Pedra de tartera.

Sentia una certa curiositat per llegir aquesta primera novel·la de Maria Barbal de la que enguany es commemora el 25é aniversari de la seva primera edició. No és habitual que un llibre gaudeixi d´aquestes celebracions, per tant quelcom especial i significatiu ha de tenir perqué en sigui mereixedor. En aquesta història narrada en primera persona, la Conxa ens fa un repàs, a través d´un llenguatge sobri, ple de girs i paraules de la zona del Pallars, de la seva vida en un poble del Pirineu. Una vida dedicada majoritàriament al dur treball al camp i a cuidar del bestiar, a criar els fills, a ocupar-se´n de totes les tasques de la casa, a tirar endavant amb penes i treballs i on hi han poques concessions a l´oci i a la diversió. Una vida que a més, es veu esquinçada irreversiblement per la guerra civil, deixant un regust amarg difícil de desfer-se´n.

La novel·la em recorda molt a "La plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda. La història de la Natàlia i la de la Conxa és també la història de moltes altres dones anònimes que van patir la guerra i les seves conseqüències: vídues, amb fills petits i envoltades de misèria.

També es percep aquest sentiment de nostàlgia i enyor envers els temps passats, "de quan erem joves", el record dels quals els serveix per poder aguantar el trist present i encarar un futur mancat de l´esperança de que tot torni a ser com abans, "els temps canvien i a pitjor".

Finalment m´agradaria destacar,un fragment que trobem a les primeres pàgines de la novel·la , quan una Conxa adolescent rep la visita d´uns parents de Barcelona ("la capital"), que fa referència al llenguatge i que trobo molt encertat per explicar les diferències que hi han en l´ús de la llengua dintre d´un mateix territori:

[...] A Pallarès no es diu "noia" ni "maca", aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l´agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.