Migdiada.

Obro els ulls i em trobo enmig d´una sala decorada amb mobles rústics.És una estança gran i acollidora, observo que en una cantonada hi ha una llar de foc amb el centre ennegrit de restes de cendres.Sembla ser el menjador o la sala d´estar d´una casa d´una familia benestant.

Estic d´esquena a dos grans finestrals coberts per dues grans persianes que impedeixen veure el que hi ha a fora a més de no deixar entrar la llum. Desconec que hi ha més enllà d´aquells finestrals, i si és de dia o de nit, tanmateix el menjador no està totalment a fosques, una font llum artificial d´origen desconegut, l´il·lumina càlidament. El silenci es trencat només per un soroll en forma de tic-tac que primer associo al pèndol d´un gran rellotge de paret situat a la meva esquerra i que posteriorment descarto al adonar-me que aquest es troba aturat amb les manetes fixes a dos quarts i mig de cinc. El soroll doncs no prové del menjador sinó d´algun lloc que hi ha a l´altra banda d´una porta que té en tota la seva part central un vidre bisellat de color ocre. Afinant més l´oïda m´adono que el soroll encaixa amb el que fan les tecles d´una màquina d´escriure al impactar contra la superfície del paper. Dedueixo inmediatament que no estic sol. Per força ha d´haver-hi algú que prem les tecles. Impulsat per una força invisible, m´atanço lentament cap a l´origen d´aquell soroll. Obro la porta, que condueix a un llarg passadís esgarrapat per un seguit de portes tancades, i em va entrant un neguit, preludi d´una por que augmenta proporcionalment a mesura que aquesta força em condueix davant mateix d´una de les portes rere la qual hi deu haver-hi una cambra i algú prement les tecles de la màquina d´escriure. Vull fugir, escapar d´aquell lloc desconegut del que no sé com hi he arribat.

La porta s´obre automàticament i apareix davant meu una sala rectangular, la paret de la meva esquerra i dreta que serien els costats llargs d´aquest rectangle, estan folrades de llibres des del terra fins al sostre. Llibres que, a jutgar pel llom de pell o de cartró, semblen pertanyer a edicions d´uns quants segles enrere. Just davant meu, a l´altre costat del rectangle, hi ha un gran finestral per on entra una llum blanca encegadora que m´obliga a aclucar els ulls, i just davant, retallant aquesta llum, una gran taula i una silueta humana sentada al seu darrere. No puc veure-li la cara, tota la seva figura m´apareix pintada de negre per contrast amb la potent llum d´origen sobrenatural que es cola pel finestral que té al darrere. El soroll de les tecles que l´enigmàtica silueta humana prem sense pausa, embolcalla tota la cambra amb un volum exageradament alt, molest per l´oïda.

La mateixa força d´abans m´empeny, contra la meva voluntat (que seria fugir cames ajudeu-me) cap a la taula. A mesura que m´acosto es van fent visibles els detalls del conjunt silueta-taula que abans se m´apareixia com un conjunt fosc. La força invisible em deixa just davant d´una taula de fusta d´un vernís fosc i puc veure amb claretat els detalls d´una fesomia que no em resulta del tot desconeguda.Aparentment no s´ha adonat de la meva presència i continua com si res, la seva tasca de prémer les sorolloses tecles. Està copiant el contingut d´un d´aquells llibres que hi han a la cambra, que està ara obert per les pàgines centrals al costat mateix de la màquina d´escriure. No m´atreveixo a dir-li res, per no donar-li un ensurt i per evitar donar una resposta davant la llògica pregunta que ell em faria: ¿què fa vosté aquí?, pregunta que jo mateix no he parat de fer-me. Per tal d´allargar aquesta situació, que sé que tard o d´hora s´ha de produir, em giro per fer una ullada als llibres que estan ubicats a la lleixa més pròxima d´on em trobo. Tots són d´autors completament desconeguts per a mi. Són llibres inèdits. Exemplars únics.

Immers en anar llegint els lloms dels llibres, noto de sobte alguna cosa extranya a la cambra, és un silenci que em fa sentir-me desprotegit, talment com si fos premonitori de quelcom maligne. Em giro cap a on està la taula amb el seu personatge de cara familiar. Ha parat de teclejar i tot mirant-me per sobre d´unes ulleres de mitja lluna, deixa anar amb una veu gruixuda una resposta a una pregunta no formulada:

-Aquests llibres són el regal que les muses ens fan als escollits.

I tot seguit, associo aquella cara amb la d´aquell reconegut escriptor d´èxit mundial.