dijous, 11 d’agost de 2011

Iconoclàstia.

El venerable avi surt com cada dia de la portalada de la gran masia a pas lent i acompanyat pel seu inseparable bastó. Camina un xic encorbat en direcció al pedrís que s´extén al llarg del perímetre de la façana principal, i s´asseu feixugament al cantó ja escalfat pels raigs de sol més matiners. Al seu semblant d´una majestuositat gens fingida, d´un rictus genuínament senyorial, hi destaquen uns ulls que els anys han imprès d´una certa aquositat gelatinosa. Observa el vast territori de camps de cultiu que envolten la seva propietat els quals, trobant-se en aquesta època de l´any tenyits amb totes les tonalitats possibles de verd, porten latent la promesa d´una bona collita.

La seva mirada dirigida a un punt indeterminat de les seves terres desprén encara la brillantor de la seva jovenesa ungint al seu rostre, solcat per l´acaronament de sols i llunes, amb un immens imperi de candor i bonhomia. Tanmateix, quan cada dia repeteix la cerimònia de contemplació d´aquest petit món, és moment també que aquesta mirada d´ulls mig aclucats, adquireixi un to reflexiu imbuïda pels pensaments que afloren a una ment massa vella per estar tan carregada de records. Pensaments que contenen veritats només conegudes per ell, i que han estat cercats durant anys amb la mateixa fermesa que les tanques de ferro que han possat límit a la seva hisenda. El pas inexorable del temps, però, fa obrir escletxes per on ens podem endinsar...
"Aquestes terres, plenes de vinyes i sembrats no són altra cosa que el resultat del meu govern amb mà de ferro i cor d´acer. Què hagués estat d´elles sinó! Sembla ahir quan aquella colla de galifardeus amb idees revolucionàries em varen amenaçar de pendre-me-les per la força.Per a què la propietat quedés repartida entre tots, deien. Qui els va parir! ara,  ja ho van pagar car ja quan va ser hora de passar comptes. Molts no ho varen poder explicar dels mastegots que reberen quan els civils, guiats per la mà de la Providència, els van arreplegar i es va fer sana justícia. Per si ho dubtaven, els va quedar ben clar que encara ha de nèixer el qui m´ha de plantar cara, sinó que li ho preguntin al gamarús del fill d´en Miquel , que li va quedar l´ull borni del calbot que va rebre per atrevir-se a aixecar-me la veu, i encara va tenir sort que aquell dia em va enganxar de bones, que sinó hagués patit el mateix fat d´aquell gos em va matar quatre gallines. Colla de ganduls tots plegats, que mai han sabut valorar la seva sort i apreciar el treball que els he donat per a què poguessin menjar calent cada dia i viure sota teulat amb dignitat. El lleguatge del macell és l´únic que han sabut entendre per a complir com Déu mana amb el treball que sempre he calgut menester; l´amenaça amb un bon crit sempre ha estat oli en un llum, és trist però és així. No és pot afluixar mai amb aquesta gentussa,  a vegades se´ls ha de tractar com les bèsties per a que s´adonin que mai han de mossegar la mà que els alimenta. No es pot ser bo en aquesta vida, no senyor, sinó ja fa anys que m´haguéssin pres el número i tot se n´hagués anat a fer punyetes, tot el meu treball llaurat a base de suors, esforços i amb mà de ferro . Agraïts m´haurien d´estar! un monument de marbre em mereixo després que m´hagi arribat l´hora de presentar-me davant de "nostrusenyor"! Ja voldrien tots que arribés ben aviat  ja, sobretot aquests pallusos que tinc per fills que no esperen altra cosa que polir-se tot això per poder fer el  fatxenda a ciutat..."

La immersió en aquest cafarnaüm d´imatges pretèrites sempre impotents d´imprimir en el seu rostre un mínim borrall d´afectació conspícua, queda interrompuda per una sobtada alteració en el plàcid paisatge: Un núvol de pols provocat per les rodes d´un tot terreny s´acosta a la casa pairal. El vehicle, que la pols sedimentada ha quasi mimetitzat amb el color dels camins, s´atura prop de la porta principal. L´avi s´aixeca, saluda lentament amb el braç esquerre enlairat al contingut humà que la carrosseria escup, i apunta un somriure que es va eixamplant fins que el seu rostre adquireix el precís aire taujà. Després de les externament sinceres i afectuoses salutacions de rigor, l´avi dirigeix la seva atenció cap al vailet que el mira amb complicitat i al qual li pica l´ullet. Sense dir-se res, l´avi agafa el nen de la mà i el porta cap a l´interior de la masia, dirigint-se a una cambra on hi ha una taula coberta per unes tovalles de cotó. A sobre hi ha un setrill d´oli proveït d´una lluminositat daurada conferida per la nítida llum que entra per la finestra; un grapat de tomàquets injectats d´un roig que esclata de vitalitat; un pa ros i panxut i un espetec sencer.
Acompanyat del somrís als llavis, l´avi en talla unes rodanxes davant la mirada expectant  i delerosa del nen, i li dóna un tall. Ell n´agafa un altre. Avi i nen masteguen lentament, saborejant el deliciós tros d´espetec provocant una voluptuositat en les seves boques, que fa que aquestes segreguin fluxe salivar en abundància. L´avi, davant la cara de satisfacció del nen que, amb més de mig segle d´avantatge, és mirall de la seva pròpia, constata un cop més, un any més-i ja en porta uns quants-, que les coses bones no canvien mai.
A fora, mentre els altres membres de la família ajudats pels masovers, acaben de descarregar l´equipatge i les nombroses capces embolcallades amb paper de regal portades del seu darrer creuer pel Mar Bàltic, els arriba, a través d´una finestra oberta, el so inconfusible que produeix l´asfíxia per ennuegament.