diumenge, 28 de desembre de 2014

Post Scriptum.

- Digues, foll, has diners?-. Respòs: - He amat -.
- Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.
Respòs: - He amors, pensaments, plors, desirers, treballs,
languiments, qui són mellors que emperis ni regnats.

                                                     LLULL, Llibre d´Amic e Amat



diumenge, 14 de desembre de 2014

Vaig somiar que em moria.

  Tot comença amb una primera percepció del so planyívol d´una porta al tancar-se darrera meu. Desconec qui o què m´ha dut al lloc on ara em trobo. Sembla una nau industrial de grans dimensions, desproveïda de qualsevol objecte, deserta de vida, il·luminada per uns raigs de sol que entren obliquament pel rectangle de finestres situades en una de les elevades parets de grisos maons. La resta de l´espai s´alimenta d´aquesta deu de llum que va minvant progresivament fins a esgotar-se del tot en una obscuritat que fa indefiniblement misterioses les dimensions reals que hi ha a l´altre extrem de la nau. La naturalesa de la llum seria la corresponent a la que es desprèn d´un sol a punt de cloure´s rere l´horitzó, aquesta és almenys la impressió que m´arriba més acusada. En qualsevol cas, en situacions com en la que ara em trobo, sempre és preferible el sol de la tarda, ja gastat, amb la seva llum esmorteïda, moribunda, impregnant-nos de la seva espesa melanconia en les hores prèvies d´un comiat que encara resta de ser del tot definitiu. La tarda i el sol trist de tardor. Sempre són ingredients preferibles quan el que s´escau és fer bullir l´olla del record. La tarda, el sol, la tardor i sobretot el silenci. Sobretot aquest mar silenci que embolcalla  totes les mol·lècules de l´aire com si fossin caramels de menta. Un silenci orgànic que sento que s´escola pels narius i m´omple d´una pau mai no trobada, d´una total solitud que m´és fidel companya. Aquest silenci pur que sé que em protegeix, que em fa sentir prou segur per decidir-me a trencar-lo amb les meves maldestres petjades. M´allunyo del gran rectangle de llum solar que es projecta sobre el terra nu de ciment. El moviment de les meves cames em porten cap a espais que romanen cada cop més en la penombra. De sobte i malgrat que continuu avançant desapareix el soroll de les meves passes i torna de nou el silenci protector a ensenyorir-se de tot l´espai. M´aturo, em miro els peus i m´adono que vaig descalç. Acabo de perdre les sabates, penso, però darrera meu, on deurien d´estar en cas d´haver-se desprès per voluntat pròpia dels meus peus, només hi ha el terra ras de ciment . Potser, em dic, ja no les portava quan he entrat a la nau. Aleshores, em pregunto, d´on provenia el soroll que resonava pertot quan m´he sentit prou segur per començar a caminar? Un raonament que percebo del tot aliè em respon que el que jo escoltava provenia del meu cor, orgullós de bategar una sang amarada de pau i de silenci. El meu cor solitari, coratjós i infatigable dins d´aquest oceà inorgànic. Faig un gir de cent vuitanta graus i veig des de l´àrea de penombra en què em trobo l´espai encès de llum que es filtra per la filera de finestres. Una llum ambarina que des de la distància pren un caràcter gairebé líquid, com si fos un nutritiu bàlsam guaridor de nafres indelebles, afaiçonades en l´esperit pels vents gèlids que tota existència porta associada. Intento afuar al màxim els meus sentits per gravar amb  acurada precisió  l´estampa que tinc davant els ulls. Sí, aquesta llum que ara m´empapa d´un càlid sentiment em serà un remei ben útil per a les llacunes obscures en les quals ineluctablement ens hem de submergir en tot recorregut vital. Un cop més la llum, que és sinònim de vida i d´esperança. I ara també, dret en un lloc indeterminat d´aquests murs que m´emvolten, descalç i potser fins i tot nu (no ho he comprovat ni ganes que en tinc), penso en tu. Millor dit, tu ets l´excusa per a què jo pugui pensar un cop més en mi mateix. I t´admiro com ets fins al punt de voler fondre´m dins teu i nedar per sota la teva pell. Malgrat les teves mancances, els mals moments que m´has fet passar i dels quals m´avergonyeixo en grau extrem, malgrat tot això i molt més que no dic, jo només vull ser tu i si bé hi penso ja fa temps que ho sóc. Concretament des que vaig nèixer. I com una serp llefiscosa, el pensament se m´escapa per viaranys ja recorreguts, sempre agradables de ser contemplats de nou. Amb tu, sempre amb tu que has acabat per ser el que ara sóc. El meu moment present dins d´aquesta nau despullada de tot m´evoca cap a temps de pretèrits. Passat i present es dissolen completament en l´aire que respiro. Torno a viure instants que fins ara s´havien mogut dins la presó de la memòria. La senyora memòria i el senyor record, que tot ho amplifiquen, redueixen, escapcen i eliminen segons la seva conveniència, desvirtuant i maquillant els fets objectius fins conventint-los en una fingida realitat. Sí, em dic, ara et toca dir allò que t´agrada tant i que vas llegir fa temps en no sé quin llibre dels molts que t´agrada dir que tens, que quan recordem fem poesia d´allò que hem viscut. Poesia romàntica, mai èpica en el meu cas. Però tant se val, malgrat l´autoengany a què sempre em condueixen els sentits, tot això em fa sentir bé i feliç. I de benestar i felicitat s´hauria de basar l´argument de la pel·lícula anomenada Vida. I d´amor, també. Sí, ara m´adono que ha estat la vida qui m´ha dut dins d´aquest recinte que cada cop el sento més propi, com una extensió natural del meu jo intern. Totalment hipnotizat per aquesta claror que aclapara els meus sentits. Com els passa a les papallones que la nit pinta amb els seus invisibles pinzells. Papallones negres, víctimes d´un destí del mateix color.
Continuu dempeus enmig de la penombra, entre els espais indefinits per la foscor i la llum rutilant d´un sol que el pas de les hores anirà rosegant fins trencar-ne els filaments. Al final la foscor sempre guanya en el joc de la vida. Tant se val quina direcció prenem. Només ens queda el consol de continuar vivint en el record d´algú. I si no és molt demanar, en el bon record.
I ja que has tingut la paciència d´acompanyar-me fins aquí amb la teva ànima angelical, neta de qualsevol prejudici, et vull confesar que fa temps vaig somiar que em moria i encara no he aconseguit despertar-me.

dimecres, 24 de setembre de 2014

Gyotaku.

Aprofitant que la Mercè ha donat el dia lliure als barcelonins i, d´entre altres moltes activitats que ha desplegat per tota la ciutat que patroneja, ha obert de bat a bat les portes d´alguns recintes, en què normalment cal rascar-se la butxaca per entrar-hi, hem decidit anar a donar un tomb pel Museu Marítim.
En aquest edifici del segle XIII considerat una joia del gòtic civil català, a part de les embarcacions, grans, petites, de rem, de vela, totes elles antigues i ja en desús (per això hi estan exposades) que conformen els elements permanents del museu, i d´aprendre en un dels molts panells explicatius la diferència que hi ha entre una fragata, una corbeta i un bergantí rodó, hi trobem una exposició temporal (fins al 28 de setembre), dedicada als Gyotakus.
Aquest paraulot, que no té el seu origen en les terres de l´Ebre sinó en latituds tan llunyanes com les nipones, està compost per "gyo" peix i "taku" fregar, i es pot traduir com     "impressió de peixos".
Aquesta tècnica va començar a utilizar-se al japó cap a l´any 1800 i consisteix bàsicament en el següent: S´agafa un peix (posem pel cas, un llobarro), el pintem tot amb tinta (que tractant-se de japonesos,dubto que provingui de la Xina) i apliquem posteriorment sobre de l´animal un paper especial on hi queda impresa tota la superfície del seu cos. Un treball aparentment fàcil de dur a terme, i amb uns resultats tan sorprenents com els que es mostren en les imatges inserides i que, com sempre, il·lustren millor que qualsevol comentari.
Originàriament, aquesta tècnica tenia una finalitat pràctica ja que era utilitzada pels pescadors nipons per tal de recordar les seves captures (s´ha de tenir en compte que al segle XIX encara no existia "l´Iphone 6 plus con pantalla de zafiro"), així com a mode de cartell en els mercats on posteriorment eren venuts els animalons. Encara que avui dia es poden veure alguna d´aquestes impressions en alguns mercats tradicionals del Japó (m´imagino que amb finalitats més turístiques que autòctones), el gyotaku ha esdevingut una tècnica utilitzada per artistes com Victòria Rabal que l´utilitza per crear un "atles d´emprentes" de peixos, amb el poètic propòsit de "capturar-ne l´ànima" (bonic, no?). Els gyotakus exposats al Museu Marítim per l´autora han estat realitzats entre els anys 2011 i 2014 i compta amb més de 300 impressions fetes a partir de setanta espècies diferents de peixos i mol·luscs.
Un dubte que m´ha quedat després de visitar l´exposició és si els peixos un cop entintats i impressos, són aptes per al consum. Si no fos així, seria una autèntica llàstima, llençar raps, lluços, orades i calamars sencers a les escombraries...al preu que van i tan bons que estan freixits o a la planxa! (i amb la gana que hi ha pel món!, que heu nascut en el temps de l´abundància!!...,com diria la meva àvia). En fi, en qualsevol cas tot sigui pel bé de la creació artística i d´un bon Gyotaku.

divendres, 1 d’agost de 2014

Acabar gat.



 
abarnegat
aberrugat
abnegat
afamegat
afigat
agregat
aixambergat
alalligat
allargat
al·legat
amagat
aporegat
arreplegat
arrugat
assedegat
atrafegat
boca-rugat
bragat
bregat
bugat
cagat
cama-segat
carapigat
cara-rugat
carregat
clergat
colgat
conjugat
corrugat
delegat
desabrigat
desarrengat
desbragat
descarregat
desdentegat
desfregat
desgalgat
deslligat
desmanegat
desnarigat
despagat
desvagat
embigat
emmaregat
encarregat
endengat
entrebigat
envestigat
erugat
esbaldregat
esdentegat
esforcegat
espelegat
espernegat
espigat
esplomatgegat
estregat
folgat
formigat
fugat
gat
impagat
legat
llegat
lligat
malfargat
manegat
merengat
negat
nogat
obligat
ofegat
pedregat
pegat
penya-segat
pigat
plegat
prellegat
purgat
relligat
rellogat
renegat
sotsdelegat
subdelegat
teologat
togat
variegat 
vergat
veta-segat

zigzagat

diumenge, 30 de març de 2014

Metrofília.


Baixo per la meva dreta les escales que em condueixen al lluminós i càlid vestíbul de l´estació. Per fi deixo enrere el mantell fosc d´una nit freda i humida del qual l´adormida ciutat encara trigarà un parell d´hores a desfer-se´n. El contrast em recomforta i m´omple d´una inesperada dosi d´optimisme de què acostumo a anar mancat a primeres hores del matí. Observo el llarg passadís amb les  màquines cancel·ladores i expenedores a dreta i esquerra perfectament arrenglerades com soldats en formació, esperant el seu torn per a ser utilitzades. "Títol esgotat" respon la cancel·ladora retornant-me la T-10 per la ranura on prèviament l´he introduïda. Deu viatges que són cinc dies, cinc dies que s´han escolat veloçment a través del forat invisible del temps. La màquina expenedora engull àvidament els 20 euros i me´n dóna una de nova. Un lleuger sentiment d´indignació em despunta a flor de pell al comprobar les escases monedes que se´m tornen de canvi, sentiment que queda fulminantment bandejat al recordar les paraules del conseller de torn elogiant el transport públic de la ciutat com un dels millors i més barats de tot continent. Ple de satisfacció i orgull de ser-ne un dels afortunats usuaris, em dirigeixo de nou a la màquina cancel·ladora on m´està esperant un dels molts guardaespatlles que com àngels de la guarda ens escorten per travessar darrere nostre les perilloses portes que s´obren un cop el nostre bitllet (titol, sic) ha estat introduït. Li agraeixo el seu desinteressat gest amb un dels meus millors somriures mentre baixem les escales que ens condueixen a l´andana.
El display fosforescent anuncia que falten tres minuts i quaranta-dos segons per a què arribi el proper tren. L´espera queda amenitzada per un grupet de tres nois, que després d´una nit d´intens estudi en una biblioteca nocturna, juguen, per esbargir-se, a xutar una llauna de cervesa vessant, en cada xut, les restes del seu contingut. El joc, pel que hom pot sentir i entendre, incorpora en les seves regles l´emisió de sonores i contundents paraules ultratjoses, que ells, com a persones curoses que són de seguir les normes establertes, s´encarreguen de complir fil per randa. Un d´ells es troba assegut en un dels bancs de l´andana i visiblement més afectat que la resta dels seus companys per l´empatx intel·lectual adquirit durant la vetlla, vomita sense escrúpols. Els altres aturen l´improvitzat joc i comencen a fer-li fotografies amb el mòbil per immortalitzar la mostra d´art no figurativa que ha quedat estesa al mosaic.
El tren entra a l´estació, transportant al seu pas la flaira de la matèria gastrointestinal deixada per obra i gràcia del dissortat. S´obren les portes, els que estaven dins surten i els que esperàvem hi entrem. M´allunyo dels tres nois (a l´artista l´han deixat tirat a l´estació junt amb la seva creació) per no destorbar-los en la seva represa de la partida dins les dimensions més modestes del vagó. Trec de la meva bossa el llibre que des de fa dues setmanes m´acompanya en els meus trajectes: Crim i Càstig. De sobte la lectura de les vicissituds del jove Raskolnikov a Sant Petersburg queden tenyides pel so de la música reggeaton que a tot volum es desprèn dels altaveus d´un mòbil que porta la parella s´ha assegut davant meu i que amb un lloable acte de generositat comparteix amb tots els altres passatgers la música que ells els agrada. Després d´observar captivat aquesta admirable actitud envers el proïsme que tant costa de trobar en el jovent d´avui dia, i agrair-los secretament aquesta mostra de bona voluntat, torno a fixar la meva vista en les ratlles escrites per Dostoievsky fa prop de cent cinquanta anys.
El vagó s´omple paulatinament a mesura que avança cap a l´altre extrem de la línea. Ara a les paraules escrites per l´autor rus, que les favorables circumstàncies en què em trobo em fan seguir amb més atenció que de costum, s´hi afegeixen unes d´orals, més prosaiques per comparació, però no menys fascinants. Són les paraules d´una dona de mitjana edat, que amb un elevat to de veu parla amb la seva interlocutora, (que a tots en queda clar que es diu Cristina i deu patir una lleugera sordesa) de les tribulacions que l´afecten que, pel que hom pot intuir, són principalment de caire econòmic motivades, en gran part, per la mà foradada que gasta el seu "maromo" amb qui la seva relació sentimental es troba, per aquesta circumstància, penjant d´un fil.  Arribats a aquest punt, decideixo amb permís dels erudits i savis homes de lletres, que Crim i Càstig, per molt clàssic que es consideri, per elevadíssim lloc d´honor que ocupi dins la literatura universal i per imprescindible que sigui en una biblioteca personal amb un mínim de cara i ulls, no hi té res a rascar amb l´inefable espectacle que es desenvolupa al meu voltant i el torno a amagar dins la bossa. El regal que reben els meus sentits, però, no s´atura ja que a l´escena visual i sonora que ha anat incrementant-se des de l´inici del meu viatge, queda complementada ara per una altra d´olfactiva produïda pel fum que s´escapa d´un cigarret amb contingut psicotròpic, el qual em permet en cada inspiració viatjar amb la imaginació per móns de primavera perpètua i de fantàstiques solucions col·loidals.
Una veu anuncia la meva propera parada. M´envaeix una certa recança haver de deixar l´espai tan gratament compartit juntament amb aquells que de forma altruista i desinteresada s´han encarregat de convertir el meu trajecte en una experiència agradable i plaent. El tren fa la seva entrada a l´estació. Veig reflectida la meitat del meu cos en un dels vidres de les portes d´accés al vagó. Els meus ulls es desvien cap a la zona del pit intentant dexifrar les recargolades lletres que conformen l´enigmàtica paraula "YMVIC" (o quelcom similar) que no provenen de la meva samarreta sinó que estan impreses al vidre emprant en la seva realització un estri dur i punxegut. Entenc que l´acrònim, sigla o el que vulgui expresar aquesta delicada i subtil mostra de lirisme urbà, és una palpable demostració dels alts nivells de creativitat que assoleixen algunes ànimes quan es veuen impel·lides per sobtats rampells artístics a les instal·lacions del suburbà. El tren s´atura. Les portes s´obren. L´altre jo i les lletres de gran cos quedem amagats i davant meu hi apareix un grup de passatgers que espera impacient poder-hi entrar. En aquest instant constato admirat en carn pròpia els efectes avantatjosos que s´han derivat de les retallades en educació i la progressiva devaluació dels plans d´estudi endegats per successius contingents ministerials. Frases tant senzilles com "Deixin sortir abans d´entrar" escrites en tres idiomes, esdevenen cada cop més d´impossible comprensió per part de la majoria de públic. Així a l´hora d´abandonar el vagó, m´imbuiexo del privilegi de fregar tant els meus braços com les meves espatlles amb la dels altres que van en direcció contrària, plàcidament ungit en cada contacte d´aliena escalfor corporal, esdevenint tot plegat un clar i sincer acte de comunió i d´agermanament amb els meus conciutadans i per extensió, amb la humanitat sencera. Un cop fora, sento com el tren emet les senyals acústiques abans de tancar les portes. Aquells que acaben d´accedir al recinte baixen ràpidament les escales corrent delerosos per ficar-se dintre els vagons. N´hi ha un que fracasa en la seva temptativa i el perla mostra comprensiblement el seu enuig de perdre´s el bigarrat xou que a dins s´hi organitza, tot donant repetides puntades de peu a les portes ja tancades i llançant, a tall de rúbrica, una respectable escopinada de flegma i saliva que cau regalimant per un dels vidres ratllats amb caràcters jeroglífics. Em dirigeixo a les escales de sortida amb la satisfacció de comprobar un cop més el gran abast que pren la paraula solidaritat en el si nostra societat (sovint titllada del contrari). La raó d´aquest elevat sentiment meu prové de l´observació dels múltiples punts d´avituallament que es troben escampats als bancs que ocupen tot el llarg de l´andana. Aquests ganyips consistents en bosses de patates fregides Lays barbacoa, peles de mandarina amb alguns grills al voltant, bocins de pa de motlle (també conegut com bimbo), brioxeria industrial rica en greixos saturats, algun que altre donete mig mastegat i llaunes de refresc mig buides...han estat deixats a lliure disposició d´aquells viatgers que necessitin un aport vitamínico-calòric addicional per afrontar amb energia i vigor l´estrall emocional que l´arrencada del nou jorn invariablement comporta.
Pujo les escales amb el desig que les deu hores que resten per tornar a reviure aquests moments que tan eficientment regeneren el meu esperit passin de pressa. Per megafonia una tendra veu femenina ens anuncia a tots els usuaris del transport públic que per a la nostra seguretat hi ha instal·lades càmeres de videovigilància.

dijous, 20 de març de 2014

Equinocci.









 
 
Vida vera, primavera
Vera vida, primavida
Has arribat prima i vera
plena de vera vida.

diumenge, 9 de març de 2014

Man on the rocks - Mike Oldfield.

Arran de la nova publicació del disc "Man on the rocks" per part del músic britànic Mike Oldfield el passat quatre de març, i de la seva compra el dia següent pel que fa a la meva, m´he preguntat què té aquest músic, o potser més ben dit, la música d´aquest músic que m´hagi empès a adquirir sense pensar-m´ho  dues vegades cada nou disc que ha tret al mercat, només pel senzill fet de que era nou i portava el nom de Mike Oldfield. No he estat mai mitòman, però amb els discos d´aquest músic m´ha passat una cosa que amb cap altre m´ha succeït: tenir tota la seva discografia amb CD incloent-hi algunes repeticions corresponents a les reedicions remasteritzades i amb material extra que la companyia Universal ha tingut a bé de publicar durant aquests darrers anys (les últimes edicions han estat per a Crises i Five Miles out). També tinc alguns vinils com la seva  joia Ommadawn, la trencadora Platinum o alguns de més modestos dins la seva trajectòria com Islands, que s´han quedat muts des que el tocadiscs va passar a millor vida, però que els conservo com si fossin petites peces de col·leccionista, tot i que sé que no ho són però que, admetem-ho, ara no serien gens fàcils de trobar al mercat. Com he dit, de la mateixa manera que no he estat mai mitòman, tampoc he estat mai col·leccionista de res ni, en el cas que ens ocupa, de qualsevol material referent a aquest músic ja sigui en forma de material gràfic, de temes inèdits, d´edicions japoneses descatalogades, de singles introbables, de concerts pirates gravats fa trenta anys... Aleshores, partint d´aquestes premises, em torno a fer la pregunta de què m´ha passat amb en Mike Oldfield per a què l´hagi seguit (i el segueixi) durant tant de temps?, quin ha estat el seu secret poder d´atracció que ha fet que en el seu cas em tornés una miqueta mitòman i hagi anat adquirint un darrere l´altre tots els treballs que ha anat publicant (alguns de molt lamentables com "The millenium bell", per a mi el pitjor de tots), més encara quan reconec que hi ha músics  que han fet música que sota el meu punt de vista l´han superat en qualitat i que han despertat més el meu interés i el meu favor. La resposta potser s´hagi de buscar en una paraula que estava inclosa en la pregunta indirecta abans formulada, i aquesta paraula és temps. Temps vol dir recordar el moment en què vaig escoltar per primera vegada quelcom d´ell: L´atzar va voler que fos el seu èxit pop Moonlight Shadow inclosa en el disc Crises en un lloc si més no curiós: A l´escola!! durant una classe d´anglès a principi dels anys vuitanta, quan es va publicar el disc; vol dir recordar, com si fos ahir, el primer CD que vaig comprar-me d´ell,l´ Amarok , convertit en disc de culte segons els entesos en la matèria,  i d´això  ja fa vint-i-quatre anys!; temps vol dir tornar a reviure aquella tarda amb  què amb un amic (també seguidor del músic), vam entrar en una botiga de discos del carrer Tallers i vaig trobar a bon preu (crec que eren mil pessetes) el doble vinil recopilatori "The complete" amb la seva magnífica portada de l´oreneta, mentre l´amic es comprava el "Crises" també en vinil "perquè el tenia en cinta de casset i, a sobre, mal gravat", segellant ambdues compres amb el benentès que ens deixaríem les nostres preuades adquisicions  per poder-nos-les gravar en cinta de cassette, això sí, de crom (la qualitat del material sonor bé que s´ho mereixia)... Podria continuar posant més exemples del que ha suposat la música de Mike Oldfield en alguns moments de la meva vida, en diríem dins la vessant "musical", i potser per això, per aquests moments, pels records que estan associats amb aquest pretèrit que la memòria s´entesta en convertir en perfecte i que m´aboca indefectiblement a la nostàlgia; per esdevindre la seva música en una part important de la banda sonora del meu recorregut vital; per tot això i per alguna cosa més que segur hi ha d´irracional, ha fet que jo donés al músic i als seus discos un significat que moldejat al llarg dels anys, ha esdevingut només vàlid per a mi i que només jo sóc capaç de discernir (i potser no ben bé del tot). 
Aquesta relació mantinguda amb la seva música ha tingut, com passa amb totes les relacions, els seus alts i baixos, motivada en part pel descobriment, lògic d´altra banda, de músiques que m´han agradat molt més i també, s´ha admetre, pel baix nivell musical que l´artista ens ha ofert en els seus treballs d´aquests darrers anys. Discs com "The millenium bell" abans esmentat, "Light and shade" o "Tres lunas" tots ells experiments insípids de música d´estil "Ambient" i "Chill-out" no han estat a l´alçada d´aquell que en el seu dia va fer genials creacions com "Ommadawn" "Incantations", "Amarok" o perquè no, també el "The songs of distant earth" un disc conceptual resolt a base de sintetitzadors molt agradable d´escoltar.  
I així recordant el passat, arribo al present amb aquest últim disc que després de vàries escoltes admeto que no ha aconseguit, de moment , captivar-me del tot. És un disc de cançons, onze en total, de tall pop-rock (més del primer que del segon) totes elles molt ben interpretades per Luke Spiller un cantant fins ara desconegut, ben produït,  fet amb ganes i bones intencions per part del músic instal·lat com un rei a les Bahames, però que no aconsegueix d´allò que se´n diu "enganxar". No faré una anàlisi pormenoritzada de totes les cançons, que podeu trobar en blocs especialitzats en el músic on hi entenen moltíssim més que un servidor, com en aquest de molt recomanable: http://oldfieldexposed.blogspot.com.es/, tan sols esmentaré que sota el meu parer només tres mereixen una mica d´atenció i per aquest ordre: "Chariots", per a mi la més destacable del disc amb diferència, potser perquè efectivament com s´ha mencionat en algun lloc, recorda a la mítica "Shadow on the Wall"; "Nuclear" i la que dóna títol al disc, "Man on the rocks". La resta és acceptable, correcte, però li falta, fent un paral·lelisme amb el món gastronòmic, aquella dosi de sal o de pebre que fa que et quedis amb les ganes de repetir el tast una vegada i una altra. En definitiva és un disc que es deixa escoltar però que no satisfà plenament, potser això últim degut en part a les elevades expectatives que s´havien creat arran de la tornada del músic després que el 2008 publiqués el "Music of the spheres" un disc simfònic radicalment diferent a aquest últim (se li ha de reconèixer al paio, entre altres coses, la capacitat per canviar de registre d´un disc a l´altre), i de l´ànsia generada de tenir nou material d´ell més encara després que la data de la seva publicació s´endarrerís unes cinc setmanes més del que estava previst. En fi, no és pot considerar un disc dolent però tampoc no és cap meravella, posats a comparar-lo amb un treball semblant, em quedo amb el "Earth Moving" editat l´any 89, que com aquest darrer estava totalment integrat per cançons pop i amb un resultat, des del meu punt de vista (o d´oïda, si se´m permet) molt més efectiu. Així i tot, i amb independència de l´avaluació personal que ara per ara fagi del disc, aquest ja està degudament col·locat a la lleixa juntament amb els seus altres companys de viatge, i qui sap si dintre d´uns anys el recordaré com aquell disc que vaig comentar una tarda de diumenge al meu blog, després de gaudir d´un agradable matí passejant per Collserola, quan tenia X anys menys (això sempre és una dada infalible per despertar la nostàlgia)... segur que amb el temps aquest treball haurà adquirit, com ja ho han fet fins ara tots els altres del músic, aquest significat addicional que va més enllà de l´estrictament músical i que ara, com el raïm acabat d´aixafar (d´això se´n diu follar, ves per on!), encara no té la categoria de vi anyenc. Un cop més serà la paraula temps l´encarregada de transformar-ho tot.