diumenge, 30 de març de 2014

Metrofília.


Baixo per la meva dreta les escales que em condueixen al lluminós i càlid vestíbul de l´estació. Per fi deixo enrere el mantell fosc d´una nit freda i humida del qual l´adormida ciutat encara trigarà un parell d´hores a desfer-se´n. El contrast em recomforta i m´omple d´una inesperada dosi d´optimisme de què acostumo a anar mancat a primeres hores del matí. Observo el llarg passadís amb les  màquines cancel·ladores i expenedores a dreta i esquerra perfectament arrenglerades com soldats en formació, esperant el seu torn per a ser utilitzades. "Títol esgotat" respon la cancel·ladora retornant-me la T-10 per la ranura on prèviament l´he introduïda. Deu viatges que són cinc dies, cinc dies que s´han escolat veloçment a través del forat invisible del temps. La màquina expenedora engull àvidament els 20 euros i me´n dóna una de nova. Un lleuger sentiment d´indignació em despunta a flor de pell al comprobar les escases monedes que se´m tornen de canvi, sentiment que queda fulminantment bandejat al recordar les paraules del conseller de torn elogiant el transport públic de la ciutat com un dels millors i més barats de tot continent. Ple de satisfacció i orgull de ser-ne un dels afortunats usuaris, em dirigeixo de nou a la màquina cancel·ladora on m´està esperant un dels molts guardaespatlles que com àngels de la guarda ens escorten per travessar darrere nostre les perilloses portes que s´obren un cop el nostre bitllet (titol, sic) ha estat introduït. Li agraeixo el seu desinteressat gest amb un dels meus millors somriures mentre baixem les escales que ens condueixen a l´andana.
El display fosforescent anuncia que falten tres minuts i quaranta-dos segons per a què arribi el proper tren. L´espera queda amenitzada per un grupet de tres nois, que després d´una nit d´intens estudi en una biblioteca nocturna, juguen, per esbargir-se, a xutar una llauna de cervesa vessant, en cada xut, les restes del seu contingut. El joc, pel que hom pot sentir i entendre, incorpora en les seves regles l´emisió de sonores i contundents paraules ultratjoses, que ells, com a persones curoses que són de seguir les normes establertes, s´encarreguen de complir fil per randa. Un d´ells es troba assegut en un dels bancs de l´andana i visiblement més afectat que la resta dels seus companys per l´empatx intel·lectual adquirit durant la vetlla, vomita sense escrúpols. Els altres aturen l´improvitzat joc i comencen a fer-li fotografies amb el mòbil per immortalitzar la mostra d´art no figurativa que ha quedat estesa al mosaic.
El tren entra a l´estació, transportant al seu pas la flaira de la matèria gastrointestinal deixada per obra i gràcia del dissortat. S´obren les portes, els que estaven dins surten i els que esperàvem hi entrem. M´allunyo dels tres nois (a l´artista l´han deixat tirat a l´estació junt amb la seva creació) per no destorbar-los en la seva represa de la partida dins les dimensions més modestes del vagó. Trec de la meva bossa el llibre que des de fa dues setmanes m´acompanya en els meus trajectes: Crim i Càstig. De sobte la lectura de les vicissituds del jove Raskolnikov a Sant Petersburg queden tenyides pel so de la música reggeaton que a tot volum es desprèn dels altaveus d´un mòbil que porta la parella s´ha assegut davant meu i que amb un lloable acte de generositat comparteix amb tots els altres passatgers la música que ells els agrada. Després d´observar captivat aquesta admirable actitud envers el proïsme que tant costa de trobar en el jovent d´avui dia, i agrair-los secretament aquesta mostra de bona voluntat, torno a fixar la meva vista en les ratlles escrites per Dostoievsky fa prop de cent cinquanta anys.
El vagó s´omple paulatinament a mesura que avança cap a l´altre extrem de la línea. Ara a les paraules escrites per l´autor rus, que les favorables circumstàncies en què em trobo em fan seguir amb més atenció que de costum, s´hi afegeixen unes d´orals, més prosaiques per comparació, però no menys fascinants. Són les paraules d´una dona de mitjana edat, que amb un elevat to de veu parla amb la seva interlocutora, (que a tots en queda clar que es diu Cristina i deu patir una lleugera sordesa) de les tribulacions que l´afecten que, pel que hom pot intuir, són principalment de caire econòmic motivades, en gran part, per la mà foradada que gasta el seu "maromo" amb qui la seva relació sentimental es troba, per aquesta circumstància, penjant d´un fil.  Arribats a aquest punt, decideixo amb permís dels erudits i savis homes de lletres, que Crim i Càstig, per molt clàssic que es consideri, per elevadíssim lloc d´honor que ocupi dins la literatura universal i per imprescindible que sigui en una biblioteca personal amb un mínim de cara i ulls, no hi té res a rascar amb l´inefable espectacle que es desenvolupa al meu voltant i el torno a amagar dins la bossa. El regal que reben els meus sentits, però, no s´atura ja que a l´escena visual i sonora que ha anat incrementant-se des de l´inici del meu viatge, queda complementada ara per una altra d´olfactiva produïda pel fum que s´escapa d´un cigarret amb contingut psicotròpic, el qual em permet en cada inspiració viatjar amb la imaginació per móns de primavera perpètua i de fantàstiques solucions col·loidals.
Una veu anuncia la meva propera parada. M´envaeix una certa recança haver de deixar l´espai tan gratament compartit juntament amb aquells que de forma altruista i desinteresada s´han encarregat de convertir el meu trajecte en una experiència agradable i plaent. El tren fa la seva entrada a l´estació. Veig reflectida la meitat del meu cos en un dels vidres de les portes d´accés al vagó. Els meus ulls es desvien cap a la zona del pit intentant dexifrar les recargolades lletres que conformen l´enigmàtica paraula "YMVIC" (o quelcom similar) que no provenen de la meva samarreta sinó que estan impreses al vidre emprant en la seva realització un estri dur i punxegut. Entenc que l´acrònim, sigla o el que vulgui expresar aquesta delicada i subtil mostra de lirisme urbà, és una palpable demostració dels alts nivells de creativitat que assoleixen algunes ànimes quan es veuen impel·lides per sobtats rampells artístics a les instal·lacions del suburbà. El tren s´atura. Les portes s´obren. L´altre jo i les lletres de gran cos quedem amagats i davant meu hi apareix un grup de passatgers que espera impacient poder-hi entrar. En aquest instant constato admirat en carn pròpia els efectes avantatjosos que s´han derivat de les retallades en educació i la progressiva devaluació dels plans d´estudi endegats per successius contingents ministerials. Frases tant senzilles com "Deixin sortir abans d´entrar" escrites en tres idiomes, esdevenen cada cop més d´impossible comprensió per part de la majoria de públic. Així a l´hora d´abandonar el vagó, m´imbuiexo del privilegi de fregar tant els meus braços com les meves espatlles amb la dels altres que van en direcció contrària, plàcidament ungit en cada contacte d´aliena escalfor corporal, esdevenint tot plegat un clar i sincer acte de comunió i d´agermanament amb els meus conciutadans i per extensió, amb la humanitat sencera. Un cop fora, sento com el tren emet les senyals acústiques abans de tancar les portes. Aquells que acaben d´accedir al recinte baixen ràpidament les escales corrent delerosos per ficar-se dintre els vagons. N´hi ha un que fracasa en la seva temptativa i el perla mostra comprensiblement el seu enuig de perdre´s el bigarrat xou que a dins s´hi organitza, tot donant repetides puntades de peu a les portes ja tancades i llançant, a tall de rúbrica, una respectable escopinada de flegma i saliva que cau regalimant per un dels vidres ratllats amb caràcters jeroglífics. Em dirigeixo a les escales de sortida amb la satisfacció de comprobar un cop més el gran abast que pren la paraula solidaritat en el si nostra societat (sovint titllada del contrari). La raó d´aquest elevat sentiment meu prové de l´observació dels múltiples punts d´avituallament que es troben escampats als bancs que ocupen tot el llarg de l´andana. Aquests ganyips consistents en bosses de patates fregides Lays barbacoa, peles de mandarina amb alguns grills al voltant, bocins de pa de motlle (també conegut com bimbo), brioxeria industrial rica en greixos saturats, algun que altre donete mig mastegat i llaunes de refresc mig buides...han estat deixats a lliure disposició d´aquells viatgers que necessitin un aport vitamínico-calòric addicional per afrontar amb energia i vigor l´estrall emocional que l´arrencada del nou jorn invariablement comporta.
Pujo les escales amb el desig que les deu hores que resten per tornar a reviure aquests moments que tan eficientment regeneren el meu esperit passin de pressa. Per megafonia una tendra veu femenina ens anuncia a tots els usuaris del transport públic que per a la nostra seguretat hi ha instal·lades càmeres de videovigilància.

1 comentari:

Rocío Gómez Calderón ha dit...

Tota la raó Ricard, quin espectacle es anar en tren o metro! jo cada día em trobo amb alguna semblant...i al final si la cosa es possa molt interessant acabo donant al pause del Ipod, i escoltant de manera dissimulada!! jajajaja!

Una abraçada!!!