dissabte, 24 de setembre de 2011

Zanicci.

Dilluns passat vam convidar a les nostres cases la nova temporada de “El Convidat”. Un programa original, intel•ligent, sensible sense caure en la sensibleria i que ens acosta cada setmana a diferents amfitrions des d´una òptica diferent i òbviament molt més íntima i propera de la que s´acostuma a tenir en una entrevista convencional. És d´agrair poder convidar de nou a casa aquesta sèrie de programes d´una qualitat tan notable, més si provenen d´un mitjà en què últimament no es distingeix gaire d´un abocador de deixalles. L´èxit rau en gran mesura en el propi convidat, Albert Om, que amb gran professionalitat i elegància ha sabut fer de fil conductor endinsant-se al territori privat del visitat per treure-li tota la seva llum per després compartir-la amb l´espectador els dilluns al vespre.
L´ estrena no podia començar millor: amb Quim Monzó, i va estar genial, com sempre i per definició. Avui, que ha fet dia per quedar-se a casa, he tornat a veure el capítol per captar millor detalls que se´m varen escapar en el primer visionat. I n´hi ha una pila que no tenen desperdici. Em quedaria, però, amb un moment, que crec que resumeix perfectament la manera de ser i de veure el món que té l´escriptor. És el moment, que jo anomenaria Jack Daniel´s, quan a la una i deu de la nit de dissabte, tots dos, convidat i amfitrió, estan sentats al sofà destil•lant ja dins del seu sistema sanguini el got de licor "on the rocks" que prèviament han ingerit. Aquest fet, que produeix especialment en l´escriptor un notori efecte de desinhibició i sinceritat (més encara de l´habitual), fa que ens regali un d´aquells moments reservats només per a ments com la d´ell, moments en què els vapors de l´alcohol omplen amb una dosi important d´inspiració i genialitat i que podrien esdevindre matèria argumental d´un dels seus contes:


- Vols que parlem de jugadors de bàsquet que no coneixem? - Pregunta al seu convidat amb veu cansada que amaga guspires d´una fingida sensualitat.

El que vindria a ser, preguntat d´una altra manera: Vols que, ja que has vingut a passar un cap de setmana a casa meva (jo que no he convidat mai a ningú), parlem de qualsevol cosa per no estar callats, perquè estar-ho podria interpretar-se com un clar desinterés meu cap a tu, de manera que la representació teatral que ara es suposa que hem de dur a terme, quedaria una mica desencaixada i qüestionada segons els paràmetres de comportament social (dels quals jo en passo una mica bastant)?


Genial manera de resumir amb aquesta pregunta aquelles situacions en que hom es veu imperativament obligat a treure un tema qualsevol per engegar una conversa, per fer defugir el dimoni sempre incòmode del silenci, aspre i cantellut com cap altre.
Què serà doncs, aquest impuls que sempre ens impel·leix a no estar callats, a parlar de coses banals que només serveixen per omplir els buits de silenci quan ens trobem amb una altra persona?

¿Passar-se vint minuts parlant a l´hora de dinar amb els companys de feina d´un tema tan absurd i inútil com el temps (quin comodí més fabulós!) que ha fet el passat cap de setmana, que si estava núvol a Terrassa i a Pineda de Mar fèia sol, que si de bon matí vaig haver de posar-me la “xaqueteta ....és millor dir això que no badar boca? Xerrar per xerrar, per d´aquesta manera sentir-nos bé amb nosaltres quan estem amb els altres, una clau que ens fa adaptar-nos al grup i aquest, per mitjà de la nostra veu, sàpiga que existim, s´adapti també a nosaltres i ens accepti, encara que sigui pel preu tan baix d´una banal conversa sobre el temps que ha fet o que farà. Pitjor que estar sol i amb silenci és sentir-se sol dins d´un grup si romanem callats, i això és una amarga medicina que un animal social com és l´home, sempre evitarà de prendre.


Per cert, no coneixeu a Zanicci? No?, Sí era aquell jugador de bàsquet dels Bruckets. No sabeu qui són?... Doncs van guanyar molts títols a la dècada dels seixanta i bla, bla, bla…


dissabte, 3 de setembre de 2011

El nostre pa d´aquests dies.

- Hola Maria Dolors!, Què tal guapa!, Quina alegria tornar-te a veure! Quant de temps! Què? Com han anat les vacances?

 - Oh! Perfectes Lluïsa, perfectes, aquest any hem disfrutat molt, la veritat... I tu, què m´expliques?


- Bé, molt bé també, els dies ens han passat volant, com passen totes les coses bones. Ja se sap que lo bo passa ràpid i quan estàs a gust encara més...Però nena, no estàs gaire morena!, Que no has anat a la platja?


- Aquest any no gaire, francament, entre el temps tan dolent que va fer a principis d´agost i el viatge de després…


- Què dius ara! Heu fet un viatge ?!


- Sí, Lluïsa, filla. Aquest any el meu marit i jo vàrem decidir no llogar l´apartamentet a Platja D´Aro, com fèiem sempre. Els nens ja són grans, tots tenen nòvia i ja fan la seva, tu, i per estar ell i jo sols allà com dos estaquirots, hem dit de regalar-nos un viatget que ja bé que ens el mereixíem!...


- Oh sí, i tant Maria Dolors, bé que heu fet! I per on heu estat?


- Hem visitat Eire, vam estar quinze dies i tot fabulós, fabulós i l´hotel maquíssim... Tot és molt verd i molt tranquil. Molta natura, molts prats amb ovelles i la gent molt maca. Encara que no hàgim vist gaire el sol, ens ho hem passat d´allò més bé, hem vingut encantats del país, val la pena tornar-hi...


- Oh! Eire, quina meravella!, "The Emerald Island" com li diuen. Nosaltres vàrem estar fa un parell o tres d´anys visitant la zona de Cirraí, Corcaigh i Luimneach…i certament diví, diví…Tenim un record magnífic d´aquell viatge..


- Doncs mira, nosaltres hem estat pel nord de l´illa. Teníem l´hotel a Baile Átha Cliath, i des d´allà anàvem fent circuits per tota aquella zona. Vam anar inclús fins a la Giant´s Causeway que ens semblà la fi del món....


- Sí, sí molt maco, tot allò, molt maco...


- I vosaltres, què? Per on heu parat?


- Doncs mira, aquest any, per canviar una mica d´aires, per comptes de passar uns dies al Schwarzwald, com teníem per costum, hem decidit fer quelcom diferent..i hem fet un viatge organitzat a جمهوريّة مصرالعربيّة .


- Caram Lluïsa!, جمهوريّة مصرالعربيّة! Quin luju! Heu tirat la casa por la ventana, eh?


- Sí Maria Dolors, com diuen els castellans “a las penas puñaladas” i aquest any amb lo de la crisi i tot, ha estat un any molt difícil, tu. I què coi! només es viu una vegada i per algo estan els diners, no?..


- Ni que ho diguis Lluïsa, ni que ho diguis.... i què, com us ho heu passat?


- Oh!, No es pot explicar, s´ha de veure i de viure...preciós...ja t´ensenyaré les fotos..


- A mi, veus, no m´ha cridat mai l´atenció anar a petar a aquests països...

- Doncs, nena, jo pensava el mateix i t´he de dir que val la pena; veure com és de diferent la seva cultura, els seus costums, el seu menjar i sobretot lo educats i servicials que arriben a ser!…

- Sí, sí, acostumem a tenir unes imatges preconcebudes d´aquests pobles que són totalment errònies, però la realitat és sempre molt millor, molt millor, i tant!…

- Mira, durant el viatge, vam fer amistat amb una parella molt maca de la nostra edat, que ha viatjat molt i ens va recomanar que l´any que ve anéssim a ราชอาณาจักรไทย... i escolta, el meu marit i jo ja hem començat a fer guardioleta per anar-hi...

- Caram ราชอาณาจักรไทย!!, això ja són paraules majors!!

- Sí escolta, tot l´any treballant, estressats amunt i avall i amb mals de cap, bé val que ens donem un “capritxet”... que a l´altre barri no ens endurem res!! escolta...


- Uh! És clar que sí, tu, mentre es pugui i hi hagi salut..


- I tant! això és lo important i que no ens falti mai, Mare de Déu...