dissabte, 28 de maig de 2011

Regals.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada d´una entitat bancària en la que, sense tenir cap mena de relació amb ells, em deien que havia sigut escollit per gaudir d´una targeta de crèdit que tenia un munt d´avantatges i no sé què més; al cap de poc dies els de "la caixa", i amb aquests sí que hi tinc una forçada relació, em regalaven un rellotge que estava valorat en dos-cents euros "pel morro" em varen dir al principi, després però, aquest regal "pel morro" es va "fotre de morros" quan em varen revelar que sí, que el rellotge era meu, però que havia d´obrir primer un compte corrent amb un dipòsit a plaç fixe de no sé quan i altres històries que ja no m´interessaven; constantment rebo missatges al mòvil del tipus que si faig una recàrrega durant les properes vint-i-quatre hores, podré trucar gratis a tres persones que jo escolleixi o que el meu saldo es multiplicarà per dos; periòdicament al hotmail tinc un munt de correus regalant-me jocs de mantes, i-pods, Audis i viatges al carib, això sense comptar el munt de maleïts pop-ups que apareixen en les webs on et diuen que per ser el visitant 999.999 et regalen una cantimplora, de les trucades al fixe on una veu que et saluda com si et conegués de tota la vida et vol encolomar "gratis" una cisterna de vàter o una planta d´òsmosi... En fi, tothom diu que regala. Davant les paraules regal i obsequi baixem les nostres defenses, ens deixem seduir i a vegades caiem de quatre potes. No dic que un dia jo també hi caigui, però fins ara la meva resposta davant  d´aquest tipus de pseudo-regals ha sigut un contundent NO, partint sempre de la lògica premissa que ningú regala res a canvi de res. I afegiria, que els bancs i caixes menys encara. És així. El regal, l´obsequi, sempre porta un contingut implícit de "et regalo això a canvi d´allò altre que tu em pots donar", per tant són escassos els regals totalment desinteressats. Inclús en el terreny familiar i d´amistats, ¿no és cert que ens regalen o regalem coses a canvi de l´afecte que l´altre persona ens dóna o nosaltres li donem? Sí, ja sé que no és ben bé el mateix, però si regalem un ram de flors a la nostra parella és a canvi de l´amor que aquesta ens dóna o a canvi de que ens doni més encara, ¿cert o no?...Per tant el ram de flors porta associat un component d´interés, una moneda de canvi. No se´ns passaria pel cap regalar el mateix ram de flors a una persona desconeguda que passa pel carrer, encara que fa uns anys havia un anunci que deia que això era "impulso" ....En el terreny polític, ¿no podríem dir que els polítics en campanya ens regalen les seves promeses (amb més aire que els globus que també regalen) a canvi dels nostres vots? Encara que vista l´escabetxada d´alguns partits després de les eleccions, sembla que aquestes promeses regalades no han aconseguit el seu desitjat fi. Els aconsello que facin com certs partits de la zona de llevant els quals no els cal regalar res a la seva potencial massa electoral, sinó que els regalin a ells, per exemple, uns quants vestits amb uns quants cinturons (que en alemany se´n diuen Gürtel) per augmentar encara més la confiança que el poble ja els hi tenia. Això a mi em sembla increïble i em fa sentir indignat. I parlant d´indignats, que potser seria millor ja anomenar-los indignats-acampats, aquests ens regalen la seva indignació, que els cops de porra d´ahir divendres ha fet augmentar exponencialment, a canvi de....de què era...no recordo...caram...aquesta memòria...ah sí ara!, a canvi d´una democràcia real, sí això era, una democràcia real.

dilluns, 9 de maig de 2011

X, Y, Z.

Ja ha arribat de nou el temps de les frases plenes de promeses i de bones intencions, florides d´adjectius i perlades de verbs conjugats en temps futur, que l ´habitual grup dels X, dels Y, i dels Z pregonen amb entusiasme, sota cels i sobre mars d´atzur,  per esgarrapar un bocí del preuat timó de la nau que en tan alt estim diuen de tenir. I la nau bé que és bona vianda i ara és el moment d´intentar escudellar-ne el màxim amb l´ajut de la tripulació i l´encanteri de l´argúcia. Per això, quan arriba la quinzena de les paraules, el grup X diu que Y és dolent i Z pitjor encara, i els apellen d´ineficaços i de poc de fiar. Diuen que els Y no tenen cap capacitat per a conduir amb garanties el timó de l´esmentada nau,  ja que és sobradament demostrat que quan antany els ha tocat portar-lo, aquesta mai ha avançat ràpid i lleugera damunt les ones, i fins tot, no seria molt aventurat en dir que en alguns moments, en mans dels Y, aquesta ha reculat cap als temps de la caverna si les ventades han escomès en contra. A més, adverteixen els X, els Y portats per un irracional anhel en agafar les regnes, podrien fins i tot unir-se amb el perillós i nefast grup dels Z per fer-los fora a ells, els X, els únics capaços de portar el vaixell, ricament abillat, a bon port.
Y diu exactament el mateix dels X i dels Z però afegint que X és l´únic culpable de la desesperada situació que ara es viu dins al navili, degut principalment a la mala gestió que X n´ha fet mentre ha estat el responsable de conduir-lo. Ells ho saben del segur ja que ara, encarregats de nou de la navegació d´altres naus més grosses, abans comandades per X, han hagut de prendre mesures dràstiques tot tapant a corre-cuita els nombrosos forats i fatals obertures que han allerat l´entrada de la mar a la bodega. De manera que, per remuntar la nau al nivell que dignament li pertany, ha estat necessari retallar el preuat temps de gaudi de la tripulació, fent-se involuntàriament impopulars amb la solució d´un problema no armat per ells. Si X continua al poder del timó de la nau xica, amenacen seriosament els Y, totes les naus s´enfonsaran irremeiablement i ningú ja podrà possar-les de nou cap a bon rumb. Z, per la seva part, diu que X i Y són de la mateixa part del garrí, i com Z és conscient que, tret d´un benaventurat prodigi, mai serà escollit per conduir la nau tot sol, desembeinen promeses impossibles de servar.
Mentre la resta de les lletres, que componen la tripulació del vaixell, mira sense esma, amb desencant i  resignació l´habitual comèdia que els del grup dels X, dels Y i dels Z duen a terme sempre que arriba el temps d´escollir les mans del timoner. La tripulació ja coneix d´antuvi  aquesta manera de fer teatre, basat en les falses promeses, en les acusacions mútues, en forçats somriures, en l´acaronament de vells i infants, en les visites als mercats per fer-se la foto tallant el bacallà, en el "nosaltres" sí i "ells" no, i d´altres semblants actes ben nodrits de falsia, allunyats tots ells del teatre real que la tripulació ha de representar a diari. És per això que la humil tripulació, sabent per experiència que l´únic que mou el grup dels X, dels Y i dels Z és defensar més els interessos del seu propi grup que els col·lectius de la nau, els giren l´esquena i encara que el gest els pugui remetre a una acusació per fellonia, els deixen que continuin fent aquest seu teatre de comèdia que tan bé se´ls dóna, i  tot tornant a la seva tasca diària xiulen aquella tonada que l´ocasió sempre els fa venir als llavis.

Parole, parole, parole, parole parole soltanto parole, parole tra noi...

dilluns, 2 de maig de 2011

El Imperio.


Detall de la coberta del llibre
publicat per l´editorial Anagrama

De la mà d´un dels mestres del periodisme, el polonés Ryszard Kapuscinski (1932-2007), ens endinsem, a través dels viatges que aquest va fer per les diferents repúbliques soviètiques que constituïen l´antiga Urss, cap els últims anys agònics d´un imperi que durant gairebé setanta va ser vist com un món apart, misteriós, hermètic i temut pels habitants de l´altre mig.
En ell hi trobem també apunts històrics com, entre d´altres, els anys infernals de l´estalinisme amb les deportacions en masa a Sibèria a camps de treball forçat (els anomenats "lagers") i les "grans purgues" (matant indiscriminadament inclús a membres del partit comunista sospitosos de disidència); ens ajuda a entendre el per qué dels endèmics conflictes Caucasians, passant per explicar-nos el motiu pel qual el Mar D´Aral es va assecar i el desastre natural i humà que això va suposar.
Però sobretot, com a denominador comú, hi trobem la crueltat, l´absurditat i inclús la bogeria inherent a qualsevol tipus de totalitarisme (ja sigui "de dretes" o "d´esquerres") l´objectiu del qual és privar de qualsevol llibertat al poble, deixant-lo estabornit per la por, el temor i l´amenaça constant, ofegant-lo en la pobresa i la gana, oprimint-lo, alienant-lo, per poder fer amb ell el que a uns quants els vingui en gana de fer només per satisfer els seus propis interessos, capricis i exentricitats.
El llibre està ple de referències bibliogràfiques, és ric en descripcions de ciutats, de trobades i diàlegs amb un heterogeni grup de personatges tots ells marcats per l´estigma del règim, i de detalls d´esdeveniments, situacions, i moments històrics que l´autor va viure en primera persona (com el cop d´estat de l´agost del 91).

He escollit un fragment que, metafòricament, resumeix amb molt encert, (fent servir com a fil conductor, de trens, els diferents líders soviètics), la decadent història d´una superpotència aparentment cohesionada i forta que semblava no hagués de morir mai:

"El tren se dirige hacia un futuro luminoso.Lo conduce Lenin.De pronto: Stop, se han acabado las vías. Lenin apela a la gente pidiendo que trabaje horas extras los sábados; se colocan más vías y el tren puede continuar el viaje. Después se pone a conducirlo Stalin. Y también se acaban las vías.Stalin manda fusilar la mitad de los revisores y de los pasajeros, y obliga a los demás a colocar vías nuevas. El tren se pone en marcha. Jruschov sustituye a Stalin, y cuando se acaban las vías ordena desmontar las que el tren ha dejado atrás y colocarlas delante de la locomotora. Jruschov es sustituido por Brézhnev. Cuando vuelven a acabarse las vías, Brézhnev dispone que se corran las cortinas de las ventanillas y que se balanceen los vagones de tal manera que los pasajeros crean que el tren continúa en marcha (...) Y así llegamos a la época de los tres entierros (Brézhnev, Andrópov y Chernenko) en la que los pasajeros ni tan sólo tienen ya la ilusión de que van a alguna parte. Pero hete aquí que en abril de 1985 el tren vuelve a arrancar. Éste sin embargo, será su último viaje. Durará seis años y medio. El maquinista se llama Gorbachov y la locomotora lleva pintados dos lemas: GLÁSNOST y PERESTROIKA".

En definitiva ens trobem davant d´un llibre molt interessant, instructiu, amè i didàctic que et deixa amb ganes de fer una visita per alguna de les moltes ciutats esmentades en ell i sobretot de llegir més material d´aquest llegendari escriptor i periodista.