Errare humanum est.

Ara que els negres núvols que clapaven els tendres humors del meu esperit s´han esvaït, que el turbulent miasma de la por que assadollava tots el meus pensaments ha desembocat en un llac d´aigua neta i encalmada, i que el meu estable present ja pertany definitivament al més imperfecte dels pretèrits, ara, quan em trobo, com mai abans, exhaurit de totes les energies, és quan més força em demano per il·luminar amb paraules la foscúria que ha embolcallat el meu últim de tots els meus dies.

Procuraré, si més no, que aquesta força no m´abandoni i que em permeti acabar el relat dels fets, i si ho fa, espero que no es dicti un mala sentència sobre mi, ateses les excepcionals circumstàncies en què estic immers i que l´eventual (i pacient) lector d´aquestes línies en tindrà oportú esment al final de les mateixes.

Per on començar a trenar aquesta història? Com donar un efectiu tret de sortida que s´incrusti al bell mig de la diana de la versemblança? Empresa difícil aquesta per a aquells que, com jo aleshores, hem construït la realitat amb els maons subministrats per la nostra raó. Perquè, com explicar que un urbanita de soca-rel com jo, fidel trepijador d´asfalt i llambordes, flanquejat sempre per ordenades piles de totxana i ciment durant les seves solitàries passejades, observador fatigat d´un cel retallat i esclau indefinit d´un aire enrarit travessat pels raigs d´un sol pixat, com és posible, jo que em pregunto, que sense saber el com ni el perquè, em trobés de sobte enmig de la forest més rica i plena que mai ulls hagin vist? Deixo aquestes volàtils qüestions per a ments més lúcides que aquesta meva, que m´ha servit sempre amb més modèstia que excelsitud, per a què puguin escatir l´entrellat del prodigi. Tanmateix puc donar el meu testimoni, verídic com que hi ha sol i lluna, i jurar si cal davant mateix del jutge suprem en persona, de tot allò que m´arribà a través d´uns sentits, més afuats, més vius i desperts dels que ara em resten després que el naufragi viscut els esquarterés. I és així com, de sobte, davant dels meus ulls es presentà un espès bosc, recelós a deixar pas la nutritiva llum diürna, on alts i robusts troncs s´enlairaven ordenadament, col·locats sobre un sòl tupit i curull d´amples fulles marronoses ja amortallades per un fi mantell de rosada; a través dels narius se´m filtrava l´olor característic d´humus, de tendra vegetació i d´aire purificat; a la pell sentia la suau i freda alenada expirada per tota aquella espesa boscúria; i per les oïdes m´arribava el fresseig de les fulles, l´acompasada piuladisa d´un ocellam invisible, trencada per un so constant d´intervals secs i rítmics, produït inconfusiblement per l´acció de la força humana.

I va ser aquesta mateixa força la que delicadament desfilà el cabdell del meu neguit, i em va empènyer magnèticament cap a ella.

El soroll finalment es materialitzà en una destral que es clavava amb cops potents i precisos dins la fusta, tallant-la com si fos mantega. L´eina era accionada per unes mans arrapades fermament al mànec, insensibles a l´intens color porpra que prenien per acció del fred rossegador i de l´impassible esforç a què eren sotmeses. Tot i ser observades a distància, es presentaven als meus ulls com unes mans excesives, de proporcions gairebé sobrenaturals, abassegadores. A l´apropar-me, vaig poder observar millor el seu propietari, concentrat en la seva feixuga tasca, tot embolcallat per l´espès baf que sorgia impetuosament pels orificis respiratoris amb cada etzibada. L´aire tènuament il·luminat, quallat d´estelles escampades en totes direccions com embogides cuques de llum que les continuades embranzides engendraven, confegia a l´escena un efecte gairebé místic, produint-me tot el conjunt aquella extranya barreja immiscible d´admiració al proïsme i de frustració pròpia tantes vegades sentida.

Com si estigués provist d´un instint felí, l´home va ensumar la meva presència i aturà la seva activitat de cops de cop. Lentament dreçà el seu cos i fixà uns ulls lluents sobre mi. La mirada que d´ells se´n desprenia, m´escrutava amb més força i intensitat amb què ho haguessin fet les seves mans. Envoltats només pels sorolls amb què la natura havia envaït de nou el nostre entorn, romanguérem un temps indefinit, quiets, mirant-nos cara a cara. Malgrat l´aparent naturalesa desafiadora que el gest hagués pogut concil·liar a ulls forasters, aquest ens serví, contràriament, per comprendre millor la nostra peculiar situació que si ho haguèssim fet emprant el llenguatge.

I precissament fou ell que trencà el gel del silenci i encadenà un seguit de mots amb veu rocallosa, desfent així l´encanteri en què les ocultes corrents de la mútua comprensió ens havien ficat.

"Pensava que no et decidiries a venir mai, tros de soca" va amollar, incloent- hi, més enllà de la pausa, aquest impropi i imprevist improperi del tot improcedent i improbiós.

No em va deixar temps a badar boca (encara que tampoc hagués sabut què dir) i continuà expresant verbalment allò que ja havia quedat sobreentès a través de la nostra prèvia i intensa mirada.

"Aquí em tens, fet de carn i óssos, espill d´aquell altre jo que sempre has volgut ser, un miratge fet realitat. Ara que tu has volgut que ens trobéssim, quan més a prop has estat mai de fer cert el teu desig, queda´t aquí sense por. Demostra que ets capaç, almenys per una vegada a la teva vida, de deixar de ser un cagadubtes i de prendre una decisió valenta, arriscada també, però amb la qual obtindràs els fruits que secretament has desitjat amb tant de deler. I tranquil, ja que has fet l´esforç d´arribar fins aquí, i si després de tot el que t´he dit i el que has vist, encara et manca el coratge necessari, aquí em tens amb l´eina a punt, per servir- te, tros de soca."

Aquí va posar punt i final a la seva breu lletania, rubricant-la amb un significatiu copet de destral al terra i repetint de nou la imprecació que prenia ara una vessant més cordial pel seu caire redemptori. 
A l´albada d´aquella vida meva que ja m´ha deixat de pertànyer, més d´una vegada i de dues m´havien convenientment alliçonat amb la metàfora moralitzadora de la branqueta i el tronc, per explicar allò de la facilitat de rectificar actituts que despuntaven torçades quan encara la branca és tendra, i la dificultat de redreçar-la quan aquesta ja s´havia endurit (en un tros de soca). També és sabut que hi ha lliçons que ni amb l´ús de tots els artilugis retòrics som capaços d´aprendre, i és així com incapaç de decidir-me, vaig deixar que l´altre prengués la decisió sobre la sort del meu destí.
El cop va ser sec, eficient, i potser per això mateix, provist d´indolència. Ara només sento que el poc que em resta de vida ja brolla a balquena per la clivella solca el meu cos, i través d´ella és per on la meva ànima s´allibera, per fi, del seu captiveri. Tanmateix, les sol·lícites forces m´han permès dur el meu propòsit inicial a ric erol per conrear-hi aquest grapat de lletres que ara deixo maldestrament sembrades darrere meu, aquest testament de vida somiada que el meu altre jo va aconseguir fer possible. 
M´expandeixo sense obstacles per l´infinit éter.