dimecres, 27 de juliol de 2011

Salamandra.

L´home obre els ulls i només veu una massa espesa de foscor que el rodeja.No pot veure com nosaltres, des d´una privilegiada situació, observem cada moviment ràpid i espasmòdic que fa amb els braços estesos amb l´intenció que aquests puguin donar-li un indici de les dimensions de l´espai que l´embolcalla. La foscor omnipresent conté un silenci sord dins d´un aire dens i humit. L´home intenta situar-se, calmar-se, pensar què ha de fer mentre roman clavat en el mateix punt on ha aparegut. L´inversemblant tràngol en què es troba immers, l´amara d´una suor freda, el fa tremolar d´angoixa i emetre gemecs que són preludi d´un plor nerviós a punt d´esclatar. L´home no entén res, no sap per què es troba enmig d´aquella tupida negror ni com hi ha arribat. Tanmateix un fibló del seu raonament li diu que l´única manera que té per sortir-se´n i tornar a veure la llum és avançar, posant un peu davant de l´altre per així, mica en mica, deixar enrere la gola del llop que  se l´ha engolit. Camina lentament, fent tentines tot movent mecànicament els braços transmutats en una extensió dels seus ulls. Cada petjada que dóna suposa una incògnita, un possible pas cap a la salvació o un endinsament cap a les entranyes de l´infinit abisme negre.
Fent cas a la veu que li dicta la consciència de no quedar-se quiet, avança amb l´esperança de trobar la llum, la clau d´aquest enigmàtic laberint. Tot sigui que pereixi en l´intent i posi punt final a una vida els dies de la qual ja no és capaç de recordar.
Al cap d´un periode indefinit de temps, parem esment que l´home segueix el seu invisible camí amb passes més decidides. Ha deixat de tremolar, fet que ens possibilita una percepció més segura i desimbolta d´uns moviments que abans es caracteritzaven de feixucs i indecissos. Obsevant-lo amb més detall, veiem, no sense un notable grau d´estupefacció, que parts del seu cos ja s´han metamorfosat per tal d´adaptar-se millor a l´hostil medi on involuntàriament es troba. Els ulls s´han engrossit per absorbir millor tota la llum de la foscor, les falanges dels peus i de les mans s´han allargat adoptant una forma tentaculiforme per tal d´arrapar-se millor al llefiscós sòl. Camina lleugerament encorbat i s´ajuda, adesiara, amb les dues extremitats superiors per fer més estable el cos durant la que encara és una infructuosa fugida cap a la llum. Aquesta posició de quadrúpede la va adoptant cada vegada amb més freqüència a mesura que avança, ja que ha notat que li és la més adequada per xuclar amb la seva llengua bífida el viscós líquid ric en nutrients que la irregularitat del terreny acumula en tolls. La pell, degut al contacte amb la humitat que la foscor segrega, ha adquirit l´aspecte aquós i permeable de la d´un amfibi, i apareix tota pigmentada de l´uniforme color del seu entorn amb petites clapes disseminades d´ocre.
Constatem amb espaordiment i sorpresa, com el medi ha aconseguit subordinar a l´humà moldejant-lo al seu albir en un ser híbrid i indefinit, però totalment agombolat i avingut a viure en unes condicions en què hom hagués avaluat, de bell antuvi, d´impossibles per a qualsevol ésser viu.
El ser que veiem encara caminant enmig d´una foscor transformada a través dels seus ulls en llum diàfana, ha oblidat el propòsit inicial de la seva fugida. El medi, amb el qual nosaltres ens hem fet inconscientment còmplices, l´empeny a seguir endavant per mostrar-li l´última i definitiva prova que segellarà irrevocablement el seu domini sobre ell, el preuat triomf de la seva paulatina i implacable acció.
I així, en un punt de l´espai fosc apareix una escletxa de llum que el ser híbrid ja no pot interpretar com l´enyorada sortida, sinó com una font encegadora i cruel que fereix les seves dilatades retines, fent-lo recular sobre les seves passes, tornant-lo cap als seus remots orígens humans, lligant-lo per sempre més al confortable món de les tenebres.