Pròlegs (del grec πρόλογος).

És força freqüent trobar un pròleg més o menys extens en aquells títols que porten l´etiqueta de "clàssics literaris" i en altres que, encara que no ho siguin, mereixin ser-ne portadors per si de cas algun dia ho puguin arribar a ser. En termes esportius, podríem dir que els pròlegs són una mena de precalentament que es fa abans de jugar el partit de classificació per a la Copa de Sant Llorenç de Morunys; o un tipus de preparació psíquica necessària per enfrontar-nos amb garanties a la teca impresa que ens està esperant i evitar d´aquesta manera que se´ns pugui enxampar en calces. També les obres que el porten, augmenten en gran messura el grau de prestigi que ja sense ell ostenten. Per tant és llògic fer l´associació mental de que si hi ha un pròleg vol dir que el que està contingut en les dues-centes cinquanta-quatre pàgines posteriors és important, i si algú considera que ho és, pot ser que el que hi hagi escrit sigui bó i si és bo, és força probable que ens agradi.

Normalment aquestes primeres pàgines van signades per un expert en la matèria que, amb un propòsit més o menys didàctic i gens autocomplaent (què va!), explica als seus esforçats i involuntaris lectors, vida i miracles de l´autor en qüestió, el qual (invariablement) va exercir amb el seu particular i depurat estil, una gran influència a tota una generació posterior d´escriptors que, com ell, ara també gaudeixen d´un merescut reconeixement; emmarcant la seva extensa obra dins de l´agitat context polític, econòmic i social que li va tocar viure a les acaballes d´un segle que, ves per on, li va tocar viure.

No sé a vosaltres, però el que a mi normalment em passa amb els pròlegs és que em fan molta mandra i també una miqueta de por. Mandra perquè trobo que són un gruixut obstacle a salvar interpossat entre les cobertes i el primer capítol del llibre; i por perquè a vegades en aquests se´ns desvetllen parts argumentals de la novel·la a les que hom voldria arribar verge. Per tant, el que normalment faig és saltar-me´ls i anar directe al gra. Això no evita que em resulti una mica incòmode començar un llibre per la pàgina quaranta-cinc, ja que tinc la sensació com si estigués fent trampes, però penso i m´autopregunto: ¿Per què he de llegir-me tota una parrafada introductòria que jo no he demanat que hi sigui, si encara no sé si em seduirà la història que l´autor vol explicar-me en les properes dues-centes pàgines; ni sé si de retruc sentiré un cert interés cap la seva persona, vida i proeses vàries? Si m´agrada i m´interessa el que aquest m´ha explicat, ja em llegiré les excel·lències que el sabi en la matèria ens prologa. Per tant crec que els pròlegs haurien d´anar a les darreres pàgines del llibre transmutant-se d´aquesta manera en postfacis o epílegs, per donar una llògica a l´ordre de lectura del llibre. Si quan arribem al punt i final de l´últim capítol ens sentim encara amarats de l´èxtasi literari donat pels centenars de línies precedents, continuarem endavant sadollant el nostre interès en aquelles que surten de la font de l´epíleg. Si per contra, la novel·la ens ha avorrit d´allò més, de ben segur que ens importarà tres raves el que hi puguem trobar escrit a l´epíleg, per tant tancarem (sorollosament) el llibre tan bon punt arribem a aquell punt i final que semblava no hagués d´aparèixer mai davant els nostres ulls.

Tot això ho dic perquè en la novel·la de Mercè Rodoreda "Mirall Trencat" (tot un clàssic) hi vaig trobar un pròleg, que encara que estigués signat per la mateixa autora, me´l vaig saltar com marca la meva tradició. Però sorprenentment a l´acabar el llibre vaig sentir la necessitat de tornar a les primeres pàgines per llegir-me´l. Volia saber més i vaig saber-ho. Tenia curiositat i la vaig satisfer.L´experiència bé es mereix ser explicada independentment en un post apart, convertint aquest, que arriba a les seves últimes paraules, en un innecessari i gratuït pròleg d´aquell que esdevindrà.