Camí de Sirga - Jesús Moncada

Mentre estava immers en la lectura de la novel·la "Olor de Colònia" i la comentava amb un company del CEC que ja se l´havia llegit, un altre atent a la nostra conversa, em va dir mentre tornàvem d´una excursió passada per aigua: "Et recomano que llegeixis Camí de Sirga de Jesús Moncada, la millor novel·la escrita en llengua catalana del segle XX".Certament ambdues tenen certs paral·lelismes, però qui va fer aquesta sentència, sabia el que es deia ja que en la breu però intensa conversa que vam mantenir, em va demostrar, dintre d´una modèstia poc habitual, ser una persona molt llegida mentre que jo dins de la meva ignorància, només sabia que aquest era un títol amb el que s´havia lligat la notícia de la mort del seu autor, donant a entendre de passada que encara que n´hagués escrit d´altres, aquesta era la seva obra mestra, la que en un moment tan important en la vida d´una persona com és la mort, havia de ser esmentada. Encara recordo quan vaig assabentar-me el 13 de juny de 2005 de la notícia de la mort d´una persona de la que mai havia sentit a parlar i que paradòjicament per a mi va a començar a existir a partir d´aquell dia on, arrel de la seva desaparició, tothom es desfeia en elogis cap a la seva persona i obra: "Avui ha mort Jesus Moncada autor de Camí de Sirga", i a partir d´aquí feien referència a Mequinensa, poble natal de l´autor, que va quedar cobert fa gairebé 40 anys per les aigües del Pantà de Riba-Roja. Quan dintre de poc es compliran 5 anys de la seva mort, jo també he complert amb el meu deure de llegir aquesta obra considerada cabdal de la literatura catalana i de conèixer a un autor amb el que segur em retrobaré de nou amb algun dels seus altres llibres.

Aquesta novel·la és un sentit homenatge al poble en el que l´autor va passar la seva infantessa i parteix del moment en que comença a ser envaït per màquines encarregades de desfer carrers i cases impregnades amb la vida de la seva gent.Això serveix de pretext als pocs habitants que hi queden d´estímul per reconstruir fent ús de la memòria, la seva història com a comunitat unida indefectiblement pels aconteixements polítics i socials del segle XX. És un llibre on podem gaudir d´una mestria insòlita en cada linea escrita, totes elles plenes d´ironia, sentit de l´humor i també de denúncia cap al règim represor. A més se´ns permet ser espectadors de la mort d´un poble mil·lenari, amb la recança i angoixa que això comporta per la gent que l´habita, condemnats a separar-se per sempre més del Ebre, artèria principal d´unes vides que com les seves aigües al trobar-se amb les de l´oceà, estan destinades a morir d´enyor pels temps passats a la vila.

Mike Oldfield - Hergest Ridge & Ommadawn

Los seguidores de este músico, entre los que me incluyo, ya estamos contando los días que faltan para el 7 de junio, fecha en la que se pondrán a la venta las dos esperadas reediciones de Hergest Ridge (1974) y Ommadawn (1975), dos trabajos que siguieron al aclamado Tubular Bells (1973) y que junto a él, conformaron una compleja trilogía musical perteneciente, sin lugar a dudas, a la mejor etapa creativa de este músico.

Tras perder Virgin, su antiguo sello discográfico, los derechos de distribución de sus discos hace un par de años, ha sido Universal Music quien ha tomado el relevo, y se ha propuesto reeditar los primeros trabajos con cuidadas ediciones que van desde la sencilla hasta la firmada por el autor, pasando por la reedición en vinilo (back to black), conteniendo todas ellas sonido remasterizado y material extra (demos y outtakes) en función de la edición y de lo que uno esté dispuesto a pagar o llegue su grado de fanatismo (seguro que más de uno y dos se lo compra todo). Ya tuvimos un grato precedente el año pasado con la esperadísima reedición de Tubular Bells, que hizo las delicias de los aficionados ya que por fin tenían al alcance una edición definitiva y a la altura que esta gran obra se merecía (no la cutrez que hace un tiempo hizo Virgin con sonido HDCD).

Ahora le toca el turno a Ommadawn, considerada la obra maestra de este músico, y Hergest Ridge que presenta diferente portada para esta reedición, más atractiva y moderna (la otra, aunque original, nunca me gustó ya que parecía hecha un poco deprisa corriendo y más comparándola con la genial de TB), pero que según parece no ha gustado mucho a los puristas. En ambos casos también habrá material inédito como las versiones demo, descartadas y en el caso de Hergest Ridge, la versión original (sólo disponible en las primeras ediciones en vinilo de 1974 y ahora convertida en joya de coleccionista) y no la que todos conocemos del sello Virgin que fue una versión remezclada a posteriori.Para completar la orgía musical se han incluido singles instrumentales poco conocidos como Argiers y First Excursion así como otros más populares por haber ya aparecido en numerosas recopilaciones como In Dulci Jubilo y Portsmouth.

Aunque en general no descubriremos nada nuevo que no conozcamos ya (y es que Mr. e-mule nos ha ayudado bastante a saciar nuestra sed de cosas inencontrables), se agradece poder disponer de estas dos ediciones que ocuparán un lugar de honor en la discoteca (si,si formada por discos comprados en una tienda, como antes) de cualquier aficionado a la música que se precie. El pobrecito Mike también va a ingresar un dinerillo extra (que en tiempo de crisis viene de perlas) por algo que hizo casi cuarenta años atrás, lo cual además de hacer más evidente (por comparación) el pozo creativo en el que actualmente está inmerso, le ayudará a hacer más grata y llevadera su estancia en su modesta casita de las Bahamas, donde, después de una temporadita sin pegar ni golpe, ha decidido montar, en un pequeño rinconcito de la chavola, un estudio de grabación para seguir engendrando más bazofia chill-out y sucedáneos tan habitual en sus últimos trabajos (véase Light and Shade (2007), Tres Lunas (2002) y el insulto musical The Millenium Bell (2000)) y a la que uno no se acaba de acostumbrar. Se hace de esta forma evidente un distanciamiento lamentablemente irreversible con sus primeras grandes obras de los 70, que como todas las buenas y grandes, tienen la característica común de ser imperecederas y de poseer la misma frescura y originalidad de antaño.

Sant Jordi

Si em pregunten quina és per a mi la millor festa de totes les que es fan i es desfàn al llarg de l´any, sens dubte respondria que és la de Sant Jordi.Un dia en el que els fulls dels llibres surten al carrer per saludar les incipients companyes verdes que un any més cobreixen els arbres, on el roig de les roses i el groc de les espigues combina amb aquells de les senyeres penjades als balcons, on tenim l´oportunitat de trobar-nos amb els autors d´aquells llibres amb els que tant hem gaudit, per a que ens deixin la seva preuada emprenta en el primer full.....És el dia en que l´amor, acaronat pel prometedor vent de primavera, adquireix el protagonisme absolut.¿Es pot demanar una combinació més perfecta i armònica? Algunes veus demanen que per acabar-ho d´arrodonir, Sant Jordi hauria de ser festiu, jo dic que de cap manera!, aquesta és una de les virtuts d´aquest dia tant especial: Fer que el gris del dia laborable es tenyeixi amb un vermell passió i es visqui com una gran festa.

Eyjafjallajökull

¿M´ho sembla a mi o aquest any la naturalesa està especialment rebel? Vàrem començar l´any amb al terratrèmol de Haiti, amb l´esgarrifant xifra de 200.000!!! morts, 250.000 ferits i deixant el país completament arrassat. Aquesta es considerada la catàstrofe humanitària més gran de la història (superant a la del Tsunami del 2004). Després li va tocar el torn a Xile amb gairebé 500 víctimes (la pitjor tragèdia desde 1960), al cap d´unes setmanes va haver-hi un altre a la prefactura de Yushu (Xina) causant 600 víctimes mortals i moltes d´ altres afortunadament vives però deixades de la mà de Déu (perdó, de Mao). També han patit terratrèmols Turquía, Indonèsia, Taiwan...Però la cosa catastròfica no s´acaba aquí, ja que pel que fa a temporals hi han hagut al Brasil,concretament a la futura ciutat olímpica de Rio de Janeiro, amb un balanç de 213 persones mortes, nevades mai vistes a Washington (l´anomenat pels locals en plan conya Snowgeddon), onada de fred extrema a tot Europa, temporal a Madeira amb 48 víctimes mortals i nombrosos danys materials, inundacions amb 50 víctimes al sud-oest de França causades per la ciclogènesis explosiva (el nom ja fa por) del cicló Xynthia, i molts altres desastres que segur em deixo. Ara les cendres que vomita aquest volcà causen un col·lapse aèri a Europa sense precedents, deixant a terra a milers de passatgers.

I només em gastat 4 mesos d´aquest 2010, esperem que s´aturi aquí la cosa.....

No cal dir que comparat amb lo esmentat anterioment, sembla d´acudit el caos que es va muntar a Barcelona per la nevadeta del 8 de març, que vista amb perspectiva només va servir per fer algunes fotos, explicar alguna que altra anécdota, i carregar, això si, contra el conseller de torn per no tenir unes,diguem-ne, 450 màquines llevaneus a punt.

No sé, però crec que la natura ens està donant algún missatge amb totes aquestes manifestacions del que és capaç i em temo que si l´especie dominant no canvia d´actitud envers a ella, ens ho continuarà posant tant difícil com la pronuncia d´aquest volcà islandès.

Les edats d´or.

Sempre és gratificant llegir a Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) antropòleg de professió que va ser mundialment conegut per la seva primera novel.la La pell freda (2002), traduïda ja a més de 37 llengües. Un any abans es va publicar aquest recull de contes, génere amb el que ell es va iniciar en el món de la literatura i que a diferència de la novel.la, en la que sempre s´ha de pensar qué possar-hi, en el conte s´ha pensar qué s´hi pot treure per a que en poques pàgines hi hagi una història amb entitat. De la mateixa manera, el conte no ens acostuma a donar respostes sino que ens planteja preguntes i ens condueix al acabar-lo a interpretacions que no sempre coincideixen d´un lector a altre, però que poden ser igualment vàlides. Aquests són probablement, entre d´altres, els requisits que conformen la base per obtindre una bona història breu.

Al llarg d´aquests onze contes que configuren aquest llibre, l´autor ens vol fer veure a través d´ells veritats inapel·lables, però que no sempre ens són fàcils de veure i de reconèixer com a tals, així com aquelles actituts i conductes tan característiques del animal humà.Tot això ben amanit per una rica prosa en la que no li manca el seu particular sentit de l´humor.

Així per exemple trobem el valor que li donem a les coses i el magnetisme dels símbols a Tot esperant el general, la vida com a tresor més preuat a Tim i Tom, la capacitat de veure els defectes en els altres però la incapacitat de reconèixer els propis a Tristos Trànsits, la importància de la convivència i el respecte cap als altres i allò que ens és diferent a El Bosc, la incapacitat d´alguns d´acceptar altres criteris i a obrir la ment a possibilitats inicialment no plantejades a El fabulós home bala, viure millor del record del passat que del present a Torna aviat. Destacar especialment La cuca del Congo per lo hil·larant de la història on s´aprofita per deixar en evidència a la plaga fanfarrona i on en certa manera el que es creu timador resulta ser el timat..

La editorial Destino ha tingut l´encert de reeditar aquest llibre en edició de butxaca, ja que l´original de Proa costava una mica de trobar.Us recomano que llegiu també Pandora al Congo i Tretze Tristos Tràngols (també de contes) que juntament amb aquest i La pell freda abans esmentat, conformen la breu però excel·lent obra d´aquest autor.

Fin

Atrapado. Así se podría resumir la relación que he tenido con esta primera novela de David Monteagudo (Lugo, 1962). Atrapado el día que la descubrí por casualidad en un estante de una librería con su atractiva portada, ocultada en parte por la característica faja de papel con comentarios al cual más elogiante. Atrapado en sus páginas durante su apasionante, cautivadora, hipnotizante lectura. Atrapado por el recuerdo gratificante de haber leído un buen libro y aún atrapado en encontrar una respuesta a los muchos porqués que nos plantea.

El autor con una maestría sobrecogedora nos arrastra a vivir la experiencia de ocho amigos de juventud que tras un largo periodo, retoman el contacto para reunirse de nuevo en el mismo refugio de montaña que fué testigo de una promesa formulada justo 25 años atrás: contemplar todos juntos el cielo estrellado. Un hecho aparentemente fortuito que sucede en plena celebración, cambia por completo sus planes y a partir de este momento se ven envueltos en una extensa tela de araña de preguntas e hipótesis de la que el lector no se siente miembro ajeno. La ausencia de uno de ellos a la fiesta, el apodado "El profeta", les sirve de algún modo de apoyo para justificar y encontrar respuestas a la enigmática y misteriosa situación en la que se encuentran inmersos, a la pregunta que planea constantemente de ¿qué ha pasado?, mientras que a través de ágiles diálogos descubrimos cómo son los personajes, como interactúan, como reaccionan ante la situación, de qué forma sobrellevan la pesada carga de conciencia que todos comparten desde que eran jóvenes...

Impresionante ópera prima de este autor que descubrió su vocación literaria entrados los 40, que ya lleva ocho ediciones en marzo del 2010 desde su publicación en octubre del 2009 y de la que ya se ha anunciado su traducción a 5 idiomas. Con este arranque, no es difícil vaticinar que será uno de los libros de la temporada.Mención aparte merecen las cuidadas ediciones de la editorial Acantilado, que en versión catalana toma el nombre de Quaderns Crema.

Recomendaros efusivamente este libro.Leedlo, no os defraudará.

Olor de Colònia

Aquesta primera novel·la de Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) ha estat tot un fenòmen de vendes el 2009, amb el mèrit afegit de que ha sigut capaç de col·lar-se per entre la immensa marea negra escandinava de noies amb bidons de gasolina que no són estimades pels homes perquè en el seu palau hi han corrents d´aire....

Olor de colònia tracta d´un tema força original, ja que descriu la vida d´una colònia textil a mitjans dels anys 50. Vida que, per cert, no és gens envejable, ja que en aquesta petita societat jerarquitzada, els seus habitants són víctimes constants de la enveja, de les xafarderies, de la hipocresia, la falsa moral, les ganes d´aparentar, dels llepaculs, de les mirades escrutadores, del què diran i del què pensaran...tot això, és clar, ben adobat per la mà sempre infame d´un dels poders fàctics de l´època: l´esglèsia, encarregada principalment de sesgar la felicitat del proïsme a cops de catecisme.A través de les seves pàgines hi captem una constant: Els persontatges estan dins d´una presó de la qual no poden sortir ja que la seva vida està intrinsicament lligada als mecanismes de la colònia on el senyor amo és el Déu que proveeïx i al que s´ha d´estar sempre agraït; el món de la colònia transcorre dintre de les seves parets invisibles, que per raons de supervivència ningú es planteja mai atravessar .

Per això a un mentre llegeix el llibre, li entren ganes d´ escapar d´aquella petita societat on, potser per aquest motiu, les misèries humanes són més notòries, i obrir de bat a bat les finestres perque els aires de llibertat s´endugin l´olor de colònia que no és altra que de naftalina i de ranci. Fugir, fugir, engegar-ho tot a la merda i anar-se´n ben lluny a començar una nova vida...

M´ha agradat força la novel·la, malgrat que al principi costa una mica entrar-hi, a mesura però que els personatges van quedant definits i anem coneixent com són, com actuen i la relació que hi ha entre ells, la història ens absorveix fins a un final que un cop més ens fa veure com és la veritable naturalesa del ser humà. Li dono un 8.