La bossa o la compra.

Ja fa prop més d´un any que una coneguda cadena de supermercats va decidir fer pagar als clients les bosses de plàstic que feien servir per endur-se la compra. Les raons que al·ludien eren, entre d´altres, reduir costos (que en temps de crisi no està del tot mal pensat); posar fre a l´ús abusiu que alguns individus fan de tot allò que porti l´etiqueta de "gratis" i concienciar l´irresponsable ciutadà del perill que suposa pel planeta el consum de bosses de plàstic tan contaminants i tan poc sostenibles elles.

Aquesta tendència, inversament proporcional als interessos dels fabricants de bosses, l´han anat adoptant mica en mica altres cadenes de supermercats que fins ara les donaven de franc . El mètode per cobrar-les però, difereix: Els uns opten per un mètode podríem dir "possitiu", descomptant el preu d´una bossa no consumida per cada, possem pel cas, cinc euros de compra efectuada; mentre que d´altres, els del mètode "negatiu", carreguen  directament a l´import total el nombre de bosses que hom necessiti per poder traslladar la mercaderia còmodament i amb garanties d´un lloc a un altre.
Respecto i fins i tot comparteixo les raons per les quals els supermercats hagin optat per aquesta mesura. És lícit que una empresa vulgui reduir costos, lloable que vulgui alliçonar-nos sobre el necessari i sempre insuficient respecte envers al medi ambient i just que faci front als barruts que agafaven un grapat de bosses per la compra d´una llauna de refresc o d´un paquet de gomes aromatitzades i endolcides emprades com a masticatori (també conegudes com xiclets).
El que passa és que com sempre o no arribem o ens passem de frenada. Ara sembla que consumir bosses de plàstic sigui vist com un delicte ecològic i sinònim d´inconcient i mal ciutadà.

Dic tot això, perquè avui sortint de la feina i de camí cap a casa, he aprofitat per entrar en un supermercat (que sempre donava les bosses a dojo) a comprar una sèrie de productes que em feien falta. I no portava bossa. I no sabia que ja no en donaven (gratis). I arribo amb sis articles a la caixa, pago (quinze euros amb seixanta-tres) i tot queda (com sempre) arraconat i separat per una barra de fusta a la sortida de la caixa. I no trobo el manyoc de bosses habituals. Pregunto a la senyora caixera: "¿em pot donar una bossa, sisplau?" Resposta: "¿grande o pequeña?" Responc (sorprès per la resposta-pregunta mai formulada abans i no gosant demanar-li cómo son de grandes las grandes i cómo de pequeñas las pequeñas): Pequeña, gracias.

La caixera en treu una de sota la caixa registradora i me la dóna com si d´un producte en vies de clandestinitat es tractés. Fico com puc tot dintre (el que pesa més a sota el que menys a sobre). La bossa queda força embotida cosa que fa que costi agafar-la per les nanses. M´aturo a mirar el tiquet de compra i comprovo que m´han clavat 0.02 € per una bossa de plàstic que, ara veig, comença a esquinçar-se per una de les dues juntes, degut a l´efecte sinèrgic del pes dels articles i de la pèssima qualitat de la matèria primera. Tot pregant durant el camí per tal que la bossa aguanti el contingut, finalment arribo a casa. Al treure els articles s´acaba de trencar, de manera que l´únic destí possible de la seva efímera vida és una estança més o menys llarga, i amb totes les despeses pagades, al contenidor groc (que quedi clar) junt amb les seves congèneres.

Crec que han sigut els 0.02 € més malgastats de la meva vida, (abans prefereixo perdre´ls), i els que m´han fet emprenyar més. Perquè em sembla ridícula i miserable aquesta mena de taxa-càstig per quelcom necessari per poder endur-te dignament una compra improvisada, ja que en les que no ho són, hom ja se´n cuida prou d´emportar-se "la necessaria infraestructura".

M´hagués agradat imaginar-me a mi mateix tenir, com es diu en castellà, "los suficientes aparejos" per poder-li dir a la caixera "si he de pagar la bossa, deixo tota la compra". Així mateix:"La bolsa o la compra".