dilluns, 23 d’abril de 2012

Ateses les circumstàncies.

Ateses les circumstàncies, fa uns dies s´ha descobert en l´arxiu d´una ermita perduda del Pirineu una nova versió de l´èpica llegenda del valerós cavaller Sant Jordi, que diu com segueix.
Sembla ser que en un remot país, que de tan petit, quan el sol s´amagava mai estava prou segur d´haver-lo vist, hi governava un Rei anomenat Joan, que per tots els seus súbdits era conegut amb l´afectuós sobrenom de "el campetxanu" per la seva actitud pretesament distesa i amb una certa dosi taujana, que li anava molt bé per fer-se proper al poble i guanyar-se el seu favor. Tret d´un contratemps que va tenir lloc al principi del seu regnat, quan el malvat guardià Orejet es va revoltar amb altres de la seva casta per usurpar-li el poder, i que ell va derrotar en qüestió de vint-i-quatre hores apel·lant el nom de la paraula llibertat; la resta dels gairebé trenta anys que va romandre al poder van ser com una bassa d´oli. Així doncs, el Rei Joan portava les regnes del país sense cap mena de traves, gaudint de tots els nombrosos avantatges que li comportava la seva condició, així com de la simpatia cega d´aquells a qui feia veure que governava per haver salvat el poble, temps enrere, de les urpes del pèrfid guardià Orejet.
Succeí un dia que la seva acostumada tranquil·litat es va veure pertorbada per l´aparició d´un drac, de dimensions considerables, que rondava pels immensos boscos que envoltaven les inexpugnables muralles del país petit, atemorint a tots els seus habitants amb els seus rugits, els quals, segons atrevits testimonis, anaven acompanyats per unes grans glopades de foc. Quan els consellers anaren a cercar a Sa Majestat a les estances reials per informar-lo de la delicada situació en què es trobaven els habitants del país petit, que d´altra banda tants esforços pecuniaris feien per mantenir-lo al tron, aquest no hi era. Tots els ciutadans i ciutadanes es preguntaven retòricament on era el seu Rei i per què els havia abandonat en aquests moments tant difícils. El seu prestigi, de què sempre havia gaudit i fet gala, començà a minvar ineluctablement.
Mentrestant es donà la circumstància que un cavaller anomenat Jordi, que es dirigia cap a les terres del nord a la recerca de noves i benaventurades fites, anà a petar per aquelles contrades en el moment dels fets, i veient tant el drama com l´abandó en què vivia el país petit per culpa del temut drac, resolgué ell mateix donar-li mort tot sol amb l´ajut de la seva espasa per tornar d´aquesta manera la pau i la felicitat als seus soferts habitants.
Quan l´immens cor del drac, portat per l´aclamat cavaller Jordi després de la victoriosa lluita, restava sangonós i encara mig bategant a la plaça de la ciutat, aparegué el Rei Joan muntat sobre un cavall de bru pelatge.
De seguit una munió el rodejà i començà a increpar-lo tot exigint-li que els expliqués a on s´havia ficat, i per què els havia abandonat en aquells moments tan terribles i de tan gran mancança. El Rei baixà feixugament del cavall, es dirigí a la multitud amb la mirada perduda dirigida al terra i digué amb el cap cot i amb un fil de veu marcadament nasal, que ho sentia molt, que s´havia equivocat (anant a caçar elefants d´amagatotis) i que no tornaria a passar.
Tanmateix, tot i les humils paraules de penediment que l´encara Rei pronuncià, el poble no li perdonà la falta de consideració que aquest havia tingut cap a ells, i entre una pluja de pedregades i males paraules l´obligaren a marxar del país, i mai més tornaren a saber res més d´aquell brivall indigne d´esment.
Acte seguit, tots els habitants del país petit varen decidir, com a mostra de la seva gratitud, investir Rei al noble i distingit cavaller Jordi amb altes lloances, que pels temps de joia, bonança i prosperitat que aquest els portà mentre durà el seu regnat, fou elevat a la categoria de Sant quan al cap de molts anys finí els seus gloriosos dies a la terra per rendir el seu bon tribut al costat del Totpoderós.
El dia de la gloriosa gesta del cavaller Sant Jordi amb el drac, que segons documents senyalats com no apòcrifs va tenir lloc un 23 d´abril, fou commemorat a partir d´aleshores, i durant els anys que seguiren, a la plaça gran del país petit amb tupits rams de roses, totes rojes com la sang que aquell dia va brollar del cor del drac, ateses les circumstàncies.