dilluns, 29 d’octubre de 2012

Els operaris de la cala.

Dono fe que quan aquell matí lluminós vaig arribar caminant a aquella cala solitària, estava tant seré com l´aigua de mar que a penes s´atrevia a acaronar la bruna sorra. Vull dir amb això que juro pel gos aquell, que no em trobava sota els efectes de cap substància estupefaent que faria plausible l´aparent inverosimilitat del fet; ni tenia a l´estómac cap altra matèria orgànica que no fos aquella corresponent a l´esmorzar de cada dia, que ens causa mareigs i al•lucinacions vàries quan hi manca.

El cas és que vaig arribar tot caminant a aquell reducte natural semi-verge després de travessar una espessa pineda. Jo tot sol, sols sota aquell sol de tardor que pintava de blau un mar i un cel diàfans que s´unien a l´infinit formant la ratlla de l´horitzó, neta i pristina com si fos acabada de pintar.

Els meus peus s´enfonsaven en la tendra sorra i em portaren mecànicament fins a la vora del trencall de les tímides ones. Allà vaig seure a contemplar, en paraules del poeta, l´immens bresol de tots els blaus.

El vent suau que arrissava lleugerament la superfície del mar, l´escalfor del sol que m´acaronava i el soroll de les ones i del fresseig dels pins que es mesclaven amb el més intens que produïa la calma, es fongué amb un tot compacte que penetrà per tots els porus de la meva pell, transportant-me a un estat balsàmic i lleugerament eteri. (Ara potser penso que l´efecte fou tan intens que al capdevall em resultà contraproduent per a la meva credibilitat posterior).

I tot contemplant l´horitzó vaig veure com des d´allí un parell de núvols de color fangonós s´acostaven cap a la platja on jo hi era. Les formes nuvoloses es retallaven nítidament sota la volta del cel. S´acostaven a gran velocitat i al fer-ho, anaven prenent una aparença antropomòrfica.

L´aparent dubte produït per un virtuosisme del sentit de la visió, quedà esborrat quan es confirmà la presència de dues formes humanes gegantines, posant dempeus i a pocs metres de la riba. Em miraren fixament, o almenys és el que jo creia, atès que si les formes humanes s´havien aturat era perquè m´havien vist a mi, un cos extrany per a ells amb què no hi comptaven a trobar-se. I he dit que creia, perquè aquells éssers no presentaven cap dels òrgans que poblen el cos dels humans. Per entendre´ns eren com dues bosses gegantines de plàstic transparent, qualitat aquesta que feia possible veure el que hi havia a l´interior dels seus “cossos”, constituïts per una heterogènia quantitat de minerals que omplien tots els buits del conjunt delimitat pel teixit-plàstic transparent.

Incrèdul del gir fantàstic que havia pres la realitat tal i com se m´havia mostrat fins aleshores, vaig dirigir-me a ells amb veu tremolosa (i no hi havia per menys, com comprendreu), i sense estar segur que entenguessin les meves paraules vaig pregutar-los-hi:

- Qui sou vosaltres?

Un d´ells emetè un so rocallós (obvi per la seva naturalesa) que semblà sortit per tots els cantons de la seva forma:

- Som els rockers.- em contestà un d´ells com si fos la cosa més normal del món.

- Els què?

- Els rockers, els operaris de la terra encarregats de reposar els rocs que es desprenen de la costa quan hi ha temporal.

- Ah coi!- jo que vaig dir- Ja deia jo que era molt extrany que els rocs mai no es ressentissin de les fuetades que els dóna el mar quan s´encabrita.

- Doncs ja saps la veritat d´allò que abans trobaves extrany.- Contestaren alhora taxativament.



Aleshores em van explicar una mica el seu "modus operandi". Després de violents temporals, que en aquesta època de l´any tant sovintegen, aprofitaven els moments en què no hi havia humans a la vista per reposar mitjançant un procés de regurgitació, els rocs, còdols i canteres que hi faltaven al perímetre coster. Barrejada amb la masa de pedres que vomitaven ja hi havien els sucs i líquids adequats per a què aquests quedessin adherits fermament a les parets rocoses, de manera que tot quedava com abans de la desfeta, com si res hagués passat.

- I em podríeu mostrar com ho feu això? – vaig dir jo allerant la meva curiositat.

- A veure, encara que el nostre aspecte et causi una lògica sorpresa i un cert estupor, no ens tenim per uns pallassos ni fem performances (em sorprengué, francament, que usesin aquesta paraula) que puguin convertir en espectacle feina tan digne i seriosa. Però mira, he de dir que m´has caigut bé noi, i amb tu farem una excepció. Un cop ho hagis vist, nosaltres tornem a xuclar les pedres i llestos.

I tot seguit un d´ells va vomitar unes quantes pedres davant meu que caigueren a l´aigua amb violents xipolleigs que em deixaren ben xop. Mentre ho feia, el soroll insectívor d´una avioneta els va espantar i van fugir cuita corrents prenent la mateixa forma de núvol fangonós amb què havien arribat.

No tingueren temps de xuclar de nou les pedres que havien tret per a la demostració i aquest és el nou paisatge que de tot plegat en quedà. Us prometo que quan jo vaig arribar aquell matí a la cala aquests rocs no hi eren. Dono fe.









dijous, 11 d’octubre de 2012

Gasòfia.

Tinc la impressió que els tràgics i adversos esdeveniments a què em vaig veure ineluctablement immers, varen començar un diumenge al capvespre amb l´entrada per la finestra oberta, que donava al pati de llums, d´aquella moscarda negra com el carbó que més aviat semblava escarabat volador. Vaig parar esment de la seva presència pel pertorbador zum-zum que les ales de l´insecte feien al esquerdar la mansa quietud que amarava totes les molècules de l´aire del tímid capvésprol.
El frenètic soroll del vol de l´insecte semblava tenir un punt d´impertinent protesta contra l´atzar que l´havia portat a recloure´l entre les parets de l´habitació. La seva presència em causà l´habitual desassossec que sempre sento en aquests casos, el qual anava augmentant exponencialment a mesura que tot l´espai quedava travessat en totes direccions per l´acció de l´embogit dípter. Totalment desprès de la concentració necessària que l´activitat lectora requereix, vaig aixecar-me del llit tot brandant el coixí envers l´obstinada fressa, amb més intenció de fer sortir la bèstia negra pel mateix lloc per on havia entrat que d´occir-la, fet que si s´arribava a produir, se´m prodria acusar, i amb tota la raó, d´haver traït un dels meus ferms principis: El de respectar la vida de qualsevol ésser viu.

Va semblar que les meves batzegades "coixineres" a l´aire van donar el seu efecte, perquè la cambra va quedar altre cop en el plàcid silenci d´abans, que ara, per contraposició, se´m presentava més quallat i ferm, fins al punt de deixar-me amb una lleugera sensació de sol•litud i desemparament. Què n´arriba a ser de sorollós el silenci per les coses de l´esperit i de l´ànima, (i què bé se m´ha presentat l´ocasió per fer servir l´oxímoron!).

Doncs el cas és que vaig reprendre la lectura del llibre, fins que un altre insecte, aquest d´hàbitat gastrointestinal, el conegut cuquet de la gana (cucus hambrientus), va despertar-se per avisar-me que havia de tornar a dormir-lo, i vaig decidir respondre a la seva demanda a base d´unes llesques de pa amb tomàquet i una mica d´embotit.  Així el cuquet va tornar a tranquilitzar-se i jo, el seu portador, després de l´habitual ritual vespertí, vaig anar-me´n de nou al llit i abans d´arribar a una dotzena de línies mal comptades del llibre que ocupava les meves escasses hores de lleure, vaig caure en un sopor que em conduí a les profunditats insondables de la son.

I el cert és que quan a mitja nit va desvetllar-me el mateix zum-zum que hores abans va provocar el meu neguit i al constatar el meu error en l´efectivitat del meu particular mètode per espantar insectes, un clar presentiment ple de malastrugança em va fer sabedor que a partir d´aleshores les coses m´anirien mal dades i que una ombra de dissort enfosquiria irreversiblement els clars i les llums que fins aquell moment m´havien guiat en el meu recorregut vital.

Aquesta reflexió anà rubricada per un intens calfred que em recorregué de dalt a baix al veure en una part de la paret retallada per una escletxa de llum ataronjada procedent dels arcs voltàics del carrer, la taca immòbil, estàtica, immensament negra i greixosa de la mosca.

Vaig passar la resta de la nit amb un neguit difícil de descriure, vulnerable a qualsevol soroll que els meus sentits afuats captaven amb més avidesa que d´habitud. Aquesta inquietud interna, explicable per l´efecte que la naturalesa pròpia de la nit ens infon des de temps atàvics als humans, continuà quan el soroll del meu despertador va coincidir amb el de la lenta substitució de la llum elèctrica del carrer, per aquélla única de l´astre rei que no deixava de recordar-nos la nostra condició d´éssers vius i per tant, mortals.

A despit de la meva voluntat, no vaig poder desempallegar-me´n d´aquest llast quan vaig deixondir-me del tot, i els dies que seguiren quedaren amarats per aquest pes tintat del mateix color que el de les ales de l´insecte que havia ensulsiat els meus fonaments anímics.

Tot allò que tenia una relació directe amb la meva persona, semblava tocat pel malastruc i jo amb ell em veia irremeiablement impulsat cap a l´abisme. En un dels escassos moments en que la lucidesa em permetia fer una serena autocrítica de la meva actitud, vaig resoldre que potser tot aquest conjunt de sensacions que jo atribuïa a la visita de l´insecte no eren res més que cabòries, provocades per un estrès que fins aleshores jo no n´havia estat prou conscient.

Aíxí doncs, empès per un desig d´alliberament, vaig decidir agafar-me uns dies de vacances que encara tenia al meu abast per gastar-los en algun lloc lluny del brogit de la ciutat, en alguna població de muntanya abrigada per prats i boscos que en l´epoca en què esdevingueren els fets començaven a estar tocats per la càlida flama tardoral. El lloc triat per aconseguir els meus anhels de millora va ser una petita població de la franja pre-pirenaica la qual semblava tenir tots els elements que el meu alterat esperit requeria per recuperar de nou el seu equilibri: Natura, calma, bones vistes, bones viandes i un aire pur només tacat per l´olor de terra i de bestiar. Com a fet remarcable, esmentaré que l´alcalde d´aquesta localitat, amb qui vaig tenir el plaer de travar una amistat que després dels fets que em succeïren és mostrà més que sincera, era un ex-militar colpista amb rang de tinent coronel, membre d´una de les moltes famílies de passat il·lustre que sedimenten la capital de l´Estat. Segons ell, qüestions de l´imprevissible destí (si és que es pot dir destí a l´impuls magnètic que exerceixen determinades faldilles,pel que jo vaig deduir) el va portar a petar en aquest humil indret. Del seu passat castrense només conservava el bigoti tan característic d´aquest col·lectiu que tot i mantenir-se en la seva forma original s´havia descolorit pel pes dels anys, xucladors insaciables de vida. Del seu origen castellà i de bon "rancio abolengo"el seu nom, si se´m permet el verb, el delatava, i és que Don Juan de la Nogal de Armansilla y Castro no és pot dir que sigui autòcton de la Plana de Vic. Tanmateix, tot i les premises esmentades, que ja tindrien prou significància per produir a priori (i en el tòpic col·lectiu) una lògica inadaptació al nou medi, el cert és que l´ex-militar s´havia integrat plenament i joiosa a la nova vida de la petita vila, fins al punt d´arribar a ser-ne l´alcalde i a expresar-se en un català que ja el voldríem tenir els xaves de Barcelona. Aquest fet, innegablement exemplaritzant, ens mostrava que el cas d´en Joanet "totdéualterra", mot amb què l´anomenaven afectuosament els vilatans i que ell no només consentia sinó que hi dedicava un complaent somriure al sentir-lo, era prova irrefutable de la capacitat integradora de la nostra cultura, on només és necessària la pròpia voluntat per a pertànyer-hi.
Però en fi, em sembla que sento massa atracció per aquestes dolces figues, que són d´un altre paner, i em fan desviar massa del fil que aquesta narració havia empés.
El cas és que em trobava en aquell indret, en una tranquil·la dispesa, passant els dies envoltat dels fulls dels llibres, de les llibretes de notes, de quaderns de dibuix i sobretot per la nombrosa quantitat de fulles caigudes dels arbres que trobava esteses cobrint el sòl formant un tupit teixit que cruixia al contacte dels meus peus. Tots aquests elements, no cal dir-ho, aconseguiren la pau interna que desitjava i sentint-me amb renovades forces vaig decidir, abans de marxar (havia pensat a estar-hi sis dies) de passar tot el dia a fora. Per això, seguint les indicacions dels amables dispesers, vaig encaminar una ruta que segons ells era molt fàcil de fer i alhora amb unes bones vistes. Doncs som-hi que hi falta gent!, vaig dir-me col·locant-me a l´esquena una petita motxila amb els avituallaments necessaris per a la meva curta expedició.
I així seguint un camí marcat per unes senyals vermelles i blanques (les fites, parlant en propietat) que apareixien de tant en tant al tronc dels arbres i a la superfície lluent dels rocs, vaig endinsar-me dins el bosc tot guanyant alçada fins que aquesta es transformà en un immens terreny despullat de vegetació, on la llum rutilant del sol s´extenia sense traves, fonent dintre d´una mateixa substància les verdes clapes d´herba i el blau net del cel.
La visió d´aquest espectacle visual, que pels qui som urbanites com jo ens causa un impacte més acusat, em produí un estat d´ingravidesa corporal que semblà que m´acabaria aixecant del terra com un globus i em faria morir allà on van els justos i els bons (pocs, ben pocs).
Immers en estat de pseudo-narcosi en què em trobava fent-me veure el món com si d´un miratge es tractés, es va veure escapçat en sec quan vaig sentir, cada vegada més intensament, la ferum que emetien les imponents deposicions que el ramat boví deixava com a testimoni de la seva condició de remugants.
No vaig poder evitar a mirar aquells petits montículs de femta resseca que semblava havia d´anar esquivant per no caure-hi a dins fins a mig cos, i tant l´olor com la visió dels mateixos, va servir d´adob a la meva matèria gris i el meu pensament va aturar-se a analitzar els perniciosos efectes que el gas metà generat pels autors d´aquella materia orgànica sobrera, causava al clima global del planeta. I tot barrinant aquestes coses, la vaig tornar a veure, a ella, allà, clavada al bell mig de la santa merda, la "meva" mosca, fixa i immòbil, lluint el mateix possat desafiant que dies enrera m´havia produït l´enrenou mental i que finalment m´havia portat fins a aquell prat (que ara havia perdut tot el seu encanteri inicial), lluny de casa. "Sí, lluny de casa"...i va ser acabar de pronunciar la paraula "casa" que una llambregada en forma de pregunta retòrica fuetejà la meva consciència fins al moll de l´os: He tancat la clau de pas de gas de casa?, i ràpidament vaig desfer el camí corrents com si m´empaités el mateix diable. Els dispesers, com era d´esperar, no varen entendre el meu sobtat desesper, i jo intentant mantenir el posat més serè que podia engrapar dins meu, vaig adduir una sobtada urgència a la capital, que malgrat no ser greu (això volia creure jo) m´obligava a marxar. Després de preparar ràpidament l´equipatge (més tard vaig adonar-me´n que amb les presses m´havia deixat un llibre i el raspall de les dents), vaig pagar tot agraint-los l´agradable estada que m´havien brindat. Al sortir encara vaig tenir l´esma de dir-los que s´acomiadessin de part meva de l´entranyable Joanet "totdéualterra", i dient un últim adéu amb la mà, vaig pujar cuitat al cotxe. 
La ràdio em va tornar a connectar novament amb el món exterior després de cinc dies de voluntari aïllament. Eren les tres en punt, moment d´escoltar el butlletí infomatiu:
Segons acabem de saber, hi ha hagut l´esfondrament d´un edifici al barri de .... .No sabem encara si s´han de lamentar víctimes. Les primeres hipòtesis apunten que la causa ha estat l´explosió per una fuita de gas, seguirem informant..
A mode de colofó, un insecte (que jo juraria que era una mosca) es va estavellar contra el parabrisa deixant-hi segellada una barreja d´humors multicolors que s´extenien i alhora s´evaporaven. Tot seguit la impressió a què he al·ludit al principi d´aquesta confessió, va començar a gestar-se.