Ateses les circumstàncies.

Ateses les circumstàncies, fa uns dies s´ha descobert en l´arxiu d´una ermita perduda del Pirineu una nova versió de l´èpica llegenda del valerós cavaller Sant Jordi, que diu com segueix.
Sembla ser que en un remot país, que de tan petit, quan el sol s´amagava mai estava prou segur d´haver-lo vist, hi governava un Rei anomenat Joan, que per tots els seus súbdits era conegut amb l´afectuós sobrenom de "el campetxanu" per la seva actitud pretesament distesa i amb una certa dosi taujana, que li anava molt bé per fer-se proper al poble i guanyar-se el seu favor. Tret d´un contratemps que va tenir lloc al principi del seu regnat, quan el malvat guardià Orejet es va revoltar amb altres de la seva casta per usurpar-li el poder, i que ell va derrotar en qüestió de vint-i-quatre hores apel·lant el nom de la paraula llibertat; la resta dels gairebé trenta anys que va romandre al poder van ser com una bassa d´oli. Així doncs, el Rei Joan portava les regnes del país sense cap mena de traves, gaudint de tots els nombrosos avantatges que li comportava la seva condició, així com de la simpatia cega d´aquells a qui feia veure que governava per haver salvat el poble, temps enrere, de les urpes del pèrfid guardià Orejet.
Succeí un dia que la seva acostumada tranquil·litat es va veure pertorbada per l´aparició d´un drac, de dimensions considerables, que rondava pels immensos boscos que envoltaven les inexpugnables muralles del país petit, atemorint a tots els seus habitants amb els seus rugits, els quals, segons atrevits testimonis, anaven acompanyats per unes grans glopades de foc. Quan els consellers anaren a cercar a Sa Majestat a les estances reials per informar-lo de la delicada situació en què es trobaven els habitants del país petit, que d´altra banda tants esforços pecuniaris feien per mantenir-lo al tron, aquest no hi era. Tots els ciutadans i ciutadanes es preguntaven retòricament on era el seu Rei i per què els havia abandonat en aquests moments tant difícils. El seu prestigi, de què sempre havia gaudit i fet gala, començà a minvar ineluctablement.
Mentrestant es donà la circumstància que un cavaller anomenat Jordi, que es dirigia cap a les terres del nord a la recerca de noves i benaventurades fites, anà a petar per aquelles contrades en el moment dels fets, i veient tant el drama com l´abandó en què vivia el país petit per culpa del temut drac, resolgué ell mateix donar-li mort tot sol amb l´ajut de la seva espasa per tornar d´aquesta manera la pau i la felicitat als seus soferts habitants.
Quan l´immens cor del drac, portat per l´aclamat cavaller Jordi després de la victoriosa lluita, restava sangonós i encara mig bategant a la plaça de la ciutat, aparegué el Rei Joan muntat sobre un cavall de bru pelatge.
De seguit una munió el rodejà i començà a increpar-lo tot exigint-li que els expliqués a on s´havia ficat, i per què els havia abandonat en aquells moments tan terribles i de tan gran mancança. El Rei baixà feixugament del cavall, es dirigí a la multitud amb la mirada perduda dirigida al terra i digué amb el cap cot i amb un fil de veu marcadament nasal, que ho sentia molt, que s´havia equivocat (anant a caçar elefants d´amagatotis) i que no tornaria a passar.
Tanmateix, tot i les humils paraules de penediment que l´encara Rei pronuncià, el poble no li perdonà la falta de consideració que aquest havia tingut cap a ells, i entre una pluja de pedregades i males paraules l´obligaren a marxar del país, i mai més tornaren a saber res més d´aquell brivall indigne d´esment.
Acte seguit, tots els habitants del país petit varen decidir, com a mostra de la seva gratitud, investir Rei al noble i distingit cavaller Jordi amb altes lloances, que pels temps de joia, bonança i prosperitat que aquest els portà mentre durà el seu regnat, fou elevat a la categoria de Sant quan al cap de molts anys finí els seus gloriosos dies a la terra per rendir el seu bon tribut al costat del Totpoderós.
El dia de la gloriosa gesta del cavaller Sant Jordi amb el drac, que segons documents senyalats com no apòcrifs va tenir lloc un 23 d´abril, fou commemorat a partir d´aleshores, i durant els anys que seguiren, a la plaça gran del país petit amb tupits rams de roses, totes rojes com la sang que aquell dia va brollar del cor del drac, ateses les circumstàncies.

Wim Mertens - Open Continuum.

Quan a principis dels anys noranta vaig descobrir a aquest compositor belga a través d´un programa de ràdio que s´anomenava "música privada", vaig quedar atrapat de seguida per la seva manera peculiar de fer música. Si no recordo malament, la primera cosa que vaig escoltar d´ell va ser la delicada peça per a piano anomenada"close cover", potser la seva composició més coneguda. Varen seguir d´altres de registre totalment diferent com "their duet", que va gaudir d´una certa "popularitat" perquè va ser utilitzada com a sintonia per a un spot de Telefònica de mitjans dels noranta, quan la gent encara s´interessava per "la música que sortia als anuncis".
S´ha de reconèixer que la música d´aquest compositor,un dels exponents del denominat corrent minimalista, no et deixa indiferent. És d´aquells casos que o bé t´agrada o bé el detestes. No hi ha un terme mig. D´entre la seva extensa discografia que va engegar ja fa més de trenta anys amb el disc "for amusement only", hi trobem una mica de tot; discs que freguen l´experimentació com aquest que va obrir la seva travessia musical, passant per les extenses i difícils obres com "Gave van niets" o "Alle dinghe" resoltes amb pocs instruments (els quals semblen més aviat fent proves d´afinació més que tocant una peça musical) fins les joies tan personals per a piano i veu (que és la seva interpretada amb falset) com "After Virtue", "Jérémiades" o "A man of no fortune and with a name to come" que va servir de banda sonora per a la película "Entre dos mares.Li", delicat i sensible film dirigit per Marion Hänsel el qual va passar força (injustament) desapercebut.
El disc que avui ens ocupa, titulat "Open Continuum", és el seu darrer i es tracta d´una grabació en directe d´alguns dels seus temes més coneguts (struggle for pleasure, birds for the mind) amb d´altres que pel fet de no ser-ho tant aporten més frescor al conjunt, interpretats tots ells per la Orquesta Sinfónica de Tenerife dirigida per Dirk Brossé i amb el compositor al piano i fent les seves particulars veus en falset en la majoria dels temes. L´enregistrament va tenir lloc al Auditorio Adán Martín de Tenerife, el 28 de juny del 2008; trobo curiós, si més no, que hagin trigat gairebé quatre anys a editar-lo, temps en què l´autor ha tingut temps de fer dos discos més: "Zee versus Zed" i "A Series of Ands".
La sorpresa d´escoltar la música d´aquest compositor, amic de pocs instruments, interpretats per orquestra, és més que notable. Tot el disc destil·la qualitat i un alt nivell en els arrangaments en temes com " The paths not taken", "A sandy shore", "tout ça, c´est fini" i podria continuar esmentant-los tots fins als dinou que conformen aquest doble disc que, per a què no ens quedem amb gana, ve acompanyat d´un DVD amb l´enregistrament del concert. Què més podem demanar en aquests temps en que la paraula crisi ho pinta tot de gris! Gràcies a joies com aquesta, els nostres sentits poden tornar a veure la vida en tot l´espectre de colors que conforma la regió del visible, ubicat entre l´infraroig i l´ultravioleta!

Amb una certa flaire onomatopeica.

El nou dia començava amb la habitual processó de sorolls que sempre obria el sempre impertinent "riiiiinnggg" del despertador. Després del "fuiiixxxx" i el "plipliplipli" provocat per les aigües majors i menors del bany, els sons es traslladaven a la cuina. El "clinc" del microones avisava que la tassa de llet semi-desnatada ja era calenta; el "pling" de la torradora era sinònim que l´aparell volia desempallegar-se de les (ara sí) torrades; l´enèrgica melodia rica en percussions, pampartamptam!, del canal d´informació vint-i-quatre hores donava pas a un resum de les notícies destacades de la incipient jornada; la veu d´espinguet del locutor, segurament triada pels directius de la cadena per aparèixer en aquella hora del dia, tenia la clara intenció de despertar a una audiència encara enyoradissa de la seva prèvia posició horitzontal. Entre el "crunx" de la mastegada a la torrada amb mantega i "xraruppp" del glop de café amb llet, les notícies  s´anaven encadenant una rere l´altre per formar el teixit informatiu del dia. Mentre, el rellotge situat a la part inferior dreta de la pantalla també feia el seu particular esmorzar tot consumint minuts insaciablement; un àpat que junts acabarien quan als dos últims dígits hi aparegués un tres i un zero. Arribat aquest moment, el televisor s´apagaria fent un "clic",  la tassa bruta s´esbandiria ràpidament acompanyada del "cla-cla-cla" per contacte de l´aigua amb l´acer inoxidable de la pica, després s´eixugaria amb el paper de cuina tot fent un nyec-nyic, es guardaria a l´armari i tot quedaria igual com vint minuts enrere. Res no delataria la presència humana, si no fos per la notòria olor que havia quedat per tot l´espai de la cuina, combinació extranya de cafè soluble, pa acabat de torrar, i de suau fragància d´"eau de toilette", però amb un resultat no del tot desagradable. Era en tot cas l´olor característic en què  sempre acostumava a començar un dia laborable en aquella casa.
Un alegre to polifònic emès pel mòbil consistent en un poc original "tarirotiro-tiratatataro" predeterminat pel fabricant, donava l´entrada a un missatge amb molt de pes consonàntic, el significat del qual esborraria per sempre aquella monotonia matinal impregnada d´aquells aromes, sonoritats i torrades amb mantega. 

Cap de setmana.

Una munió d´ocells de negre plomatge, que de lluny semblaven corbs, es concentraren en un punt de la gespa, uniformement arranjada, per picotejar àvidament la involuntària carnisseria perpetrada pel jardiner. Aquest, aliè al seu crim, guardà els estris i es canvià de roba a la caseta del jardí tot xiulant encara la melodia del cantautor empordanès, que no es podia treure del cap. Després de prémer el codi de seguretat, abandonà la finca dels potentats Senyors de Roncesvalles i Argamasa, que es trobaven de viatge a Salzburg per assistir a la representació de l ´òpera Die Zauberflöte. Tot i la insalvable diferència d´estatus social que els separava, no suposava aquesta cap impediment per a què els Senyors dipositessin en el seu jardiner tota la seva confiança.
De camí cap a l´estació de tren, es trobà amb la sempre eixerida Maria del Carme Pi. La noia, que també gaudia de tota la confiança dels Senyors, era l´encarregada de cuidar la gata Perla en absència d´aquests. Després de canviar una breu i amable salutació, els dos reprengueren el seu camí. Al jardiner, ara que hi pensava, li semblà extrany no haver vist l´animal durant les dues hores que havia durat la seva feina a casa dels Senyors. Recordava que sempre que aquests abandonaven a la "petita" (com li deia la Senyora) per anar a un dels seus habituals viatges que tenien lloc pels cinc continents (i dels que després en parlarien durant les seves obligades reunions socials amb els senyors de Pleistoceno i Urogallo), ho feien sempre amb certa recança. A la "petita" se l´estimaven molt i els sabia greu deixar-la sola.
Immers en aquests pensaments, es dirigí a la biblioteca que es trobava just al costat de l´estació de tren per donar una ullada al que allà hi havia. Agafà en préstec un cd de música clàssica mogut més per la presentació, que mostrava un detall d´un quadre del pintor italià Alberto da Messina,  que pel seu contingut sonor.
Un cop dins el tren, trià un dels seients abatibles i el cansanci començar a apoderar-se d´ell. Pensà que el seu estat no era l´òptim per reprendre la lectura del llibre que portava dins la motxilla i decidí, per no sentir les converses del seu voltant, continuar escoltant la música que brollava del seu Ipod. Mentre amb la mirada absent observava els espais coneguts del vagó, va tornar a copsar la seva atenció aquell anunci que no acabava d´entendre.Va pensar que d´aquest astorament que l´advertisement li havia generat, podria fer-ne una entrada al seu blog, en el qual, no sabia ben bé per què, s´havia proposat escriure durant aquella setmana una entrada diària.
Sortí ràpidament de l´estació i esquivà un cop més, amb un tímid "ho sento", a l´habitual grup de nois i noies, membres d´alguna associació no governamental benintencionada, que amb una carpeta a la mà plena de tríptics li reclamaven si tenia uns minuts per a ells.
Arribà per fi a casa, obrí la porta i a l´instant el cor li féu un salt. Des d´un lloc del pis, que suposava la seva cambra, li arribà una melodia de música clàssica. Tremolosament i sense saber com, les cames el portaren cap allà. Es trobà amb ell mateix, sentat a la seva taula i teclejant al portàtil aquestes mateixes paraules al seu blog. Des de l´equip de música sonava el cd que feia una estona havia agafat en préstec de la biblioteca situada al costat de l´estació de tren. Tots dos, que eren només un, creuaren inquisitivament les seves mirades, que eren només una.
Un ocell negre, que semblava un corb, s´aturà inexplicablement en ple vol i caigué a plom a l´interior del pati d´una fàbrica.

Divendres.

Les sis setmanes de gestació de la gata Perla estaven a punt d´arribar a la seva fi. En la caòtica i confortable abundància d´herbes i matolls, que la força vital de la primavera havia estirat tres pams de la fèrtil terra del jardí, la gata Perla trobà el lloc adient per presentar al món l´obra cisellada per la consuetuodinària destra mà del Creador.
Fora del ventre, entre les restes de líquid àmnic i matèria placentària, els dos moixos restaven tremolosos pel sobtat contrast tèrmic experimentat. La mare, encara que fatigada després de la seva àrdua labor, obeïa fidel l´endèmica tasca de llepar diligent aquelles dues boletes de peluix, que amb insitents miols intentaven buscar a tentines un dels sis mugrons per xuclar el nutritiu calostre. Tot el procés seguia l´acurat guió biològic: Les cries, enganxades com dues paparres a la mamella; la mare, estirada i immersa en un merescut descans que ni el monòton i extrany soroll que començava a surar pel jardí, aconseguí interrompre.
En Pol Urriticaraigirocoetxea xiulava la coneguda melodia del cantautor empordanès que, a tot volum, li arribava a les oïdes a través del seu flamant Ipod de 32 gigues. Distret i sense esma, conduïa ràpidament per les altes herbes del jardí la potent lawnmower.

Dijous.

Ja fa un temps que un anunci dins d´un vagó de la Renfe va cridar la meva atenció. Avui de tornada de la feina l´he tornat a veure, fet que m´ha anat molt bé per escriure les "autopromeses" línies al blog.
L´anunci, col·locat a un lateral de les portes d´accés, ens vol fer sabedors a tots els usuaris, que la nostra extensa i moderna xarxa ferroviària, no se li resisteixen llocs tan aparentment "inhóspits" com les pistes d´esquí. Així els del departament màrqueting de Renfe, s´han trencat les closques per trobar l´eficaç fórmula per conjuntar el concepte de "tren" i d´"esquí" i l´han resolt amb l´heterogènea paraula Skitren ocupant un lloc ben visible. La solució no és per tirar coets, francament, però no està malament del tot. El que a mi m´ha sorprés, però, és la frase explicativa que hi ha a sota, escrita amb un cos de lletra més petit, que diu més o menys:
Et portem a esquiar a La Molina i a la Vall de Núria, el tren fins a peu de pistes és free.
Sí, free, en negreta, en cursiva i en anglès. Per què això últim?. Se m´escapa el motiu. Què hi ha de dolent a utilitzar l´adverbi "gratis" o l´adjectiu "gratuït", que hi encaixarien perfectament? Potser perquè pel fet d´utilizar una paraula anglesa l´anunci queda més modern, informal o, ja possats, "cool"? Potser perquè "free" en anglès també vol dir "lliure", que és la sensació que deuen experimentar els esquiadors quan baixen una pista negra "a tota llet"? Potser precisament ho han possat així per a què alguns individus amargats com jo s´hi fixin i aprofitin la minúcia per elaborar tota una teoria i donar-se-les de qui sap què?...
Sigui quina sigui la raó (i sentiu-vos lliures,o free, per donar-ne també la vostra), no es pot negar que és un fet remarcable (per no dir insòlit) la sensibilitat mostrada per la companyia envers les llengües a l´hora de fer-se autopromoció.
Espero que el tren del poliglotisme que han decicit possar en marxa never stops.

Dimecres.

L´instint animal, sempre mogut pels invisibles ressorts del Creador i que els primers aromes de primavera potencia més encara, encoratjà a la gata Perla a cometre el seu involuntari crim.
L´acte vil quedà plasmat en els fràgils cossos de dos pollets xics d´ànec Collverd, embolcallats per un suau mantell de groc
apelfat, que ara es trobava  maldestrement 
clapejat per la sang que brollava a través dels minúsculs orificis marcats pels incisius del felí. Si feia tot just una estona aquests dos petits sers saludaven junts, piulant tímidament, els seus primers instants de vida des del càlid aixopluc del niu, ara restaven separats i muts; l´un deixat al parquet acabat de polir del menjador, l´altre damunt  la blanca tapa del vàter; només units pel fil conductor de la mort que amb la seva mà implacable començava a refredar les seves tendres formes.
La plàcida calma del matí dominical queda esguerrada per la desesperada crida d´una mare a la recerca d´uns fills que ja han esdevingut past d´insectes i bacteris. En aquest precís instant dos òvuls de la gata Perla són fecundats.