diumenge, 30 de març del 2014

Metrofília.


Baixo per la meva dreta les escales que em condueixen al lluminós i càlid vestíbul de l´estació. Per fi deixo enrere el mantell fosc d´una nit freda i humida del qual l´adormida ciutat encara trigarà un parell d´hores a desfer-se´n. El contrast em recomforta i m´omple d´una inesperada dosi d´optimisme de què acostumo a anar mancat a primeres hores del matí. Observo el llarg passadís amb les  màquines cancel·ladores i expenedores a dreta i esquerra perfectament arrenglerades com soldats en formació, esperant el seu torn per a ser utilitzades. "Títol esgotat" respon la cancel·ladora retornant-me la T-10 per la ranura on prèviament l´he introduïda. Deu viatges que són cinc dies, cinc dies que s´han escolat veloçment a través del forat invisible del temps. La màquina expenedora engull àvidament els 20 euros i me´n dóna una de nova. Un lleuger sentiment d´indignació em despunta a flor de pell al comprobar les escases monedes que se´m tornen de canvi, sentiment que queda fulminantment bandejat al recordar les paraules del conseller de torn elogiant el transport públic de la ciutat com un dels millors i més barats de tot continent. Ple de satisfacció i orgull de ser-ne un dels afortunats usuaris, em dirigeixo de nou a la màquina cancel·ladora on m´està esperant un dels molts guardaespatlles que com àngels de la guarda ens escorten per travessar darrere nostre les perilloses portes que s´obren un cop el nostre bitllet (titol, sic) ha estat introduït. Li agraeixo el seu desinteressat gest amb un dels meus millors somriures mentre baixem les escales que ens condueixen a l´andana.
El display fosforescent anuncia que falten tres minuts i quaranta-dos segons per a què arribi el proper tren. L´espera queda amenitzada per un grupet de tres nois, que després d´una nit d´intens estudi en una biblioteca nocturna, juguen, per esbargir-se, a xutar una llauna de cervesa vessant, en cada xut, les restes del seu contingut. El joc, pel que hom pot sentir i entendre, incorpora en les seves regles l´emisió de sonores i contundents paraules ultratjoses, que ells, com a persones curoses que són de seguir les normes establertes, s´encarreguen de complir fil per randa. Un d´ells es troba assegut en un dels bancs de l´andana i visiblement més afectat que la resta dels seus companys per l´empatx intel·lectual adquirit durant la vetlla, vomita sense escrúpols. Els altres aturen l´improvitzat joc i comencen a fer-li fotografies amb el mòbil per immortalitzar la mostra d´art no figurativa que ha quedat estesa al mosaic.
El tren entra a l´estació, transportant al seu pas la flaira de la matèria gastrointestinal deixada per obra i gràcia del dissortat. S´obren les portes, els que estaven dins surten i els que esperàvem hi entrem. M´allunyo dels tres nois (a l´artista l´han deixat tirat a l´estació junt amb la seva creació) per no destorbar-los en la seva represa de la partida dins les dimensions més modestes del vagó. Trec de la meva bossa el llibre que des de fa dues setmanes m´acompanya en els meus trajectes: Crim i Càstig. De sobte la lectura de les vicissituds del jove Raskolnikov a Sant Petersburg queden tenyides pel so de la música reggeaton que a tot volum es desprèn dels altaveus d´un mòbil que porta la parella s´ha assegut davant meu i que amb un lloable acte de generositat comparteix amb tots els altres passatgers la música que ells els agrada. Després d´observar captivat aquesta admirable actitud envers el proïsme que tant costa de trobar en el jovent d´avui dia, i agrair-los secretament aquesta mostra de bona voluntat, torno a fixar la meva vista en les ratlles escrites per Dostoievsky fa prop de cent cinquanta anys.
El vagó s´omple paulatinament a mesura que avança cap a l´altre extrem de la línea. Ara a les paraules escrites per l´autor rus, que les favorables circumstàncies en què em trobo em fan seguir amb més atenció que de costum, s´hi afegeixen unes d´orals, més prosaiques per comparació, però no menys fascinants. Són les paraules d´una dona de mitjana edat, que amb un elevat to de veu parla amb la seva interlocutora, (que a tots en queda clar que es diu Cristina i deu patir una lleugera sordesa) de les tribulacions que l´afecten que, pel que hom pot intuir, són principalment de caire econòmic motivades, en gran part, per la mà foradada que gasta el seu "maromo" amb qui la seva relació sentimental es troba, per aquesta circumstància, penjant d´un fil.  Arribats a aquest punt, decideixo amb permís dels erudits i savis homes de lletres, que Crim i Càstig, per molt clàssic que es consideri, per elevadíssim lloc d´honor que ocupi dins la literatura universal i per imprescindible que sigui en una biblioteca personal amb un mínim de cara i ulls, no hi té res a rascar amb l´inefable espectacle que es desenvolupa al meu voltant i el torno a amagar dins la bossa. El regal que reben els meus sentits, però, no s´atura ja que a l´escena visual i sonora que ha anat incrementant-se des de l´inici del meu viatge, queda complementada ara per una altra d´olfactiva produïda pel fum que s´escapa d´un cigarret amb contingut psicotròpic, el qual em permet en cada inspiració viatjar amb la imaginació per móns de primavera perpètua i de fantàstiques solucions col·loidals.
Una veu anuncia la meva propera parada. M´envaeix una certa recança haver de deixar l´espai tan gratament compartit juntament amb aquells que de forma altruista i desinteresada s´han encarregat de convertir el meu trajecte en una experiència agradable i plaent. El tren fa la seva entrada a l´estació. Veig reflectida la meitat del meu cos en un dels vidres de les portes d´accés al vagó. Els meus ulls es desvien cap a la zona del pit intentant dexifrar les recargolades lletres que conformen l´enigmàtica paraula "YMVIC" (o quelcom similar) que no provenen de la meva samarreta sinó que estan impreses al vidre emprant en la seva realització un estri dur i punxegut. Entenc que l´acrònim, sigla o el que vulgui expresar aquesta delicada i subtil mostra de lirisme urbà, és una palpable demostració dels alts nivells de creativitat que assoleixen algunes ànimes quan es veuen impel·lides per sobtats rampells artístics a les instal·lacions del suburbà. El tren s´atura. Les portes s´obren. L´altre jo i les lletres de gran cos quedem amagats i davant meu hi apareix un grup de passatgers que espera impacient poder-hi entrar. En aquest instant constato admirat en carn pròpia els efectes avantatjosos que s´han derivat de les retallades en educació i la progressiva devaluació dels plans d´estudi endegats per successius contingents ministerials. Frases tant senzilles com "Deixin sortir abans d´entrar" escrites en tres idiomes, esdevenen cada cop més d´impossible comprensió per part de la majoria de públic. Així a l´hora d´abandonar el vagó, m´imbuiexo del privilegi de fregar tant els meus braços com les meves espatlles amb la dels altres que van en direcció contrària, plàcidament ungit en cada contacte d´aliena escalfor corporal, esdevenint tot plegat un clar i sincer acte de comunió i d´agermanament amb els meus conciutadans i per extensió, amb la humanitat sencera. Un cop fora, sento com el tren emet les senyals acústiques abans de tancar les portes. Aquells que acaben d´accedir al recinte baixen ràpidament les escales corrent delerosos per ficar-se dintre els vagons. N´hi ha un que fracasa en la seva temptativa i el perla mostra comprensiblement el seu enuig de perdre´s el bigarrat xou que a dins s´hi organitza, tot donant repetides puntades de peu a les portes ja tancades i llançant, a tall de rúbrica, una respectable escopinada de flegma i saliva que cau regalimant per un dels vidres ratllats amb caràcters jeroglífics. Em dirigeixo a les escales de sortida amb la satisfacció de comprobar un cop més el gran abast que pren la paraula solidaritat en el si nostra societat (sovint titllada del contrari). La raó d´aquest elevat sentiment meu prové de l´observació dels múltiples punts d´avituallament que es troben escampats als bancs que ocupen tot el llarg de l´andana. Aquests ganyips consistents en bosses de patates fregides Lays barbacoa, peles de mandarina amb alguns grills al voltant, bocins de pa de motlle (també conegut com bimbo), brioxeria industrial rica en greixos saturats, algun que altre donete mig mastegat i llaunes de refresc mig buides...han estat deixats a lliure disposició d´aquells viatgers que necessitin un aport vitamínico-calòric addicional per afrontar amb energia i vigor l´estrall emocional que l´arrencada del nou jorn invariablement comporta.
Pujo les escales amb el desig que les deu hores que resten per tornar a reviure aquests moments que tan eficientment regeneren el meu esperit passin de pressa. Per megafonia una tendra veu femenina ens anuncia a tots els usuaris del transport públic que per a la nostra seguretat hi ha instal·lades càmeres de videovigilància.

dijous, 20 de març del 2014

Equinocci.









 
 
Vida vera, primavera
Vera vida, primavida
Has arribat prima i vera
plena de vera vida.

diumenge, 9 de març del 2014

Man on the rocks - Mike Oldfield.

Arran de la nova publicació del disc "Man on the rocks" per part del músic britànic Mike Oldfield el passat quatre de març, i de la seva compra el dia següent pel que fa a la meva, m´he preguntat què té aquest músic, o potser més ben dit, la música d´aquest músic que m´hagi empès a adquirir sense pensar-m´ho  dues vegades cada nou disc que ha tret al mercat, només pel senzill fet de que era nou i portava el nom de Mike Oldfield. No he estat mai mitòman, però amb els discos d´aquest músic m´ha passat una cosa que amb cap altre m´ha succeït: tenir tota la seva discografia amb CD incloent-hi algunes repeticions corresponents a les reedicions remasteritzades i amb material extra que la companyia Universal ha tingut a bé de publicar durant aquests darrers anys (les últimes edicions han estat per a Crises i Five Miles out). També tinc alguns vinils com la seva  joia Ommadawn, la trencadora Platinum o alguns de més modestos dins la seva trajectòria com Islands, que s´han quedat muts des que el tocadiscs va passar a millor vida, però que els conservo com si fossin petites peces de col·leccionista, tot i que sé que no ho són però que, admetem-ho, ara no serien gens fàcils de trobar al mercat. Com he dit, de la mateixa manera que no he estat mai mitòman, tampoc he estat mai col·leccionista de res ni, en el cas que ens ocupa, de qualsevol material referent a aquest músic ja sigui en forma de material gràfic, de temes inèdits, d´edicions japoneses descatalogades, de singles introbables, de concerts pirates gravats fa trenta anys... Aleshores, partint d´aquestes premises, em torno a fer la pregunta de què m´ha passat amb en Mike Oldfield per a què l´hagi seguit (i el segueixi) durant tant de temps?, quin ha estat el seu secret poder d´atracció que ha fet que en el seu cas em tornés una miqueta mitòman i hagi anat adquirint un darrere l´altre tots els treballs que ha anat publicant (alguns de molt lamentables com "The millenium bell", per a mi el pitjor de tots), més encara quan reconec que hi ha músics  que han fet música que sota el meu punt de vista l´han superat en qualitat i que han despertat més el meu interés i el meu favor. La resposta potser s´hagi de buscar en una paraula que estava inclosa en la pregunta indirecta abans formulada, i aquesta paraula és temps. Temps vol dir recordar el moment en què vaig escoltar per primera vegada quelcom d´ell: L´atzar va voler que fos el seu èxit pop Moonlight Shadow inclosa en el disc Crises en un lloc si més no curiós: A l´escola!! durant una classe d´anglès a principi dels anys vuitanta, quan es va publicar el disc; vol dir recordar, com si fos ahir, el primer CD que vaig comprar-me d´ell,l´ Amarok , convertit en disc de culte segons els entesos en la matèria,  i d´això  ja fa vint-i-quatre anys!; temps vol dir tornar a reviure aquella tarda amb  què amb un amic (també seguidor del músic), vam entrar en una botiga de discos del carrer Tallers i vaig trobar a bon preu (crec que eren mil pessetes) el doble vinil recopilatori "The complete" amb la seva magnífica portada de l´oreneta, mentre l´amic es comprava el "Crises" també en vinil "perquè el tenia en cinta de casset i, a sobre, mal gravat", segellant ambdues compres amb el benentès que ens deixaríem les nostres preuades adquisicions  per poder-nos-les gravar en cinta de cassette, això sí, de crom (la qualitat del material sonor bé que s´ho mereixia)... Podria continuar posant més exemples del que ha suposat la música de Mike Oldfield en alguns moments de la meva vida, en diríem dins la vessant "musical", i potser per això, per aquests moments, pels records que estan associats amb aquest pretèrit que la memòria s´entesta en convertir en perfecte i que m´aboca indefectiblement a la nostàlgia; per esdevindre la seva música en una part important de la banda sonora del meu recorregut vital; per tot això i per alguna cosa més que segur hi ha d´irracional, ha fet que jo donés al músic i als seus discos un significat que moldejat al llarg dels anys, ha esdevingut només vàlid per a mi i que només jo sóc capaç de discernir (i potser no ben bé del tot). 
Aquesta relació mantinguda amb la seva música ha tingut, com passa amb totes les relacions, els seus alts i baixos, motivada en part pel descobriment, lògic d´altra banda, de músiques que m´han agradat molt més i també, s´ha admetre, pel baix nivell musical que l´artista ens ha ofert en els seus treballs d´aquests darrers anys. Discs com "The millenium bell" abans esmentat, "Light and shade" o "Tres lunas" tots ells experiments insípids de música d´estil "Ambient" i "Chill-out" no han estat a l´alçada d´aquell que en el seu dia va fer genials creacions com "Ommadawn" "Incantations", "Amarok" o perquè no, també el "The songs of distant earth" un disc conceptual resolt a base de sintetitzadors molt agradable d´escoltar.  
I així recordant el passat, arribo al present amb aquest últim disc que després de vàries escoltes admeto que no ha aconseguit, de moment , captivar-me del tot. És un disc de cançons, onze en total, de tall pop-rock (més del primer que del segon) totes elles molt ben interpretades per Luke Spiller un cantant fins ara desconegut, ben produït,  fet amb ganes i bones intencions per part del músic instal·lat com un rei a les Bahames, però que no aconsegueix d´allò que se´n diu "enganxar". No faré una anàlisi pormenoritzada de totes les cançons, que podeu trobar en blocs especialitzats en el músic on hi entenen moltíssim més que un servidor, com en aquest de molt recomanable: http://oldfieldexposed.blogspot.com.es/, tan sols esmentaré que sota el meu parer només tres mereixen una mica d´atenció i per aquest ordre: "Chariots", per a mi la més destacable del disc amb diferència, potser perquè efectivament com s´ha mencionat en algun lloc, recorda a la mítica "Shadow on the Wall"; "Nuclear" i la que dóna títol al disc, "Man on the rocks". La resta és acceptable, correcte, però li falta, fent un paral·lelisme amb el món gastronòmic, aquella dosi de sal o de pebre que fa que et quedis amb les ganes de repetir el tast una vegada i una altra. En definitiva és un disc que es deixa escoltar però que no satisfà plenament, potser això últim degut en part a les elevades expectatives que s´havien creat arran de la tornada del músic després que el 2008 publiqués el "Music of the spheres" un disc simfònic radicalment diferent a aquest últim (se li ha de reconèixer al paio, entre altres coses, la capacitat per canviar de registre d´un disc a l´altre), i de l´ànsia generada de tenir nou material d´ell més encara després que la data de la seva publicació s´endarrerís unes cinc setmanes més del que estava previst. En fi, no és pot considerar un disc dolent però tampoc no és cap meravella, posats a comparar-lo amb un treball semblant, em quedo amb el "Earth Moving" editat l´any 89, que com aquest darrer estava totalment integrat per cançons pop i amb un resultat, des del meu punt de vista (o d´oïda, si se´m permet) molt més efectiu. Així i tot, i amb independència de l´avaluació personal que ara per ara fagi del disc, aquest ja està degudament col·locat a la lleixa juntament amb els seus altres companys de viatge, i qui sap si dintre d´uns anys el recordaré com aquell disc que vaig comentar una tarda de diumenge al meu blog, després de gaudir d´un agradable matí passejant per Collserola, quan tenia X anys menys (això sempre és una dada infalible per despertar la nostàlgia)... segur que amb el temps aquest treball haurà adquirit, com ja ho han fet fins ara tots els altres del músic, aquest significat addicional que va més enllà de l´estrictament músical i que ara, com el raïm acabat d´aixafar (d´això se´n diu follar, ves per on!), encara no té la categoria de vi anyenc. Un cop més serà la paraula temps l´encarregada de transformar-ho tot.