Mentre estava immers en la lectura de la novel·la "Olor de Colònia" i la comentava amb un company del CEC que ja se l´havia llegit, un altre atent a la nostra conversa, em va dir mentre tornàvem d´una excursió passada per aigua: "Et recomano que llegeixis Camí de Sirga de Jesús Moncada, la millor novel·la escrita en llengua catalana del segle XX".Certament ambdues tenen certs paral·lelismes, però qui va fer aquesta sentència, sabia el que es deia ja que en la breu però intensa conversa que vam mantenir, em va demostrar, dintre d´una modèstia poc habitual, ser una persona molt llegida mentre que jo dins de la meva ignorància, només sabia que aquest era un títol amb el que s´havia lligat la notícia de la mort del seu autor, donant a entendre de passada que encara que n´hagués escrit d´altres, aquesta era la seva obra mestra, la que en un moment tan important en la vida d´una persona com és la mort, havia de ser esmentada. Encara recordo quan vaig assabentar-me el 13 de juny de 2005 de la notícia de la mort d´una persona de la que mai havia sentit a parlar i que paradòjicament per a mi va a començar a existir a partir d´aquell dia on, arrel de la seva desaparició, tothom es desfeia en elogis cap a la seva persona i obra: "Avui ha mort Jesus Moncada autor de Camí de Sirga", i a partir d´aquí feien referència a Mequinensa, poble natal de l´autor, que va quedar cobert fa gairebé 40 anys per les aigües del Pantà de Riba-Roja. Quan dintre de poc es compliran 5 anys de la seva mort, jo també he complert amb el meu deure de llegir aquesta obra considerada cabdal de la literatura catalana i de conèixer a un autor amb el que segur em retrobaré de nou amb algun dels seus altres llibres.
Aquesta novel·la és un sentit homenatge al poble en el que l´autor va passar la seva infantessa i parteix del moment en que comença a ser envaït per màquines encarregades de desfer carrers i cases impregnades amb la vida de la seva gent.Això serveix de pretext als pocs habitants que hi queden d´estímul per reconstruir fent ús de la memòria, la seva història com a comunitat unida indefectiblement pels aconteixements polítics i socials del segle XX. És un llibre on podem gaudir d´una mestria insòlita en cada linea escrita, totes elles plenes d´ironia, sentit de l´humor i també de denúncia cap al règim represor. A més se´ns permet ser espectadors de la mort d´un poble mil·lenari, amb la recança i angoixa que això comporta per la gent que l´habita, condemnats a separar-se per sempre més del Ebre, artèria principal d´unes vides que com les seves aigües al trobar-se amb les de l´oceà, estan destinades a morir d´enyor pels temps passats a la vila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada