dijous, 18 d’agost de 2011

Festa Major de Gràcia 2011

Un any més i com marca la centenària tradició, Gràcia s´ha vestit de festa amb dinou dels seus carrers vestits de gala. És un fet a remarcar en aquesta edició, l´alt nivell que hi ha hagut en tots els guarniments.Que jo recordi, mai havia presenciat la situació en què cinc o sis carrers fossin per igual mereixedors de rebre el primer premi, i sigui dit de passada, tampoc recordo un èxit de convocatòria similar, que ha fet omplir el barri amb riades de visitants  (la majoria turistes)
Aquest any, com he dit, l´acurada el·laboració de les decoracions ha estat el denominador comú en la gran majoria dels carrers, places i balconades. Quelcom certament molt positiu, que ens demostra que la festa es va superant any rere any i que, en contra de les veus pessimistes i del tot va malament, hi ha una fornada de gent jove, amb il·lusió i ganes que volen que la festa sigui cada any més viva i plena que l´anterior. Que continuï així per molt de temps!

En el renyit repartiment de premis d´ahir dia 17, va destacar l´alegria general que va haver-hi a la Plaça Vila de Gràcia, al saber-se que, per primera vegada en quinze anys, el sempitern guanyador Carrer Verdi quedava relegat a la sisena posició. És curiosa la satisfacció que ens dóna quan veiem que es trenca la hegemonia guanyadora d´algú; quan es fa tastar a l´etern victoriós el gust amarg de la derrota; quan el veiem que ha de posar el cap sota l´ala per fer una cura d´humilitat...Certament però, aquest any el carrer Verdi no tenia la qualitat d´anteriors edicions, encara que manté la seva espectacularitat i un sisè premi tampoc està malament del tot...

El tercer premi (que hagués pogut ser primer) , ha anat al Carrer Mozart, on s´ha fet un guarniment homònim. Un guarnit ,doncs, dedicat a W.A.Mozart i a la òpera on a segons a quines parts del qual hi ha un aire molt a l´estil de "ninots" de les falles. S´ha dut a terme per una nova comissió de veïns, molt joves, provinents de deu nacionalitats diferents i que han donat  a aquest carrer una empenta molt bona que els ha portat a tocar de la victòria.

El segon (que jo considero primer), l´ha rebut el carrer Berga. Espectacular decorat d´un galliner, amb una gallina enorme a l´entrada, les plomes de la qual estan fetes amb botelles de plàstic. Decorat original, divertit i molt treballat. Ha estat la gran sorpresa d´aquest any, per a un carrer que sempre quedava en les últimes posicions i que presentava normalment uns treballs poc atractius. Enhorabona Carrer Berga!

Finalment el primer ha anat a parar al carrer Fraternitat de baix, que també ha rebut el premi al millor sostre. Un decorat espectacular dedicat a en Peter Pan i al País de Mai Més els elements del qual fan que, al entrar per les dues portes obertes que donen al carrer Tordera, ens endinsem en un món ple de màgia i somnis. Han sabut combinar molt bé els contrastos de llum, presentant una figura pintada de negre d´en Peter Pan que contrasta amb la blavor general del carrer. Un treball digne de primer premi, una merescuda recompensa després de tot un any ple de treballs i sacrificis.

Malgrat la calma i tranquil·litat que sembla haver-hi de moment al barri (creuem els dits), de les que la notòria presència policial (amb parelles mixtes de mossos i guàrdia urbana) al carrer no sembla que en sigui aliena, no ha fet impedir que el guarniment del carrer Tordera, dedicat al Submarí Groc i als Beatles, hagi patit algunes destrosses per part dels brètols habituals (una raça que sembla estar en perill de proliferació). Una situació que, curiosament, no és pas nova en aquest carrer, i que els ha fet dir prou a través d´una gran pancarta penjada a una de les seves entrades. A la recollida de premis els veïns afectats, es van presentar amb trossos desfets del guarniment enmig d´un unànim aplaudiment de suport. És d´esperar, un cop més, que fets com aquest no es tornin a repetir ni en aquest ni en cap altre carrer.
Festa sí, però sempre amb civisme.
Visca la Festa Major!!, encara que l´endemà ens haguem de llevar aviat per anar a pencar (i que duri)!

dijous, 11 d’agost de 2011

Iconoclàstia.

El venerable avi surt com cada dia de la portalada de la gran masia a pas lent i acompanyat pel seu inseparable bastó. Camina un xic encorbat en direcció al pedrís que s´extén al llarg del perímetre de la façana principal, i s´asseu feixugament al cantó ja escalfat pels raigs de sol més matiners. Al seu semblant d´una majestuositat gens fingida, d´un rictus genuínament senyorial, hi destaquen uns ulls que els anys han imprès d´una certa aquositat gelatinosa. Observa el vast territori de camps de cultiu que envolten la seva propietat els quals, trobant-se en aquesta època de l´any tenyits amb totes les tonalitats possibles de verd, porten latent la promesa d´una bona collita.

La seva mirada dirigida a un punt indeterminat de les seves terres desprén encara la brillantor de la seva jovenesa ungint al seu rostre, solcat per l´acaronament de sols i llunes, amb un immens imperi de candor i bonhomia. Tanmateix, quan cada dia repeteix la cerimònia de contemplació d´aquest petit món, és moment també que aquesta mirada d´ulls mig aclucats, adquireixi un to reflexiu imbuïda pels pensaments que afloren a una ment massa vella per estar tan carregada de records. Pensaments que contenen veritats només conegudes per ell, i que han estat cercats durant anys amb la mateixa fermesa que les tanques de ferro que han possat límit a la seva hisenda. El pas inexorable del temps, però, fa obrir escletxes per on ens podem endinsar...
"Aquestes terres, plenes de vinyes i sembrats no són altra cosa que el resultat del meu govern amb mà de ferro i cor d´acer. Què hagués estat d´elles sinó! Sembla ahir quan aquella colla de galifardeus amb idees revolucionàries em varen amenaçar de pendre-me-les per la força.Per a què la propietat quedés repartida entre tots, deien. Qui els va parir! ara,  ja ho van pagar car ja quan va ser hora de passar comptes. Molts no ho varen poder explicar dels mastegots que reberen quan els civils, guiats per la mà de la Providència, els van arreplegar i es va fer sana justícia. Per si ho dubtaven, els va quedar ben clar que encara ha de nèixer el qui m´ha de plantar cara, sinó que li ho preguntin al gamarús del fill d´en Miquel , que li va quedar l´ull borni del calbot que va rebre per atrevir-se a aixecar-me la veu, i encara va tenir sort que aquell dia em va enganxar de bones, que sinó hagués patit el mateix fat d´aquell gos em va matar quatre gallines. Colla de ganduls tots plegats, que mai han sabut valorar la seva sort i apreciar el treball que els he donat per a què poguessin menjar calent cada dia i viure sota teulat amb dignitat. El lleguatge del macell és l´únic que han sabut entendre per a complir com Déu mana amb el treball que sempre he calgut menester; l´amenaça amb un bon crit sempre ha estat oli en un llum, és trist però és així. No és pot afluixar mai amb aquesta gentussa,  a vegades se´ls ha de tractar com les bèsties per a que s´adonin que mai han de mossegar la mà que els alimenta. No es pot ser bo en aquesta vida, no senyor, sinó ja fa anys que m´haguéssin pres el número i tot se n´hagués anat a fer punyetes, tot el meu treball llaurat a base de suors, esforços i amb mà de ferro . Agraïts m´haurien d´estar! un monument de marbre em mereixo després que m´hagi arribat l´hora de presentar-me davant de "nostrusenyor"! Ja voldrien tots que arribés ben aviat  ja, sobretot aquests pallusos que tinc per fills que no esperen altra cosa que polir-se tot això per poder fer el  fatxenda a ciutat..."

La immersió en aquest cafarnaüm d´imatges pretèrites sempre impotents d´imprimir en el seu rostre un mínim borrall d´afectació conspícua, queda interrompuda per una sobtada alteració en el plàcid paisatge: Un núvol de pols provocat per les rodes d´un tot terreny s´acosta a la casa pairal. El vehicle, que la pols sedimentada ha quasi mimetitzat amb el color dels camins, s´atura prop de la porta principal. L´avi s´aixeca, saluda lentament amb el braç esquerre enlairat al contingut humà que la carrosseria escup, i apunta un somriure que es va eixamplant fins que el seu rostre adquireix el precís aire taujà. Després de les externament sinceres i afectuoses salutacions de rigor, l´avi dirigeix la seva atenció cap al vailet que el mira amb complicitat i al qual li pica l´ullet. Sense dir-se res, l´avi agafa el nen de la mà i el porta cap a l´interior de la masia, dirigint-se a una cambra on hi ha una taula coberta per unes tovalles de cotó. A sobre hi ha un setrill d´oli proveït d´una lluminositat daurada conferida per la nítida llum que entra per la finestra; un grapat de tomàquets injectats d´un roig que esclata de vitalitat; un pa ros i panxut i un espetec sencer.
Acompanyat del somrís als llavis, l´avi en talla unes rodanxes davant la mirada expectant  i delerosa del nen, i li dóna un tall. Ell n´agafa un altre. Avi i nen masteguen lentament, saborejant el deliciós tros d´espetec provocant una voluptuositat en les seves boques, que fa que aquestes segreguin fluxe salivar en abundància. L´avi, davant la cara de satisfacció del nen que, amb més de mig segle d´avantatge, és mirall de la seva pròpia, constata un cop més, un any més-i ja en porta uns quants-, que les coses bones no canvien mai.
A fora, mentre els altres membres de la família ajudats pels masovers, acaben de descarregar l´equipatge i les nombroses capces embolcallades amb paper de regal portades del seu darrer creuer pel Mar Bàltic, els arriba, a través d´una finestra oberta, el so inconfusible que produeix l´asfíxia per ennuegament.