dimarts, 29 de març del 2011

La primavera.

Es va aixecar de la cadira de vímet situada en una diàfana estança que el seu oncle d´origen azerbaidjanès li va deixar en emfiteusi després de prendre l´eixelebrada decisió d´anar a viure de manera asceta amb una tribu d´anacorètics hotentots, i es dirigí cap als amplis finestrals rivetejats amb fusta de palissandre.



Fitava esmaperdut el panorama que se li presentava al davant. En primer terme hi havia un grup nyèbits escarransits que amb la roba lleixivada tota nyafegosa , es banderejaven sense esma i debades per les diferents paradetes de nyores, nyàmeres i de bacoretes, les quals eren fàcilment reconeixibles per l´abundant matèria esplàncnica depositada al terra i que atreia com magnets a una munió de cuïcs.
Els al·lots en qüestió no s´adonaven que aquest no era un bon viarany a seguir, i que actituds gens circumspectes envers la vida, a la llarga coadjuvaven a un més que probable dolor d´ànima, les nafres de la qual sempre són més profundes, perennes i pitjors que aquelles que pugui patir un eccehomo. Ell ho sabia per experiència.


Marrit de ser testimoni de tan penosa situació, aixecà una mica la testa i s´adonà que al costat d´aquell mur esbaldregat per una sarbatana pels ardits lansquenets durant l´última guerra, encara hi havia un munt de runa i pols que el fort oratge enlairava, provocant algun que altre eixavuiro amb el consegüent atxim. Just al seu darrere es trobaven els expeditius estibadors que s´esfetgegaven fermant les gruixudes sirgues d´una nau, tot just calafatada, als ferruginosos norais. Segons semblava, l´embarcació havia estat noliejada per transportar rolls de kènties i rotangs cap a algun imperi talasocràtic.


El breu moment passat davant el finestral el va reconfortar i el va fer sortir del seu inicial emmusteïment. Amb cara cofoia va tornar a seure a la cadira de vímet, es tapà amb la flassada i tot mirant el nivi trèspol va començar a rumiar el que esdevindria el seu particular quòdlibet: L´educció de la carbonatohidroxilapatita de la plumbagina.

dissabte, 19 de març del 2011

Pensaments de dissabte a la tarda.

A propòsit del que serà amb tota probabilitat una de les notícies de la dècada que tot just ha començat, el terratrèmol del Japó i el posterior debat generat sobre l´elevat risc de les centrals nuclears, he llegit un article al diari Ara a cura de l´escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol, on fa esment d´un terratrèmol que va tenir lloc a Lisboa l´any 1755. Arran d´aquest desastre natural, on segons sembla va morir el 30% de la població, es va encetar un debat que encara es ben vigent: La relació entre natura i cultura, o més aviat jo diria entre natura i ser humà.
Aquest debat va tenir dos protagonistes: Voltaire que creia que la natura actuava maliciosament contra l´home, era dolenta "per naturalesa", mentre que Rosseau creia que era l´home el culpable de la magnitud devastadora causada pels fenòmens naturals fruit de la seva naturalesa gregària i de la poca previsió que en feia de que algun dia aquests poguessin tenir lloc.
I penso arran d´això que és ben curiosa la relació entre natura i home. L´home durant milers d´anys ha viscut com un mamífer més sota les lleis implacables de la Mare naturalesa. Ella el proveïa, l´alimentava però també actuava, segons Voltaire, maliciosament contra ell. Era un titella més junt amb altres sers vius i ella movia sàviament els fils de les seves vides per poder mantenir el preuat, difícil i alhora cruel equilibri. Era una manera de garantir que hi hagués de tot per a tots. Perquè tota cuca vivent és necessària en aquest teatre on tothom juga un paper important en el complex engranatge natural, i on la Mare naturalesa, directora d´aquesta obra de teatre que és la vida, s´ha encarregat durant milions d´anys que ningú tingui el paper de protagonista. Sembla ser però que en algun moment de l´obra l´home ha anat imposant la seva voluntat envers la direcció i ha acabat erigint-se com a espècie dominant i predominant. Resultat: s´ha trencat l´equilibri. Però jo em pregunto: Com és que la naturalesa, si sempre s´ha caracteritzat per la seva saviesa, ens ha fet com som,  i som d´una manera que ens fa actuar constantment en contra d´ella? Per què ha permès que una de les seves criatures (un dels seus fills) fes que la seva obra se n´anés en orris? Som paradòjicament els seus protagonistes més intel·ligents per un error seu de càlcul a l´hora de repartir els papers?
Són preguntes retòriques que a vegades deixen parcialment de ser-ho quan veiem les imatges dels terribles efectes causats per un desastre natural:
La natura ens fa saber que té encara la paella pel mànec i que serà ella la que un dia acabarà amb tots nosaltres si no deixem de portar-li la contrària, si no deixem que ella torni a portar els fils de la seva obra, si no deixem de viure constantment d´esquena a la que és la nostra Mare.

dissabte, 12 de març del 2011

L´isard i l´ovella.

En un indret del Pirineu hi vivien una ovella i un isard. L´ovella vivia reclosa en una granja junt amb les seves companyes i d´altres animalons. Cada matí, a trenc d´alba, sortia a pasturar l´herba fresca dels extensos prats d´una vall envoltada per altes muntanyes amb grans espadats i cingles que fins i tot als mesos d´estiu restaven enfarinats de neu. Aquells d´allà dalt eren els dominis de l´isard per on campava lliurement amb els de la seva espècie. L´ovella des de la vall se´l mirava amb admiració i cert punt de sana enveja per aquesta vida que l´isard semblava gaudir amb la mateixa llibertat i plenitud que amb la que corria àgil i veloç amunt i avall de la muntanya.



Habitualment l´ovella, atreta per la figura salvatge i majestuosa de l´isard, s´apropava a la tanca que delimitava l´àrea de pastura, i es deixava veure per fer-la petar una estona. L´isard, envoltat per aires de superioritat que la trobada amb l´ovella inflava més encara, li explicava l´afortunat i feliç que ell es sentia en el fabulós món que es trobava més enllà dels terrenys de la granja, un món que ella, per la seva modesta condició, mai arribaria a conèixer, ni tan sols imaginar per molt que ell s´esforcés a descriure-li amb tot detall. Les paraules de l´isard no amagaven un clar menyspreu envers la vida gris, avorrida i d´esclavatge que l´ovella li havia tocat viure, tanmateix però aquesta no en feia aquesta lectura sinó que es sentia cada cop més atreta i fascinada per tot el que aquest li explicava. Secretament però, quan s´acomidava de l´isard, que orgullós semblava que anés a reunir-se amb els seus al mateix paradís, l´ovella es maleïa de la seva mala sort quan s´havien repartit els papers del teatre d´aquesta vida sense guió, i tornava resignada a l´estable amb el cap cot quan el sol ja es deixava caure darrere d´aquelles muntanyes que semblaven arribar fins al cel.


Un bon dia va ser l´isard que per primera vegada va cridar a l´ovella des de la tanca. Aquesta, sorpresa per l´actitud inesperada de l´isard i incrèdula de l´honor que aquest li feia, va anar-hi corrents. L´isard va proposar-li passar el dia junts per les muntanyes que ella sempre havia vist des de la vall i que ja havia assumit com el perpetu decorat de la seva vida. Tot i que la l´ovella contemplava aquesta situació (impensable dies enrere) amb cert grau de suspicàcia, les ganes de fer realitat els seus somnis eren més fortes, de manera que, sense pensar-s´ho dues vegades, va accedir a acompanyar-lo. Un cop s´havien endinsat i pres prou alçada, es varen ajeure a descansar. L´ovella gens acostumada als terrenys accidentats, ho necessitava. L´isard va explicar-li amb un fil de veu entretallada,  que el motiu real de fer l´excursió junts no era altre que fer-li saber que la seva situació "animal" havia experimentat recentment un gir radical: Havia estat exclòs del grup del que ell n´era el mascle dominant, perquè era vell i les seves potes no tenien ja ni la força ni l´agilitat per córrer com abans pels escarpats camins i talussos. Es sentia terriblement sol, trist, abatut i desemparat i amb llàgrimes als ulls demanava (més aviat li ho exigia) a l´ovella que a partir d´ara li donés més conversa, companyia i aixopluc als terrenys suaus de la granja.


L´ovella no podia creure´s el que veia i el que sentia, per part del que fins en aquell moment havia gairebé idolatrat i li va mig prometre que faria el que ella pogués, tampoc ara estava disposada a canviar la seva vida per ell, pensava.


I quan es van acomiadar a la tanca i després de tot un dia d´escoltar les lamentacions  de l´isard, l´ovella va tornar cap al seu estable quan el sol es deixava caure un dia més darrere les muntanyes. Aquesta vegada però, tornava amb el cap menys cot i amb una dosi important d´autoestima al cos que provenia, en part, de la pena de l´isard. Alhora, la nova situació d´aquest li feia pensar que la seva vida de reclusió a la granja, que fins ara havia secretament menyspreat, en el fons no estava del tot malament;  que de fet, res és el que ens pensem que sembla que és i que per a tothom hi ha més dies que llonganisses.

dimarts, 8 de març del 2011

Rellegint Kundera





Aquel que quiere permanentemente "llegar más alto" tiene que contar con que algún día le invadirá el vértigo. ¿Qué es el vértigo? ¿El miedo a la caída? El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos espantados.

Milan Kundera - La insoportable levedad del ser