Historias de la historia.

En las postrimerías del siglo XX y con más intensidad en los primeros lustros del siglo posterior, mucho antes de que la teletransportación se despojara de la pesada áncora que la tenía amarrada al etéreo campo de la ciencia ficción, hizo furor entre la población del momento un artilugio que se dio en llamar comúnmente teléfono móvil o celular. El éxito de dicho dispositivo fue inusitado, convirtiéndose en un objeto imprescindible para la vida cotidiana, en tanto que rompía las barreras comunicativas que habían permanecido insalvables para la humanidad desde los albores de la creación relativizando asimismo las distancias espaciales y con ello temporales. Sucesivas mejoras generadas por los avances tecnológicos del momento, incorporaron al dispositivo una serie de innovadoras funcionalidades que permitían, aparte de las ya consabidas, verbigracia, consultar desde la capital del entonces Reino de España la temperatura que en aquel momento había en la ciudad portuaria de Vladivostok. Aunque podríamos citar una miríada de eventualidades que acaecieron durante el periodo en que el útil gobernó sin rival el mundo de ayer, nos hemos inclinado a incluir en este apartado una de las citas recogidas por el erudito prosista y eminente hagiógrafo francés Richard de la Tourtosie en su libro “Des Larmes de la Poésie” publicado por primera vez en el año 2017 en el que pone de manifiesto una vez más su contumaz visión en el terreno de lo formal aunque no exenta de una alegórica abyección en lo moral. He aquí la cita que, aunque breve, ejemplifica notablemente el estado de concupiscencia que la presencia del aparato causaba en nuestros semejantes antepasados, y que fue recogida, muy probablemente, en algún lugar indeterminado de la extinta Línea 4 (también conocida como “La amarilla”) del suburbano de la Ciudad Condal a finales del año 2011 por el perspicaz escritor, mientras se dirigía, en calidad de asesor, al cuarto congreso de la Perdiz Parda que a la sazón se celebraba en dicha localidad. Nos servimos de la excelente traducción que de la lengua provenzal realizó Augurio Escantillado, publicada por Ediciones La Fragua (Madrid, 2026).

- ¿Nena?, ¿Nena?, ¿Me oyes? ¿Nena? ¿Sí? Oye, dile a la yaya que saque la carne del congelador, que no me he acordado, y que la deje encima del mármol para que esté blandita para la cena. ¿Vale cariño? Adiós, mi amor, hasta luego…

Dàlet.

El sol ja començava el seu descens cap a l´horitzó, amarant amb els candorosos raigs de càlida i serena llum, el camí encatifat de fulles seques que els incipients aires freds de la tardor havien anat despullant de les branques dels arbres. El cruixit de les petjades que pare i fill descabdellaven des de l´alba, trencaven la serena calma d´un camí que els duria a la muntanya sagrada de Zayin, lloc on el seu llarg peregrinatge arribaria a la seva fi.

Des que havien reprès la marxa del petit poble de Qoph, on havien parat per prendre mos, el noi semblava immers en un aire prou murri perquè no passés desapercebut al seu pare.

- Estàs molt callat, què és el que t´amoïna, Alef? -Li va dir amb la seva acaronadora veu.

- Es tracta del què ens ha dit l´home amb qui hem estat conversant al poble de Qoph i a qui tothom sembla tenir en tanta consideració i en tan alta estima.

- Sí Alef, el vell Sàmec és una persona molt ben entenimentada i les seves paraules sempre estan plenes de gran seny. Fa anys que ens uneix una sincera amistat, la seva saviesa sempre ha nodrit ricament els esperits que se li han acostat. Però digues, fill, quines paraules són aquestes que et fan rumiar tant entre tot el què ens ha dit? Potser puc ajudar-te, encara que modestament, a apaivagar aquest desassossec que ha segellat els teus llavis.

- Ha estat en el moment en què parlava de la llibertat dels pobles i de la gent que els dóna vida, esmentant que ara per ara, dins la situació actual en què ens trobem, és una utopia que el nostre ho arribi a ser algun dia. Utopia, què vol dir exactament aquesta paraula?

El pare va esbossar un somriure, resultat de la satisfacció interior que li produïa copsar la qualitat que destil•lava la inquietud del seu fill Alef, i de saber que ell mateix tenia al rebost una resposta prou satisfactòria per donar-li. I així li va dir:

- Veus, Alef, aquell rogent horitzó, per on s´amaga l´astre que és aliment i escalfor de tots els éssers del món?

- Sí, pare.

- Doncs fixa´t que malgrat que caminis dies i dies, mai podràs arribar-hi ja que sempre s´allunyarà en la mateixa mesura que tu intentis acostar-t´hi.

L´Alef es va mirar el seu pare amb la sincera admiració que sempre despertaven en ell les seves justes i precises paraules.

- D´acord, pare, però aleshores, per a què ens serveix la utopia?

- Serveix, estimat Alef, per fer-nos caminar.

I amb aquestes últimes paraules van continuar el seu camí aprofitant les ja crepusculars llums que el dia oferia, abans de trobar un recer on passar nit.

Murri, àulic, fonoll, ectoplasma.

Si el lector compulsiu no recorda malament -suposant que a hores d´ara encara pugui gaudir d´alguna guspira de memòria- la situació inversemblant en què es troba immers va començar farà cosa d´un parell de setmanes. O potser varen ser tres? En fi, tant se val. La qüestió és que el seu particular miasma va donar els seus primers senyals de vida quan es trobava estirat al llit i al bell mig de la muntanya. D´una muntanya que des de fa gairebé un segle un escriptor alemany (o potser era austríac? o suís?) va qualificar de màgica erigint-la tot emprant-hi uns mil fulls de paper imprès. Quan es trobava en el seu habitual capbussament dins del confortable medi col•loidal de paraules i unitats gramaticals que es combinaven formant llargues cadenes sintagmàtiques sobre el fons blanc del paper, el lector compulsiu va ensopegar amb un d´aquells esculls amb què un voraç i experimentat ser fagocitari de fulls escrits com ell, feia temps que ja tenia més que superats. Era un escull compost de sis o set lletres (no ho recordem exactament) constituït per un nombre similar de vocals i consonants convenientment distribuïdes per formar una paraula perfectament llegible, però que ara ell, des de la seva estupefacció, contemplava nua de significat. Va tornar doncs a llegir de nou la frase en què es trobava la fatídica paraula amb l´esperança que aquest nou impuls li donés prou empenta per superar l´inesperat obstacle, no sense un sentiment d´extranya vergonya acompanyat d´un sobtat escalfament a les galtes produït per un virulent doll de grana saba. El segon intent va ser en va, com ho van ser el tercer i el quart, fins que empès per un neguit general, que es traduïa amb uns sorollosos batecs contra la seva caixa toràcica, es va posar dempeus d´un bot talment com si les molles del somier s´haguessin rebel·lat contra la continuada pressió excercida per la seva esquena.

Es dirigí a la lleixa on, amb mans tremoloses, va passar les pàgines del diccionari cercant, amb un desfici que escapava del seu control, el significat d´aquell maleït mot que tan desgavell i ànsies li provocava . La ràpida lectura del seu significat va actuar amb un efecte gairebé sedant dins seu trasbalsat sistema nerviós. Ara doncs, amb la recent aconseguida calma, sorgien al seu córtex cerebral un regitzell de preguntes, que si bé retòriques, no deixaven de ser formulades en veu alta, com si la resposta pogués aparèixer escrita als escassos espais blancs que permetien unes parets folrades de llibres. Com podia ser que ell es trobés en aquesta situació, i precissament ell que, després d´anys de cercar al diccionari la quantitat ingent de mots que habitaven en aquelles pàgines ja llegides, se´ls havia arribat a aprendre tots de memòria i feia ja temps que cap se li resistia? No donaven testimoni d´aquest fet les tronades cobertes i els fulls esgrogueïts del diccionari que per primera vegada en molt de temps tornava a reposar en la concavitat del seus palmells? No podria ser deguda aquesta pèrdua de facultats a una acumulació contra-natura de lactosa al cos, causada per un transtorn d´origen enzimàtic atesa a l´atemporalitat que es provocava en la continuada ingestió de productes làctics que en un mamífer només s´hauria de produir en els primers mesos de vida? Era aquest el motiu o n´era un altre? I ben mirat, a ell que li importava la resposta de tot això! Si en realitat només havia plantejat les preguntes per demostrar-se a ell mateix que encara era capaç de formular qüestions amb certa entitat lèxica i morfosintàctica! Però ara que ell hi tornava a pensar...Li semblava que en el que tot just acabava de dir, hi havia parts que no havien quedat prou absorbides per la seva matèria gris. Què volien dir exactament els mots “palmell”,“làctic”,“ingestió” i "enzimàtic" que havien estat fonèticament generats per les seves cordes vocals?

Assegut amb les cames creuades sobre un terra de freds rajols, el lector compulsiu recorre amb la vista la miríada de pàgines enquadernades que, col•locades verticalment, confereixen a les llargues lleixes una hipnòtica qualitat policromàtica. Busca aquell llibre de cobertes tronades i pàgines esgrogueïdes que tot just acabava de desar i, al fer-ho, va oblidant el que anava a fer, i mentre oblida es pregunta si tot allò que té davant dels seus ulls i que ara, ni que el matessin, no seria capaç de recordar ben bé com se´n deia, podria ser emprat com a matèria apte per ser introduïda a les vies digestives a través de l´obertura per la qual l´animal incorpora els aliments.

Zanicci.

Dilluns passat vam convidar a les nostres cases la nova temporada de “El Convidat”. Un programa original, intel•ligent, sensible sense caure en la sensibleria i que ens acosta cada setmana a diferents amfitrions des d´una òptica diferent i òbviament molt més íntima i propera de la que s´acostuma a tenir en una entrevista convencional. És d´agrair poder convidar de nou a casa aquesta sèrie de programes d´una qualitat tan notable, més si provenen d´un mitjà en què últimament no es distingeix gaire d´un abocador de deixalles. L´èxit rau en gran mesura en el propi convidat, Albert Om, que amb gran professionalitat i elegància ha sabut fer de fil conductor endinsant-se al territori privat del visitat per treure-li tota la seva llum per després compartir-la amb l´espectador els dilluns al vespre.

L´ estrena no podia començar millor: amb Quim Monzó, i va estar genial, com sempre i per definició. Avui, que ha fet dia per quedar-se a casa, he tornat a veure el capítol per captar millor detalls que se´m varen escapar en el primer visionat. I n´hi ha una pila que no tenen desperdici. Em quedaria, però, amb un moment, que crec que resumeix perfectament la manera de ser i de veure el món que té l´escriptor. És el moment, que jo anomenaria Jack Daniel´s, quan a la una i deu de la nit de dissabte, tots dos, convidat i amfitrió, estan sentats al sofà destil•lant ja dins del seu sistema sanguini el got de licor "on the rocks" que prèviament han ingerit. Aquest fet, que produeix especialment en l´escriptor un notori efecte de desinhibició i sinceritat (més encara de l´habitual), fa que ens regali un d´aquells moments reservats només per a ments com la d´ell, moments en què els vapors de l´alcohol omplen amb una dosi important d´inspiració i genialitat i que podrien esdevindre matèria argumental d´un dels seus contes:


- Vols que parlem de jugadors de bàsquet que no coneixem? - Pregunta al seu convidat amb veu cansada que amaga guspires d´una fingida sensualitat.

El que vindria a ser, preguntat d´una altra manera: Vols que, ja que has vingut a passar un cap de setmana a casa meva (jo que no he convidat mai a ningú), parlem de qualsevol cosa per no estar callats, perquè estar-ho podria interpretar-se com un clar desinterés meu cap a tu, de manera que la representació teatral que ara es suposa que hem de dur a terme, quedaria una mica desencaixada i qüestionada segons els paràmetres de comportament social (dels quals jo en passo una mica bastant)?

Genial manera de resumir amb aquesta pregunta aquelles situacions en que hom es veu imperativament obligat a treure un tema qualsevol per engegar una conversa, per fer defugir el dimoni sempre incòmode del silenci, aspre i cantellut com cap altre.

Què serà doncs, aquest impuls que sempre ens impel·leix a no estar callats, a parlar de coses banals que només serveixen per omplir els buits de silenci quan ens trobem amb una altra persona?

¿Passar-se vint minuts parlant a l´hora de dinar amb els companys de feina d´un tema tan absurd i inútil com el temps (quin comodí més fabulós!) que ha fet el passat cap de setmana, que si estava núvol a Terrassa i a Pineda de Mar fèia sol, que si de bon matí vaig haver de posar-me la “xaqueteta ....és millor dir això que no badar boca? Xerrar per xerrar, per d´aquesta manera sentir-nos bé amb nosaltres quan estem amb els altres, una clau que ens fa adaptar-nos al grup i aquest, per mitjà de la nostra veu, sàpiga que existim, s´adapti també a nosaltres i ens accepti, encara que sigui pel preu tan baix d´una banal conversa sobre el temps que ha fet o que farà. Pitjor que estar sol i amb silenci és sentir-se sol dins d´un grup si romanem callats, i això és una amarga medicina que un animal social com és l´home, sempre evitarà de prendre.

Per cert, no coneixeu a Zanicci? No?, Sí era aquell jugador de bàsquet dels Bruckets. No sabeu qui són?... Doncs van guanyar molts títols a la dècada dels seixanta i bla, bla, bla…

El nostre pa d´aquests dies.

- Hola Maria Dolors!, Què tal guapa!, Quina alegria tornar-te a veure! Quant de temps! Què? Com han anat les vacances?

 - Oh! Perfectes Lluïsa, perfectes, aquest any hem disfrutat molt, la veritat... I tu, què m´expliques?


- Bé, molt bé també, els dies ens han passat volant, com passen totes les coses bones. Ja se sap que lo bo passa ràpid i quan estàs a gust encara més...Però nena, no estàs gaire morena!, Que no has anat a la platja?


- Aquest any no gaire, francament, entre el temps tan dolent que va fer a principis d´agost i el viatge de després…


- Què dius ara! Heu fet un viatge ?!


- Sí, Lluïsa, filla. Aquest any el meu marit i jo vàrem decidir no llogar l´apartamentet a Platja D´Aro, com fèiem sempre. Els nens ja són grans, tots tenen nòvia i ja fan la seva, tu, i per estar ell i jo sols allà com dos estaquirots, hem dit de regalar-nos un viatget que ja bé que ens el mereixíem!...


- Oh sí, i tant Maria Dolors, bé que heu fet! I per on heu estat?


- Hem visitat Eire, vam estar quinze dies i tot fabulós, fabulós i l´hotel maquíssim... Tot és molt verd i molt tranquil. Molta natura, molts prats amb ovelles i la gent molt maca. Encara que no hàgim vist gaire el sol, ens ho hem passat d´allò més bé, hem vingut encantats del país, val la pena tornar-hi...


- Oh! Eire, quina meravella!, "The Emerald Island" com li diuen. Nosaltres vàrem estar fa un parell o tres d´anys visitant la zona de Cirraí, Corcaigh i Luimneach…i certament diví, diví…Tenim un record magnífic d´aquell viatge..


- Doncs mira, nosaltres hem estat pel nord de l´illa. Teníem l´hotel a Baile Átha Cliath, i des d´allà anàvem fent circuits per tota aquella zona. Vam anar inclús fins a la Giant´s Causeway que ens semblà la fi del món....


- Sí, sí molt maco, tot allò, molt maco...


- I vosaltres, què? Per on heu parat?


- Doncs mira, aquest any, per canviar una mica d´aires, per comptes de passar uns dies al Schwarzwald, com teníem per costum, hem decidit fer quelcom diferent..i hem fet un viatge organitzat a جمهوريّة مصرالعربيّة .


- Caram Lluïsa!, جمهوريّة مصرالعربيّة! Quin luju! Heu tirat la casa por la ventana, eh?


- Sí Maria Dolors, com diuen els castellans “a las penas puñaladas” i aquest any amb lo de la crisi i tot, ha estat un any molt difícil, tu. I què coi! només es viu una vegada i per algo estan els diners, no?..


- Ni que ho diguis Lluïsa, ni que ho diguis.... i què, com us ho heu passat?


- Oh!, No es pot explicar, s´ha de veure i de viure...preciós...ja t´ensenyaré les fotos..


- A mi, veus, no m´ha cridat mai l´atenció anar a petar a aquests països...

- Doncs, nena, jo pensava el mateix i t´he de dir que val la pena; veure com és de diferent la seva cultura, els seus costums, el seu menjar i sobretot lo educats i servicials que arriben a ser!…

- Sí, sí, acostumem a tenir unes imatges preconcebudes d´aquests pobles que són totalment errònies, però la realitat és sempre molt millor, molt millor, i tant!…

- Mira, durant el viatge, vam fer amistat amb una parella molt maca de la nostra edat, que ha viatjat molt i ens va recomanar que l´any que ve anéssim a ราชอาณาจักรไทย... i escolta, el meu marit i jo ja hem començat a fer guardioleta per anar-hi...

- Caram ราชอาณาจักรไทย!!, això ja són paraules majors!!

- Sí escolta, tot l´any treballant, estressats amunt i avall i amb mals de cap, bé val que ens donem un “capritxet”... que a l´altre barri no ens endurem res!! escolta...

- Uh! És clar que sí, tu, mentre es pugui i hi hagi salut..

- I tant! això és lo important i que no ens falti mai, Mare de Déu...

Festa Major de Gràcia 2011

Un any més i com marca la centenària tradició, Gràcia s´ha vestit de festa amb dinou dels seus carrers vestits de gala. És un fet a remarcar en aquesta edició, l´alt nivell que hi ha hagut en tots els guarniments.Que jo recordi, mai havia presenciat la situació en què cinc o sis carrers fossin per igual mereixedors de rebre el primer premi, i sigui dit de passada, tampoc recordo un èxit de convocatòria similar, que ha fet omplir el barri amb riades de visitants  (la majoria turistes)
Aquest any, com he dit, l´acurada el·laboració de les decoracions ha estat el denominador comú en la gran majoria dels carrers, places i balconades. Quelcom certament molt positiu, que ens demostra que la festa es va superant any rere any i que, en contra de les veus pessimistes i del tot va malament, hi ha una fornada de gent jove, amb il·lusió i ganes que volen que la festa sigui cada any més viva i plena que l´anterior. Que continuï així per molt de temps!

En el renyit repartiment de premis d´ahir dia 17, va destacar l´alegria general que va haver-hi a la Plaça Vila de Gràcia, al saber-se que, per primera vegada en quinze anys, el sempitern guanyador Carrer Verdi quedava relegat a la sisena posició. És curiosa la satisfacció que ens dóna quan veiem que es trenca la hegemonia guanyadora d´algú; quan es fa tastar a l´etern victoriós el gust amarg de la derrota; quan el veiem que ha de posar el cap sota l´ala per fer una cura d´humilitat...Certament però, aquest any el carrer Verdi no tenia la qualitat d´anteriors edicions, encara que manté la seva espectacularitat i un sisè premi tampoc està malament del tot...

El tercer premi (que hagués pogut ser primer) , ha anat al Carrer Mozart, on s´ha fet un guarniment homònim. Un guarnit ,doncs, dedicat a W.A.Mozart i a la òpera on a segons a quines parts del qual hi ha un aire molt a l´estil de "ninots" de les falles. S´ha dut a terme per una nova comissió de veïns, molt joves, provinents de deu nacionalitats diferents i que han donat  a aquest carrer una empenta molt bona que els ha portat a tocar de la victòria.

El segon (que jo considero primer), l´ha rebut el carrer Berga. Espectacular decorat d´un galliner, amb una gallina enorme a l´entrada, les plomes de la qual estan fetes amb botelles de plàstic. Decorat original, divertit i molt treballat. Ha estat la gran sorpresa d´aquest any, per a un carrer que sempre quedava en les últimes posicions i que presentava normalment uns treballs poc atractius. Enhorabona Carrer Berga!

Finalment el primer ha anat a parar al carrer Fraternitat de baix, que també ha rebut el premi al millor sostre. Un decorat espectacular dedicat a en Peter Pan i al País de Mai Més els elements del qual fan que, al entrar per les dues portes obertes que donen al carrer Tordera, ens endinsem en un món ple de màgia i somnis. Han sabut combinar molt bé els contrastos de llum, presentant una figura pintada de negre d´en Peter Pan que contrasta amb la blavor general del carrer. Un treball digne de primer premi, una merescuda recompensa després de tot un any ple de treballs i sacrificis.

Malgrat la calma i tranquil·litat que sembla haver-hi de moment al barri (creuem els dits), de les que la notòria presència policial (amb parelles mixtes de mossos i guàrdia urbana) al carrer no sembla que en sigui aliena, no ha fet impedir que el guarniment del carrer Tordera, dedicat al Submarí Groc i als Beatles, hagi patit algunes destrosses per part dels brètols habituals (una raça que sembla estar en perill de proliferació). Una situació que, curiosament, no és pas nova en aquest carrer, i que els ha fet dir prou a través d´una gran pancarta penjada a una de les seves entrades. A la recollida de premis els veïns afectats, es van presentar amb trossos desfets del guarniment enmig d´un unànim aplaudiment de suport. És d´esperar, un cop més, que fets com aquest no es tornin a repetir ni en aquest ni en cap altre carrer.

Festa sí, però sempre amb civisme.

Visca la Festa Major!!, encara que l´endemà ens haguem de llevar aviat per anar a pencar (i que duri)!

Iconoclàstia.

El venerable avi surt com cada dia de la portalada de la gran masia a pas lent i acompanyat pel seu inseparable bastó. Camina un xic encorbat en direcció al pedrís que s´extén al llarg del perímetre de la façana principal, i s´asseu feixugament al cantó ja escalfat pels raigs de sol més matiners. Al seu semblant d´una majestuositat gens fingida, d´un rictus genuínament senyorial, hi destaquen uns ulls que els anys han imprès d´una certa aquositat gelatinosa. Observa el vast territori de camps de cultiu que envolten la seva propietat els quals, trobant-se en aquesta època de l´any tenyits amb totes les tonalitats possibles de verd, porten latent la promesa d´una bona collita.

La seva mirada dirigida a un punt indeterminat de les seves terres desprén encara la brillantor de la seva jovenesa ungint al seu rostre, solcat per l´acaronament de sols i llunes, amb un immens imperi de candor i bonhomia. Tanmateix, quan cada dia repeteix la cerimònia de contemplació d´aquest petit món, és moment també que aquesta mirada d´ulls mig aclucats, adquireixi un to reflexiu imbuïda pels pensaments que afloren a una ment massa vella per estar tan carregada de records. Pensaments que contenen veritats només conegudes per ell, i que han estat cercats durant anys amb la mateixa fermesa que les tanques de ferro que han possat límit a la seva hisenda. El pas inexorable del temps, però, fa obrir escletxes per on ens podem endinsar...
"Aquestes terres, plenes de vinyes i sembrats no són altra cosa que el resultat del meu govern amb mà de ferro i cor d´acer. Què hagués estat d´elles sinó! Sembla ahir quan aquella colla de galifardeus amb idees revolucionàries em varen amenaçar de pendre-me-les per la força.Per a què la propietat quedés repartida entre tots, deien. Qui els va parir! ara,  ja ho van pagar car ja quan va ser hora de passar comptes. Molts no ho varen poder explicar dels mastegots que reberen quan els civils, guiats per la mà de la Providència, els van arreplegar i es va fer sana justícia. Per si ho dubtaven, els va quedar ben clar que encara ha de nèixer el qui m´ha de plantar cara, sinó que li ho preguntin al gamarús del fill d´en Miquel , que li va quedar l´ull borni del calbot que va rebre per atrevir-se a aixecar-me la veu, i encara va tenir sort que aquell dia em va enganxar de bones, que sinó hagués patit el mateix fat d´aquell gos em va matar quatre gallines. Colla de ganduls tots plegats, que mai han sabut valorar la seva sort i apreciar el treball que els he donat per a què poguessin menjar calent cada dia i viure sota teulat amb dignitat. El lleguatge del macell és l´únic que han sabut entendre per a complir com Déu mana amb el treball que sempre he calgut menester; l´amenaça amb un bon crit sempre ha estat oli en un llum, és trist però és així. No és pot afluixar mai amb aquesta gentussa,  a vegades se´ls ha de tractar com les bèsties per a que s´adonin que mai han de mossegar la mà que els alimenta. No es pot ser bo en aquesta vida, no senyor, sinó ja fa anys que m´haguéssin pres el número i tot se n´hagués anat a fer punyetes, tot el meu treball llaurat a base de suors, esforços i amb mà de ferro . Agraïts m´haurien d´estar! un monument de marbre em mereixo després que m´hagi arribat l´hora de presentar-me davant de "nostrusenyor"! Ja voldrien tots que arribés ben aviat  ja, sobretot aquests pallusos que tinc per fills que no esperen altra cosa que polir-se tot això per poder fer el  fatxenda a ciutat..."

La immersió en aquest cafarnaüm d´imatges pretèrites sempre impotents d´imprimir en el seu rostre un mínim borrall d´afectació conspícua, queda interrompuda per una sobtada alteració en el plàcid paisatge: Un núvol de pols provocat per les rodes d´un tot terreny s´acosta a la casa pairal. El vehicle, que la pols sedimentada ha quasi mimetitzat amb el color dels camins, s´atura prop de la porta principal. L´avi s´aixeca, saluda lentament amb el braç esquerre enlairat al contingut humà que la carrosseria escup, i apunta un somriure que es va eixamplant fins que el seu rostre adquireix el precís aire taujà. Després de les externament sinceres i afectuoses salutacions de rigor, l´avi dirigeix la seva atenció cap al vailet que el mira amb complicitat i al qual li pica l´ullet. Sense dir-se res, l´avi agafa el nen de la mà i el porta cap a l´interior de la masia, dirigint-se a una cambra on hi ha una taula coberta per unes tovalles de cotó. A sobre hi ha un setrill d´oli proveït d´una lluminositat daurada conferida per la nítida llum que entra per la finestra; un grapat de tomàquets injectats d´un roig que esclata de vitalitat; un pa ros i panxut i un espetec sencer.
Acompanyat del somrís als llavis, l´avi en talla unes rodanxes davant la mirada expectant  i delerosa del nen, i li dóna un tall. Ell n´agafa un altre. Avi i nen masteguen lentament, saborejant el deliciós tros d´espetec provocant una voluptuositat en les seves boques, que fa que aquestes segreguin fluxe salivar en abundància. L´avi, davant la cara de satisfacció del nen que, amb més de mig segle d´avantatge, és mirall de la seva pròpia, constata un cop més, un any més-i ja en porta uns quants-, que les coses bones no canvien mai.
A fora, mentre els altres membres de la família ajudats pels masovers, acaben de descarregar l´equipatge i les nombroses capces embolcallades amb paper de regal portades del seu darrer creuer pel Mar Bàltic, els arriba, a través d´una finestra oberta, el so inconfusible que produeix l´asfíxia per ennuegament.

Salamandra.

L´home obre els ulls i només veu una massa espesa de foscor que el rodeja.No pot veure com nosaltres, des d´una privilegiada situació, observem cada moviment ràpid i espasmòdic que fa amb els braços estesos amb l´intenció que aquests puguin donar-li un indici de les dimensions de l´espai que l´embolcalla. La foscor omnipresent conté un silenci sord dins d´un aire dens i humit. L´home intenta situar-se, calmar-se, pensar què ha de fer mentre roman clavat en el mateix punt on ha aparegut. L´inversemblant tràngol en què es troba immers, l´amara d´una suor freda, el fa tremolar d´angoixa i emetre gemecs que són preludi d´un plor nerviós a punt d´esclatar. L´home no entén res, no sap per què es troba enmig d´aquella tupida negror ni com hi ha arribat. Tanmateix un fibló del seu raonament li diu que l´única manera que té per sortir-se´n i tornar a veure la llum és avançar, posant un peu davant de l´altre per així, mica en mica, deixar enrere la gola del llop que  se l´ha engolit. Camina lentament, fent tentines tot movent mecànicament els braços transmutats en una extensió dels seus ulls. Cada petjada que dóna suposa una incògnita, un possible pas cap a la salvació o un endinsament cap a les entranyes de l´infinit abisme negre.

Fent cas a la veu que li dicta la consciència de no quedar-se quiet, avança amb l´esperança de trobar la llum, la clau d´aquest enigmàtic laberint. Tot sigui que pereixi en l´intent i posi punt final a una vida els dies de la qual ja no és capaç de recordar.

Al cap d´un periode indefinit de temps, parem esment que l´home segueix el seu invisible camí amb passes més decidides. Ha deixat de tremolar, fet que ens possibilita una percepció més segura i desimbolta d´uns moviments que abans es caracteritzaven de feixucs i indecissos. Obsevant-lo amb més detall, veiem, no sense un notable grau d´estupefacció, que parts del seu cos ja s´han metamorfosat per tal d´adaptar-se millor a l´hostil medi on involuntàriament es troba. Els ulls s´han engrossit per absorbir millor tota la llum de la foscor, les falanges dels peus i de les mans s´han allargat adoptant una forma tentaculiforme per tal d´arrapar-se millor al llefiscós sòl. Camina lleugerament encorbat i s´ajuda, adesiara, amb les dues extremitats superiors per fer més estable el cos durant la que encara és una infructuosa fugida cap a la llum. Aquesta posició de quadrúpede la va adoptant cada vegada amb més freqüència a mesura que avança, ja que ha notat que li és la més adequada per xuclar amb la seva llengua bífida el viscós líquid ric en nutrients que la irregularitat del terreny acumula en tolls. La pell, degut al contacte amb la humitat que la foscor segrega, ha adquirit l´aspecte aquós i permeable de la d´un amfibi, i apareix tota pigmentada de l´uniforme color del seu entorn amb petites clapes disseminades d´ocre.

Constatem amb espaordiment i sorpresa, com el medi ha aconseguit subordinar a l´humà moldejant-lo al seu albir en un ser híbrid i indefinit, però totalment agombolat i avingut a viure en unes condicions en què hom hagués avaluat, de bell antuvi, d´impossibles per a qualsevol ésser viu.

El ser que veiem encara caminant enmig d´una foscor transformada a través dels seus ulls en llum diàfana, ha oblidat el propòsit inicial de la seva fugida. El medi, amb el qual nosaltres ens hem fet inconscientment còmplices, l´empeny a seguir endavant per mostrar-li l´última i definitiva prova que segellarà irrevocablement el seu domini sobre ell, el preuat triomf de la seva paulatina i implacable acció.

I així, en un punt de l´espai fosc apareix una escletxa de llum que el ser híbrid ja no pot interpretar com l´enyorada sortida, sinó com una font encegadora i cruel que fereix les seves dilatades retines, fent-lo recular sobre les seves passes, tornant-lo cap als seus remots orígens humans, lligant-lo per sempre més al confortable món de les tenebres.

Reunió.

És significatiu el que ha passat a Euskadi amb el flamant partit de l´esquerra abertzale Bildu. Setmanes abans de les eleccions municipals, estava sota sospita segons els particulars (però potents) paràmetres que aplica el judici espanyol. El resultat d´aquesta agressió per part de l´estat a un partit pensat en "clau" basca, ha estat aquesta resposta massiva del poble donant un suport majoritari a aquesta formació. Més potser com a resposta envers als constants prejudicis, atacs i mentides de tota la artilleria mediàtica que disposa el bipartidisme espanyol, que com a partit amb una ideologia i proposta d´acció determinada, en aquest cas d´esquerres. I aquí es demostra que el sentiment de pertànyer a una nació, a un país, a una cultura i llengua comuns, està per sobre de qualsevol idea política, i un atac a aquestes mereix una resposta unànime des de tots els colors polítics. Primer som i pertanyem a una comunitat, després cadascú, a partir de la seva manera de pensar, escolleix la via que millor li sembla per portar-la a bon port, ja sigui virant cap a la dreta o a cap a l´esquerra.

No cal dir que la dreta extrema espanyola s´ha esquinçat les vestidures al veure a aquesta formació (que ells volen imaginar terrorista per justificar el seu discurs polític) ocupant càrrecs rellevants a l´administració basca. Ahir dimarts el diPPutat "de las dos líneas de investigación" no va poder aguantar més la presència d´un partit a "Las Vascongadas" d´idees contràries a les d´ell, i va plegar veles deixant lliure el seu escó. És curiós que això els passi a ells, que tant se´ls omple la boca amb paraules com democràcia, llibertat i igualtat, i després no sàpiguen encaixar la voluntat d´un poble que ha actuat seguint les regles d´un joc del que ells també en són partíceps i que ni se´ls passa pel cap de  qüestionar quan el vent els bufa a favor (i molt) a la resta de territori.

Tot això em fa pensar en la necessitat que tenim a Catalunya d´un Bildu a la catalana. Escoltant l´altre dia l´entrevista al ja exdirigent d´esquerra Carod-Rovira, d´entre les molts temes de que va parlar, va fer esment de cobrir el present dèficit del panorama polític català, amb una esquerra catalana progressista, nacional, sòlida i seriosa que aglutini a l´esquerra el que Convergència i Unió ha aconseguit a la dreta, on hi conviuen i convergeixen cristiano-demòcrates i lliberals. Així de senzill. Crec que aquesta aposta política seria necessària pel país, vista com un corrent d´aire fresc i alternativa de govern per vertebrar i reconduir, per exemple, a aquest moviment de masses indignades de causa noble (i compartida) però amb certes actituds indignes i intolerables com les viscudes avui al Parc de la Ciutadella; o per veure, en el cas d´una victòria d´aquesta futura formació, com els "pseudodemòcrates" de més enllà de l´Ebre s´acaben d´esquinçar les vestidures i ens mostrin d´una vegada per totes el que s´amaga sota la seva pell de xai.

Regals.

.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada d´una entitat bancària en la que, sense tenir cap mena de relació amb ells, em deien que havia sigut escollit per gaudir d´una targeta de crèdit que tenia un munt d´avantatges i no sé què més; al cap de poc dies els de "la caixa", i amb aquests sí que hi tinc una forçada relació, em regalaven un rellotge que estava valorat en dos-cents euros "pel morro" em varen dir al principi, després però, aquest regal "pel morro" es va "fotre de morros" quan em varen revelar que sí, que el rellotge era meu, però que havia d´obrir primer un compte corrent amb un dipòsit a plaç fixe de no sé quan i altres històries que ja no m´interessaven; constantment rebo missatges al mòvil del tipus que si faig una recàrrega durant les properes vint-i-quatre hores, podré trucar gratis a tres persones que jo escolleixi o que el meu saldo es multiplicarà per dos; periòdicament al hotmail tinc un munt de correus regalant-me jocs de mantes, i-pods, Audis i viatges al carib, això sense comptar el munt de maleïts pop-ups que apareixen en les webs on et diuen que per ser el visitant 999.999 et regalen una cantimplora, de les trucades al fixe on una veu que et saluda com si et conegués de tota la vida et vol encolomar "gratis" una cisterna de vàter o una planta d´òsmosi... En fi, tothom diu que regala. Davant les paraules regal i obsequi baixem les nostres defenses, ens deixem seduir i a vegades caiem de quatre potes. No dic que un dia jo també hi caigui, però fins ara la meva resposta davant  d´aquest tipus de pseudo-regals ha sigut un contundent NO, partint sempre de la lògica premissa que ningú regala res a canvi de res. I afegiria, que els bancs i caixes menys encara. És així. El regal, l´obsequi, sempre porta un contingut implícit de "et regalo això a canvi d´allò altre que tu em pots donar", per tant són escassos els regals totalment desinteressats. Inclús en el terreny familiar i d´amistats, ¿no és cert que ens regalen o regalem coses a canvi de l´afecte que l´altre persona ens dóna o nosaltres li donem? Sí, ja sé que no és ben bé el mateix, però si regalem un ram de flors a la nostra parella és a canvi de l´amor que aquesta ens dóna o a canvi de que ens doni més encara, ¿cert o no?...Per tant el ram de flors porta associat un component d´interés, una moneda de canvi. No se´ns passaria pel cap regalar el mateix ram de flors a una persona desconeguda que passa pel carrer, encara que fa uns anys havia un anunci que deia que això era "impulso" ....En el terreny polític, ¿no podríem dir que els polítics en campanya ens regalen les seves promeses (amb més aire que els globus que també regalen) a canvi dels nostres vots? Encara que vista l´escabetxada d´alguns partits després de les eleccions, sembla que aquestes promeses regalades no han aconseguit el seu desitjat fi. Els aconsello que facin com certs partits de la zona de llevant els quals no els cal regalar res a la seva potencial massa electoral, sinó que els regalin a ells, per exemple, uns quants vestits amb uns quants cinturons (que en alemany se´n diuen Gürtel) per augmentar encara més la confiança que el poble ja els hi tenia. Això a mi em sembla increïble i em fa sentir indignat. I parlant d´indignats, que potser seria millor ja anomenar-los indignats-acampats, aquests ens regalen la seva indignació, que els cops de porra d´ahir divendres ha fet augmentar exponencialment, a canvi de....de què era...no recordo...caram...aquesta memòria...ah sí ara!, a canvi d´una democràcia real, sí això era, una democràcia real.

X, Y, Z.

Ja ha arribat de nou el temps de les frases plenes de promeses i de bones intencions, florides d´adjectius i perlades de verbs conjugats en temps futur, que l ´habitual grup dels X, dels Y, i dels Z pregonen amb entusiasme, sota cels i sobre mars d´atzur,  per esgarrapar un bocí del preuat timó de la nau que en tan alt estim diuen de tenir. I la nau bé que és bona vianda i ara és el moment d´intentar escudellar-ne el màxim amb l´ajut de la tripulació i l´encanteri de l´argúcia. Per això, quan arriba la quinzena de les paraules, el grup X diu que Y és dolent i Z pitjor encara, i els apellen d´ineficaços i de poc de fiar. Diuen que els Y no tenen cap capacitat per a conduir amb garanties el timó de l´esmentada nau,  ja que és sobradament demostrat que quan antany els ha tocat portar-lo, aquesta mai ha avançat ràpid i lleugera damunt les ones, i fins tot, no seria molt aventurat en dir que en alguns moments, en mans dels Y, aquesta ha reculat cap als temps de la caverna si les ventades han escomès en contra. A més, adverteixen els X, els Y portats per un irracional anhel en agafar les regnes, podrien fins i tot unir-se amb el perillós i nefast grup dels Z per fer-los fora a ells, els X, els únics capaços de portar el vaixell, ricament abillat, a bon port.

Y diu exactament el mateix dels X i dels Z però afegint que X és l´únic culpable de la desesperada situació que ara es viu dins al navili, degut principalment a la mala gestió que X n´ha fet mentre ha estat el responsable de conduir-lo. Ells ho saben del segur ja que ara, encarregats de nou de la navegació d´altres naus més grosses, abans comandades per X, han hagut de prendre mesures dràstiques tot tapant a corre-cuita els nombrosos forats i fatals obertures que han allerat l´entrada de la mar a la bodega. De manera que, per remuntar la nau al nivell que dignament li pertany, ha estat necessari retallar el preuat temps de gaudi de la tripulació, fent-se involuntàriament impopulars amb la solució d´un problema no armat per ells. Si X continua al poder del timó de la nau xica, amenacen seriosament els Y, totes les naus s´enfonsaran irremeiablement i ningú ja podrà possar-les de nou cap a bon rumb. Z, per la seva part, diu que X i Y són de la mateixa part del garrí, i com Z és conscient que, tret d´un benaventurat prodigi, mai serà escollit per conduir la nau tot sol, desembeinen promeses impossibles de servar.

Mentre la resta de les lletres, que componen la tripulació del vaixell, mira sense esma, amb desencant i  resignació l´habitual comèdia que els del grup dels X, dels Y i dels Z duen a terme sempre que arriba el temps d´escollir les mans del timoner. La tripulació ja coneix d´antuvi  aquesta manera de fer teatre, basat en les falses promeses, en les acusacions mútues, en forçats somriures, en l´acaronament de vells i infants, en les visites als mercats per fer-se la foto tallant el bacallà, en el "nosaltres" sí i "ells" no, i d´altres semblants actes ben nodrits de falsia, allunyats tots ells del teatre real que la tripulació ha de representar a diari. És per això que la humil tripulació, sabent per experiència que l´únic que mou el grup dels X, dels Y i dels Z és defensar més els interessos del seu propi grup que els col·lectius de la nau, els giren l´esquena i encara que el gest els pugui remetre a una acusació per fellonia, els deixen que continuin fent aquest seu teatre de comèdia que tan bé se´ls dóna, i  tot tornant a la seva tasca diària xiulen aquella tonada que l´ocasió sempre els fa venir als llavis.

Parole, parole, parole, parole parole soltanto parole, parole tra noi...

El Imperio.



Detall de la coberta del llibre
publicat per l´editorial Anagrama



De la mà d´un dels mestres del periodisme, el polonés Ryszard Kapuscinski (1932-2007), ens endinsem, a través dels viatges que aquest va fer per les diferents repúbliques soviètiques que constituïen l´antiga Urss, cap els últims anys agònics d´un imperi que durant gairebé setanta va ser vist com un món apart, misteriós, hermètic i temut pels habitants de l´altre mig.

En ell hi trobem també apunts històrics com, entre d´altres, els anys infernals de l´estalinisme amb les deportacions en masa a Sibèria a camps de treball forçat (els anomenats "lagers") i les "grans purgues" (matant indiscriminadament inclús a membres del partit comunista sospitosos de disidència); ens ajuda a entendre el per qué dels endèmics conflictes Caucasians, passant per explicar-nos el motiu pel qual el Mar D´Aral es va assecar i el desastre natural i humà que això va suposar.

Però sobretot, com a denominador comú, hi trobem la crueltat, l´absurditat i inclús la bogeria inherent a qualsevol tipus de totalitarisme (ja sigui "de dretes" o "d´esquerres") l´objectiu del qual és privar de qualsevol llibertat al poble, deixant-lo estabornit per la por, el temor i l´amenaça constant, ofegant-lo en la pobresa i la gana, oprimint-lo, alienant-lo, per poder fer amb ell el que a uns quants els vingui en gana de fer només per satisfer els seus propis interessos, capricis i exentricitats.

El llibre està ple de referències bibliogràfiques, és ric en descripcions de ciutats, de trobades i diàlegs amb un heterogeni grup de personatges tots ells marcats per l´estigma del règim, i de detalls d´esdeveniments, situacions, i moments històrics que l´autor va viure en primera persona (com el cop d´estat de l´agost del 91).

He escollit un fragment que, metafòricament, resumeix amb molt encert, (fent servir com a fil conductor, de trens, els diferents líders soviètics), la decadent història d´una superpotència aparentment cohesionada i forta que semblava no hagués de morir mai:

"El tren se dirige hacia un futuro luminoso.Lo conduce Lenin.De pronto: Stop, se han acabado las vías. Lenin apela a la gente pidiendo que trabaje horas extras los sábados; se colocan más vías y el tren puede continuar el viaje. Después se pone a conducirlo Stalin. Y también se acaban las vías.Stalin manda fusilar la mitad de los revisores y de los pasajeros, y obliga a los demás a colocar vías nuevas. El tren se pone en marcha. Jruschov sustituye a Stalin, y cuando se acaban las vías ordena desmontar las que el tren ha dejado atrás y colocarlas delante de la locomotora. Jruschov es sustituido por Brézhnev. Cuando vuelven a acabarse las vías, Brézhnev dispone que se corran las cortinas de las ventanillas y que se balanceen los vagones de tal manera que los pasajeros crean que el tren continúa en marcha (...) Y así llegamos a la época de los tres entierros (Brézhnev, Andrópov y Chernenko) en la que los pasajeros ni tan sólo tienen ya la ilusión de que van a alguna parte. Pero hete aquí que en abril de 1985 el tren vuelve a arrancar. Éste sin embargo, será su último viaje. Durará seis años y medio. El maquinista se llama Gorbachov y la locomotora lleva pintados dos lemas: GLÁSNOST y PERESTROIKA".

En definitiva ens trobem davant d´un llibre molt interessant, instructiu, amè i didàctic que et deixa amb ganes de fer una visita per alguna de les moltes ciutats esmentades en ell i sobretot de llegir més material d´aquest llegendari escriptor i periodista.

Paraules amb ROSA (que avui cal tenir a la ment).

AiROSAment

AmoROSAment

BenaventuROSAment

CandoROSAment

CavalleROSAment

ClamoROSAment

DecoROSAment

DeleROSAment

CuROSAment

FervoROSAment

FragoROSAment

FlaiROSAment

OloROSAment

GeneROSAment

HonROSAment

LlustROSAment

OloROSAment

PondeROSAment

PodeROSAment

ProspeROSAment

SaboROSAment

ValeROSAment

VigoROSAment

VolenteROSAment

ArdoROSAment

La part del tot.

Sona insistent la botzina del tren que acaba d´entrar a l´estació. Sona i sona sense interrupció fins i tot quan aquest s´atura i obre les portes. El monòton xiulet no cedeix, es fa molest, incòmode a les oïdes. Mica en mica el soroll fa esvair l´escenari on ell es troba i es converteix en el so conegut del despertador que com cada matí el fa llevar per começar un nou dia.

Prem mecànicament el botó per apagar l´alarma. En fer-ho es sent alleujat i agraït de que l´odiat aparell l´hagi tret d´un somni espantós i el torni sa i estalvi al món que ara, desde la seva posició supina, només es presenta en forma d´un sostre blanc dèbilment il·luminat per les primeres llums de l´alba. Mai com fins avui aquesta primera imatge del dia havia resultat tan reconfortant als seus lleganyosos ulls.

S´incorpora, s´asseu a la vora del llit i fica els peus dins les sabatilles que com cada matí l´esperen al lloc de sempre. Es sent extranyament mancat de forces, com si la nit, amb el descans que d´ella s´espera obtenir, li hagués xuclat l´energia per comptes de reposar-li. Es tapa la cara amb les dues mans  i recolça els braços damunt les cames, sense esma d´endinsar-se completament cap el seu estat de vigília. Pensa en el somni que ha tingut i que encara sura dins del seu cervell. Sí, es trobava en una estació on esperava un tren per fugir. Lluny ben lluny. Volia fugir de la situació tan terrible que havia experimentat mentre parlava, de no recorda ben bé què, davant d´un auditori ple a vessar d´un públic silenciós i atent a cada paraula que ell articulava. Mentre la seva veu omplia, clara i precisa, cada racó de la sala, va sentir just en l´instant que anava a pronunciar la paraula "sinècdoque" que totes les seves dents es desprenien alhora de les genives, sortien expulsades de la seva boca en forma d´un vòmit de marfil i queien, envoltades de silenci, al parquet de l´escenari talment com si fossin les perles d´un collaret trencat. La pertorbadora imatge de tots els seus canins, incisius, molars, premolars i queixals del seny, estesos davant seu encara era ben viva a la seva ment. I aquell soroll tan esgarrifós del contacte de les dents amb el terra encara el sentia retingut en algun lloc del conducte auditiu.

Finalment aconsegueix refer-se, s´aixeca del llit i arrossegant els peus, procedeix a seguir el guió que marca la rutina diària. Entra al bany i es fica dins la dutxa. Agraeix més que mai el doll a pressió d´aigua calenta que llisca pel seu cos i desfà els estralls d´una agitada nit que havia quedat arrapada a la seva pell en forma d´una pàtina de suor seca. Mentre s´ensabona, intenta trobar una explicació al per què del seu ominós malson de dents caigudes. ¿Potser és conseqüència d´una mala digestió del sopar d´anit?, Sí, pensa, potser va ser aquell maleït tall de formatge que ha fet desvetllar aquesta història tenyint les salives matinals d´un cert regust biliar. ¿O potser el somni l´està advertint subreptíciament d´un mal averany?. No, no ha cregut mai en aquestes interpretacions que d´ells sovint se´n fa. Tot són especulacions indemostrables que queden plasmades en fulls de paper per ser venudes eventualment en forma de llibre. Sencillament, reflexiona, somiem perquè el nostre cervell, a l´igual que el nostre sistema digestiu i respiratori, continua actiu mentre dormim. 
Immers en aquests raonaments, tanca l´aigua i surt de la dutxa. El mirall entelat li retorna la seva imatge difuminada pel vapor, i mentre agafa la tovallola de l´armari per eixugar-se, s´adona que la bombeta de la part superior esquerra del mirall fa pampallugues. En un acte reflex acosta la mà molla per acabar-la d´ajustar bé a la rosca. Acte seguit, després d´un soroll similar a les perles d´un collaret trencat quan cauen al terra, l´espai tridimensional desapareix i la bombeta, a l´igual que la seva vida, s´apaga per sempre.

La primavera.

Es va aixecar de la cadira de vímet situada en una diàfana estança que el seu oncle d´origen azerbaidjanès li va deixar en emfiteusi després de prendre l´eixelebrada decisió d´anar a viure de manera asceta amb una tribu d´anacorètics hotentots, i es dirigí cap als amplis finestrals rivetejats amb fusta de palissandre.

Fitava esmaperdut el panorama que se li presentava al davant. En primer terme hi havia un grup nyèbits escarransits que amb la roba lleixivada tota nyafegosa , es banderejaven sense esma i debades per les diferents paradetes de nyores, nyàmeres i de bacoretes, les quals eren fàcilment reconeixibles per l´abundant matèria esplàncnica depositada al terra i que atreia com magnets a una munió de cuïcs.

Els al·lots en qüestió no s´adonaven que aquest no era un bon viarany a seguir, i que actituds gens circumspectes envers la vida, a la llarga coadjuvaven a un més que probable dolor d´ànima, les nafres de la qual sempre són més profundes, perennes i pitjors que aquelles que pugui patir un eccehomo. Ell ho sabia per experiència.


Marrit de ser testimoni de tan penosa situació, aixecà una mica la testa i s´adonà que al costat d´aquell mur esbaldregat per una sarbatana pels ardits lansquenets durant l´última guerra, encara hi havia un munt de runa i pols que el fort oratge enlairava, provocant algun que altre eixavuiro amb el consegüent atxim. Just al seu darrere es trobaven els expeditius estibadors que s´esfetgegaven fermant les gruixudes sirgues d´una nau, tot just calafatada, als ferruginosos norais. Segons semblava, l´embarcació havia estat noliejada per transportar rolls de kènties i rotangs cap a algun imperi talasocràtic.


El breu moment passat davant el finestral el va reconfortar i el va fer sortir del seu inicial emmusteïment. Amb cara cofoia va tornar a seure a la cadira de vímet, es tapà amb la flassada i tot mirant el nivi trèspol va començar a rumiar el que esdevindria el seu particular quòdlibet: L´educció de la carbonatohidroxilapatita de la plumbagina.

Pensaments de dissabte a la tarda.

A propòsit del que serà amb tota probabilitat una de les notícies de la dècada que tot just ha començat, el terratrèmol del Japó i el posterior debat generat sobre l´elevat risc de les centrals nuclears, he llegit un article al diari Ara a cura de l´escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol, on fa esment d´un terratrèmol que va tenir lloc a Lisboa l´any 1755. Arran d´aquest desastre natural, on segons sembla va morir el 30% de la població, es va encetar un debat que encara es ben vigent: La relació entre natura i cultura, o més aviat jo diria entre natura i ser humà.

Aquest debat va tenir dos protagonistes: Voltaire que creia que la natura actuava maliciosament contra l´home, era dolenta "per naturalesa", mentre que Rosseau creia que era l´home el culpable de la magnitud devastadora causada pels fenòmens naturals fruit de la seva naturalesa gregària i de la poca previsió que en feia de que algun dia aquests poguessin tenir lloc.

I penso arran d´això que és ben curiosa la relació entre natura i home. L´home durant milers d´anys ha viscut com un mamífer més sota les lleis implacables de la Mare naturalesa. Ella el proveïa, l´alimentava però també actuava, segons Voltaire, maliciosament contra ell. Era un titella més junt amb altres sers vius i ella movia sàviament els fils de les seves vides per poder mantenir el preuat, difícil i alhora cruel equilibri. Era una manera de garantir que hi hagués de tot per a tots. Perquè tota cuca vivent és necessària en aquest teatre on tothom juga un paper important en el complex engranatge natural, i on la Mare naturalesa, directora d´aquesta obra de teatre que és la vida, s´ha encarregat durant milions d´anys que ningú tingui el paper de protagonista. Sembla ser però que en algun moment de l´obra l´home ha anat imposant la seva voluntat envers la direcció i ha acabat erigint-se com a espècie dominant i predominant. Resultat: s´ha trencat l´equilibri. Però jo em pregunto: Com és que la naturalesa, si sempre s´ha caracteritzat per la seva saviesa, ens ha fet com som,  i som d´una manera que ens fa actuar constantment en contra d´ella? Per què ha permès que una de les seves criatures (un dels seus fills) fes que la seva obra se n´anés en orris? Som paradòjicament els seus protagonistes més intel·ligents per un error seu de càlcul a l´hora de repartir els papers?

Són preguntes retòriques que a vegades deixen parcialment de ser-ho quan veiem les imatges dels terribles efectes causats per un desastre natural:

La natura ens fa saber que té encara la paella pel mànec i que serà ella la que un dia acabarà amb tots nosaltres si no deixem de portar-li la contrària, si no deixem que ella torni a portar els fils de la seva obra, si no deixem de viure constantment d´esquena a la que és la nostra Mare.