dimecres, 15 de juny del 2011

Reunió.

És significatiu el que ha passat a Euskadi amb el flamant partit de l´esquerra abertzale Bildu. Setmanes abans de les eleccions municipals, estava sota sospita segons els particulars (però potents) paràmetres que aplica el judici espanyol. El resultat d´aquesta agressió per part de l´estat a un partit pensat en "clau" basca, ha estat aquesta resposta massiva del poble donant un suport majoritari a aquesta formació. Més potser com a resposta envers als constants prejudicis, atacs i mentides de tota la artilleria mediàtica que disposa el bipartidisme espanyol, que com a partit amb una ideologia i proposta d´acció determinada, en aquest cas d´esquerres. I aquí es demostra que el sentiment de pertànyer a una nació, a un país, a una cultura i llengua comuns, està per sobre de qualsevol idea política, i un atac a aquestes mereix una resposta unànime des de tots els colors polítics. Primer som i pertanyem a una comunitat, després cadascú, a partir de la seva manera de pensar, escolleix la via que millor li sembla per portar-la a bon port, ja sigui virant cap a la dreta o a cap a l´esquerra.
No cal dir que la dreta extrema espanyola s´ha esquinçat les vestidures al veure a aquesta formació (que ells volen imaginar terrorista per justificar el seu discurs polític) ocupant càrrecs rellevants a l´administració basca. Ahir dimarts el diPPutat "de las dos líneas de investigación" no va poder aguantar més la presència d´un partit a "Las Vascongadas" d´idees contràries a les d´ell, i va plegar veles deixant lliure el seu escó. És curiós que això els passi a ells, que tant se´ls omple la boca amb paraules com democràcia, llibertat i igualtat, i després no sàpiguen encaixar la voluntat d´un poble que ha actuat seguint les regles d´un joc del que ells també en són partíceps i que ni se´ls passa pel cap de  qüestionar quan el vent els bufa a favor (i molt) a la resta de territori.
Tot això em fa pensar en la necessitat que tenim a Catalunya d´un Bildu a la catalana. Escoltant l´altre dia l´entrevista al ja exdirigent d´esquerra Carod-Rovira, d´entre les molts temes de que va parlar, va fer esment de cobrir el present dèficit del panorama polític català, amb una esquerra catalana progressista, nacional, sòlida i seriosa que aglutini a l´esquerra el que Convergència i Unió ha aconseguit a la dreta, on hi conviuen i convergeixen cristiano-demòcrates i lliberals. Així de senzill. Crec que aquesta aposta política seria necessària pel país, vista com un corrent d´aire fresc i alternativa de govern per vertebrar i reconduir, per exemple, a aquest moviment de masses indignades de causa noble (i compartida) però amb certes actituds indignes i intolerables com les viscudes avui al Parc de la Ciutadella; o per veure, en el cas d´una victòria d´aquesta futura formació, com els "pseudodemòcrates" de més enllà de l´Ebre s´acaben d´esquinçar les vestidures i ens mostrin d´una vegada per totes el que s´amaga sota la seva pell de xai.

1 comentari:

Anònim ha dit...

L'esquerra sempre estarà dividida, perquè hi ha determinats principis que, un cop assumits, són irrenunciables i innegociables i mai no podrà pactar-se amb algú que tampoc no els hagi assumit.

Si penses que la col·lectivització de bens és imprescindible al teu programa, per exemple, és absurd pactar amb qui creu en una política d'esquerres que acontenti la dreta (sobretot si qui hi creu també té aquesta creença com a principi irrenunciable).

L'esquerra sempre ha tingut "principis irrenunciables" d'aquesta mena que fa que qui no els tingui siguin poc menys que traïdors.

Bildu d'esquerres...? Esquerra i nacionalisme són compatibles, doncs? Depén del concepte "irrenunciable" d'esquerra que es tingui. Això ja fóra un altre debat.

podi-.