dimarts, 1 d’octubre del 2013

Segona persona.

T´has col·locat un altre cop davant meu. A la teva cara lluenta, coberta d´una pàtina de suor oliosa, han quedat impreses les seqüeles d´un son portat de forma discontínua durant una nit que no semblava que anés a trencar-se mai. Tens encara les parpelles mig tancades, com si els fes vergonya mostrar uns ulls envidreïts, xuclats d´energia i només plens del neguit que t´aclapara. Mous el cap a esquerra i dreta tot passant- te la mà per les galtes per notar-hi al palmell el tacte aspre, però extranyament agradable, d´una barba incipient que acabarà morint sota l´acció de les tres esmolades fulles d´una Gillette especial per a pells sensibles. Mentre fas aquest ritual (compost principalment de la mandra que precedeix sempre el començament d´un nou dia), observes que a la zona de la templa dreta t´han quedat maldestrament gargotejades les arrugues d´un coixí que aquesta nit semblava haver pres vida pròpia. Et mulles la cara un parell de vegades amb aigua freda, després te n´omples les conques de les mans i en glopejes per a desfer l´enganxositat d´una boca que avui sents més halitòsica que de costum. Lleugerament envermellit i amb els regalims d´aigua que van caient a la pica, em tornes a mirar. Sí, ara sembla que tens un relatiu més bon aspecte, la remullada ha aconseguit principalment rebaixar la turgent inflor de sota els ulls i ha fet reviure la teva desencaixada fesomia alleugerint, en aparença, gran part de la càrrega de malestar que manifestaves. Mentre amb els tres dits de la mà dreta escampes l´escuma per tota la barba, penses en els motius d´aquest vertigen que fa tres dies no et deixa quiet. Quan just comences l´afaitada per la patilla dreta, t´arriba ofegada del menjador una de les ensucrades melodies del famós grup suec que tu sempre has odiat i amb què l´Eva, la teva dona, indefectiblement  incorpora com a primera oració de tots els diumenges i dies festius. Malgrat que sempre et plantejes rebel·lar-te contra aquest costum seu i malgrat que sempre, també, acabes per acceptar-lo calladament per a no malmetre la vostra exemplar convivència, avui has de reconèixer que t´està produint un efecte balsàmic, fent-te sentir com un altre dia festiu qualsevol. T´esbandeixes la cara per acabar treure´t les restes d´escuma, t´eixugues amb una tovallola que notes mancada de suavitzant i t´apliques la loció after-shave, massa perfumada per al teu gust però que tant agrada a l´Eva. Et pentines uns cabells que cada dia se t´aprimen més; et poses la camisa blanca reservada per a les grans ocasions, com la del diumenge passat; i finalment dónes un cop d´ull al rellotge (regal que l´Eva et va fer pel teu cinquantè aniversari) tot deixant anar un sospir que, intueixo, tant pot ser d´alleujament com d´impaciència. Comproves que falten tres quarts per a què una unitat mòbil d´una cadena de televisió d´àmbit estatal es presenti a casa teva per a fer-te unes preguntes en la teva qualitat d´expert en fanalets voladors. Agafes ara davant meu un posat que esdevé més afectat que hieràtic. Tornes a repasar mentalment, abans de la prova final, els subtils viaranys que poden prendre les possibles preguntes; repeteixes les estudiades respostes segons el guió que portes assajant des de fa tres dies, després que, presumptament, un fanalet més atret per les promeses terrenals que les celestials, provoqués un incendi que, d´entre altres estralls mesurats per hectàrees, va causar la mort per rostiment de cent cinquanta caps de bestiar. Saps que no serà fàcil defendre la seva innocua missió d´elevar uns desitjos il·luminats per la peregrina flama de l´esperança, i que hauràs de possar-hi força greix al teu habitual magre poder de convicció, per a no deixar-te ni deixar-los caure en el negre pou de les males dites, del qual costa tant de sortir. Per efecte del més natural instint de conservació, intentes convèncer-te que en sortiràs reeixit de la dura prova. Creus que el teu prestigi (treballat amb sacrificis durant tant de temps) no es veurà afectat per un incident en què els fanalets, enlairats com a original col·lofó de la boda de la teva filla, n´estan totalment eximits de culpa. 
La música del grup suec (que encara que no te n´hagis adonat, no ha parat de sonar) augmenta sobtadament d´intensitat i nitidesa esgarrapant-te del teu imaginari monòleg. Gires el cap a la teva dreta, movent les parpelles repetidament durant uns segons, com si d´aquesta manera poguessis copsar millor la veu de l´Eva que des de la porta entreoberta et diu que si no t´afanyes, el café se´t refredarà. Li contestes amb un desvagat "ara hi vaig", em mires asèpticament per última vegada i desapareixes del meu camp visual.
Si t´haguessis quedat una estona més, si la teva orgànica impaciència per obeir els dictats dels altres, no t´hagués fet accionar els músculs de les cames abans d´hora, hauries pogut veure que dels meus tristos ulls es desprenien sengles gruixudes llàgrimes.

dissabte, 1 de juny del 2013

De la primavera al Paraíso.

Després d´unes quantes setmanes d´absència per obligats motius de caire familiar, torno a obrir les portes del meu pati. Els qui em seguiu (hi ha algú que ho faci?), us n´haureu adonat que l´hem pintat una miqueta per a què la llum que hi entri pugui romandre més clara i nítida, amb l´esperança que l´hipotètic navegant gaudeixi d´una agradable visita. La primavera, aquesta primavera tant hivernal que aquest any ens acompanya, ha aconseguit un cop més fer renèixer les adormides llavors dels testos, ha fet brollar verdes fulles de les despullades branques del roser, per acabar regalant-nos la flor amb què objectivem el nostre amor vers fermosa donzella.
"Ce´st la rose l´important" com cantava Gilbert Becaud, i la rosa és important, per exemple, el dia de Sant Jordi. L´altre, són els llibres, i pels editors i llibreters els potencials lectors que els compren.
I mireu que bé m´ho he fet venir per parlar d´un important editor, en Jaume Vallcorba, que el passat dia de Sant Jordi estava assegut a la paradeta que la llibreria La Central havia instal·lat a Rambla Catalunya, signant, no en qualitat d´editor sinò d´autor, el seu darrer llibre "De la primavera al Paraíso". Espero que en signés molts, ja que quan el vaig veure entre la tupida massa de personal que a mitja tarda omplia la Rambla, i una mica cohibit (sempre em passa el mateix), vaig demanar-li que me´n signés un (Al Ricard, amb tota la cordialitat), estava ell tot sol davant la seva obra. La seva "soledat" es feia encara més evident  per la cua que generava l´escriptor libanès Amin Maalouf assegut al seu costat, signant sense aturador el seu darrer llibre.
La meva petició, ho reconec, va estar més motivada per la seva qualitat d´editor i per l´excel·lent tasca que du al capdavant de El Acantilado i Quaderns Crema, que pel contingut del llibre que ens presentava. La poesia, i ja no cal dir si ho concretem amb la trobadoresca, no ha estat mai motiu del meu deler, francament, però pensava que mai està de més aprendre coses noves i al cap i a la fi un llibre a mi mai em fa nosa. He de dir que després de la lectura d´aquest opuscle de cent pàgines he après coses noves i, per tant, m´he enriquit una miqueta més (quin gran remei contra la ignorància el que els llibres ens proporcionen!). En la presentació del seu llibre, que es pot veure a la pàgina web de l´editorial (http://www.acantilado.es/videos/jaume-vallcorba-presenta-de-la-primavera-al-paraso-en-barcelona-43.htm), l´autor ens parlava que la raó que l´havia impulsat a escriure´l, durant les tres setmanes de vacances que té a l´agost, era per explicar-se a ell mateix allò que hagués explicat als seus alumnes (era professor de literatura a la universitat) sobre el tema del llibre que ens ocupa. Doncs bé, jo ara intentaré explicar-me breument a mi mateix (perquè no crec que ningú més llegeixi aquestes línies), el que n´he pogut extreure de la seva lectura.
Portada De la primavera al ParaísoAl llibre se´ns parla d´un dels principals motors que mouen la vida, l´Amor, però no de l´amor com s´entén avui dia, sinó d´una forma especial d´amor, el qual es va gestar fa nou-cents anys de la mà dels trobadors: L´amor cortés o pròpiament dit, el fin´amors. Aquest és el que trobem a la poesia trobadoresca, pròpiament denominada cansó (cultivada durant els segles XII i XIII i escrita en llengua provençal) i que, a diferència del que podríem anomenar "l´amor convencional", se´ns presenta com un amor , en diríem, "d´impossible" realització. Per aconseguir-ho, els poetes atribueixen a la receptora d´aquest amor unes qualitats tant morals com físiques tan perfectes i elevades que arriben a crear una distància del tot insalvable respecte al seu emisor, en aquest cas el poeta enamorat. Malgrat la voluntat d´aquest de fer realitat el seu desig, és a dir, de dur a terme, de fer possible la consumació del mateix amb la seva estimada (com no podria ser d´una altra manera), aquest, tanmateix, mai es veurà del tot acomplert i satisfet als seus versos de rima consonant. Aquest fet, crearà una tensió constant, una lluita perpètua per aconseguir allò que hom vol, i que esdevindrà la raó de ser necessària, la part constiuent, d´aquest tipus especial d´amor que es concretarà en la forma de creació artística de poema. La insatisfació constant comportarà en aquell qui la pateix, els previsibles sentiments de dolor, fins i tot portant-lo a l´enfermetat (encara que mai a la mort), però aquest patiment donarà lloc també a una recerca interior, experimentant així una millora en la seva personalitat; ja que el sentiment universal d´amor (de la mateixa manera que ho fa la primavera amb la natura adormida durant  l´hivern), haurà despertat, extret, dins seu les seves qualitats que romanien latents, entregant així el més elevat de si mateix per aconseguir arribar a l´alçada en què es troba l´objecte del seu desig. Aquestes qualitats es plasmaran, combinades amb ofici i art, prenent la forma de poema, de la mateixa manera que la primavera entregarà els seus fruits després de vèncer l´hivern. Aquest tipus d´amor cortés, aquest fin´amors característic de la cançó, va tenir gran influència en els segles posteriors si bé amb modificacions sobretot respecte a la receptora del desig. Quan va sorgir, les relacions entre els dos enamorats es sostenia dins de les estructures de tipus feudal, adoptant així el poeta el paper de vassall i l´estimada de senyora (midons). Posteriorment, els estilnovistes (ja en l´època en què la societat feudal va donar pas a la burgesa) van donar un pas més endavant al crear més distància en la relació d´amor, atribuint a l´estimada un paper místic, religiós, marià fins i tot,  fet que no va estar exempt de serioses "incompatibilitats" amb l´apogeu que aleshores va començar a tenir el cristianisme. Va ser finalment amb l´obra Vita Nuova de Dante en què, a través de les relacions que s´estableixen entre ell i Beatriu, hi trobem l´evolució més depurada i elevada d´aquest amor especial que va nèixer amb la poesia trobadoresca.
Això és el que jo he entès i el que m´ha quedat després de la lectura d´aquest petit gran llibre com diu un crític a la faixa que porta la segona edició. Si algú, que ha tingut a bé d´arribar fins aquí, troba que he dit alguna bestiesa, alguna incorrecció, imprecisió o vol afegir-hi quelcom, serà del tot benvingut en fer-ho dins d´aquest pati a l´apartat "comentaris" que es troba una mica més avall d´aquestes modestes línies. Només dir-vos, i per acabar, (que ja se m´està fent tard i he d´anar encara a comprar al Mercadona, fer el dinar, posar rentadores, escombrar i recitar a Sèneca), que us recomano que llegiu aquest petit assaig, en sortireu, de ben segur, més enriquits d´esperit quan arribeu al seu punt i final.

dilluns, 4 de març del 2013

Errare humanum est.

Ara que els negres núvols que clapaven els tendres humors del meu esperit s´han esvaït, que el turbulent miasma de la por que assadollava tots el meus pensaments ha desembocat en un llac d´aigua neta i encalmada, i que el meu estable present ja pertany definitivament al més imperfecte dels pretèrits, ara, quan em trobo, com mai abans, exhaurit de totes les energies, és quan més força em demano per il·luminar amb paraules la foscúria que ha embolcallat el meu últim de tots els meus dies.
Procuraré, si més no, que aquesta força no m´abandoni i que em permeti acabar el relat dels fets, i si ho fa, espero que no es dicti un mala sentència sobre mi, ateses les excepcionals circumstàncies en què estic immers i que l´eventual (i pacient) lector d´aquestes línies en tindrà oportú esment al final de les mateixes.
Per on començar a trenar aquesta història? Com donar un efectiu tret de sortida que s´incrusti al bell mig de la diana de la versemblança? Empresa difícil aquesta per a aquells que, com jo aleshores, hem construït la realitat amb els maons subministrats per la nostra raó. Perquè, com explicar que un urbanita de soca-rel com jo, fidel trepijador d´asfalt i llambordes, flanquejat sempre per ordenades piles de totxana i ciment durant les seves solitàries passejades, observador fatigat d´un cel retallat i esclau indefinit d´un aire enrarit travessat pels raigs d´un sol pixat, com és posible, jo que em pregunto, que sense saber el com ni el perquè, em trobés de sobte enmig de la forest més rica i plena que mai ulls hagin vist? Deixo aquestes volàtils qüestions per a ments més lúcides que aquesta meva, que m´ha servit sempre amb més modèstia que excelsitud, per a què puguin escatir l´entrellat del prodigi. Tanmateix puc donar el meu testimoni, verídic com que hi ha sol i lluna, i jurar si cal davant mateix del jutge suprem en persona, de tot allò que m´arribà a través d´uns sentits, més afuats, més vius i desperts dels que ara em resten després que el naufragi viscut els esquarterés. I és així com, de sobte, davant dels meus ulls es presentà un espès bosc, recelós a deixar pas la nutritiva llum diürna, on alts i robusts troncs s´enlairaven ordenadament, col·locats sobre un sòl tupit i curull d´amples fulles marronoses ja amortallades per un fi mantell de rosada; a través dels narius se´m filtrava l´olor característic d´humus, de tendra vegetació i d´aire purificat; a la pell sentia la suau i freda alenada expirada per tota aquella espesa boscúria; i per les oïdes m´arribava el fresseig de les fulles, l´acompasada piuladisa d´un ocellam invisible, trencada per un so constant d´intervals secs i rítmics, produït inconfusiblement per l´acció de la força humana.
I va ser aquesta mateixa força la que delicadament desfilà el cabdell del meu neguit, i em va empènyer magnèticament cap a ella.
El soroll finalment es materialitzà en una destral que es clavava amb cops potents i precisos dins la fusta, tallant-la com si fos mantega. L´eina era accionada per unes mans arrapades fermament al mànec, insensibles a l´intens color porpra que prenien per acció del fred rossegador i de l´impassible esforç a què eren sotmeses. Tot i ser observades a distància, es presentaven als meus ulls com unes mans excesives, de proporcions gairebé sobrenaturals, abassegadores. A l´apropar-me, vaig poder observar millor el seu propietari, concentrat en la seva feixuga tasca, tot embolcallat per l´espès baf que sorgia impetuosament pels orificis respiratoris amb cada etzibada. L´aire tènuament il·luminat, quallat d´estelles escampades en totes direccions com embogides cuques de llum que les continuades embranzides engendraven, confegia a l´escena un efecte gairebé místic, produint-me tot el conjunt aquella extranya barreja immiscible d´admiració al proïsme i de frustració pròpia tantes vegades sentida.
Com si estigués provist d´un instint felí, l´home va ensumar la meva presència i aturà la seva activitat de cops de cop. Lentament dreçà el seu cos i fixà uns ulls lluents sobre mi. La mirada que d´ells se´n desprenia, m´escrutava amb més força i intensitat amb què ho haguessin fet les seves mans. Envoltats només pels sorolls amb què la natura havia envaït de nou el nostre entorn, romanguérem un temps indefinit, quiets, mirant-nos cara a cara. Malgrat l´aparent naturalesa desafiadora que el gest hagués pogut concil·liar a ulls forasters, aquest ens serví, contràriament, per comprendre millor la nostra peculiar situació que si ho haguèssim fet emprant el llenguatge.
I precissament fou ell que trencà el gel del silenci i encadenà un seguit de mots amb veu rocallosa, desfent així l´encanteri en què les ocultes corrents de la mútua comprensió ens havien ficat.
"Pensava que no et decidiries a venir mai, tros de soca" va amollar, incloent- hi, més enllà de la pausa, aquest impropi i imprevist improperi del tot improcedent i improbiós.
No em va deixar temps a badar boca (encara que tampoc hagués sabut què dir) i continuà expresant verbalment allò que ja havia quedat sobreentès a través de la nostra prèvia i intensa mirada.
"Aquí em tens, fet de carn i óssos, espill d´aquell altre jo que sempre has volgut ser, un miratge fet realitat. Ara que tu has volgut que ens trobéssim, quan més a prop has estat mai de fer cert el teu desig, queda´t aquí sense por. Demostra que ets capaç, almenys per una vegada a la teva vida, de deixar de ser un cagadubtes i de prendre una decisió valenta, arriscada també, però amb la qual obtindràs els fruits que secretament has desitjat amb tant de deler. I tranquil, ja que has fet l´esforç d´arribar fins aquí, i si després de tot el que t´he dit i el que has vist, encara et manca el coratge necessari, aquí em tens amb l´eina a punt, per servir- te, tros de soca."
Aquí va posar punt i final a la seva breu lletania, rubricant-la amb un significatiu copet de destral al terra i repetint de nou la imprecació que prenia ara una vessant més cordial pel seu caire redemptori. 
A l´albada d´aquella vida meva que ja m´ha deixat de pertànyer, més d´una vegada i de dues m´havien convenientment alliçonat amb la metàfora moralitzadora de la branqueta i el tronc, per explicar allò de la facilitat de rectificar actituts que despuntaven torçades quan encara la branca és tendra, i la dificultat de redreçar-la quan aquesta ja s´havia endurit (en un tros de soca). També és sabut que hi ha lliçons que ni amb l´ús de tots els artilugis retòrics som capaços d´aprendre, i és així com incapaç de decidir-me, vaig deixar que l´altre prengués la decisió sobre la sort del meu destí.
El cop va ser sec, eficient, i potser per això mateix, provist d´indolència. Ara només sento que el poc que em resta de vida ja brolla a balquena per la clivella solca el meu cos, i través d´ella és per on la meva ànima s´allibera, per fi, del seu captiveri. Tanmateix, les sol·lícites forces m´han permès dur el meu propòsit inicial a ric erol per conrear-hi aquest grapat de lletres que ara deixo maldestrament sembrades darrere meu, aquest testament de vida somiada que el meu altre jo va aconseguir fer possible. 
M´expandeixo sense obstacles per l´infinit éter.