veure de lluny l´escena que va donar un tomb irreversible al meu destí. Al mig d´aquell lloc desprovist de vegetació hi havia un gran clot ple de l´aigua de la recent pluja que la terra havia donat el característic color. A l´interior vaig veure - i per creure-m´ho vaig haver de fregar-me els ulls dues vegades en cas que no es tractés d´un miratge provocat per una falta de reg sanguini- mitja dotzena d´homes i dones, immersos en l´aigua marró fins a l´alçada de la cintura. Des d´on jo estava, només els veia les espatlles nues sobresortint de l´aigua, castigats per una immovilitat només trencada per un perceptible tremolor -que jo, innocent de mi, encara creia provocat pel fred- el qual es traduïa en un lleuger arrissament en l´aigua encalmada que els circumdava. Vaig avançar sigil·losament cap a la vora del toll on es trobaven aquells éssers humans arraulits, en actitud de seguir algun tipus de ritu religiós propi de secta. Amb passes lentes i plenes de cautela que contrastaven amb el ritme frenètic de possibles explicacions i preguntes que travessaven com corrent elèctric el meu cervell, vaig dirigir-me amb el to de veu més natural que vaig saber compondre, a la persona que més a prop meu estava. Era una dona de cabells rossos, que ara es trobaven molls d´aigua fangonosa i embullats fins a mitja esquena com si fossin maroma esfilagarsada. Els braços que tenia creuats pudorosament damunt dels seus pits i aquell tremolor que semblava augmentar-li sota la lletosa pell les marques dels óssos del seu fràgil esquelet, feien despertar un inevitable sentiment de commiseració . Encara que costi de creure, no recordo amb quines paraules vaig dirigir-me a ella, se´m van esborrar de la memòria quan la dona, després de sentir la meva veu, em va mostrar el seu pàl·lid rostre on hi destacaven uns ulls envidreïts que em van indicar silenciosament que el seu tremolor no era causat pel fred sinó pel més pur i genuí terror. Aquells ulls, senyor, que per si sols hagueren pogut parlar totes les llengües del món emprant tots els mots dels diccionaris, han quedat gravats a foc en el món que ara només puc imaginar, recordant-los ara amb més nostàlgia que els meus propis. "Estem ací, perquè ell ens ha obligat a ficar-nos-hi sota amenaça de mort" vaig sentir que la dona em deia amb un tremolós fil de veu. "Ell?" -jo que vaig dir sense comprendre- "Qui és, "ell"?". La noia va fer un gest amb el cap assenyalant l´altre extrem del toll d´aigua. Dirigint la meva mirada cap al lloc indicat, no vaig veure cap presència que justifiqués la por que immovilitzava els homes i dones que allà romanien. La dona va entendre la meva incomprensió i s´avançà a aclarir-me-la.
"L´ocell". Mirant per segona vegada vaig veure que al cantó oposat hi havia, efectivament, un ocell petit, concretament pit-roig que quedava parcialment mimetitzat pel cromatisme uniforme que l´envoltava. Amb la lògica incredulitat que el fet em provocava, vaig formular l´enunciat sencer per comprovar si allò que jo creia era allò que realment era. "M´està dient que aquest minúscul i inofensiu ocellet els ha obligat a vostés a ficar-se dins d´aquesta bassa d´aigua sota amenaça de mort?" Un moviment afirmatiu del seu cap va donar resposta a la meva pregunta.
A partir d´aquest moment, senyor, vaig actuar empés per un ressort invisible, del qual jo no era ben bé del tot conscient. En la disjuntiva momentània de si posar-me a riure o a submergir-me en el més incontrolable rampell d´indignació, vaig optar per la segona opció i amb una veu ferma i potent, que ni jo mateix me la reconeixia, els vaig etzibar com si estigués fent el discurs de la meva vida dalt d´una tribuna i davant de l´audiència del món sencer: "Però com pot ser possible, que homes i dones com vostés, en la mateixa flor de la vida, sans i forts que bé se´ls veu, hagin pogut perdre el seny d´aquesta aburda manera i deixar-se rebaixar indignament per la por que aquesta criatura els ha fet sentir? i encara que això fos així, és que sis persones adultes no són capaces de plantar cara a aquesta petita criatura de Déu i possar-la al lloc que li correspon? No se n´adonen de la vergonya que aquesta submissió aberrant suposa per a la nostra espècie?" Ara me´n penedeixo d´aquestes paraules i del que després succeí, cregui´m senyor, però en aquell moment encès per un incontrolat excés d´ira que em sotmetia a un insòlit estat d´embriaguesa, no vaig esperar cap mena de reacció per part d´ells i em vaig dirigir diligentment cap al pit-roig que no s´havia mogut del seu lloc amb la clara intenció, si calia, de matar-lo a cops de bastó.
Tant de bo m´hagués mort abans d´arribar on "ell" era, perquè segur que el descans etern és molt millor que aquesta vida de penitent a la que ara estic condemnat. El cas és que quan era a quatre passes i amb el bastó enlairat per clavar-li batzegada, l´ocell aixecà el vol i amb la rapidessa de llamp es dirigí cap a mi, i amb una desmesurada fúria que no semblava d´aquest món i abans de que jo pogués defendre´m i evitar el mal que ara m´acompanya, em tregué amb el seu bec esmolat els ulls de les conques, deixant-me pobre de llum i ric d´una constant desesperança i pertorbació de les quals només podré trobar guariment quan la fi dels meus dies sigui arribada.
Els meus crits provocats per aquell dolor físic, molt més suportable que el que ara sento corroir constantment la meva ànima, van anar seguits pels dels homes i dones del toll, que no eren altres que els característics que precedeixen a la mort. La sort que varen tenir ells de trobar-la abans que jo!, cregui´m.
Ara, senyor, després de la seva paciència en escoltar el relat d´aquest pobre cec, que em demostra el natural plaent de la seva persona, digui´m que això no és un somni i si ho és, si us plau li ho prego, desperti´m i torni´m de nou al món dels problemes, les reivindicacions, les insatisfaccions i les tisorades, que de ben segur després d´experimentar l´horror viscut, i del que encara no  me n´he desfet, entendré més plena de significància que mai l´expressió del tot és relatiu.>>

>>Sento dir-te, amic,  que això no ha estat pas cap somni, és tan cert i tan realment viscut per a tu com les mateixes paraules amb què ho has descrit. Has de pensar, amic, que el diable, és un dels molts fruits que ha donat l´imaginari humà, capaç de prendre les més subtils de les formes i proveir-se de les més refinades màscares per encarnar en la seva persona el paper del mal. Sempre en aquest món, on el mal és part constitutiva, el diable farà acte de presència ja sigui prenent la forma de pit-roig o d´aquesta veu que ara et parla, i que la teva ceguesa i el teu neguit fa revestir equivocadament de forma humana i et fa tractar-lo de "vós" i de "senyor".
Perquè has de saber, amic, que si vaig decidir deixar-te viu, va ser per a què poguessis explicar aquesta història a qui la volgués escoltar.>>