diumenge, 16 d’abril del 2017

Concurs.

Platja. Sis lletres que iniciaven el que havia de ser el punt i final de la seva història. Un punt i final que en cap cas significava la fi de res, sinó una continuació de molts dels seus punts suspensius. Cap a la platja menaven els seus passos mentals, dirigits per una veu interior que repetia constantment aquella frase determinista maldant per incorporar-se a la polifonia de la seva atzarosa existència. Prenent la solitud per companya, es pregunta per l'origen d'aquell missatge que no pot obviar si vol prendre part en el joc dels lletraferits. On l' ha sentit? No hi apareixia també un dinosaure en un contingut similar? On ha vist aquell reguitzell de paraules entreteixides en diferents sintagmes? Potser al diari a través del qual, ara, havia escollit per informar-se. El frec de la sorra contra la sola de les sabates fa esvair tota la retòrica de les preguntes i la incertesa de les possibles respostes. Agombolada per la remor de les onades, la seva pròpia veu deixa anar als quatre vents la frase que ha de donar un final segur a la contingència de qualsevol començament: Quan es va despertar, es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja.