dimecres, 1 de setembre de 2010

Per les valls on es pon el sol.

Davant de la pregunta tant comú que té lloc per aquestes dates de "¿on has anat de vacances?" que jo en canvi crec que hauria de ser "¿com t´ho has passat?" ja que s´hauria de prioritzar el "com" abans que el "on", però en fi...jo respondria que m´ho he passat d´allò més bé acompanyant durant una setmaneta a Ramon Bofill un jove orfe nascut a la Barcelona de finals del segle XIX, que rep l´encàrrec del seu protector de localitzar la mítica muntanya de Montsalvat, lloc esmentat en l´òpera Parsifal del compositor alemany Richard Wagner i on segons sembla hi han enterrades les relíquies del Sant Graal així com la llança que va matar a Jesucrist. Durant al llarg d´aquest viatge a la recerca de l´esmentada muntanya, que comença al Port de la Selva i que continua per les valls on es pon el sol (que són les corresponents a les de les muntanyes del Pirineu) el protagonista escriu al seu quadern els fets i experiències que esdevenen durant aquest recorregut iniciàtic, en forma de cartes per a la seva difunta mare.
Serem testimonis al llarg d´aquestes cartes, de les aventures que ell viu per tots els pobles on va passant amb l´objectiu de cercar l´enigmàtica muntanya, amb els seus dos companys de viatge, que indirectament jugaran un paper decisiu perquè l´innocent encàrrec inicial es converteixi en un obrir els ulls davant de la vida, en un aprenentage vital que finalment el portarà a descobrir-se a ell mateix. També tindrem ocasió de trobar-nos amb generals carlins, amb personatges de la categoria de Joan Maragall o Mossèn Cinto, amb carrabiners, amb capellans i amb descripcions acurades dels pobles del Pirineu a principis del segle passat, tots ells farcits de llegendes i supersticions que el protagonista té a bé d´anotar.
Tota aquesta combinació d´elements fan que ens trobem davant d´un llibre rodó, una autèntica joia literaria altament recomanable. Potser com a retret, i sense intenció de desvetllar el final del llibre, hauria de dir que sota el meu punt de vista, el protagonista és injustament tractat pel seu creador, que no és altre que Pep Coll (Pallars Jussà,1949); de manera que la dolçor que ens transmet el llibre en les primeres pàgines es transforma en un gust més aviat agre cap a les darreres. Ja se sap que la vida, ja sigui real o de ficció, no és mai de color de rosa...

1 comentari:

podi ha dit...

Me l'apunto com "llegible" -quan torni de vacances, però; les quals vaig encetar ahir i espero passar-me-les d'allò més bé, tant a París com a Palència-.

PODI-.