El Imperio.



Detall de la coberta del llibre
publicat per l´editorial Anagrama



De la mà d´un dels mestres del periodisme, el polonés Ryszard Kapuscinski (1932-2007), ens endinsem, a través dels viatges que aquest va fer per les diferents repúbliques soviètiques que constituïen l´antiga Urss, cap els últims anys agònics d´un imperi que durant gairebé setanta va ser vist com un món apart, misteriós, hermètic i temut pels habitants de l´altre mig.

En ell hi trobem també apunts històrics com, entre d´altres, els anys infernals de l´estalinisme amb les deportacions en masa a Sibèria a camps de treball forçat (els anomenats "lagers") i les "grans purgues" (matant indiscriminadament inclús a membres del partit comunista sospitosos de disidència); ens ajuda a entendre el per qué dels endèmics conflictes Caucasians, passant per explicar-nos el motiu pel qual el Mar D´Aral es va assecar i el desastre natural i humà que això va suposar.

Però sobretot, com a denominador comú, hi trobem la crueltat, l´absurditat i inclús la bogeria inherent a qualsevol tipus de totalitarisme (ja sigui "de dretes" o "d´esquerres") l´objectiu del qual és privar de qualsevol llibertat al poble, deixant-lo estabornit per la por, el temor i l´amenaça constant, ofegant-lo en la pobresa i la gana, oprimint-lo, alienant-lo, per poder fer amb ell el que a uns quants els vingui en gana de fer només per satisfer els seus propis interessos, capricis i exentricitats.

El llibre està ple de referències bibliogràfiques, és ric en descripcions de ciutats, de trobades i diàlegs amb un heterogeni grup de personatges tots ells marcats per l´estigma del règim, i de detalls d´esdeveniments, situacions, i moments històrics que l´autor va viure en primera persona (com el cop d´estat de l´agost del 91).

He escollit un fragment que, metafòricament, resumeix amb molt encert, (fent servir com a fil conductor, de trens, els diferents líders soviètics), la decadent història d´una superpotència aparentment cohesionada i forta que semblava no hagués de morir mai:

"El tren se dirige hacia un futuro luminoso.Lo conduce Lenin.De pronto: Stop, se han acabado las vías. Lenin apela a la gente pidiendo que trabaje horas extras los sábados; se colocan más vías y el tren puede continuar el viaje. Después se pone a conducirlo Stalin. Y también se acaban las vías.Stalin manda fusilar la mitad de los revisores y de los pasajeros, y obliga a los demás a colocar vías nuevas. El tren se pone en marcha. Jruschov sustituye a Stalin, y cuando se acaban las vías ordena desmontar las que el tren ha dejado atrás y colocarlas delante de la locomotora. Jruschov es sustituido por Brézhnev. Cuando vuelven a acabarse las vías, Brézhnev dispone que se corran las cortinas de las ventanillas y que se balanceen los vagones de tal manera que los pasajeros crean que el tren continúa en marcha (...) Y así llegamos a la época de los tres entierros (Brézhnev, Andrópov y Chernenko) en la que los pasajeros ni tan sólo tienen ya la ilusión de que van a alguna parte. Pero hete aquí que en abril de 1985 el tren vuelve a arrancar. Éste sin embargo, será su último viaje. Durará seis años y medio. El maquinista se llama Gorbachov y la locomotora lleva pintados dos lemas: GLÁSNOST y PERESTROIKA".

En definitiva ens trobem davant d´un llibre molt interessant, instructiu, amè i didàctic que et deixa amb ganes de fer una visita per alguna de les moltes ciutats esmentades en ell i sobretot de llegir més material d´aquest llegendari escriptor i periodista.

Paraules amb ROSA (que avui cal tenir a la ment).

AiROSAment

AmoROSAment

BenaventuROSAment

CandoROSAment

CavalleROSAment

ClamoROSAment

DecoROSAment

DeleROSAment

CuROSAment

FervoROSAment

FragoROSAment

FlaiROSAment

OloROSAment

GeneROSAment

HonROSAment

LlustROSAment

OloROSAment

PondeROSAment

PodeROSAment

ProspeROSAment

SaboROSAment

ValeROSAment

VigoROSAment

VolenteROSAment

ArdoROSAment

La part del tot.

Sona insistent la botzina del tren que acaba d´entrar a l´estació. Sona i sona sense interrupció fins i tot quan aquest s´atura i obre les portes. El monòton xiulet no cedeix, es fa molest, incòmode a les oïdes. Mica en mica el soroll fa esvair l´escenari on ell es troba i es converteix en el so conegut del despertador que com cada matí el fa llevar per começar un nou dia.

Prem mecànicament el botó per apagar l´alarma. En fer-ho es sent alleujat i agraït de que l´odiat aparell l´hagi tret d´un somni espantós i el torni sa i estalvi al món que ara, desde la seva posició supina, només es presenta en forma d´un sostre blanc dèbilment il·luminat per les primeres llums de l´alba. Mai com fins avui aquesta primera imatge del dia havia resultat tan reconfortant als seus lleganyosos ulls.

S´incorpora, s´asseu a la vora del llit i fica els peus dins les sabatilles que com cada matí l´esperen al lloc de sempre. Es sent extranyament mancat de forces, com si la nit, amb el descans que d´ella s´espera obtenir, li hagués xuclat l´energia per comptes de reposar-li. Es tapa la cara amb les dues mans  i recolça els braços damunt les cames, sense esma d´endinsar-se completament cap el seu estat de vigília. Pensa en el somni que ha tingut i que encara sura dins del seu cervell. Sí, es trobava en una estació on esperava un tren per fugir. Lluny ben lluny. Volia fugir de la situació tan terrible que havia experimentat mentre parlava, de no recorda ben bé què, davant d´un auditori ple a vessar d´un públic silenciós i atent a cada paraula que ell articulava. Mentre la seva veu omplia, clara i precisa, cada racó de la sala, va sentir just en l´instant que anava a pronunciar la paraula "sinècdoque" que totes les seves dents es desprenien alhora de les genives, sortien expulsades de la seva boca en forma d´un vòmit de marfil i queien, envoltades de silenci, al parquet de l´escenari talment com si fossin les perles d´un collaret trencat. La pertorbadora imatge de tots els seus canins, incisius, molars, premolars i queixals del seny, estesos davant seu encara era ben viva a la seva ment. I aquell soroll tan esgarrifós del contacte de les dents amb el terra encara el sentia retingut en algun lloc del conducte auditiu.

Finalment aconsegueix refer-se, s´aixeca del llit i arrossegant els peus, procedeix a seguir el guió que marca la rutina diària. Entra al bany i es fica dins la dutxa. Agraeix més que mai el doll a pressió d´aigua calenta que llisca pel seu cos i desfà els estralls d´una agitada nit que havia quedat arrapada a la seva pell en forma d´una pàtina de suor seca. Mentre s´ensabona, intenta trobar una explicació al per què del seu ominós malson de dents caigudes. ¿Potser és conseqüència d´una mala digestió del sopar d´anit?, Sí, pensa, potser va ser aquell maleït tall de formatge que ha fet desvetllar aquesta història tenyint les salives matinals d´un cert regust biliar. ¿O potser el somni l´està advertint subreptíciament d´un mal averany?. No, no ha cregut mai en aquestes interpretacions que d´ells sovint se´n fa. Tot són especulacions indemostrables que queden plasmades en fulls de paper per ser venudes eventualment en forma de llibre. Sencillament, reflexiona, somiem perquè el nostre cervell, a l´igual que el nostre sistema digestiu i respiratori, continua actiu mentre dormim. 
Immers en aquests raonaments, tanca l´aigua i surt de la dutxa. El mirall entelat li retorna la seva imatge difuminada pel vapor, i mentre agafa la tovallola de l´armari per eixugar-se, s´adona que la bombeta de la part superior esquerra del mirall fa pampallugues. En un acte reflex acosta la mà molla per acabar-la d´ajustar bé a la rosca. Acte seguit, després d´un soroll similar a les perles d´un collaret trencat quan cauen al terra, l´espai tridimensional desapareix i la bombeta, a l´igual que la seva vida, s´apaga per sempre.

La primavera.

Es va aixecar de la cadira de vímet situada en una diàfana estança que el seu oncle d´origen azerbaidjanès li va deixar en emfiteusi després de prendre l´eixelebrada decisió d´anar a viure de manera asceta amb una tribu d´anacorètics hotentots, i es dirigí cap als amplis finestrals rivetejats amb fusta de palissandre.

Fitava esmaperdut el panorama que se li presentava al davant. En primer terme hi havia un grup nyèbits escarransits que amb la roba lleixivada tota nyafegosa , es banderejaven sense esma i debades per les diferents paradetes de nyores, nyàmeres i de bacoretes, les quals eren fàcilment reconeixibles per l´abundant matèria esplàncnica depositada al terra i que atreia com magnets a una munió de cuïcs.

Els al·lots en qüestió no s´adonaven que aquest no era un bon viarany a seguir, i que actituds gens circumspectes envers la vida, a la llarga coadjuvaven a un més que probable dolor d´ànima, les nafres de la qual sempre són més profundes, perennes i pitjors que aquelles que pugui patir un eccehomo. Ell ho sabia per experiència.


Marrit de ser testimoni de tan penosa situació, aixecà una mica la testa i s´adonà que al costat d´aquell mur esbaldregat per una sarbatana pels ardits lansquenets durant l´última guerra, encara hi havia un munt de runa i pols que el fort oratge enlairava, provocant algun que altre eixavuiro amb el consegüent atxim. Just al seu darrere es trobaven els expeditius estibadors que s´esfetgegaven fermant les gruixudes sirgues d´una nau, tot just calafatada, als ferruginosos norais. Segons semblava, l´embarcació havia estat noliejada per transportar rolls de kènties i rotangs cap a algun imperi talasocràtic.


El breu moment passat davant el finestral el va reconfortar i el va fer sortir del seu inicial emmusteïment. Amb cara cofoia va tornar a seure a la cadira de vímet, es tapà amb la flassada i tot mirant el nivi trèspol va començar a rumiar el que esdevindria el seu particular quòdlibet: L´educció de la carbonatohidroxilapatita de la plumbagina.

Pensaments de dissabte a la tarda.

A propòsit del que serà amb tota probabilitat una de les notícies de la dècada que tot just ha començat, el terratrèmol del Japó i el posterior debat generat sobre l´elevat risc de les centrals nuclears, he llegit un article al diari Ara a cura de l´escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol, on fa esment d´un terratrèmol que va tenir lloc a Lisboa l´any 1755. Arran d´aquest desastre natural, on segons sembla va morir el 30% de la població, es va encetar un debat que encara es ben vigent: La relació entre natura i cultura, o més aviat jo diria entre natura i ser humà.

Aquest debat va tenir dos protagonistes: Voltaire que creia que la natura actuava maliciosament contra l´home, era dolenta "per naturalesa", mentre que Rosseau creia que era l´home el culpable de la magnitud devastadora causada pels fenòmens naturals fruit de la seva naturalesa gregària i de la poca previsió que en feia de que algun dia aquests poguessin tenir lloc.

I penso arran d´això que és ben curiosa la relació entre natura i home. L´home durant milers d´anys ha viscut com un mamífer més sota les lleis implacables de la Mare naturalesa. Ella el proveïa, l´alimentava però també actuava, segons Voltaire, maliciosament contra ell. Era un titella més junt amb altres sers vius i ella movia sàviament els fils de les seves vides per poder mantenir el preuat, difícil i alhora cruel equilibri. Era una manera de garantir que hi hagués de tot per a tots. Perquè tota cuca vivent és necessària en aquest teatre on tothom juga un paper important en el complex engranatge natural, i on la Mare naturalesa, directora d´aquesta obra de teatre que és la vida, s´ha encarregat durant milions d´anys que ningú tingui el paper de protagonista. Sembla ser però que en algun moment de l´obra l´home ha anat imposant la seva voluntat envers la direcció i ha acabat erigint-se com a espècie dominant i predominant. Resultat: s´ha trencat l´equilibri. Però jo em pregunto: Com és que la naturalesa, si sempre s´ha caracteritzat per la seva saviesa, ens ha fet com som,  i som d´una manera que ens fa actuar constantment en contra d´ella? Per què ha permès que una de les seves criatures (un dels seus fills) fes que la seva obra se n´anés en orris? Som paradòjicament els seus protagonistes més intel·ligents per un error seu de càlcul a l´hora de repartir els papers?

Són preguntes retòriques que a vegades deixen parcialment de ser-ho quan veiem les imatges dels terribles efectes causats per un desastre natural:

La natura ens fa saber que té encara la paella pel mànec i que serà ella la que un dia acabarà amb tots nosaltres si no deixem de portar-li la contrària, si no deixem que ella torni a portar els fils de la seva obra, si no deixem de viure constantment d´esquena a la que és la nostra Mare.

L´isard i l´ovella.

En un indret del Pirineu hi vivien una ovella i un isard. L´ovella vivia reclosa en una granja junt amb les seves companyes i d´altres animalons. Cada matí, a trenc d´alba, sortia a pasturar l´herba fresca dels extensos prats d´una vall envoltada per altes muntanyes amb grans espadats i cingles que fins i tot als mesos d´estiu restaven enfarinats de neu. Aquells d´allà dalt eren els dominis de l´isard per on campava lliurement amb els de la seva espècie. L´ovella des de la vall se´l mirava amb admiració i cert punt de sana enveja per aquesta vida que l´isard semblava gaudir amb la mateixa llibertat i plenitud que amb la que corria àgil i veloç amunt i avall de la muntanya.

Habitualment l´ovella, atreta per la figura salvatge i majestuosa de l´isard, s´apropava a la tanca que delimitava l´àrea de pastura, i es deixava veure per fer-la petar una estona. L´isard, envoltat per aires de superioritat que la trobada amb l´ovella inflava més encara, li explicava l´afortunat i feliç que ell es sentia en el fabulós món que es trobava més enllà dels terrenys de la granja, un món que ella, per la seva modesta condició, mai arribaria a conèixer, ni tan sols imaginar per molt que ell s´esforcés a descriure-li amb tot detall. Les paraules de l´isard no amagaven un clar menyspreu envers la vida gris, avorrida i d´esclavatge que l´ovella li havia tocat viure, tanmateix però aquesta no en feia aquesta lectura sinó que es sentia cada cop més atreta i fascinada per tot el que aquest li explicava. Secretament però, quan s´acomidava de l´isard, que orgullós semblava que anés a reunir-se amb els seus al mateix paradís, l´ovella es maleïa de la seva mala sort quan s´havien repartit els papers del teatre d´aquesta vida sense guió, i tornava resignada a l´estable amb el cap cot quan el sol ja es deixava caure darrere d´aquelles muntanyes que semblaven arribar fins al cel.

Un bon dia va ser l´isard que per primera vegada va cridar a l´ovella des de la tanca. Aquesta, sorpresa per l´actitud inesperada de l´isard i incrèdula de l´honor que aquest li feia, va anar-hi corrents. L´isard va proposar-li passar el dia junts per les muntanyes que ella sempre havia vist des de la vall i que ja havia assumit com el perpetu decorat de la seva vida. Tot i que la l´ovella contemplava aquesta situació (impensable dies enrere) amb cert grau de suspicàcia, les ganes de fer realitat els seus somnis eren més fortes, de manera que, sense pensar-s´ho dues vegades, va accedir a acompanyar-lo. Un cop s´havien endinsat i pres prou alçada, es varen ajeure a descansar. L´ovella gens acostumada als terrenys accidentats, ho necessitava. L´isard va explicar-li amb un fil de veu entretallada,  que el motiu real de fer l´excursió junts no era altre que fer-li saber que la seva situació "animal" havia experimentat recentment un gir radical: Havia estat exclòs del grup del que ell n´era el mascle dominant, perquè era vell i les seves potes no tenien ja ni la força ni l´agilitat per córrer com abans pels escarpats camins i talussos. Es sentia terriblement sol, trist, abatut i desemparat i amb llàgrimes als ulls demanava (més aviat li ho exigia) a l´ovella que a partir d´ara li donés més conversa, companyia i aixopluc als terrenys suaus de la granja.

L´ovella no podia creure´s el que veia i el que sentia, per part del que fins en aquell moment havia gairebé idolatrat i li va mig prometre que faria el que ella pogués, tampoc ara estava disposada a canviar la seva vida per ell, pensava.


I quan es van acomiadar a la tanca i després de tot un dia d´escoltar les lamentacions  de l´isard, l´ovella va tornar cap al seu estable quan el sol es deixava caure un dia més darrere les muntanyes. Aquesta vegada però, tornava amb el cap menys cot i amb una dosi important d´autoestima al cos que provenia, en part, de la pena de l´isard. Alhora, la nova situació d´aquest li feia pensar que la seva vida de reclusió a la granja, que fins ara havia secretament menyspreat, en el fons no estava del tot malament;  que de fet, res és el que ens pensem que sembla que és i que per a tothom hi ha més dies que llonganisses.

Rellegint Kundera

Aquel que quiere permanentemente "llegar más alto" tiene que contar con que algún día le invadirá el vértigo. ¿Qué es el vértigo? ¿El miedo a la caída? El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos espantados.

Milan Kundera - La insoportable levedad del ser