dijous, 24 de novembre de 2011

Dàlet.


El sol ja començava el seu descens cap a l´horitzó, amarant amb els candorosos raigs de càlida i serena llum, el camí encatifat de fulles seques que els incipients aires freds de la tardor havien anat despullant de les branques dels arbres. El cruixit de les petjades que pare i fill descabdellaven des de l´alba, trencaven la serena calma d´un camí que els duria a la muntanya sagrada de Zayin, lloc on el seu llarg peregrinatge arribaria a la seva fi.

Des que havien reprès la marxa del petit poble de Qoph, on havien parat per prendre mos, el noi semblava immers en un aire prou murri perquè no passés desapercebut al seu pare.

- Estàs molt callat, què és el que t´amoïna, Alef? -Li va dir amb la seva acaronadora veu.

- Es tracta del què ens ha dit l´home amb qui hem estat conversant al poble de Qoph i a qui tothom sembla tenir en tanta consideració i en tan alta estima.

- Sí Alef, el vell Sàmec és una persona molt ben entenimentada i les seves paraules sempre estan plenes de gran seny. Fa anys que ens uneix una sincera amistat, la seva saviesa sempre ha nodrit ricament els esperits que se li han acostat. Però digues, fill, quines paraules són aquestes que et fan rumiar tant entre tot el què ens ha dit? Potser puc ajudar-te, encara que modestament, a apaivagar aquest desassossec que ha segellat els teus llavis.

- Ha estat en el moment en què parlava de la llibertat dels pobles i de la gent que els dóna vida, esmentant que ara per ara, dins la situació actual en què ens trobem, és una utopia que el nostre ho arribi a ser algun dia. Utopia, què vol dir exactament aquesta paraula?

El pare va esbossar un somriure, resultat de la satisfacció interior que li produïa copsar la qualitat que destil•lava la inquietud del seu fill Alef, i de saber que ell mateix tenia al rebost una resposta prou satisfactòria per donar-li. I així li va dir:

- Veus, Alef, aquell rogent horitzó, per on s´amaga l´astre que és aliment i escalfor de tots els éssers del món?

- Sí, pare.

- Doncs fixa´t que malgrat que caminis dies i dies, mai podràs arribar-hi ja que sempre s´allunyarà en la mateixa mesura que tu intentis acostar-t´hi.

L´Alef es va mirar el seu pare amb la sincera admiració que sempre despertaven en ell les seves justes i precises paraules.

- D´acord, pare, però aleshores, per a què ens serveix la utopia?

- Serveix, estimat Alef, per fer-nos caminar.


I amb aquestes últimes paraules van continuar el seu camí aprofitant les ja crepusculars llums que el dia oferia, abans de trobar un recer on passar nit.