diumenge, 25 de març de 2012

Cap de setmana.

Una munió d´ocells de negre plomatge, que de lluny semblaven corbs, es concentraren en un punt de la gespa, uniformement arranjada, per picotejar àvidament la involuntària carnisseria perpetrada pel jardiner. Aquest, aliè al seu crim, guardà els estris i es canvià de roba a la caseta del jardí tot xiulant encara la melodia del cantautor empordanès, que no es podia treure del cap. Després de prémer el codi de seguretat, abandonà la finca dels potentats Senyors de Roncesvalles i Argamasa, que es trobaven de viatge a Salzburg per assistir a la representació de l ´òpera Die Zauberflöte. Tot i la insalvable diferència d´estatus social que els separava, no suposava aquesta cap impediment per a què els Senyors dipositessin en el seu jardiner tota la seva confiança.
De camí cap a l´estació de tren, es trobà amb la sempre eixerida Maria del Carme Pi. La noia, que també gaudia de tota la confiança dels Senyors, era l´encarregada de cuidar la gata Perla en absència d´aquests. Després de canviar una breu i amable salutació, els dos reprengueren el seu camí. Al jardiner, ara que hi pensava, li semblà extrany no haver vist l´animal durant les dues hores que havia durat la seva feina a casa dels Senyors. Recordava que sempre que aquests abandonaven a la "petita" (com li deia la Senyora) per anar a un dels seus habituals viatges que tenien lloc pels cinc continents (i dels que després en parlarien durant les seves obligades reunions socials amb els senyors de Pleistoceno i Urogallo), ho feien sempre amb certa recança. A la "petita" se l´estimaven molt i els sabia greu deixar-la sola.
Immers en aquests pensaments, es dirigí a la biblioteca que es trobava just al costat de l´estació de tren per donar una ullada al que allà hi havia. Agafà en préstec un cd de música clàssica mogut més per la presentació, que mostrava un detall d´un quadre del pintor italià Alberto da Messina,  que pel seu contingut sonor.
Un cop dins el tren, trià un dels seients abatibles i el cansanci començar a apoderar-se d´ell. Pensà que el seu estat no era l´òptim per reprendre la lectura del llibre que portava dins la motxilla i decidí, per no sentir les converses del seu voltant, continuar escoltant la música que brollava del seu Ipod. Mentre amb la mirada absent observava els espais coneguts del vagó, va tornar a copsar la seva atenció aquell anunci que no acabava d´entendre.Va pensar que d´aquest astorament que l´advertisement li havia generat, podria fer-ne una entrada al seu blog, en el qual, no sabia ben bé per què, s´havia proposat escriure durant aquella setmana una entrada diària.
Sortí ràpidament de l´estació i esquivà un cop més, amb un tímid "ho sento", a l´habitual grup de nois i noies, membres d´alguna associació no governamental benintencionada, que amb una carpeta a la mà plena de tríptics li reclamaven si tenia uns minuts per a ells.
Arribà per fi a casa, obrí la porta i a l´instant el cor li féu un salt. Des d´un lloc del pis, que suposava la seva cambra, li arribà una melodia de música clàssica. Tremolosament i sense saber com, les cames el portaren cap allà. Es trobà amb ell mateix, sentat a la seva taula i teclejant al portàtil aquestes mateixes paraules al seu blog. Des de l´equip de música sonava el cd que feia una estona havia agafat en préstec de la biblioteca situada al costat de l´estació de tren. Tots dos, que eren només un, creuaren inquisitivament les seves mirades, que eren només una.
Un ocell negre, que semblava un corb, s´aturà inexplicablement en ple vol i caigué a plom a l´interior del pati d´una fàbrica.

divendres, 23 de març de 2012

Divendres.


Les sis setmanes de gestació de la gata Perla estaven a punt d´arribar a la seva fi. En la caòtica i confortable abundància d´herbes i matolls, que la força vital de la primavera havia estirat tres pams de la fèrtil terra del jardí, la gata Perla trobà el lloc adient per presentar al món l´obra cisellada per la consuetuodinària destra mà del Creador.
Fora del ventre, entre les restes de líquid àmnic i matèria placentària, els dos moixos restaven tremolosos pel sobtat contrast tèrmic experimentat. La mare, encara que fatigada després de la seva àrdua labor, obeïa fidel l´endèmica tasca de llepar diligent aquelles dues boletes de peluix, que amb insitents miols intentaven buscar a tentines un dels sis mugrons per xuclar el nutritiu calostre. Tot el procés seguia l´acurat guió biològic: Les cries, enganxades com dues paparres a la mamella; la mare, estirada i immersa en un merescut descans que ni el monòton i extrany soroll que començava a surar pel jardí, aconseguí interrompre.
En Pol Urriticaraigirocoetxea xiulava la coneguda melodia del cantautor empordanès que, a tot volum, li arribava a les oïdes a través del seu flamant Ipod de 32 gigues. Distret i sense esma, conduïa ràpidament per les altes herbes del jardí la potent lawnmower.

dijous, 22 de març de 2012

Dijous.

Ja fa un temps que un anunci dins d´un vagó de la Renfe va cridar la meva atenció. Avui de tornada de la feina l´he tornat a veure, fet que m´ha anat molt bé per escriure les "autopromeses" línies al blog.
L´anunci, col·locat a un lateral de les portes d´accés, ens vol fer sabedors a tots els usuaris, que la nostra extensa i moderna xarxa ferroviària, no se li resisteixen llocs tan aparentment "inhóspits" com les pistes d´esquí. Així els del departament màrqueting de Renfe, s´han trencat les closques per trobar l´eficaç fórmula per conjuntar el concepte de "tren" i d´"esquí" i l´han resolt amb l´heterogènea paraula Skitren ocupant un lloc ben visible. La solució no és per tirar coets, francament, però no està malament del tot. El que a mi m´ha sorprés, però, és la frase explicativa que hi ha a sota, escrita amb un cos de lletra més petit, que diu més o menys:
Et portem a esquiar a La Molina i a la Vall de Núria, el tren fins a peu de pistes és free.
Sí, free, en negreta, en cursiva i en anglès. Per què això últim?. Se m´escapa el motiu. Què hi ha de dolent a utilitzar l´adverbi "gratis" o l´adjectiu "gratuït", que hi encaixarien perfectament? Potser perquè pel fet d´utilizar una paraula anglesa l´anunci queda més modern, informal o, ja possats, "cool"? Potser perquè "free" en anglès també vol dir "lliure", que és la sensació que deuen experimentar els esquiadors quan baixen una pista negra "a tota llet"? Potser precisament ho han possat així per a què alguns individus amargats com jo s´hi fixin i aprofitin la minúcia per elaborar tota una teoria i donar-se-les de qui sap què?...
Sigui quina sigui la raó (i sentiu-vos lliures,o free, per donar-ne també la vostra), no es pot negar que és un fet remarcable (per no dir insòlit) la sensibilitat mostrada per la companyia envers les llengües a l´hora de fer-se autopromoció.
Espero que el tren del poliglotisme que han decicit possar en marxa never stops.

dimecres, 21 de març de 2012

Dimecres.

L´instint animal, sempre mogut pels invisibles ressorts del Creador i que els primers aromes de primavera potencia més encara, encoratjà a la gata Perla a cometre el seu involuntari crim.
L´acte vil quedà plasmat en els fràgils cossos de dos pollets xics d´ànec Collverd, embolcallats per un suau mantell de groc
apelfat, que ara es trobava  maldestrement 
clapejat per la sang que brollava a través dels minúsculs orificis marcats pels incisius del felí. Si feia tot just una estona aquests dos petits sers saludaven junts, piulant tímidament, els seus primers instants de vida des del càlid aixopluc del niu, ara restaven separats i muts; l´un deixat al parquet acabat de polir del menjador, l´altre damunt  la blanca tapa del vàter; només units pel fil conductor de la mort que amb la seva mà implacable començava a refredar les seves tendres formes.
La plàcida calma del matí dominical queda esguerrada per la desesperada crida d´una mare a la recerca d´uns fills que ja han esdevingut past d´insectes i bacteris. En aquest precís instant dos òvuls de la gata Perla són fecundats.

dimarts, 20 de març de 2012

Dimarts.

Ahir em proposava compartir amb vosaltres aquelles coses que m´havien sorprès dins d´un àmbit, podríem dir, cultural. Bé doncs, avui segon dia de l´experiment, he dir que m´he de desviar una mica d´aquest propòsit inicial (ja veurem com acabaré la setmana) per anar a petar una estona a la zona de l´anecdotari personal-social que tan bons moments ens regala.
Situació:
Després de dinar, un company de feina entra a l´oficina i ens comunica que al pati de la fàbrica hi ha un ocell negre, de tamany considerable. El que li fa elevar l´anècdota a la categoria de notícia és que l´ocell és mort. A tots, no sé per què, ens entra una curiositat terrible de veure l´ocell difunt i uns quants companys van a veure´l des de la finestra, tot preguntant-se com és possible que hagi pogut morir un ocell allà mateix i que quin mal rotllo que això dóna; és un senyal? Conjectures no en falten.
Jo em quedo al meu lloc, no per manca de curiositat (que en tinc) sinó mogut per unes ganes de portar la contrària al que tothom fa. No em deixaré arrossegar pel ramat, em dic amb un fals orgull.
Penso que la notícia de l´ocell mort al pati no ha atret l´atenció de la gent (meva inclosa) perquè aquesta sigui important o trascendent, sinò per ser inhabitual i per ser trencadora amb les notícies habituals que la feina diàriament ens porta. Diguem que el succés (si es pot considerar com a tal) es troba deslocalitzat dins del gris context laboral i que si a un fet com aquest se li dóna importància és perquè és una excusa que inconscientment apliquem per destensar una mica les cordes que tant s´arriben a tibar entre les persones quan hi ha la feina de per mig.

Ara arriba "lo" bo:
Són ja dos quarts de sis de la tarda i sóc el primer en plegar veles. Com sempre, passo per davant del despatx de l´encarregat del magatzem on a vegades hi és, a vegades, no. Avui hi era. L´home, des de la seva finestra que dóna al pati, em veu que en comptes de sortir per la porta que dóna al carrer, com lògicament sempre faig, em dirigeixo cap al pati. Cosa extranya per a ell i també, he de confesar ara, per a mi. Al cap d´una estona s´obre la porta d´emergència del pati i hi apareix ell. Sorprés d´aquest canvi d´hàbits meu a l´hora d´abandonar la fàbrica, em pregunta:
- ¿Qué buscas?
Jo, que ja començava a percebre la ridícula situació en què jo m´havia empès inconscientment, responc com un criatura innocent:
- No nada, sólo venía a ver el pájaro muerto.
L´encarregat del magatzem, home ja gran, amb cara d´estar pensant "però a aquest paio que coi li passa?", em respon lacònicament:
- El pájaro muerto ya lo hemos cogido y echado al río.
Per acabar de reblar la situació ridícula, no se m´acut altra cosa que dir-li:
- Ah, pero qué era, ¿un cuervo? (com si a mi de sobte m´hagués agafat un sobtat rampell per
l´ornitologia).
Ell:
- No, era una urraca.
- Ah vale, pues  nada, hasta mañana, eh?
- Hasta mañana.

L´home tanca la porta entra cap dins i jo surto cap a fora. De camí cap al tren he hagut de dissimular el riure més d´una vegada al pensar en l´absurda situació viscuda. Potser també ell ha somrigut al pensar que un "tio" que ja voreja la quarentena s´interessi per veure un simple i trivial ocell mort.De totes maneres, si he contribuït a despertar un somriure, avui ja puc anar a dormir ben tranquil. Riure sempre és saludable.

dilluns, 19 de març de 2012

Dilluns.

Per donar una mica d´activitat a aquest pati, fa dies que em volta pel cap fer això: Escriure una breu entrada al blog mencionant el que he après de nou o el que m´ha sorprès de manera especial (que no deixa de ser una altra manera d´aprendre) durant una setmana sencera; potser per comprovar si efectivament la dita castellana "nunca te acostarás sin saber una cosa más" és tan certa com diuen. Aquesta setmana en què (meteorològicament parlant) deixarem enrere l´hivern, ha estat l´escollida per dur a terme "l´experiment". Així doncs, aquest pati, que ja està preparat per engalanar-se amb els colors de la primavera,  es convertirà en un petit diari personal, on sense cap mena de pretensió per part meva ni amb la intenció de resultar pedant, compartiré amb vosaltres les novetats que m´han esdevingut durant el dia en matèria, diríem, "cultural". Espero que allò que ha estat útil i curiós per a mi, també ho sigui per a vosaltres.

Avui dilluns, he descobert l´existència d´un pintor del cuatrocento italià anomenat Antonello da Messina.
La "trobada" s´ha produït, després de sis segles, a la biblioteca Zona Nord, ubicada prop de l´estació de Renfe Torre Baró/Ciutat Meridiana/Vallbona. La biblioteca en qüestió, que es va construir fa uns cinc anys fruit, segurament, de la síndrome del poliesportiu tan estesa en l´època en què les vaques rebentaven de grasses, destaca per la novetat del seu contingut bibliogràfic; sí, vull dir per la quantitat de llibres nous de trinca, flamants, anhelosos de perdre la virginitat amb unes mans diferents a les del bibliotecari que els va col·locar, acabats de folrar, a la lleixa.
Doncs bé, avui revisant els cds de clàssica, també nous, impol·luts, com acabats de sortir del forn, m´aturo en una magnífica edició (com acostumen a ser les de música clàssica) de La Passió segons Sant Joan de J.S. Bach. El compositor i l´obra m´impulsen a agafar-lo i a tindre´l un moment a les mans (les primeres alienes al personal de la biblioteca?), però és la magnífica presentació de la portada amb un detall d´un quadre del (descobreixo després) pintor italià Antonello da Messina, el que em fa decidir a endur-me´l a casa i a escoltar-lo mentre escric aquestes línies.

dilluns, 5 de març de 2012

Primers passos.


A través dels vidres  perlejats amb gotes de rosada emmarcats per la vella fusta de la finestra, s´observava com l´ànima negra de la nit era consumida cada cop amb més insistència per les primeres llums de l´alba que portaven la promesa d´un nou despertar. Des de l´escalfor del rònec llit,  al vell li agradava imaginar-se aquesta diària representació natural que li obria les portes al seu estat de vigília, com si la nit, desmemoriada d´una missió que repetia sense treva des de l´origen dels temps, no hagués de tornar mai més a extendre el seu mantell estel·lat sobre la terra i plorés desconsolades llàgrimes en aquest aparent comiat sense retorn.

A mida que la claror del matí augmentava en intensitat,  s´anava incorporant a escena la tímida polifonia matinal entreteixida pels melodiosos cants de merles i verdums, que acaronava unes oïdes que, tot i acostumades a aquesta subtil bellesa interpretativa, sempre aconseguia humitejar els ulls del vell, certament ja cansats de veure el món canviant que l´envoltava, però que encara conservaven aquella blava brillantor reminiscent a l´ozó del cel alpí en un diàfan dia de primavera.

El reguitzell de sons que arribaven a la cabana, formats essencialment per la fressa de les fulles agitades pel vent i pels cants aguts de l´ocellam que, com sagetes de la més dura al·leació, travessaven els sòlids taulons de roure martinenc que conformaven el perímetre de l´habitacle, anaren quedant ofegats pel so cracant emès per la llet que, posada a escalfar, arribava a la seva incipient ebullició.

El vell apagà el foc, i quan veié que, per efecte del refredament, una espessa capa de nata grogosa s´havia format sobre la superfície del líquid, l´agafà amb una cullera, la deixà en un plat de fusta i tirà per sobre una mica de sucre. Seguidament, abocà el fumejant i cremós líquid blanc dins d´un got de terrissa el qual embolcallà com un preuat tresor  amb les seves mans tremoloses produint una lleugera arrissada  del blanc contingut. Aliè als moviments del líquid que cada cop més amenaçava amb una sobtada fugida de la seva presa cilíndrica, el vell sentí com la recomfortant escalfor s´escampava com corrent elèctric des dels seus palmells fins a les més recòndites articulacions del seu cos.

El blanc beuratge, el primer i essencial amb què la natura ens alimenta al nèixer, començà a lliscar com un riu de nutritiva lava per la seva gola, introduint-se sense resistència, dins les seves entranyes com saba elaborada, per transformar-se, per mitjà de les precisses reaccions metabòliques, amb el doll de roja sang que el seu octogenari cor bombejava cada cop més feixugament cap a uns vassos sanguinis amb la missió de regar  uns teixits que cada dia es mostraven més ataràctics envers a aquesta injecció de vida.

Quan el vell apurava les últimes gotes del reconstituent líquid, dues urpes començaren a gratar tímidament i rítmica la porta d´entrada de la cabana. Coneixent el sentit d´aquella crida, el vell es dirigí prest a obrir-la. Un suau alè d´aire sec i fresc com si fos engendrat per les altes muntanyes que coronaven la vall, l´embolcallà amb una tendra i càlida abraçada. Aquesta vital salutació amb la natura, que li donava l´entrada al nou dia,  anava en sincronia amb la no menys expansiva d´en Spinoza, el seu fidel i despert gos d´atura que, al ser totalment lliure al reconèixer la necessitat de la veritable substància, cada matí interpretava aquella senzilla composició musical al caire de la porta, quan li arribava, a través de les seves ranures, el característic olor dolcet i lleugerament femtós de la llet crua, sinònim que aquell humà, en què dipositava tota la seva estima i raó de ser de la seva existència, s´havia desprès un cop més sa i estalvi de les negres garres de la nit. Era doncs durant aquells instants quan, després de vetllar pel plàcid son del seu mentor, el bo d´en Spinoza es retrobava de nou amb el vell, que el fustam de les parets de la cabana semblava a punt de rebentar de goig incapaç de contenir les desbordades dosis d´alegria i manifestacions del més alt honor que el gos expresava en forma de dòcils i càlides llepades a unes mans moldejades per les arrugues del temps, mentre al seu torn,  el candorós home s´esforçava debades a mantenir el mateix grau d´afectuositat mitjançant suaus carícies a la molsuda carn del gos, protegida per un espès i brillant mantell de pèl de color canyella que semblava correspondre també amb l´olor.
Les efusives mostres d´alegria d´en Spinoza anaren minvant per donar pas a una anhelosa mirada fixada als ulls del vell, emmarcada per unes orelles com dos petits promontoris suaument acabats en punxa, un subtil gest el sentit del qual era tan clar com la llum que ja penetrava sense la resistència imposada per la penombra per tots els espais de la cabana que donaven a l´exterior. Així doncs, el vell s´incorporà i col·locà en un plat de fusta els roïssos del seu frugal sopar d´anit guardats per l´ocassió, que el gos, ja deslliurat dels obligats compliments, engolí amb gran deler com si de pura ambrosia es tractés.

El vell mirà com aquesta fidel criatura, l´ única companyia que tenia en aquest seu últim tram de vida, tenia tots els seus sentits dirigits al contingut del plat de fusta, tan concentrada en satisfer la primitiva tasca animal d´aplacar la fam, que no s´adonà quan el seu amo sortí de la cabana tancant la porta de cop.

Va començar a donar els primers passos, lents, aparentment indecissos per efecte de la cura  que emprava a no malmetre excesivament amb les seves petjades, tota la constel·lació de dents de lleó que l´esclat de la primavera havia encatifat per tota aquella amplia vall, incondicional espectadora d´una vida que el pes ineluctable dels anys anava apagant indefectiblement. Caminà així, tot recordant a cada pas el que aquesta havia esdevingut en la seva llarga travessia construïda per les llambordes dels  dies  i les nits. Afloraven a la seva fràgil memòria la multitud d´esdeveniments d´uns anys sempre entregats a la causalitat determinista dels  designis naturals caracteritzats principalment pels seus mètodes cruels, i tanmateix necessaris, de mantenir el just equilibri.

S´aturà als vuitanta passos, com si amb aquest simbòlic gest volgués demanar-li a la força que movia els fils vitals de totes les criatures del món, a la font de l´epistemologia, el seu desig que el camí de la seva vida també s´acabés en aquesta xifra. No volia continuar sent testimoni de la degradació a què era sotmès a pleret, volia desfer-se d´ aquells invisibles sacs carregats de nostàlgia que encorvaven les seves espatlles,  volia, amb tot,  posar fi als seus anys amb la mateixa dignitat amb què sempre els havia intentat viure.

La barreja de lladrucs i gemecs de perplexitat d´en Spinoza, totalment incapaç de comprendre la raó per la qual el seu amo l´havia deixat tancat dins de la cabana,  el despertaren de la seva oculta demanda amb la força creadora. Es girà i observà la cabana, aquest petit reducte enmig de la vall, una humil i espartana llar que li donava aixopluc als temporals externs i comfort a les tempestes de l´ànima.

Refé lentament els seus passos cap a ella, d´on no cessaven de sonar les desesperades bordades del gos, amb la clara i determinada intenció de calar-hi foc.