diumenge, 22 de febrer de 2015

Teatre ambulant.

El vianant, immers una setmana més dins del seu merescut descans dominical (corresponent al d´un salari normal), deixa que els seus pasos el portin a voltar sense rumb fix pels carrers i avingudes de la ciutat. Malgrat la poca concurrència que hi ha per la via pública en aquelles primerenques hores del dia, el vianant es troba inevitablement amb d´altres que, seguint el mateix costum que ell, han decidit gaudir de la transparent calma que brinda el dia festiu. A vegades, van sols com ell, escoltant música a través dels característics auriculars blancs clavats a les oïdes, com també acostuma a fer el nostre vianant tot taral·lejant aquella cançó que no hi ha manera que pugui treure del cap. A vegades també, es troba amb bigarrats grups de persones: Pares amb fills que circulen per la vorera amb el patinet o bicicleta amb les dues rodetes de seguretat a cada banda de la roda posterior; pares empenyent el cotxet de la seva criatura utilitzant-lo més com a tuneladora que com a estri pel transport i passeig post-natalici; parelles que encara no han anat a dormir i pensen en fer quelcom pre-natalici tant bon punt es fiquin al llit; parelles (homo o hetero) que han trencat la guardiola i s´han aixecat ben d´hora, ben d´hora, ben d´hora per eliminar toxines fent footing, jogging, bicing i skating, escollint viure un present continu mostrant-se als altres vermells com un titot, amb una samarreta fosforescent de licra enganxada a un cos que tot ell aspira i esbufega la quantitat máxima d´aire que uns pulmons humans poden contenir (aproximadament 5 litres); parelles d´avis (només hetero) que van a comprar el tortellet després d´oir missa i fer com si n´haguessin sentit quan tres o quatre mendicants els demanen almoina o intenten que els comprin, a canvi de la voluntat, un paquet de kleenex o un encenedor...i un llarg etcètera que el lector eventual  d´aquestes ratlles pot completar de la manera que més escaigui a la seva particular i intransferible experiència, si és que n´ha tingut, durant un passeig matinal el dia en què el Senyor va tenir el detall de pintar-nos-el de vermell al calendari. El vianant, a part de veure les persones i personatges que es topa en el curs del seu trajecte a peu, també sent esqueixos de les banals converses, (futbol, feina, família, política..) que aquests duen a terme quan l´ocasió el fa anar desprovist dels seus auriculars (perquè s´ha deixat l´aparell a casa, perquè ja no té bateria, perquè ja n´està tip de sentir música, perquè té mal de cap, perquè avui soparà puré de carbassó...). Avui doncs ha estat un d´aquells matins en que s´ha donat aquesta circumstància i el vianant, apart de veure-hi (a través, tot sigui dit, d´uns vidres correctors d´una miopia de tres coma setanta-cinc diòptries a cada ull), també té els conductes auditius lliures (cerumen apart) per captar el que passa al seu voltant. Caminant, doncs, al seu ritme per l´avinguda Mistral (un mig Déu que rugeix, segons uns que eren els darrers de la filera), l´alenteix expressament al percebre un prometedor fragment corresponent a una melodia que vénen interpretant cuatre senyores de provecta edat. Les senyores, que denominarem iaies per l´afecte pregon que sempre s´amaga rere aquest nom, caminen totes quatre juntes anclades del braç de la seva companya. La rapsòdia, que ja ha esdevingut càntic celestial a les oïdes del vianant, que les acompaña en el seu passeig a una distància prudent, queda reproduïda a continuació, segons el seu posterior testimoni, que encara que ens és impossible de contrastar amb d´altres, el considerem fefaent i amb una rellevància prou significativa com per fer-ne esment en les següents línies, que si es troben escrites en lletra cursiva és per obeir més a criteris estètics que no ètics, i perquè no dir-ho, pragmàtics, també, sobretot a l´hora de configurar un text com el que ens ocupa per tal fer-lo més amable i oxigenat al nostre estimat lector potencial, que sempre serà benvingut en aquest modest espai d´opinió obert a tothom vuit hores al dia, o vuit al dia, si em permeten que faci ús de l´oxímoron, la ucronia, i encara que d´una manera adjacent però explícita, de la sindèresi. I sense més preàmbuls, i com bé va dir l´exitós grup Mecano en el primer track, i excusin l´ús de l´anglicisme, tan freqüent en aquesta societat cada cop més globalitzada en què vivim immersos, titulat "El cine" (el cinema) inclòs en el seu disc supervendes "Descanso Dominical", publicat el mes de maig de l´any 1988, i del qual fins a data d´avui ja porta la no gens menyspreable xifra de tres milions de còpies venudes... Sí, senyores i senyors, han llegit correctament: tres-mi-li-ons-de-cò-pies-ve-nu-des. Com va dir, doncs, aquest trio madrileny integrat pels germans Cano, José María i Ignacio, (més popularment conegut com Nacho) i la ara irreconeixible Ana Torroja, en aquest primer track que obria el disc abans esmentat: "Las luces se apagaron esto va a empezar, la chica de la antorcha ya ocupó su lugar". Per tant, estimats lectors, els deixo, ara sí i per fi, després d´aquest "rotllo patatero que els he fotut" com se sol dir en el llenguatge coloquial farcit de barbarismes, amb la reproducció fidel i integra de la conversa mantinguda, que oferim per a tots vostès en eeeeeexclusiva.

IAIA 1: Uy! Mira cuántas banderas [esteladas] hay en este edificio.
IAIA 2: Las habrán sacado a airear...
IAIA 3: A lo mejor las han sacado porque ayer fue San Valentín.
IAIA 4: ¿Banderas por San Valentín? No, mujer, no se colocan banderas por San Valentín.
IAIA 1: Pues ayer fue el santo de mi hermana.
IAIA 3: ¿Cómo se llama?
IAIA 1: María Concepción de la Argamasa Filibustera, pero todos la llamamos Amor, por eso ella decidió celebrarlo el día de los enamorados.
IAIA 3: Ahhh, no lo sabía. ¿Y qué? ¿Le habéis hecho algo?
IAIA 1: Si, le he regalado el Llibre d´Amic e Amat de Ramon Llull.

En aquest moments de la conversa, segons el testimoni del vianant, les iaies de nombres parells, es a dir, la 2 i la 4 desapareixen d´escena al ser atropellades mortalment per un Bus Turístic (Ruta Blava). Tanmateix, això no és obstacle per a què les iaies senars, 1 i 3, continuïn amb el seu diàleg com si res hagués passat.

IAIA 3: Uh! Ramon Llull!!, de ese precisamente hablaban ayer en el Sálvame Deluxe, i qué debate más apasionado i edificante mantuvieron los contertulianos sobre este personaje tan relevante del siglo XIII, Madre de Dios!...me fui a dormir tardísimo.

IAIA 1: Yo también lo vi. Todas las cadenas de televisión están enormemente implicadas a resaltar la importante figura de este místico, filosofo, profesor, teólogo i misionero, en el año en que se conmemoran setecientos años de su nacimiento...y es que no hay para menos..

IAIA 3: ¿El nacimiento? Yo creo que lo que se conmemora es su fallecimiento...¿no?..

IAIA 1: Ay hija! pues tal vez tengas razón...no estoy segura...es igual, lo importante es que se conmemore algo sobre estos hombres que han sido tan eruditos e influyentes.

IAIA 3: Ni que lo digas...yo ya estoy esperando el programa del próximo 28 de marzo que se dedicará al quinto centenario del nacimiento de Santa Teresa de Jesús...oh! puede ser portentoso...

IAIA 1: Uy! si hija!, no me lo voy a perder por nada del mundo. Será bueno ver como la Antuán y la Guril·la se enzarzan en otro de sus celebrados duelos dialécticos aportando valiosos detalles biográficos de la monja carmelita...

IAIA 3: Será toda una magistral lección de hagiografía, seguro.

IAIA 1: No espero menos de ellas. Por cierto, los quinientos años de qué son, ¿de su muerte o de su nacimiento?.....

El vianant dominical, perplex de tanta bellesa, recula les seves passes, creua el carrer on hi ha aturades dues ambulàncies que recullen les restes mortals de la parella de iaies parelles, i s´asseu a descansar en un banc tot esquitxat de cagades de colom (sobre del banc hi ha les branques despullades d´un plataner bord). Treu la càmera de la butxaca (sempre la porta per si de cas) i pren una instantànea de l´edifici que ha desencadenat la hipnòtica polifonía senil. Més enllà, les altres dues àvies imparelles han explotat amb pocs segons de diferència deixant anar a l´atmosfera un núvol blanquinós que conté bàsicament diòxid de carboni, aigua i partícules en suspensió. La fornera de la cadena de forns Marialluïsapanet veu des de darrera el taulell com els serveis de neteja municipals reguen l´asfalt amb una mànega a presió, per treure les restes de sang i altres fluids orgànics que les malaguanyades iaies hi han deixat. La visió de la mescla sanguinolenta li fa venir arcades que acaben desembocant inevitablement en forma de vòmit ben a prop d´on es troba acabada de sortir del forn l´estesa de neozelandeses, el tipus de barra de pa que té més sortida comercial. Una cagada de colom està a punt de caure al bell mig de la alopècica closca del vianant. Un gat udola. S´abaixa definitivament el teló del teatre ambulant.