Raimon Panikkar (1918-2010)

"No sé si un altre món és possible, el que sí que sé és que aquest món és impossible."



Descansi en pau.

La Plaga.

Ladies and Gentlemen, Meine Damen und Herren, Señoras y Señores, Senyores i Senyors, nens i nenes, rovellons i pets de monja!! ja els tenim aquí, puntuals a la seva cita annual, la plaga que inunda quioscs i papereries: Els col·leccionables.
No deixa de sorprendre´m el resultat del brainstorming que duen a terme les editorials i que cada any dóna fruit en forma de cartulines format DIN-A3 a principis de setembre, un mes que juntament amb gener, és el dels bons propòsits,els quals, al igual que la durada de la plaga dels fascicles i col·leccionables, s´esvaeix matemàticament per Tots Sants.
Aquest any tenim ja les primeres perletes:
Camiones de antaño (?¿), abanicos de los mejores diseñadores del mundo, aprende a hacer ganchillo, imita el sonido de los pájaros (aquest de moment s´endu la palma d´or), colección cómics de Asterix...

Els que cada any no hi falten són: Cursos de idiomas planetadeagostini: Alemán, Italiano, Francés e Inglés, con el primer fascículo el diccionario y un libro bilingüe (que en el cas de l´anglès és invariablement "El fantasma de Canterville"), colección novela misterio, romántica, policíaca o les que están dedicades a autors en concret: colección Paul Auster, Agatha Christie, Paulo Coelho i en quan a DVDs no podran faltar els cine de acción, grandes estrenos o grandes clásicos, o simplement cine en família (que engloba tots els anteriors i avall que fa baixada..). També, com no! els cursos de pintura acuarela/al óleo/témperas/con ceras/plastidecor o aprende a dibujar cómics Manga, i els de la secció teixits: Curso completo de macramé/punto de cruz/patchwork/paspartús. Evidentment tots ells a precio especial oferta de lanzamiento, con el primer libro/DVD/fascículo gratis el segundo i algún que altre detallet. Després, és clar cada libro/DVD/fascículo costarà els 8 ó 9 euros rigor, que si multipliquem per les 34 entregues previstes, surt una quantitat total que esgarrifa.
¿Algú acaba aquestes col·leccions? o encara més ¿És possible acabar-les?, puc entendre que algú vulgui tenir una col·lecció de novel·les de l´Agatha Christie o que vulgui fer el curs d´Italià, però ¿camiones de antaño, o coches de policía/bomberos/autocares del mundo?¿fer-se l´esquelet humà per entregues (primer fascículo la tibia y de regalo el peroné)? ¿casas de muñecas? ¿dedales? ¿el esqueleto del tiranosaurio?¿minerales? ¿soldaditos de plomo? ¿barcos veleros?¿cabinas de teléfono?¿zapatos de princesas? ¿tanques? i moltes més que em deixo i que no tenen desperdici...
A mesura que la plaga col·leccionista es va repetint cada any, suposo que, apart del problema d´espai que suposa pels quiosquers encabir tota la cartronada multicolor dins la barraqueta (alguns no han tingut més remei que oKupar  les parets del seu davant), els hi deu ser cada cop més difícil a les editorials trobar quelcom que pugui ser susceptible de ser col·leccionat...¿què més pot quedar que no hagin tret ja?...¿cacas de perro que puedes encontrar en tu ciudad? ¿semáforos del mundo?¿containers de la basura?¿los wáteres de grandes pensadores?....jo proposaria fer un col·leccionable de tots els col·leccionables que s´han fet, com una espècie de "greatest hits" i acabar d´una vegada amb la tonteria, segur que hi hauria gent que el compraria, almenys el primer fascicle que és baratet......
Ja és ben cert que en aquest món hi ha gent per tot...

Migdiada.

Obro els ulls i em trobo enmig d´una sala decorada amb mobles rústics.És una estança gran i acollidora, observo que en una cantonada hi ha una llar de foc amb el centre ennegrit de restes de cendres.Sembla ser el menjador o la sala d´estar d´una casa d´una familia benestant.

Estic d´esquena a dos grans finestrals coberts per dues grans persianes que impedeixen veure el que hi ha a fora a més de no deixar entrar la llum. Desconec que hi ha més enllà d´aquells finestrals, i si és de dia o de nit, tanmateix el menjador no està totalment a fosques, una font llum artificial d´origen desconegut, l´il·lumina càlidament. El silenci es trencat només per un soroll en forma de tic-tac que primer associo al pèndol d´un gran rellotge de paret situat a la meva esquerra i que posteriorment descarto al adonar-me que aquest es troba aturat amb les manetes fixes a dos quarts i mig de cinc. El soroll doncs no prové del menjador sinó d´algun lloc que hi ha a l´altra banda d´una porta que té en tota la seva part central un vidre bisellat de color ocre. Afinant més l´oïda m´adono que el soroll encaixa amb el que fan les tecles d´una màquina d´escriure al impactar contra la superfície del paper. Dedueixo inmediatament que no estic sol. Per força ha d´haver-hi algú que prem les tecles. Impulsat per una força invisible, m´atanço lentament cap a l´origen d´aquell soroll. Obro la porta, que condueix a un llarg passadís esgarrapat per un seguit de portes tancades, i em va entrant un neguit, preludi d´una por que augmenta proporcionalment a mesura que aquesta força em condueix davant mateix d´una de les portes rere la qual hi deu haver-hi una cambra i algú prement les tecles de la màquina d´escriure. Vull fugir, escapar d´aquell lloc desconegut del que no sé com hi he arribat.

La porta s´obre automàticament i apareix davant meu una sala rectangular, la paret de la meva esquerra i dreta que serien els costats llargs d´aquest rectangle, estan folrades de llibres des del terra fins al sostre. Llibres que, a jutgar pel llom de pell o de cartró, semblen pertanyer a edicions d´uns quants segles enrere. Just davant meu, a l´altre costat del rectangle, hi ha un gran finestral per on entra una llum blanca encegadora que m´obliga a aclucar els ulls, i just davant, retallant aquesta llum, una gran taula i una silueta humana sentada al seu darrere. No puc veure-li la cara, tota la seva figura m´apareix pintada de negre per contrast amb la potent llum d´origen sobrenatural que es cola pel finestral que té al darrere. El soroll de les tecles que l´enigmàtica silueta humana prem sense pausa, embolcalla tota la cambra amb un volum exageradament alt, molest per l´oïda.

La mateixa força d´abans m´empeny, contra la meva voluntat (que seria fugir cames ajudeu-me) cap a la taula. A mesura que m´acosto es van fent visibles els detalls del conjunt silueta-taula que abans se m´apareixia com un conjunt fosc. La força invisible em deixa just davant d´una taula de fusta d´un vernís fosc i puc veure amb claretat els detalls d´una fesomia que no em resulta del tot desconeguda.Aparentment no s´ha adonat de la meva presència i continua com si res, la seva tasca de prémer les sorolloses tecles. Està copiant el contingut d´un d´aquells llibres que hi han a la cambra, que està ara obert per les pàgines centrals al costat mateix de la màquina d´escriure. No m´atreveixo a dir-li res, per no donar-li un ensurt i per evitar donar una resposta davant la llògica pregunta que ell em faria: ¿què fa vosté aquí?, pregunta que jo mateix no he parat de fer-me. Per tal d´allargar aquesta situació, que sé que tard o d´hora s´ha de produir, em giro per fer una ullada als llibres que estan ubicats a la lleixa més pròxima d´on em trobo. Tots són d´autors completament desconeguts per a mi. Són llibres inèdits. Exemplars únics.

Immers en anar llegint els lloms dels llibres, noto de sobte alguna cosa extranya a la cambra, és un silenci que em fa sentir-me desprotegit, talment com si fos premonitori de quelcom maligne. Em giro cap a on està la taula amb el seu personatge de cara familiar. Ha parat de teclejar i tot mirant-me per sobre d´unes ulleres de mitja lluna, deixa anar amb una veu gruixuda una resposta a una pregunta no formulada:

-Aquests llibres són el regal que les muses ens fan als escollits.

I tot seguit, associo aquella cara amb la d´aquell reconegut escriptor d´èxit mundial.

Festa Major de Gràcia 2010

Ja la tenim un any més aquí: La festa major de Gràcia, enguany amb un total de 17 carrers guarnits, tres dels quals són places, i amb molts espais de festa on s´organitzen tota mena d´activitats. Ahir dimarts 17, va ser el dia en que es van lliurar els premis (i el dia en que jo començava les vacances, sigui dit de passada). No van estar exents de polèmica i de sorpresses, ja que com ve sent tradició els darrers anys, el primer premi va endur-se´l el carrer Verdi enmig d´una sonora xiulada per part dels altres participants, amb un guarnit titulat "Vida". A través d´una entrada feta amb la fusta de les caixes de fruita, ens fan endinsar-nos dins de nius d´insectes, amb una espècie de bosses que penjen i que a mi em recordaven terriblement a les que les processionàries construeixen als arbres, somatitzant a continuació una estranya cuïssor al peu, per una trobada mesos enrere amb una d´elles (mirar post del març). El guarnit està força bé,molt treballat encara que no té l´espectacularitat d´altres anys. Les sorpreses han estat el segon i el tercer premi lliurats respectivament a la Plaça Rovira i a la Plaça de la Vil·la (fins fa uns mesos Plaça Rius i Taulet, encara que és també coneguda pels graciencs de tota la vida com La Plaça Orient o La Plaça del Rellotge). Doncs bé, el fet és que ni ells mateixos s´acabaven de creure que el seu guarnit fós mereixedor d´aquests premis. El guarnit de la Plaça Rovira representa un jardí, tot fet amb material reciclat (l´ús del qual és una constant a tots els carrers), i el de la Plaça de la Vila està dedicat a les bruixes, als bruixots i a la màgia negra, amb figures de cartró molt ben elaborades.

Destacaria el guarnit del carrer Progrés dedicat a "Bola de Drac", amb un fullet tortuga, el Songoku damunt d´un gran drac dignes de ser retratats i guardats dins d´un local un cop acabada la Festa Major (sempre i quan algun desaprensiu no acabés abans amb ells).

De moment, no hi han hagut incidents destacables, tot i que encara falten uns quants dies perqué la festa s´acabi. Esperem que la cosa continuï en aquesta línea i poguem gaudir tots d´una festa que és de les més maques i importants que es celebren a Barcelona (amb el permís dels de Sants).

Pedra de tartera.

Sentia una certa curiositat per llegir aquesta primera novel·la de Maria Barbal de la que enguany es commemora el 25é aniversari de la seva primera edició. No és habitual que un llibre gaudeixi d´aquestes celebracions, per tant quelcom especial i significatiu ha de tenir perqué en sigui mereixedor. En aquesta història narrada en primera persona, la Conxa ens fa un repàs, a través d´un llenguatge sobri, ple de girs i paraules de la zona del Pallars, de la seva vida en un poble del Pirineu. Una vida dedicada majoritàriament al dur treball al camp i a cuidar del bestiar, a criar els fills, a ocupar-se´n de totes les tasques de la casa, a tirar endavant amb penes i treballs i on hi han poques concessions a l´oci i a la diversió. Una vida que a més, es veu esquinçada irreversiblement per la guerra civil, deixant un regust amarg difícil de desfer-se´n.

La novel·la em recorda molt a "La plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda. La història de la Natàlia i la de la Conxa és també la història de moltes altres dones anònimes que van patir la guerra i les seves conseqüències: vídues, amb fills petits i envoltades de misèria.

També es percep aquest sentiment de nostàlgia i enyor envers els temps passats, "de quan erem joves", el record dels quals els serveix per poder aguantar el trist present i encarar un futur mancat de l´esperança de que tot torni a ser com abans, "els temps canvien i a pitjor".

Finalment m´agradaria destacar,un fragment que trobem a les primeres pàgines de la novel·la , quan una Conxa adolescent rep la visita d´uns parents de Barcelona ("la capital"), que fa referència al llenguatge i que trobo molt encertat per explicar les diferències que hi han en l´ús de la llengua dintre d´un mateix territori:

[...] A Pallarès no es diu "noia" ni "maca", aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l´agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.

Agost no "a gust".

A Rússia estan tenint les temperatures més altes des de que hi han registres, els boscos cremen sense control i Moscú viu asfixiada sota una infernal boira de cendra.

Al Pakistan estan literalment amb l´aigua fins al coll, per les tempestes monzòniques més severes de l´història del país, afectant a més de 12 milions de persones.

A Groenlàndia es desprèn, com a conseqüència del escalfament global, un iceberg equivalent a dues vegades i mitja la superfície de Barcelona.

El papito de Roma cobrarà entrada a Londres per la "performance" d´unes misses a les que no hauria d´anar ni Déu.

A Barcelona la pobresa extrema creix un 19%...mentre que aquella espècie de turistes en perill de proliferació, que veuen Barcelona com una gran gerra de sangria i que han aterrat al pis de sobre, continuen ratificant (malgrat el que ens vulgui fer creure el senyor alcalde) que a "Barcelona tot hi cap i tot s´hi val".

...i les meves jornades intensives han passat a ser intensives jornades...