dimarts, 30 de març del 2010

Olor de Colònia


Aquesta primera novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) ha estat tot un fenòmen de vendes el 2009, amb el mèrit afegit de que ha sigut capaç de col·lar-se per entre la immensa marea negra escandinava de noies amb bidons de gasolina que no són estimades pels homes perquè en el seu palau hi han corrents d´aire....

Olor de colònia tracta d´un tema força original, ja que descriu la vida d´una colònia textil a mitjans dels anys 50. Vida que, per cert, no és gens envejable, ja que en aquesta petita societat jerarquitzada, els seus habitants són víctimes constants de la enveja, de les xafarderies, de la hipocresia, la falsa moral, les ganes d´aparentar, dels llepaculs, de les mirades escrutadores, del què diran i del què pensaran...tot això, és clar, ben adobat per la mà sempre infame d´un dels poders fàctics de l´època: l´esglèsia, encarregada principalment de sesgar la felicitat del proïsme a cops de catecisme.A través de les seves pàgines hi captem una constant: Els persontatges estan dins d´una presó de la qual no poden sortir ja que la seva vida està intrinsicament lligada als mecanismes de la colònia on el senyor amo és el Déu que proveeïx i al que s´ha d´estar sempre agraït; el món de la colònia transcorre dintre de les seves parets invisibles, que per raons de supervivència ningú es planteja mai atravessar .

Per això a un mentre llegeix el llibre, li entren ganes d´ escapar d´aquella petita societat on, potser per aquest motiu, les misèries humanes són més notòries, i obrir de bat a bat les finestres perque els aires de llibertat s´endugin l´olor de colònia que no és altra que de naftalina i de ranci. Fugir, fugir, engegar-ho tot a la merda i anar-se´n ben lluny a començar una nova vida...

M´ha agradat força la novel·la, malgrat que al principi costa una mica entrar-hi, a mesura però que els personatges van quedant definits i anem coneixent com són, com actuen i la relació que hi ha entre ells, la història ens absorveix fins a un final que un cop més ens fa veure com és la veritable naturalesa del ser humà. Li dono un 8.


dijous, 25 de març del 2010

Ab Aeterno


Estamos ya en el ecuador de la sexta y última temporada de la mítica serie LOST y aunque aún quedan muchos enigmas por resolver (según los guionistas algunas preguntas quedarán sin respuesta...ay!), el visionado de este noveno episodio era esperado como agua de mayo ya que por fin se nos desvelaría el pasado de uno de los personajes más intrigantes y enigmáticos de la serie:Richard Alpert, (Ricardus) y ya puestos a descubrir quién es mi tocayo, inevitablemente también se sabría algo más sobre esta misteriosa isla en la que nos encontramos perdidos desde que el Oceanic 805 despegó hace 6 años.El hecho de que por fin conozcamos la historia de este personaje que nunca envejecía (ahora descubriremos porqué), de cómo, porqué y en qué condiciones llega a la isla, y de las vicisitudes de su encuentro con Jacob y el hombre de negro, hacen de este capítulo uno de los más interesantes, no ya de la temporada, sino a mi juicio de toda la serie.No defrauda y está a la altura de las espectativas.
Mucha chicha filosófica hay en este capítulo lo que viene ya a ser una constante en toda la serie.De hecho recientemente se ha publicado un libro titulado "Perdidos.La Filosofía" cuyo autor Simone Regazzoni desarrolla en clave filosófica las preguntas que plantea la serie: Dónde estamos? Podemos cambiar el destino? Existen realidades paralelas?...
Concretamente en este episodio se expone claramente la lucha entre el bien y el mal así como el necesario equilibrio de ambas fuerzas,concepto ya expresado de alguna manera en el Yin y el Yang, fundamentado en la dualidad de todo lo existente en el universo.Fuerzas opuestas pero a la vez complementarias.Me parece genial el símbolo de la botella como representación del bien el mal y el equilibrio entre ambos: el vino sería el hombre de negro que está preso por Jacob que vendría a ser el cristal de la botella, y todo queda encerrado y en equilibrio por el tapón de corcho que simbolizaría la isla. Ahora entiendo también porque el hombre de negro quiere matar a Jacob para liberarse y porque no lo puede hacer el mismo, el vino no puede salir por si solo de la botella necesita a alguien que lo ayude a salir, pero para conseguirlo hay que ofrecer siempre algo a cambio...¿qué tal si el vino nos promete aquello que más deseamos a cambio de que lo liberemos (nos lo bebamos)?..
Solo esperar que los restantes ocho episodios estén a la altura de éste último.

dilluns, 22 de març del 2010

La Processionària


El diccionari del IEC defineix la processionària com "Insecte lepidòpter del gènere Thaumetopoea, l´eruga del qual es trasllada formant llargues fileres i és plaga del pi i del roure".

Això tant neutre i inodor que ens brinda el IEC és probablement el més bonic que es pot dir d´aquest bitxo, ja que per a la resta dels mortals l´esment del mateix va acompanyat indefectiblement d´una ganyota de fàstic amb l´afegit de que "és un animal perillós pel bosc", "provoca al·lèrgia" o englobant les dues definicions anteriors: "és molt xungo". Certament ho és, si no que li ho preguntin als pins i als roures dels boscos que les han de patir irreversiblement fins a la mort.

Ahir diumenge durant la llarga caminata pel GR1 (i al final passada per aigua) em vàrem trobar moltes de processionàries pel sòl formant les típiques fileres, que algú s´encarregava de descompondre amb el pal per tal d´evitar que algún arbre en fos víctima de la seva insaciable sed destructiva, o instal.lades pels arbres amb els seus característics nius de seda albergant la munió de criatures sentenciant a l´ arbre a mort.

Si a aquesta targeta de presentació li sumem que a mi em va entrar per casualitat una a la cama amb la consegüent picor i cuissor de la que encara no m´he lliurat, és força fàcil concloure de que es tracta d´un bitxo que no aporta res de bo, símbol de la inutilitat i ineficàcia que gairebé podriem associar-lo al que en els humans es defineix últimament com un NI-NI.....però si reflexionem una mica, qui és el culpable en última instància de que això passi? De que els boscos n´estiguin plagats i es causi tanta destrucció?
La mare naturalessa sàvia com és, no possaria mai un animal en el gran teatre del món perque causés només que mal, sense que dugués a terme la funció que ella encomana a tot ser viu i que no és altra que ajudar a mantenir el sempre cruel però necessari equilibri natural. La processionària està a la natura per complir també aquesta funció: Per depredar i ser depredada. Quina espécie és la culpable de que ara només depredi? Quina espécie és la responsable del desequilibri? Som nosaltres mateixos els que matem els boscos, no la processionària.