dilluns, 23 d’abril del 2012

Ateses les circumstàncies.

Ateses les circumstàncies, fa uns dies s´ha descobert en l´arxiu d´una ermita perduda del Pirineu una nova versió de l´èpica llegenda del valerós cavaller Sant Jordi, que diu com segueix.
Sembla ser que en un remot país, que de tan petit, quan el sol s´amagava mai estava prou segur d´haver-lo vist, hi governava un Rei anomenat Joan, que per tots els seus súbdits era conegut amb l´afectuós sobrenom de "el campetxanu" per la seva actitud pretesament distesa i amb una certa dosi taujana, que li anava molt bé per fer-se proper al poble i guanyar-se el seu favor. Tret d´un contratemps que va tenir lloc al principi del seu regnat, quan el malvat guardià Orejet es va revoltar amb altres de la seva casta per usurpar-li el poder, i que ell va derrotar en qüestió de vint-i-quatre hores apel·lant el nom de la paraula llibertat; la resta dels gairebé trenta anys que va romandre al poder van ser com una bassa d´oli. Així doncs, el Rei Joan portava les regnes del país sense cap mena de traves, gaudint de tots els nombrosos avantatges que li comportava la seva condició, així com de la simpatia cega d´aquells a qui feia veure que governava per haver salvat el poble, temps enrere, de les urpes del pèrfid guardià Orejet.
Succeí un dia que la seva acostumada tranquil·litat es va veure pertorbada per l´aparició d´un drac, de dimensions considerables, que rondava pels immensos boscos que envoltaven les inexpugnables muralles del país petit, atemorint a tots els seus habitants amb els seus rugits, els quals, segons atrevits testimonis, anaven acompanyats per unes grans glopades de foc. Quan els consellers anaren a cercar a Sa Majestat a les estances reials per informar-lo de la delicada situació en què es trobaven els habitants del país petit, que d´altra banda tants esforços pecuniaris feien per mantenir-lo al tron, aquest no hi era. Tots els ciutadans i ciutadanes es preguntaven retòricament on era el seu Rei i per què els havia abandonat en aquests moments tant difícils. El seu prestigi, de què sempre havia gaudit i fet gala, començà a minvar ineluctablement.
Mentrestant es donà la circumstància que un cavaller anomenat Jordi, que es dirigia cap a les terres del nord a la recerca de noves i benaventurades fites, anà a petar per aquelles contrades en el moment dels fets, i veient tant el drama com l´abandó en què vivia el país petit per culpa del temut drac, resolgué ell mateix donar-li mort tot sol amb l´ajut de la seva espasa per tornar d´aquesta manera la pau i la felicitat als seus soferts habitants.
Quan l´immens cor del drac, portat per l´aclamat cavaller Jordi després de la victoriosa lluita, restava sangonós i encara mig bategant a la plaça de la ciutat, aparegué el Rei Joan muntat sobre un cavall de bru pelatge.
De seguit una munió el rodejà i començà a increpar-lo tot exigint-li que els expliqués a on s´havia ficat, i per què els havia abandonat en aquells moments tan terribles i de tan gran mancança. El Rei baixà feixugament del cavall, es dirigí a la multitud amb la mirada perduda dirigida al terra i digué amb el cap cot i amb un fil de veu marcadament nasal, que ho sentia molt, que s´havia equivocat (anant a caçar elefants d´amagatotis) i que no tornaria a passar.
Tanmateix, tot i les humils paraules de penediment que l´encara Rei pronuncià, el poble no li perdonà la falta de consideració que aquest havia tingut cap a ells, i entre una pluja de pedregades i males paraules l´obligaren a marxar del país, i mai més tornaren a saber res més d´aquell brivall indigne d´esment.
Acte seguit, tots els habitants del país petit varen decidir, com a mostra de la seva gratitud, investir Rei al noble i distingit cavaller Jordi amb altes lloances, que pels temps de joia, bonança i prosperitat que aquest els portà mentre durà el seu regnat, fou elevat a la categoria de Sant quan al cap de molts anys finí els seus gloriosos dies a la terra per rendir el seu bon tribut al costat del Totpoderós.
El dia de la gloriosa gesta del cavaller Sant Jordi amb el drac, que segons documents senyalats com no apòcrifs va tenir lloc un 23 d´abril, fou commemorat a partir d´aleshores, i durant els anys que seguiren, a la plaça gran del país petit amb tupits rams de roses, totes rojes com la sang que aquell dia va brollar del cor del drac, ateses les circumstàncies.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Wim Mertens - Open Continuum.

Quan a principis dels anys noranta vaig descobrir a aquest compositor belga a través d´un programa de ràdio que s´anomenava "música privada", vaig quedar atrapat de seguida per la seva manera peculiar de fer música. Si no recordo malament, la primera cosa que vaig escoltar d´ell va ser la delicada peça per a piano anomenada"close cover", potser la seva composició més coneguda. Varen seguir d´altres de registre totalment diferent com "their duet", que va gaudir d´una certa "popularitat" perquè va ser utilitzada com a sintonia per a un spot de Telefònica de mitjans dels noranta, quan la gent encara s´interessava per "la música que sortia als anuncis".
S´ha de reconèixer que la música d´aquest compositor,un dels exponents del denominat corrent minimalista, no et deixa indiferent. És d´aquells casos que o bé t´agrada o bé el detestes. No hi ha un terme mig. D´entre la seva extensa discografia que va engegar ja fa més de trenta anys amb el disc "for amusement only", hi trobem una mica de tot; discs que freguen l´experimentació com aquest que va obrir la seva travessia musical, passant per les extenses i difícils obres com "Gave van niets" o "Alle dinghe" resoltes amb pocs instruments (els quals semblen més aviat fent proves d´afinació més que tocant una peça musical) fins les joies tan personals per a piano i veu (que és la seva interpretada amb falset) com "After Virtue", "Jérémiades" o "A man of no fortune and with a name to come" que va servir de banda sonora per a la película "Entre dos mares.Li", delicat i sensible film dirigit per Marion Hänsel el qual va passar força (injustament) desapercebut.
El disc que avui ens ocupa, titulat "Open Continuum", és el seu darrer i es tracta d´una grabació en directe d´alguns dels seus temes més coneguts (struggle for pleasure, birds for the mind) amb d´altres que pel fet de no ser-ho tant aporten més frescor al conjunt, interpretats tots ells per la Orquesta Sinfónica de Tenerife dirigida per Dirk Brossé i amb el compositor al piano i fent les seves particulars veus en falset en la majoria dels temes. L´enregistrament va tenir lloc al Auditorio Adán Martín de Tenerife, el 28 de juny del 2008; trobo curiós, si més no, que hagin trigat gairebé quatre anys a editar-lo, temps en què l´autor ha tingut temps de fer dos discos més: "Zee versus Zed" i "A Series of Ands".
La sorpresa d´escoltar la música d´aquest compositor, amic de pocs instruments, interpretats per orquestra, és més que notable. Tot el disc destil·la qualitat i un alt nivell en els arrangaments en temes com " The paths not taken", "A sandy shore", "tout ça, c´est fini" i podria continuar esmentant-los tots fins als dinou que conformen aquest doble disc que, per a què no ens quedem amb gana, ve acompanyat d´un DVD amb l´enregistrament del concert. Què més podem demanar en aquests temps en que la paraula crisi ho pinta tot de gris! Gràcies a joies com aquesta, els nostres sentits poden tornar a veure la vida en tot l´espectre de colors que conforma la regió del visible, ubicat entre l´infraroig i l´ultravioleta!

dijous, 5 d’abril del 2012

Amb una certa flaire onomatopeica.

El nou dia començava amb la habitual processó de sorolls que sempre obria el sempre impertinent "riiiiinnggg" del despertador. Després del "fuiiixxxx" i el "plipliplipli" provocat per les aigües majors i menors del bany, els sons es traslladaven a la cuina. El "clinc" del microones avisava que la tassa de llet semi-desnatada ja era calenta; el "pling" de la torradora era sinònim que l´aparell volia desempallegar-se de les (ara sí) torrades; l´enèrgica melodia rica en percussions, pampartamptam!, del canal d´informació vint-i-quatre hores donava pas a un resum de les notícies destacades de la incipient jornada; la veu d´espinguet del locutor, segurament triada pels directius de la cadena per aparèixer en aquella hora del dia, tenia la clara intenció de despertar a una audiència encara enyoradissa de la seva prèvia posició horitzontal. Entre el "crunx" de la mastegada a la torrada amb mantega i "xraruppp" del glop de café amb llet, les notícies  s´anaven encadenant una rere l´altre per formar el teixit informatiu del dia. Mentre, el rellotge situat a la part inferior dreta de la pantalla també feia el seu particular esmorzar tot consumint minuts insaciablement; un àpat que junts acabarien quan als dos últims dígits hi aparegués un tres i un zero. Arribat aquest moment, el televisor s´apagaria fent un "clic",  la tassa bruta s´esbandiria ràpidament acompanyada del "cla-cla-cla" per contacte de l´aigua amb l´acer inoxidable de la pica, després s´eixugaria amb el paper de cuina tot fent un nyec-nyic, es guardaria a l´armari i tot quedaria igual com vint minuts enrere. Res no delataria la presència humana, si no fos per la notòria olor que havia quedat per tot l´espai de la cuina, combinació extranya de cafè soluble, pa acabat de torrar, i de suau fragància d´"eau de toilette", però amb un resultat no del tot desagradable. Era en tot cas l´olor característic en què  sempre acostumava a començar un dia laborable en aquella casa.
Un alegre to polifònic emès pel mòbil consistent en un poc original "tarirotiro-tiratatataro" predeterminat pel fabricant, donava l´entrada a un missatge amb molt de pes consonàntic, el significat del qual esborraria per sempre aquella monotonia matinal impregnada d´aquells aromes, sonoritats i torrades amb mantega.