diumenge, 22 de març de 2015

Efemèrides.

Va, vinga, abans de començar a deixar soltes per aquest pati el manat de paraules i oracions que m´han portat a encapçalar-les amb aquest títol, posarem primer un tallet de cultura al brou que tot just s´està coent, que sempre l´ajuda a fer-lo més saborós, més encara si el resultat de la composició final s´esdevé, a hores d´ara, del tot incert. Etimològicament efemèride ve del grec  ἐφημερίς, que vindria a significar literalment "la narració de cada dia". I aquestes narracions diàries ens recorden allò tant de positiu com de negatiu que tal dia com avui va succeir temps enrere, i també per adonar-nos-en que de les poques coses certes que hi ha en aquest món és que el "tempus fugit" i caldria afegir en català: "a tota llet".
I com qui no vol la cosa, entre les dolentes i pitjors notícies que ens engalten sense treva, durant aquests dies ens recorden en forma de narració diària a través dels mitjans de comunicació, que aquest any es compleixen vint-i-cinc (vint-i-cinc!!!) de l´estrena de la pel·lícula Pretty Woman. Una efemèride amb majúscules, sí senyor. Es veu que per celebrar-ho, una cadena de TV dels Estats Units d´Amèrica del Nord ha reunit part de l´elenc que va donar vida a aquest conte de fades modern per excel·lència, que després de projectar-se amb èxit rotund a les sales de cinema (eren altres temps), les televisions no s´han cansat mai d´emetre (segons diuen, diuen, diuen, més de 150 vegades) ni els espectadors de veure-la fins aprendre´s els diàlegs de memòria (diuen també, que ha estat líder d´audiència totes les 150 vegades). De la celebració en qüestió se n´han filtrat unes quantes fotos fetes durant l´enregistrament del programa (que s´emetrà la propera setmana), en què es pot veure un Richard Gere amb el cabellet tot ben blanquet, fent un petò poc entusiasta a una Julia Roberts que en altres imatges en què se la veu somrient, ens ve a demostrar que la cirurgia estètica cada vegada està més a prop de convertir-se en una ciència exacta. I ja han passat vint-i-cinc anys. I jo, quan ara em recorden l´efemèride, recordo també com si fos ahir que la vaig anar a veure el mateix dia de l´estrena al ja desparegut cinema Balmes de Barcelona, dins d´una sala plena de gom a gom; jo sentat a una butaca que havia quedat lliure en les primeres files de l´extrem esquerre, amb el coll girat cap a la dreta i cada cop més captivat a mesura que la història s´anava descabdellant davant la meva mirada encara adolescent, que com el cinema, també ja ha desaparegut.
 
Però movent-nos del terreny visual i passant al de l´audio, tant o més important per a mi que el primer, aquest any també es commemoren, per dir-ho així, les noces de plata de la publicació d´un disc que ha vist per fi la seva reedició aquest any 2015 (portava temps descatalogat). Em refereixo al cd "Waiting for Cousteau" del músic francès Jean-Michel Jarre, un dels molts artistes que m´han acompanyat durant el meu recorregut vital i del qual per motius diversos (principalment monetaris) encara em mancaven uns quants treballs seus per acabar de completar la seva discografia, entre ells, aquest que ara ens ocupa. Aquest disc és, per a mi, la seva composició més madura i, potser per aquest motiu, la més arriscada i trencadora si la comparem amb la línea que havia seguit en les seves obres precedents, fet que converteix aquest disc, sota el meu punt de vista, en el millor de tots els que ha realitzat fins a dia d´avui. I la raó que motiva tant adjectiu elogiós, rau en gran mesura en la peça  de 46 minuts de durada que tanca el disc, titulada "en attendant Cousteau". Es tracta d´una melodia...com definir-la?, atmosfèrica, líquida, embolcallant, hipnòtica, tota puntejada per unes delicades notes de piano i farcida de sons marins i etèris que et transporten a les solitàries, inhòspites i tranquil·les profunditats oceàniques. Una suite en definitiva plàcida i relaxant, que escoltada amb auriculars i a les fosques (o amb els ulls tancats), esdevé tota una autèntica experiència sonora i un eficient adob per deixar volar la imaginació cap a móns perduts dins la nostra memòria. I quan dic això, sé de què parlo, perquè ahir, mentre escoltava aquesta peça magistral i amb ella m´endinsava inevitablement envers imponents abismes i fondàries, vaig poder veure i sentir com les meves mans d´adolescent passaven per sobre les cuixes de la Julia Roberts.