De la primavera al Paraíso.

Després d´unes quantes setmanes d´absència per obligats motius de caire familiar, torno a obrir les portes del meu pati. Els qui em seguiu (hi ha algú que ho faci?), us n´haureu adonat que l´hem pintat una miqueta per a què la llum que hi entri pugui romandre més clara i nítida, amb l´esperança que l´hipotètic navegant gaudeixi d´una agradable visita. La primavera, aquesta primavera tant hivernal que aquest any ens acompanya, ha aconseguit un cop més fer renèixer les adormides llavors dels testos, ha fet brollar verdes fulles de les despullades branques del roser, per acabar regalant-nos la flor amb què objectivem el nostre amor vers fermosa donzella.
"Ce´st la rose l´important" com cantava Gilbert Becaud, i la rosa és important, per exemple, el dia de Sant Jordi. L´altre, són els llibres, i pels editors i llibreters els potencials lectors que els compren.
I mireu que bé m´ho he fet venir per parlar d´un important editor, en Jaume Vallcorba, que el passat dia de Sant Jordi estava assegut a la paradeta que la llibreria La Central havia instal·lat a Rambla Catalunya, signant, no en qualitat d´editor sinò d´autor, el seu darrer llibre "De la primavera al Paraíso". Espero que en signés molts, ja que quan el vaig veure entre la tupida massa de personal que a mitja tarda omplia la Rambla, i una mica cohibit (sempre em passa el mateix), vaig demanar-li que me´n signés un (Al Ricard, amb tota la cordialitat), estava ell tot sol davant la seva obra. La seva "soledat" es feia encara més evident  per la cua que generava l´escriptor libanès Amin Maalouf assegut al seu costat, signant sense aturador el seu darrer llibre.
La meva petició, ho reconec, va estar més motivada per la seva qualitat d´editor i per l´excel·lent tasca que du al capdavant de El Acantilado i Quaderns Crema, que pel contingut del llibre que ens presentava. La poesia, i ja no cal dir si ho concretem amb la trobadoresca, no ha estat mai motiu del meu deler, francament, però pensava que mai està de més aprendre coses noves i al cap i a la fi un llibre a mi mai em fa nosa. He de dir que després de la lectura d´aquest opuscle de cent pàgines he après coses noves i, per tant, m´he enriquit una miqueta més (quin gran remei contra la ignorància el que els llibres ens proporcionen!). En la presentació del seu llibre, que es pot veure a la pàgina web de l´editorial (http://www.acantilado.es/videos/jaume-vallcorba-presenta-de-la-primavera-al-paraso-en-barcelona-43.htm), l´autor ens parlava que la raó que l´havia impulsat a escriure´l, durant les tres setmanes de vacances que té a l´agost, era per explicar-se a ell mateix allò que hagués explicat als seus alumnes (era professor de literatura a la universitat) sobre el tema del llibre que ens ocupa. Doncs bé, jo ara intentaré explicar-me breument a mi mateix (perquè no crec que ningú més llegeixi aquestes línies), el que n´he pogut extreure de la seva lectura.
Al llibre se´ns parla d´un dels principals motors que mouen la vida, l´Amor, però no de l´amor com s´entén avui dia, sinó d´una forma especial d´amor, el qual es va gestar fa nou-cents anys de la mà dels trobadors: L´amor cortés o pròpiament dit, el fin´amors. Aquest és el que trobem a la poesia trobadoresca, pròpiament denominada cansó (cultivada durant els segles XII i XIII i escrita en llengua provençal) i que, a diferència del que podríem anomenar "l´amor convencional", se´ns presenta com un amor , en diríem, "d´impossible" realització. Per aconseguir-ho, els poetes atribueixen a la receptora d´aquest amor unes qualitats tant morals com físiques tan perfectes i elevades que arriben a crear una distància del tot insalvable respecte al seu emisor, en aquest cas el poeta enamorat. Malgrat la voluntat d´aquest de fer realitat el seu desig, és a dir, de dur a terme, de fer possible la consumació del mateix amb la seva estimada (com no podria ser d´una altra manera), aquest, tanmateix, mai es veurà del tot acomplert i satisfet als seus versos de rima consonant. Aquest fet, crearà una tensió constant, una lluita perpètua per aconseguir allò que hom vol, i que esdevindrà la raó de ser necessària, la part constiuent, d´aquest tipus especial d´amor que es concretarà en la forma de creació artística de poema. La insatisfació constant comportarà en aquell qui la pateix, els previsibles sentiments de dolor, fins i tot portant-lo a l´enfermetat (encara que mai a la mort), però aquest patiment donarà lloc també a una recerca interior, experimentant així una millora en la seva personalitat; ja que el sentiment universal d´amor (de la mateixa manera que ho fa la primavera amb la natura adormida durant  l´hivern), haurà despertat, extret, dins seu les seves qualitats que romanien latents, entregant així el més elevat de si mateix per aconseguir arribar a l´alçada en què es troba l´objecte del seu desig. Aquestes qualitats es plasmaran, combinades amb ofici i art, prenent la forma de poema, de la mateixa manera que la primavera entregarà els seus fruits després de vèncer l´hivern. Aquest tipus d´amor cortés, aquest fin´amors característic de la cançó, va tenir gran influència en els segles posteriors si bé amb modificacions sobretot respecte a la receptora del desig. Quan va sorgir, les relacions entre els dos enamorats es sostenia dins de les estructures de tipus feudal, adoptant així el poeta el paper de vassall i l´estimada de senyora (midons). Posteriorment, els estilnovistes (ja en l´època en què la societat feudal va donar pas a la burgesa) van donar un pas més endavant al crear més distància en la relació d´amor, atribuint a l´estimada un paper místic, religiós, marià fins i tot,  fet que no va estar exempt de serioses "incompatibilitats" amb l´apogeu que aleshores va començar a tenir el cristianisme. Va ser finalment amb l´obra Vita Nuova de Dante en què, a través de les relacions que s´estableixen entre ell i Beatriu, hi trobem l´evolució més depurada i elevada d´aquest amor especial que va nèixer amb la poesia trobadoresca.
Això és el que jo he entès i el que m´ha quedat després de la lectura d´aquest petit gran llibre com diu un crític a la faixa que porta la segona edició. Si algú, que ha tingut a bé d´arribar fins aquí, troba que he dit alguna bestiesa, alguna incorrecció, imprecisió o vol afegir-hi quelcom, serà del tot benvingut en fer-ho dins d´aquest pati a l´apartat "comentaris" que es troba una mica més avall d´aquestes modestes línies. Només dir-vos, i per acabar, (que ja se m´està fent tard i he d´anar encara a comprar al Mercadona, fer el dinar, posar rentadores, escombrar i recitar a Sèneca), que us recomano que llegiu aquest petit assaig, en sortireu, de ben segur, més enriquits d´esperit quan arribeu al seu punt i final.