dilluns, 31 de gener de 2011

Símbols.

Amb la retirada ahir diumenge de l´ estàtua de la victòria, ubicada des de feia 71 anys a la base de l´obelisc situat a la Diagonal amb Passeig de Gràcia, es pot dir que a Barcelona ja no queda cap rastre del franquisme. Fer neteja sempre és una activitat saludable i regeneradora i més encara d´uns temps que van deixar una empremta tan cruel i nefasta al nostre poble i de la que encara en pateix les conseqüències; tanmateix no deixa de soprendre´m que s´hagi trigat més de trenta anys en retirar una estàtua que precisament no estava en un lloc amagat i poc transitat de la ciutat. Però tenint en compte que durant quaranta anys el règim repressor va empastifar la ciutat amb la seva pròpia simbologia, es pot justificar d´alguna manera la dilació, més tenint en compte de que havien altres símbols la retirada dels quals era més prioritària, per ser més agressius a la vista, que una senyora ben plantada aixecant el braç dret amb un ram de flors a la mà, francament (i perdó per utilitzar aquest adverbi que l´ocasió fa portar a òbvies associacions). A més segons paraules del senyor alcalde, sense hereu però amb pubilla (Montserrat Tura), hi ha coses que "necessiten el seu procés", i és clar que sí!, senyor alcalde. També, i això no ho va dir però la gent no és tonta, s´apropen les eleccions municipals i en vista de que l´assumpte pinta una mica gris pel partit governant, convé fer actes com aquest que, carregats de simbologia i de ressò mediàtic, fagin esvair qualsevol record que els barcelonins puguin tenir d´altres monumentals cagades com, per exemple, la consulta ciutadana per a la reforma de la Diagonal.
He de confessar, i aquí es fa palesa un cop més la meva també monumental ignorància, que desconeixia que l´estàtua en qüestió fos un símbol franquista, (i m´atreviria a dir que no em quedaria sol en aquesta confessió).De totes maneres, el problema per a Barcelona i Catalunya no són els símbols franquistes que encara puguin haver-hi escampats arreu en forma d´estàtues de marbre o de bronze, sinó d´aquells que ho són de carn i ossos i que més enllà de l´Ebre, pul·lulen amb salut de ferro per l´escena política, judicial, mediàtica i eclesiàstica, i que tant perjudicials i corrosius són pels interessos del nostre país . Per a aquestes estàtues encara no hem aconseguit trobar cap grua prou potent per treure-les del mig, després de més de trenta anys de "democràcia" i amb tot el que ha avançat la tecnologia. Sembla mentida, tu.

dimarts, 25 de gener de 2011

1/8C+(D-d) 3/8xTI MxNA

Recordo que en la meva època d´estudiant, tenia un professor de física que ens deia que no havíem d´usar en aquesta matèria conceptes com: gran, baix, alt, petit, poc, molt, ja que tots ells no eren absoluts, sinó que tenien un valor relatiu, sempre dependents de amb què ho comparéssim. Doncs bé, ara tenim una fórmula (que dóna títol a aquestes paraules) que fa absolut un concepte tan relatiu com "pitjor" i a través de la qual obtenim "el pitjor dia de l´any". Fórmula d´altra banda una mica absurda, si se´m permet el ràpid judici,  ja que un cop omplertes les seves incògnites (C, D, d..) es veu que invariablement dóna el mateix resultat: 24 de gener. D´entrada penso que la fórmula en qüestió tindria més utilitat si permetés a cada individu/indivídua obtindre de forma personalitzada el seu pitjor dia de l´any,  ja fos aquest el 24 de gener o el 13 de maig, i poder d´aquesta manera, anar-nos mentalitzant amb antelació del que ens espera en el nostre particular dia nefast.

El pare de la criatureta en forma de xifres i lletres, ha estat el doctor Cliff Arnalls, professor de la Universitat de Cardiff, del que dedueixo a grans trets, el següent: Que té sentit de l´humor; que té molt de temps; que és savi; i que, sota el meu modest parer, no canalitza el seu temps, la seva saviesa i el seu sentit de l´humor amb el que ha estat beneït, de la millor manera que hom esperaria per a tan honorable persona. Ja que posats en la tasca de formular, podria donar-nos, per exemple, la fórmula del millor dia de l´any, o la del millor dia per jugar a la 6/49, o la de trobar la teva mitja taronja... Seria una fórmula filantròpica.

De totes maneres, no m´importaria gens que el doctor Arnalls tingués raó en assenyalar aquesta data com la pitjor de l´any, ja que si ahir, encara que dilluns; encara que amb temperatures gèlides; i encara que amb la vaga encoberta dels nostres entranyables amics maquinistes de la tant nostrada Renfe, sempre a punt per donar una nota de color a la trista i grisa monotonia hivernal, va ser el meu pitjor dia de l´any, puc respirar tranquil ja que això implica que els dies que em queden fins al 31 de desembre seran tots flors i violes.

Tinc la sensació però, que el trempat doctor Arnalls no ens ha dit tota la veritat, i en aquesta fórmula hi ha també la mai llegida lletra petita que sempre ens desvetlla la veritat de les coses que l´enlluernadora lletra gran ens amaga. Crec que està en el marge d´error que el resultat d´aquesta fórmula té associat. La data que s´obté és 24 de gener, correcte, però amb un marge d´error de +/- 365 dies, per tant podem deduir sense por a equivocar-nos que el pitjor dia de l´any pot aparèixer en qualsevol dia dels 365 que aquest té (366 si és any de traspàs), i el que és pitjor encara, que pot haver-hi més d´un!!. Així que no respirem tan tranquils que el pitjor dia de l´any potser encara està per arribar (Déu vulgui que no).

dimarts, 18 de gener de 2011

País normal.

Avui és d´aquells dies que un té la necessitat de treure urgentment la bilis que li ha quedat dintre, després d´assabentar-se de certes notícies que constaten un cop més el fet de que la ignorància et fa ser més feliç (i tenir digestions més tranquil·les).

Notícia que avui he escoltat al Telenotícies nit:
Avui per primera vegada s´ha pogut parlar el català, el galleg i l´euskera (i òbviament el castellà) al Senat segons la llei aprovada al juliol blabla...
Fins aquí, cap problema, penso que ja era hora i que és un pas endavant que Espanya reconegui d´una punyetera vegada la pluriculturalitat del seu territori. Bona notícia, penso. Però, és clar, sembla ser que les bones notícies sempre han de quedar eclipsades per la intervenció del que en castellà en diríem "un aguafiestas" (per no fer servir un terme més dur), ja que el locutor continua la notícia dient:
El president del PP Mariano Rajoy considera que això NO és propi d´un país NORMAL.

I encara porto ben bé una hora intentant trobar una explicació a què ha volgut dir Rajoy amb això d´un país NORMAL, i de moment he arribat a les següents conclusions en forma d´autopregunta retòrica que les haig de plasmar en aquest blog perquè sinó rebento:

¿Potser això de país normal anava dirigit a Catalunya? És clar, si Catalunya fos un país normal no hauria d´anar al senat de l´Estat Espanyol a executar lleis, sinó que hauria d´anar al senat de l´Estat Català, és a dir al del seu país normal. De la mateixa manera que no seria normal que en Zapatero hagués d´anar al Bundestag alemany a fer el debat de l´Estat de la nació espanyola.

¿Potser es  refereix en Rajoy que no és propi d´un país normal, que els senyors i senyores senadors i senadores, que han estat escollits democràticament pels seus conciutadans/nes per representar-los a la cambra alta, tinguin un desconeixement absolut de les tres llengües cooficials que es parlen a l´Estat i per això s´han hagut de gastar 12000 € en auriculars i traductors que cobren 2000 € l´hora (i ben fet que fan), despesa que resulta una futesa si és comparada amb el manteniment anual de certs iots "bribons"?

¿Considera Rajoy que a Espanya el que és normal és parlar castellà? ¿Potser és per allò de la "lengua de todos"?  i ¿"Quiénes son todos"? Si és la llengua de la majoria hauria de ser l´anglès (acadèmic) i aquí senyor Rajoy, sento dir-li , que Espanya és un país que està encara molt lluny de ser normal.

¿Suïssa, és per en Rajoy un país normal? ¿País on es parlen quatre llengües oficials: Francès, alemany, italià i retoromànic?

¿Consideraria en Rajoy normal que, per la mateixa regla de tres, algú considerés anormal que al Parlament de Catalunya hi hagin diputats del PP i de Ciutadans que fagin servir el castellà en les seves intervencions (això sí, sense necessitat de traducció simultànea)?

Senyor Rajoy, jo mai podré considerar "normal" la seva manera de pensar tant retrògrada, provinciana i naftalínica. Nosaltres també volem un país normal i una de les maneres de que ho pugui arribar a ser és que persones que pensen com vosté ens deixin d´una vegada en pau.

dimarts, 11 de gener de 2011

Fum esfumat.

Aquestes són les diferents fases per les que ha passat, segons el meu parer, el polèmic i espinós tema del fum.

FASE 1: DESEQUILIBRI ACCEPTAT.


En aquesta fase molt llarga, fumadors i no fumadors convivien perfectament encara que no es respectessin els drets dels segons. Tothom assumia com a  fet “normal” el que en un bar hi hagués aquella oloreta a fum de tabac mesclada amb la tan característica d´oli fregit; aspirar el fum del senyor del puro de la taula del costat mentre et menjaves un plat de macarrons i arribar a casa amb la roba impregnada de flaires alienes molt més pudentes que les pròpies. Segur que algú protestava, però no era escoltat. No hi havia cap llei que ho prohibís. S´havia d´acceptar la situació sí o sí. Quin remei!


FASE 2: EQUILIBRI.


En aquesta curta fase, es va arribar a un cert equilibri al habilitar espais on es respectava els drets dels fumadors a contaminar-se i els dels no fumadors a no ser contaminats pels primers. Qui volia fumar o no li importava l´olor a fum mentre menjava un plat de macarrons, anava a un bar de fumadors, en cas contrari, al de no fumadors. Així de senzill, així d´equilibrat, així de respectuós per ambdós col•lectius.



FASE 3: DESEQUILIBRI NO ACCEPTAT.


En aquesta fase, que tot just acaba de començar, s´ha trencat l´equilibri anterior tornant al de la fase 1, però amb la diferència de que ara són els drets dels fumadors els que no són respectats fet que, curiosament, es considera completament injust.La truita s´ha girat, però no bé del tot. Per fi, els plats de macarrons es poden assaborir sense fums excepte només d´aquell que emana del plat, ens entra pels narius i ens fa venir salivera mentre veiem a través dels vidres del restaurant el senyor del puro, que amb cara d´indignació i de fred, consumeix minuts de vida.
La cosa pinta malament, hi ha hagut baralles, discussions i les primeres insubordinacions d´aquells propietaris i consumidors que creuen que s´està vulnerant un dret fonamental. Es reclama justicia, tornar com a mínim a l´equilibri anterior. De moment s´han exhaurit les existències d´estufes per a terrasses i alguns propietaris ja reparteixen mantes als pobres  clients fumadors que, a temperatures sota zero, es veuen desterrats al carrer víctimes d´aquesta llei tan poc “democràtica”.



FASE 4: FI DELS EQUILIBRISMES.

Aquesta fase encara no ha arribat, és tan sols una extrapolació que sembla llògica a partir de la tendència anterior: Prohibir i il·legalitzar la venda i el consum de tabac.

Seria una mesura dràstica que acabaria amb els actuals equilibrismes que l´estat duu a terme: Vol que els seus habitants consumeixin tabac i alhora ens adverteix severament que no ho fem. Es posaria fi d´aquesta manera a la actitud hipòcrita perpetrada per aquest al advertir-nos contundentment del perill de consumir un producte que ell mateix produeix i distribueix. Hi hauria coherència. Tanmateix això portaria associat una considerable reducció d´ingressos a les seves arques i això no interessa de cap de les maneres i menys encara en periodes en que no hi ha prou pinso per engreixar les vaques.

I mentre em menjo el plat de macarrons em pregunto com es pot menjar aquesta situació acceptada per tothom però totalment paradoxal.

I arribo a la conclusió que el que crec que és important és que cadascú pugui decidir on, quan i com prefereix menjar-se el plat de macarrons.

dimarts, 4 de gener de 2011

Qüestions reials

En Pau no té gens de son. Avui, però se´n va a dormir més aviat del que acostuma i sense que els pares li ho hagin de repetir una i altra vegada. S´ha posat tot sol el pijama;  s´ha rentat les dents; ha fet l´últim pipí del dia; ha donat el "bona nit" amb dos petons inclosos al pare i a la mare; s´ha anat cap a la seva habitació; ha agafat l´ós de peluix que estava tirat per terra i s´ha ficat amb ell dins el llit. No es mou, i amb els ulls com dues taronges visualitza mentalment l´ubicació de la dotzena de galetes Maria, el got de vi dolç i la palangana plena d´aigua que ell, amb l´ajut dels pares, ha deixat al balcó. Són un petit mos per rebre l´esperada visita del Rei Baltasar acompanyat del seu camell volador després d´un llarguíssim viatge. En aquesta nit màgica, encara que també esgotadora per Ses Majestats, serà quan el seu Rei donarà el veredicte final, en forma d´una quantitat variable de joguines i de carbó. La proporció d´unes i de l´ altre serà  l´obtinguda a partir de  l´avaluació que el rei ha fet després de tot un any de minuciosa observació de tots i cadascun dels moviments d´en Pau , duta a terme des del seu màgic castell situat en algun lloc indeterminat del vast i remot orient. Ell creu que en general ha estat un bon minyó, encara que a vegades (ho ha de reconèixer) no ha hagi fet cas del que tant el pare com la mare li manaven i els hagi fet enfadar. Tanmateix espera que tot allò que ha fet de bó pesi més que aquests esporàdics moments de rebel·lia infantil que més valdria passar per alt. El Rei ho ha de comprendre. I segur que ho comprendrà.
Obeint les indicacions que li han donat els seus pares,  aquesta nit no s´ha de moure del llit de cap de les maneres encara que senti soroll, ja que si ho fa en Baltasar marxarà sense deixar-li res. Malgrat el risc que el no compliment d´aquesta advertència comportaria, pensa sincerament que això no pot ser possible.¡Si tot just fa unes hores ha vist el Rei Baltasar en persona junt amb el Melcior i en Gaspar repartint caramels dalt d´unes carrosses plenes de regals!. ¡Inclús ha vist com el saludava  amb la mà i el mirava tot rient! ¿Com pot ser possible que ara que li ve a donar els regals a casa, se´n vagi a corre-cuita si ell el veu col·locant els regals sota de l´arbre de Nadal? Conclou que això pertany a aquell tipus de coses que els pares no acaben d´entendre del tot i que per tant, tampoc li poden acabar d´aclarir.
Amb l´afany de trobar respostes per ell mateix, en Pau pren la ràpida decisió de conèixer el Rei en persona. De fet, ara que hi pensa, té tantes coses que preguntar-li, tant que demanar-li, tants misteris que resoldre,  tant agraïment que mostrar-li per la seva infinita generositat, que no es pot deixar perdre de cap de les maneres la fugaç oportunitat que se li presenta de trobar-se´l dins de casa. 
Tot submergit en aquests improvissats pensaments que la nit li va portant i que ara li provoquen un cert neguit i més insomni encara, sent de sobte soroll de caixes en algun lloc del pis. Això només pot voler dir que el Rei ja ha arribat. Amb el cor bategant amb força per l´anticipació que marca tan important aconteixement, obre la porta de la seva habitació i veu que al menjador hi ha la llum encesa. Camina cap a ella poc a poc pel llarg passadís que sembla no acabar mai i on a través del qual li va arribant, en cada pas que dóna,  la veu familiar d´en Baltasar.
I finalment arriba al menjador.
I les seves preguntes, dubtes i inquietuds queden resoltes.
I ell, sense adonar-se´n, es fa de cop una mica més gran.