dissabte, 19 de maig del 2012

El Club dels optimistes incorregibles.

Sovint ens passa que no sabem si som nosaltres els que hem trobat un llibre o és el llibre que ens ha trobat a nosaltres. Sigui com sigui, el fet és que els camins de recerca mútua arriben un moment que coincideixen i quan es produeix la trobada, ens passem uns dies agafats de la seva mà i envoltats per les històries que en ell s´expliquen.
El meu encontre amb aquest llibre va ser una mica curiós. No és que sigui una gran notícia, però és sabut aquest llibre va ser el regal que l´ex-president Montilla va fer als seus consellers en el comiat de l´últim (i fallit) govern tripartit. Aquest fet, en si mateix una mica intrascendent, va fer captar la meva curiositat envers aquest títol. Per què aquest llibre va ser l´escollit i no un altre? Què tenia d´especial, per ser regalat en un comiat? La cosa va quedar aquí, i el títol va quedar anotat en l´extensa llista de llibres pendents per llegir fruit de recomanacions i auto-obligacions (la qual mai deixa d´augmentar), a l´espera de la seva oportunitat. Aquesta va arribar fa un parell de setmanes, gràcies a la seva edició en butxaca.
Bé doncs, què hi trobem en aquest llibre? Per començar una atractiva foto a la coberta carregada de flaires de llibertat i de "bon rotllo" que ja ens trasllada a una època que la memòria ha fet potser més especial del què realment va ser: París, a principis dels anys 60.
El protagonista principal és en Michel, un jove francès de 12 anys,el mitjà de tres germans, lector compulsiu, aficionat a la fotografia, boig pel rock´n roll, un desastre en matemàtiques i jugador brillant de futbolí, fet que el porta al bar Balto, on hi trobarà els membres de "El Club" format per una amalgama de refugiats dels països de l´Est, on les dictadures comunistes en plena efervescència fan estralls entre la població.
En el llibre hi trobem el conjunt d´històries d´aquestes persones que han aconseguit salvar la pell, les seves vicissituts, les quals totes elles tenen com a denominador comú l´infern que suposa viure sota un règim totalitari i paranoic. Les seves històries estan entreteixides amb la història d´en Michel, el fil conductor del llibre, que també és víctima d´una situació familiar tenyida en gran mesura per les diferències de classe, per la guerra d´independència d´Algèria, per uns familiars pied-noirs, on no hi queden exempts els problemes típics d´un jove adolescent que en el seu cas estan ben amanits per les circumstàncies especials que li toca viure, i on la seva particular relació viscuda amb els membres del club hi aporta una gran influència en la seva gran assignatura de la vida.
Estem davant un d´aquells llibres carregat d´històries interessants, d´experiències que ens apropen a la realitat dels temps de la guerra freda, els quals contrasten amb els ja mítics aires de llibertat d´aquell París dels 60, que ens fa gaudir de bons moments durant la lectura i sobretot, ens permet dir allò tan prosaic de que "ens enganxa" durant les seves gairebé sis-centes pàgines, les quals voldríem que no s´acabessin mai. Totalment recomanable.

dimecres, 9 de maig del 2012

Kuyongs.

Tras el ágape, frugal en contenido pero dotado de cierta dosis de concupiscencia que la tenaz circunspección nutría convenientemente de hiperbólicos raciocinios de portentosa enjundia, dirigiose el recio adalid, con aire soliviantado, hacia el sagaz doncel que a la sazón se encontraba desencabestrando un rocín de hirsuto pelaje. En viéndolo en actitud tan soslayada, lanzole contumaces improperios de índole enfática que siempre tenía a buen recaudo para la subyugante ocasión. Ensimismado en la búsqueda de un ardid convincente que de forma conspícua zambucara el inminente vituperio, díjole:
- Alondra mefistotélica, moradora infame de tiznados dinteles, otrora lacados de albayalde por indolentes zahoríes, sandio zascandil de roídos anaqueles, desenfunda tu aguzada cimitarra y exhibe tus arrestos en veraz duelo de espadas como aquellos que mostraste contumaz mediante asechanza en el juego del chilindrón. Escariarte anhelo con mi ahusado alfanje a la manera de Alonso Quijano imbuído de insana vesanía. Zaino de lagotero gracejo, escorbuto falaz, si mi locuacidad logra inferirte un ápice de desasosiego, abjura al menos de tus actos y redime tu amorfía sustancia a través del meritorio arte de la hipeliquiología.

dimecres, 2 de maig del 2012

Una història "massa" real.

La Maria del Rosari era una jove de vint-i-vuit anys i d´un dolç somriure que il·luminava permanentment el seu rostre. Excercia de professora, des de en feia tres, en una escola d´educació primària als afores de la capital. Diàriament es dirigia, usant la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, a l´escola on impartia classes, i acostumava a aprofitar el recorregut del trajecte de vint-i-quatre minuts, per acabar de corregir els excercicis del grup de P4 que li havien assignat aquell any lectiu. Un cop més, constatava la seva satisfacció pel més que notable rendiment dels seus alumnes mentre qualificava les proves amb un retolador vermell que tan sols entrava en contacte amb els fulls de exactes respostes, per escriure-hi una xifra que no acostumava a baixar del vuit i mig. Aquest grau d´excel·lència, així com de la hipermotivació que aquests nens i nenes de P4 mostraven en l´aprenentatge, era una prova irrefutable que l´aplicació del seu particular mètode pedagògic era adient i satisfactori, fet que també la feia sentir-se orgullosa no només amb la feina que duia a terme i que considerava la millor de totes, sinó també amb ella mateixa dins d´aquell món, sempre complicat, de la docència.



En arribar a l´escola, el conserge li transmeté l´encàrrec que el Sr.Órbac, el director de l´escola, la volia veure al seu despatx.


-Bon dia Srta. Maria del Rosari, passi i segui, si us plau.


-Bon dia Sr. Órbac.


-Aniré al gra. Com vostè sap, la setmana passada va haver-hi una inspecció a la nostra escola a càrrec del ministeri d´educació i ciència.


- Sí. Que hi ha hagut algun problema?


- Sí, Srta. Maria del Rosari, hi ha hagut un problema i precissament s´ha detectat en el seu grup.


- En el meu grup???- Preguntà la noia sense acabar donar crèdit que la paraula "problema" pogués anar lligada al grup d´alumnes que ella portava.


El que sent. L´informe emès per la inspecció diu que els alumnes que estan al seu càrrec mostren un excesiu interès per totes les assignatures, degut, en gran part, a l´ambient hipermotivant que vostè genera a la classe. Així mateix, s´ha comprovat que han assolit uns nivells de comprensió lectora, de redacció, d´expressió oral i de càlcul superiors a aquells que correspondrien a la seva tendra edat. Ha de saber, srta., que aquest excés és nociu pels alumnes.
L´informe conclou que vostè els està ensenyant “massa” coses.


La Maria del Rosari, estupefacte i impotent d´articular paraula, va mirar el calendari penjat a la paret, per si, per un caprici de la física, s´hagués produït un bucle espai-temps i per comptes d´estar a 29 d´abril , haguessin retrocedit a 28 de desembre, dia dels Sants Innocents.
Amb prou feines va intentar dir amb un fil de veu al seu interlocutor:


- Ppeerò senyor Órbac, no ho entenc, què hi ha de dolent en això? Els alumnes estan encantats amb mi i jo amb ells, aprenen moltíssim i hem aconseguit que...


- Tot el que vostè vulgui srta. - li etzibà secament el director-Però els informes de la inspecció, són el que són i diuen el que diuen.
Vull que sàpiga srta. que, ateses les circumstàncies, no ens podem permetre projectar aquesta mala imatge de la nostra escola, així que jo com a director, em veig en l´obligació moral d´acomiadar-la.

Two years later....

Després de passar un any a l´atur, de molts intents infructuosos per cercar qualsevol lloc de treball i de nombrosos transtorns psicosomàtics provocats per la denigrant i injusta situació en què es trobava, la Maria del Rosari trobà finalment feina de caixera en una cadena alemanya de supermercats. Havia envellit deu anys. El seu somriure, s´esvaí del seu rostre.
Degut a les retallades presupostàries a què estava sotmès el sector educatiu, l´escola va aprofitar l´avinentesa per deixar buit el lloc de treball de la Maria del Rosari. De res serviren les queixes dels pares dels alumnes de P4, que amb llàgrimes de tristesa i incomprensió per la pèrdua de la seva "senyoreta", foren separats i reubicats a altres centres formatius. Tant el seu rendiment com la motivació, baixà en picat i mai més assolí els excepcionals nivells d´abans.
El senyor Órbac* i l´inspector del ministeri d´educació i ciència, continuen als seus llocs de treball, gaudint de tots els privilegis que d´ells se´n deriven.


* El lector pot optar per llegir, si ho considera escaient, el nom del  Sr. director de dreta a esquerra (N. del A.)

Per a més informació real:
http://www.ara.cat/societat/professora-podria-acomiadada-ensenyar-alumnes_0_691730944.html#.T57CGaymhbg.facebook