Errare humanum est.

Ara que els negres núvols que clapaven els tendres humors del meu esperit s´han esvaït, que el turbulent miasma de la por que assadollava tots el meus pensaments ha desembocat en un llac d´aigua neta i encalmada, i que el meu estable present ja pertany definitivament al més imperfecte dels pretèrits, ara, quan em trobo, com mai abans, exhaurit de totes les energies, és quan més força em demano per il·luminar amb paraules la foscúria que ha embolcallat el meu últim de tots els meus dies.

Procuraré, si més no, que aquesta força no m´abandoni i que em permeti acabar el relat dels fets, i si ho fa, espero que no es dicti un mala sentència sobre mi, ateses les excepcionals circumstàncies en què estic immers i que l´eventual (i pacient) lector d´aquestes línies en tindrà oportú esment al final de les mateixes.

Per on començar a trenar aquesta història? Com donar un efectiu tret de sortida que s´incrusti al bell mig de la diana de la versemblança? Empresa difícil aquesta per a aquells que, com jo aleshores, hem construït la realitat amb els maons subministrats per la nostra raó. Perquè, com explicar que un urbanita de soca-rel com jo, fidel trepijador d´asfalt i llambordes, flanquejat sempre per ordenades piles de totxana i ciment durant les seves solitàries passejades, observador fatigat d´un cel retallat i esclau indefinit d´un aire enrarit travessat pels raigs d´un sol pixat, com és posible, jo que em pregunto, que sense saber el com ni el perquè, em trobés de sobte enmig de la forest més rica i plena que mai ulls hagin vist? Deixo aquestes volàtils qüestions per a ments més lúcides que aquesta meva, que m´ha servit sempre amb més modèstia que excelsitud, per a què puguin escatir l´entrellat del prodigi. Tanmateix puc donar el meu testimoni, verídic com que hi ha sol i lluna, i jurar si cal davant mateix del jutge suprem en persona, de tot allò que m´arribà a través d´uns sentits, més afuats, més vius i desperts dels que ara em resten després que el naufragi viscut els esquarterés. I és així com, de sobte, davant dels meus ulls es presentà un espès bosc, recelós a deixar pas la nutritiva llum diürna, on alts i robusts troncs s´enlairaven ordenadament, col·locats sobre un sòl tupit i curull d´amples fulles marronoses ja amortallades per un fi mantell de rosada; a través dels narius se´m filtrava l´olor característic d´humus, de tendra vegetació i d´aire purificat; a la pell sentia la suau i freda alenada expirada per tota aquella espesa boscúria; i per les oïdes m´arribava el fresseig de les fulles, l´acompasada piuladisa d´un ocellam invisible, trencada per un so constant d´intervals secs i rítmics, produït inconfusiblement per l´acció de la força humana.

I va ser aquesta mateixa força la que delicadament desfilà el cabdell del meu neguit, i em va empènyer magnèticament cap a ella.

El soroll finalment es materialitzà en una destral que es clavava amb cops potents i precisos dins la fusta, tallant-la com si fos mantega. L´eina era accionada per unes mans arrapades fermament al mànec, insensibles a l´intens color porpra que prenien per acció del fred rossegador i de l´impassible esforç a què eren sotmeses. Tot i ser observades a distància, es presentaven als meus ulls com unes mans excesives, de proporcions gairebé sobrenaturals, abassegadores. A l´apropar-me, vaig poder observar millor el seu propietari, concentrat en la seva feixuga tasca, tot embolcallat per l´espès baf que sorgia impetuosament pels orificis respiratoris amb cada etzibada. L´aire tènuament il·luminat, quallat d´estelles escampades en totes direccions com embogides cuques de llum que les continuades embranzides engendraven, confegia a l´escena un efecte gairebé místic, produint-me tot el conjunt aquella extranya barreja immiscible d´admiració al proïsme i de frustració pròpia tantes vegades sentida.

Com si estigués provist d´un instint felí, l´home va ensumar la meva presència i aturà la seva activitat de cops de cop. Lentament dreçà el seu cos i fixà uns ulls lluents sobre mi. La mirada que d´ells se´n desprenia, m´escrutava amb més força i intensitat amb què ho haguessin fet les seves mans. Envoltats només pels sorolls amb què la natura havia envaït de nou el nostre entorn, romanguérem un temps indefinit, quiets, mirant-nos cara a cara. Malgrat l´aparent naturalesa desafiadora que el gest hagués pogut concil·liar a ulls forasters, aquest ens serví, contràriament, per comprendre millor la nostra peculiar situació que si ho haguèssim fet emprant el llenguatge.

I precissament fou ell que trencà el gel del silenci i encadenà un seguit de mots amb veu rocallosa, desfent així l´encanteri en què les ocultes corrents de la mútua comprensió ens havien ficat.

"Pensava que no et decidiries a venir mai, tros de soca" va amollar, incloent- hi, més enllà de la pausa, aquest impropi i imprevist improperi del tot improcedent i improbiós.

No em va deixar temps a badar boca (encara que tampoc hagués sabut què dir) i continuà expresant verbalment allò que ja havia quedat sobreentès a través de la nostra prèvia i intensa mirada.

"Aquí em tens, fet de carn i óssos, espill d´aquell altre jo que sempre has volgut ser, un miratge fet realitat. Ara que tu has volgut que ens trobéssim, quan més a prop has estat mai de fer cert el teu desig, queda´t aquí sense por. Demostra que ets capaç, almenys per una vegada a la teva vida, de deixar de ser un cagadubtes i de prendre una decisió valenta, arriscada també, però amb la qual obtindràs els fruits que secretament has desitjat amb tant de deler. I tranquil, ja que has fet l´esforç d´arribar fins aquí, i si després de tot el que t´he dit i el que has vist, encara et manca el coratge necessari, aquí em tens amb l´eina a punt, per servir- te, tros de soca."

Aquí va posar punt i final a la seva breu lletania, rubricant-la amb un significatiu copet de destral al terra i repetint de nou la imprecació que prenia ara una vessant més cordial pel seu caire redemptori. 
A l´albada d´aquella vida meva que ja m´ha deixat de pertànyer, més d´una vegada i de dues m´havien convenientment alliçonat amb la metàfora moralitzadora de la branqueta i el tronc, per explicar allò de la facilitat de rectificar actituts que despuntaven torçades quan encara la branca és tendra, i la dificultat de redreçar-la quan aquesta ja s´havia endurit (en un tros de soca). També és sabut que hi ha lliçons que ni amb l´ús de tots els artilugis retòrics som capaços d´aprendre, i és així com incapaç de decidir-me, vaig deixar que l´altre prengués la decisió sobre la sort del meu destí.
El cop va ser sec, eficient, i potser per això mateix, provist d´indolència. Ara només sento que el poc que em resta de vida ja brolla a balquena per la clivella solca el meu cos, i través d´ella és per on la meva ànima s´allibera, per fi, del seu captiveri. Tanmateix, les sol·lícites forces m´han permès dur el meu propòsit inicial a ric erol per conrear-hi aquest grapat de lletres que ara deixo maldestrament sembrades darrere meu, aquest testament de vida somiada que el meu altre jo va aconseguir fer possible. 
M´expandeixo sense obstacles per l´infinit éter.

Epíleg.

L´home emprèn un dia més el seu habitual camí de retorn. Per companyia disposa, com sempre, dels elements amb què la natura tria del seu calaix dels atzars. Per a l´ocasió, l´acompanyen el soroll d´un vent de fred alè i la tímida escalfor de les últimes llums d´un sol de capvespre que impacient, vol deixar pas a la foscor que una vegada més ha pres el seu ferm propòsit d´embolcallar aquest racó de món. Enrere queden aquells pròdigs mesos en què l´astre vessava tota la seva energia encatifant els marges del camí amb tupides mates d´herbes i flors, acaronades pel tebi oreig primaveral. Durant aquells dies (recorda amb certa recança l´home) el trajecte semblava esclatar de vida, desplegant la seva força en un ric assortiment d´olors i colors que encoratjaven els seus sentits més minúsculs, inflant-los amb tons de cert optimisme i d´una esperança que semblava més propera que mai. 

Què poc ens cal per ser sentir-nos bé, pensa l´home recordant aquells dies, i què senzill que és tot plegat per poder gaudir d´un bon moment que pagui la pena ser recordat. És suficient, per exemple, un camí com aquest que ens porti a un port segur i que a cada pas nodreixi la nostra mirada de serenes imatges; d´una il·lusió que ens doni cada dia l´impuls per atènyer triomfants el seu final; un grapat de fulls escrits per ments sàbies que puguin enriquir el nostre esperit i d´altres en blanc per poder satisfer la nostra immensa vanitat; i sobretot d´un amor que, encara que estigui reclòs dins els marges de la imaginació, posi la dolça melodia a la nostra humil existència. Tot tan senzill i alhora tan complicat, pensa l´home.

La nit ja ha caigut sobre el camí despullat de vida per la fosca i el fred, recorregut per l´home més amb el pensament que amb les cames. Un cop més arriba al seu aixopluc amb l´habitual autosatisfacció de l´imposat deure acomplert. Tanmateix no pot deixar de sentir una certa desolació al despertar del bell somni en què l´han dut els seus records. Intenta desfer-se´n i li vénen a la memòria les paraules del vell Heràclit, en les quals resumia el seu pensament de que tot presuposa el seu contrari; i així l´home pensa que de la mateixa manera que la negra nit sempre portarà el més lluminós dels dies i el cru hivern contindrà la llavor d´una nova vida, les adversitats que avui puguem trobar durant el recorregut pel nostre camí vital, demà seran substituïdes per la joia i la promesa d´un nou començar. És aquesta, creu l´home, raó necessària i suficient per continuar existint en aquest gran teatre del món.

 

Un paràgraf.

Per si no ho sabeu, aquest any es commemora el centenari del naixement de tres grans escriptors en llengua catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís Gener més conegut com Tísner. Sense haver-m´ho proposat, ben bé per pura casualitat i per aquelles coses misterioses del destí, aquest any, l´acabaré havent llegit alguna cosa de tots tres (mai abans n´havia llegit res). D´en Pere Calders, "Tots els contes" (un volum, a bon preu, que aplega un total d´onze llibres!); de Tísner, "Paraules D´Opòtom el Vell" (que serà distribuït per "La Vanguardia" en edició facsímil el proper més de desembre i del que espero aconseguir-ne un exemplar), i finalment "Incerta Glòria", la gran novel·la de Joan Sales que ara ha estat reeditada per El Club dels Novel·listes segell que va fundar ell mateix amb Xavier Benguerel l´any 1948 (segons informació de la contracoberta del llibre). Em trobo immers ara en la lectura d´aquest darrer, una lectura que si no avança a un ritme "normal" és perquè a voltes ensopego amb paràgrafs de gran profunditat que, per l´efecte agradable que en l´esperit produeixen, m´obliguen a passar-hi més d´una vegada, com aquest:

"Tot seria tan bonic si fos ben senzill. Però ja ho han pensat altres abans que jo i ho pensaran tants després.. Tot tan bonic si fos senzill...Hauríem de començar per ser senzills nosaltres;hauríem de començar per ser massissos com les estàtues, sense tota aquesta repugnant complicació que traginem per dintre sense saber-ho"

Què us sembla?

Els operaris de la cala.

Dono fe que quan aquell matí lluminós vaig arribar caminant a aquella cala solitària, estava tant seré com l´aigua de mar que a penes s´atrevia a acaronar la bruna sorra. Vull dir amb això que juro pel gos aquell, que no em trobava sota els efectes de cap substància estupefaent que faria plausible l´aparent inverosimilitat del fet; ni tenia a l´estómac cap altra matèria orgànica que no fos aquella corresponent a l´esmorzar de cada dia, que ens causa mareigs i al•lucinacions vàries quan hi manca.

El cas és que vaig arribar tot caminant a aquell reducte natural semi-verge després de travessar una espessa pineda. Jo tot sol, sols sota aquell sol de tardor que pintava de blau un mar i un cel diàfans que s´unien a l´infinit formant la ratlla de l´horitzó, neta i pristina com si fos acabada de pintar.

Els meus peus s´enfonsaven en la tendra sorra i em portaren mecànicament fins a la vora del trencall de les tímides ones. Allà vaig seure a contemplar, en paraules del poeta, l´immens bresol de tots els blaus.

El vent suau que arrissava lleugerament la superfície del mar, l´escalfor del sol que m´acaronava i el soroll de les ones i del fresseig dels pins que es mesclaven amb el més intens que produïa la calma, es fongué amb un tot compacte que penetrà per tots els porus de la meva pell, transportant-me a un estat balsàmic i lleugerament eteri. (Ara potser penso que l´efecte fou tan intens que al capdevall em resultà contraproduent per a la meva credibilitat posterior).

I tot contemplant l´horitzó vaig veure com des d´allí un parell de núvols de color fangonós s´acostaven cap a la platja on jo hi era. Les formes nuvoloses es retallaven nítidament sota la volta del cel. S´acostaven a gran velocitat i al fer-ho, anaven prenent una aparença antropomòrfica.

L´aparent dubte produït per un virtuosisme del sentit de la visió, quedà esborrat quan es confirmà la presència de dues formes humanes gegantines, posant dempeus i a pocs metres de la riba. Em miraren fixament, o almenys és el que jo creia, atès que si les formes humanes s´havien aturat era perquè m´havien vist a mi, un cos extrany per a ells amb què no hi comptaven a trobar-se. I he dit que creia, perquè aquells éssers no presentaven cap dels òrgans que poblen el cos dels humans. Per entendre´ns eren com dues bosses gegantines de plàstic transparent, qualitat aquesta que feia possible veure el que hi havia a l´interior dels seus “cossos”, constituïts per una heterogènia quantitat de minerals que omplien tots els buits del conjunt delimitat pel teixit-plàstic transparent.

Incrèdul del gir fantàstic que havia pres la realitat tal i com se m´havia mostrat fins aleshores, vaig dirigir-me a ells amb veu tremolosa (i no hi havia per menys, com comprendreu), i sense estar segur que entenguessin les meves paraules vaig pregutar-los-hi:

- Qui sou vosaltres?

Un d´ells emetè un so rocallós (obvi per la seva naturalesa) que semblà sortit per tots els cantons de la seva forma:

- Som els rockers.- em contestà un d´ells com si fos la cosa més normal del món.

- Els què?

- Els rockers, els operaris de la terra encarregats de reposar els rocs que es desprenen de la costa quan hi ha temporal.

- Ah coi!- jo que vaig dir- Ja deia jo que era molt extrany que els rocs mai no es ressentissin de les fuetades que els dóna el mar quan s´encabrita.

- Doncs ja saps la veritat d´allò que abans trobaves extrany.- Contestaren alhora taxativament.



Aleshores em van explicar una mica el seu "modus operandi". Després de violents temporals, que en aquesta època de l´any tant sovintegen, aprofitaven els moments en què no hi havia humans a la vista per reposar mitjançant un procés de regurgitació, els rocs, còdols i canteres que hi faltaven al perímetre coster. Barrejada amb la masa de pedres que vomitaven ja hi havien els sucs i líquids adequats per a què aquests quedessin adherits fermament a les parets rocoses, de manera que tot quedava com abans de la desfeta, com si res hagués passat.

- I em podríeu mostrar com ho feu això? – vaig dir jo allerant la meva curiositat.

- A veure, encara que el nostre aspecte et causi una lògica sorpresa i un cert estupor, no ens tenim per uns pallassos ni fem performances (em sorprengué, francament, que usesin aquesta paraula) que puguin convertir en espectacle feina tan digne i seriosa. Però mira, he de dir que m´has caigut bé noi, i amb tu farem una excepció. Un cop ho hagis vist, nosaltres tornem a xuclar les pedres i llestos.

I tot seguit un d´ells va vomitar unes quantes pedres davant meu que caigueren a l´aigua amb violents xipolleigs que em deixaren ben xop. Mentre ho feia, el soroll insectívor d´una avioneta els va espantar i van fugir cuita corrents prenent la mateixa forma de núvol fangonós amb què havien arribat.

No tingueren temps de xuclar de nou les pedres que havien tret per a la demostració i aquest és el nou paisatge que de tot plegat en quedà. Us prometo que quan jo vaig arribar aquell matí a la cala aquests rocs no hi eren. Dono fe.

Gasòfia.

Tinc la impressió que els tràgics i adversos esdeveniments a què em vaig veure ineluctablement immers, varen començar un diumenge al capvespre amb l´entrada per la finestra oberta, que donava al pati de llums, d´aquella moscarda negra com el carbó que més aviat semblava escarabat volador. Vaig parar esment de la seva presència pel pertorbador zum-zum que les ales de l´insecte feien al esquerdar la mansa quietud que amarava totes les molècules de l´aire del tímid capvésprol.

El frenètic soroll del vol de l´insecte semblava tenir un punt d´impertinent protesta contra l´atzar que l´havia portat a recloure´l entre les parets de l´habitació. La seva presència em causà l´habitual desassossec que sempre sento en aquests casos, el qual anava augmentant exponencialment a mesura que tot l´espai quedava travessat en totes direccions per l´acció de l´embogit dípter. Totalment desprès de la concentració necessària que l´activitat lectora requereix, vaig aixecar-me del llit tot brandant el coixí envers l´obstinada fressa, amb més intenció de fer sortir la bèstia negra pel mateix lloc per on havia entrat que d´occir-la, fet que si s´arribava a produir, se´m prodria acusar, i amb tota la raó, d´haver traït un dels meus ferms principis: El de respectar la vida de qualsevol ésser viu.

Va semblar que les meves batzegades "coixineres" a l´aire van donar el seu efecte, perquè la cambra va quedar altre cop en el plàcid silenci d´abans, que ara, per contraposició, se´m presentava més quallat i ferm, fins al punt de deixar-me amb una lleugera sensació de sol•litud i desemparament. Què n´arriba a ser de sorollós el silenci per les coses de l´esperit i de l´ànima, (i què bé se m´ha presentat l´ocasió per fer servir l´oxímoron!).

Doncs el cas és que vaig reprendre la lectura del llibre, fins que un altre insecte, aquest d´hàbitat gastrointestinal, el conegut cuquet de la gana (cucus hambrientus), va despertar-se per avisar-me que havia de tornar a dormir-lo, i vaig decidir respondre a la seva demanda a base d´unes llesques de pa amb tomàquet i una mica d´embotit.  Així el cuquet va tornar a tranquilitzar-se i jo, el seu portador, després de l´habitual ritual vespertí, vaig anar-me´n de nou al llit i abans d´arribar a una dotzena de línies mal comptades del llibre que ocupava les meves escasses hores de lleure, vaig caure en un sopor que em conduí a les profunditats insondables de la son.

I el cert és que quan a mitja nit va desvetllar-me el mateix zum-zum que hores abans va provocar el meu neguit i al constatar el meu error en l´efectivitat del meu particular mètode per espantar insectes, un clar presentiment ple de malastrugança em va fer sabedor que a partir d´aleshores les coses m´anirien mal dades i que una ombra de dissort enfosquiria irreversiblement els clars i les llums que fins aquell moment m´havien guiat en el meu recorregut vital.

Aquesta reflexió anà rubricada per un intens calfred que em recorregué de dalt a baix al veure en una part de la paret retallada per una escletxa de llum ataronjada procedent dels arcs voltàics del carrer, la taca immòbil, estàtica, immensament negra i greixosa de la mosca.

Vaig passar la resta de la nit amb un neguit difícil de descriure, vulnerable a qualsevol soroll que els meus sentits afuats captaven amb més avidesa que d´habitud. Aquesta inquietud interna, explicable per l´efecte que la naturalesa pròpia de la nit ens infon des de temps atàvics als humans, continuà quan el soroll del meu despertador va coincidir amb el de la lenta substitució de la llum elèctrica del carrer, per aquélla única de l´astre rei que no deixava de recordar-nos la nostra condició d´éssers vius i per tant, mortals.

A despit de la meva voluntat, no vaig poder desempallegar-me´n d´aquest llast quan vaig deixondir-me del tot, i els dies que seguiren quedaren amarats per aquest pes tintat del mateix color que el de les ales de l´insecte que havia ensulsiat els meus fonaments anímics.

Tot allò que tenia una relació directe amb la meva persona, semblava tocat pel malastruc i jo amb ell em veia irremeiablement impulsat cap a l´abisme. En un dels escassos moments en que la lucidesa em permetia fer una serena autocrítica de la meva actitud, vaig resoldre que potser tot aquest conjunt de sensacions que jo atribuïa a la visita de l´insecte no eren res més que cabòries, provocades per un estrès que fins aleshores jo no n´havia estat prou conscient.

Aíxí doncs, empès per un desig d´alliberament, vaig decidir agafar-me uns dies de vacances que encara tenia al meu abast per gastar-los en algun lloc lluny del brogit de la ciutat, en alguna població de muntanya abrigada per prats i boscos que en l´epoca en què esdevingueren els fets començaven a estar tocats per la càlida flama tardoral. El lloc triat per aconseguir els meus anhels de millora va ser una petita població de la franja pre-pirenaica la qual semblava tenir tots els elements que el meu alterat esperit requeria per recuperar de nou el seu equilibri: Natura, calma, bones vistes, bones viandes i un aire pur només tacat per l´olor de terra i de bestiar. Com a fet remarcable, esmentaré que l´alcalde d´aquesta localitat, amb qui vaig tenir el plaer de travar una amistat que després dels fets que em succeïren és mostrà més que sincera, era un ex-militar colpista amb rang de tinent coronel, membre d´una de les moltes famílies de passat il·lustre que sedimenten la capital de l´Estat. Segons ell, qüestions de l´imprevissible destí (si és que es pot dir destí a l´impuls magnètic que exerceixen determinades faldilles,pel que jo vaig deduir) el va portar a petar en aquest humil indret. Del seu passat castrense només conservava el bigoti tan característic d´aquest col·lectiu que tot i mantenir-se en la seva forma original s´havia descolorit pel pes dels anys, xucladors insaciables de vida. Del seu origen castellà i de bon "rancio abolengo"el seu nom, si se´m permet el verb, el delatava, i és que Don Juan de la Nogal de Armansilla y Castro no és pot dir que sigui autòcton de la Plana de Vic. Tanmateix, tot i les premises esmentades, que ja tindrien prou significància per produir a priori (i en el tòpic col·lectiu) una lògica inadaptació al nou medi, el cert és que l´ex-militar s´havia integrat plenament i joiosa a la nova vida de la petita vila, fins al punt d´arribar a ser-ne l´alcalde i a expresar-se en un català que ja el voldríem tenir els xaves de Barcelona. Aquest fet, innegablement exemplaritzant, ens mostrava que el cas d´en Joanet "totdéualterra", mot amb què l´anomenaven afectuosament els vilatans i que ell no només consentia sinó que hi dedicava un complaent somriure al sentir-lo, era prova irrefutable de la capacitat integradora de la nostra cultura, on només és necessària la pròpia voluntat per a pertànyer-hi.

Però en fi, em sembla que sento massa atracció per aquestes dolces figues, que són d´un altre paner, i em fan desviar massa del fil que aquesta narració havia empés.

El cas és que em trobava en aquell indret, en una tranquil·la dispesa, passant els dies envoltat dels fulls dels llibres, de les llibretes de notes, de quaderns de dibuix i sobretot per la nombrosa quantitat de fulles caigudes dels arbres que trobava esteses cobrint el sòl formant un tupit teixit que cruixia al contacte dels meus peus. Tots aquests elements, no cal dir-ho, aconseguiren la pau interna que desitjava i sentint-me amb renovades forces vaig decidir, abans de marxar (havia pensat a estar-hi sis dies) de passar tot el dia a fora. Per això, seguint les indicacions dels amables dispesers, vaig encaminar una ruta que segons ells era molt fàcil de fer i alhora amb unes bones vistes. Doncs som-hi que hi falta gent!, vaig dir-me col·locant-me a l´esquena una petita motxila amb els avituallaments necessaris per a la meva curta expedició.

I així seguint un camí marcat per unes senyals vermelles i blanques (les fites, parlant en propietat) que apareixien de tant en tant al tronc dels arbres i a la superfície lluent dels rocs, vaig endinsar-me dins el bosc tot guanyant alçada fins que aquesta es transformà en un immens terreny despullat de vegetació, on la llum rutilant del sol s´extenia sense traves, fonent dintre d´una mateixa substància les verdes clapes d´herba i el blau net del cel.

La visió d´aquest espectacle visual, que pels qui som urbanites com jo ens causa un impacte més acusat, em produí un estat d´ingravidesa corporal que semblà que m´acabaria aixecant del terra com un globus i em faria morir allà on van els justos i els bons (pocs, ben pocs).

Immers en estat de pseudo-narcosi en què em trobava fent-me veure el món com si d´un miratge es tractés, es va veure escapçat en sec quan vaig sentir, cada vegada més intensament, la ferum que emetien les imponents deposicions que el ramat boví deixava com a testimoni de la seva condició de remugants.

No vaig poder evitar a mirar aquells petits montículs de femta resseca que semblava havia d´anar esquivant per no caure-hi a dins fins a mig cos, i tant l´olor com la visió dels mateixos, va servir d´adob a la meva matèria gris i el meu pensament va aturar-se a analitzar els perniciosos efectes que el gas metà generat pels autors d´aquella materia orgànica sobrera, causava al clima global del planeta. I tot barrinant aquestes coses, la vaig tornar a veure, a ella, allà, clavada al bell mig de la santa merda, la "meva" mosca, fixa i immòbil, lluint el mateix possat desafiant que dies enrera m´havia produït l´enrenou mental i que finalment m´havia portat fins a aquell prat (que ara havia perdut tot el seu encanteri inicial), lluny de casa. "Sí, lluny de casa"...i va ser acabar de pronunciar la paraula "casa" que una llambregada en forma de pregunta retòrica fuetejà la meva consciència fins al moll de l´os: He tancat la clau de pas de gas de casa?, i ràpidament vaig desfer el camí corrents com si m´empaités el mateix diable. Els dispesers, com era d´esperar, no varen entendre el meu sobtat desesper, i jo intentant mantenir el posat més serè que podia engrapar dins meu, vaig adduir una sobtada urgència a la capital, que malgrat no ser greu (això volia creure jo) m´obligava a marxar. Després de preparar ràpidament l´equipatge (més tard vaig adonar-me´n que amb les presses m´havia deixat un llibre i el raspall de les dents), vaig pagar tot agraint-los l´agradable estada que m´havien brindat. Al sortir encara vaig tenir l´esma de dir-los que s´acomiadessin de part meva de l´entranyable Joanet "totdéualterra", i dient un últim adéu amb la mà, vaig pujar cuitat al cotxe. 

La ràdio em va tornar a connectar novament amb el món exterior després de cinc dies de voluntari aïllament. Eren les tres en punt, moment d´escoltar el butlletí infomatiu:

Segons acabem de saber, hi ha hagut l´esfondrament d´un edifici al barri de .... .No sabem encara si s´han de lamentar víctimes. Les primeres hipòtesis apunten que la causa ha estat l´explosió per una fuita de gas, seguirem informant..

A mode de colofó, un insecte (que jo juraria que era una mosca) es va estavellar contra el parabrisa deixant-hi segellada una barreja d´humors multicolors que s´extenien i alhora s´evaporaven. Tot seguit la impressió a què he al·ludit al principi d´aquesta confessió, va començar a gestar-se.

Festa Major de Gràcia 2012

Un any més ens trobem aquí, puntuals com sempre pels voltants de la Mare de Déu d´agost per donar quatre pinzellades a la ineludible cita amb la Festa Major de Gràcia, una de les festes amb més entitat, més populars i que tenen més gràcia -si se´m permet l´atzagaiada- que la ciutat de Barcelona acull dintre del seu bressol estiuenc.

Les festes d´enguany compten amb un total de divuit espais guarnits (un menys que l´any passat), i com no podria ser d´una altra manera també aquestes festes han rebut els efectes de la tisora a causa d´aquesta marejada que porta el fatídic nom de Crisi i  que no sembla que a curt termini vulgui encalmar-se. Així, com a conseqüència d´aplicar l´eina principal del barber, l´organització ha rebut menys "calerons", menys "quartets", fet que s´ha traduït- per citar-ne un- a què aquest any el programa oficial de festes només pugui ser adquirit a canvi d´amollar 1 € a les paradetes corresponents, cosa que sospito ja serà irreversible en els propers anys, encara que la tan utòpica, venerada i esperada amb candeletes, d´això que en diuen "reactivació econòmica" sigui per fi una realitat que endegui les tan escurades arques públiques.

Però, escolta tu! (com diria aquell), deixem-nos de romanços, perquè ara això no toca (com diria aquell altre), que aquí hem vingut per portar una mica d´alegria i no per donar la murga ni parlar de desgràcies, que aquestes ja prou es conjuren per deixar-nos desalenats i emmurriats.

Ahir divendres dia 17 va tenir lloc a la plaça de la Vila de Gràcia (coneguda també popularment pels graciencs de soca-rel, com la Plaça Orient, la Plaça del Rellotge o la Plaça Rius i Taulet) un dels actes més esperats i més emocionants que conté la setmana de la festa major, que no és altre que l´entrega de premis als carrers i places guarnits.

Aquest any, el Carrer de Verdi del mig després de quedar relegat l´any passat al sisè lloc, ha recuperat l´habitual regnat a què ens té acostumats des de fa una pila d´anys i ha tornat a endur-se un merescut primer premi amb un guarniment molt treballat inspirat en el Far West, on, a part dels materials inerts, provinents en gran majoria de material reciclat i que són emprats per fer el guarniments, hi trobem, com a novetat,  la incorporació de dos cavalls que no estan fets ni de cartró, ni de paper maché, ni de llaunes de Coca-Cola convenientment ensamblades per donar una forma equina,  sinó de carn, ossos i cèl·lules eucariotes amb les seves reaccions metabòliques intrínseques, vaja, diríem que la mare naturalesa també ha col·laborat en el guarnit del carrer. No recordo haver estat cavall en una altra vida anterior per tant no puc reproduir amb exactitud el que esdevé per la ment d´aquestes nobles criatures, però posaria les mans al foc que veient el posat que ja feien els dos animals escollits per a la representació el primer dia de xerinola, no és difícil d´imaginar que acabaran odiant això que nosaltres anomenem "les festes" i que per als dos quadrúpedes es deu haver convertit en hores d´ara en la més cruel de les penitències a què els podrien sotmetre. No hi ha per menys, després de sentir-se constantment rodejats per la gentada imperant;  de sentir el so instrumental i vocal generat a tot gas per l´orquestra adjacent, que els humans denominem música i que a ells se´ls deu antullar soroll infernal i incomprensible; i després dels habituals i ineluctables "tocaments" al seu pelatge perpetrat per menys mans que "manaces" i que tant satisfà a l´espècie urbanita present, desacostumada a veure aquestes candoroses bèsties en terrenys totalment dominats per l´asfalt i la totxana.

El segon premi se l´ha emportat el Carrer Mozart amb un guarniment que duu per nom "Fira de Freaks" (jo hi podria estar..). Ja vaig esmentar l´any passat que aquest carrer apuntava maneres per l´original forma de concebre el guarnit i per la nova embranzida que havia agafat després que una nova junta agafés les regnes de l´organització. Aquest any han tornat a estar a l´alçada i s´han superat respecte l´any anterior aconseguint un més que merescut segon premi, i acaparant bona part dels premis especials que el jurat otorga: el millor sostre, la millor entrada, etc... Hem d´esperar que l´any que ve, si segueixen en aquesta línea, s´emportin el primer? Ja veurem, però el cert és que el Carrer Mozart, fent honor al geni de Salzburg, demostra que va en les millors de les sintonies per aconseguir-ho.

El tercer premi l´ha rebut el carrer que va ser guardonat l´any passat amb el primer: el Carrer Fraternitat de baix amb un guarniment titulat Ballem?, que tracta  del món de la música i com no, del ball. Hi ha una gramola en una de les entrades del carrer i unes quantes ballarines que de tan esbeltes només en podem veure les seves faldilles voleiades circundant unes magnífiques cames, en ple acte de ball per tot el que és el llarg del carrer que acaba amb la clau de solfa. He de dir que malgrat s´hagi emportat el tercer premi (que no està gens malament), aquest és el decorat que a mi més m´ha agradat. Trobo que els veïns i veïnes del carrer han tingut una idea molt original a col·locar les ballarines de mig cos, les quals donen un efecte de moviment i un esclat de llum i de color molt engrescador per als sentits.

 

Finalment, és de justícia fer-se ressò del concurs de guarniments de balcons i portalades que es porta a terme durant la setmana de la festa i aquest any va per la catorzena edició. Un concurs que sembla guanyar en nombre de participants any rere any, fet certament  lloable i que demostra l´empenta i les ganes que alguns veïns i veïnes del barri tenen per fer més gran la festa de Gràcia. Enguany la xifra ha arribat als vint-i-nou inscrits. El primer premi ha estat per al balcó del carrer Santa Perpètua amb el títol "Sueños Perpetuos"; el segon ha estat per al balcó de la Plaça del Nord titulat "Vivint als núvols"; el tercer per a una balconada del carrer Gran de Gràcia que porta per títol "El teatre de Gràcia".
I bé, si voleu saber en quina posició dintre del rànquing han quedat els altres quinze carrers o voleu mirar cap al cel a la recerca de les altres balconades guarnides, no heu de fer altra cosa que proveir-vos d´un mapa de les festes (que es pot descarregar per internet sense haver de pagar l´euro), venir a passejar (fins al dia vint-i-u) i a gaudir del refrescant airet de festa que circula per la nostra Vila, que tan adient és per desempallegar-vos d´aquesta xardor pròpia de l´estiu agostenc barceloní. Com cada any, la formosa i entranyable barriada de Gràcia, s´engalana per donar la benvinguda al visitant amb una amable i sincera alegria per deixar-li un grat record.  

Erithacus Rubecula.

>>Deixi´m explicar-li, senyor, ara que per fi he pogut escoltar un so de veu que pertany al de la meva espècie, la qual jo ja començava a creure eradicada de la terra després de dies d´anar sol i perdut per aquests paratges, els ominosos fets que em succeïren el dia en que varen començar les meves nits.

Després de la bella tempesta que semblà descarregar sobre aquell bosc tota l´aigua del món, els núvols es desferen i el cel quedà d´un blau net i lluminós com si fos acabat de col·locar per la mà del creador. Vaig sortir de l´aixopluc que m´havia proveït una balma, i vaig reprendre el meu camí embolcallat encara pel soroll calmat de l´aigua fent el seu camí de tornada cap el riu i pels aromes de terra mullada i d´herba fresca perlejada de gotes que el ruixat havia despertat.

La pau que amarava els racons d´aquell tros de món i que omplia el meu cos fins al moll de l´òs a través de cada respir, per res feia presagiar l´escena que uns passos més enllà em trobaria, el resultat de la qual canviaria per sempre el meu camí sobre la terra i que ha fet, senyor, que ara jo em dirigeixi a vós amb aquestes paraules que no són altres que les d´un home ple de desesper buscant consol al seu malmès esperit.

Com dic, uns passos més enllà, vaig topar amb una clariana del bosc on els raigs de sol -que ara tant enyoro- penetraven verticalment en aquella hora del dia. Al acostar-m´hi, vaig veure de lluny l´escena que va donar un tomb irreversible al meu destí. Al mig d´aquell lloc desprovist de vegetació hi havia un gran clot ple de l´aigua de la recent pluja que la terra havia donat el característic color. A l´interior vaig veure - i per creure-m´ho vaig haver de fregar-me els ulls dues vegades en cas que no es tractés d´un miratge provocat per una falta de reg sanguini- mitja dotzena d´homes i dones, immersos en l´aigua marró fins a l´alçada de la cintura. Des d´on jo estava, només els veia les espatlles nues sobresortint de l´aigua, castigats per una immovilitat només trencada per un perceptible tremolor -que jo, innocent de mi, encara creia provocat pel fred- el qual es traduïa en un lleuger arrissament en l´aigua encalmada que els circumdava. Vaig avançar sigil·losament cap a la vora del toll on es trobaven aquells éssers humans arraulits, en actitud de seguir algun tipus de ritu religiós propi de secta. Amb passes lentes i plenes de cautela que contrastaven amb el ritme frenètic de possibles explicacions i preguntes que travessaven com corrent elèctric el meu cervell, vaig dirigir-me amb el to de veu més natural que vaig saber compondre, a la persona que més a prop meu estava. Era una dona de cabells rossos, que ara es trobaven molls d´aigua fangonosa i embullats fins a mitja esquena com si fossin maroma esfilagarsada. Els braços que tenia creuats pudorosament damunt dels seus pits i aquell tremolor que semblava augmentar-li sota la lletosa pell les marques dels óssos del seu fràgil esquelet, feien despertar un inevitable sentiment de commiseració . Encara que costi de creure, no recordo amb quines paraules vaig dirigir-me a ella, se´m van esborrar de la memòria quan la dona, després de sentir la meva veu, em va mostrar el seu pàl·lid rostre on hi destacaven uns ulls envidreïts que em van indicar silenciosament que el seu tremolor no era causat pel fred sinó pel més pur i genuí terror. Aquells ulls, senyor, que per si sols hagueren pogut parlar totes les llengües del món emprant tots els mots dels diccionaris, han quedat gravats a foc en el món que ara només puc imaginar, recordant-los ara amb més nostàlgia que els meus propis. "Estem ací, perquè ell ens ha obligat a ficar-nos-hi sota amenaça de mort" vaig sentir que la dona em deia amb un tremolós fil de veu. "Ell?" -jo que vaig dir sense comprendre- "Qui és, "ell"?". La noia va fer un gest amb el cap assenyalant l´altre extrem del toll d´aigua. Dirigint la meva mirada cap al lloc indicat, no vaig veure cap presència que justifiqués la por que immovilitzava els homes i dones que allà romanien. La dona va entendre la meva incomprensió i s´avançà a aclarir-me-la.
"L´ocell". Mirant per segona vegada vaig veure que al cantó oposat hi havia, efectivament, un ocell petit, concretament pit-roig que quedava parcialment mimetitzat pel cromatisme uniforme que l´envoltava. Amb la lògica incredulitat que el fet em provocava, vaig formular l´enunciat sencer per comprovar si allò que jo creia era allò que realment era. "M´està dient que aquest minúscul i inofensiu ocellet els ha obligat a vostés a ficar-se dins d´aquesta bassa d´aigua sota amenaça de mort?" Un moviment afirmatiu del seu cap va donar resposta a la meva pregunta.
A partir d´aquest moment, senyor, vaig actuar empés per un ressort invisible, del qual jo no era ben bé del tot conscient. En la disjuntiva momentània de si posar-me a riure o a submergir-me en el més incontrolable rampell d´indignació, vaig optar per la segona opció i amb una veu ferma i potent, que ni jo mateix me la reconeixia, els vaig etzibar com si estigués fent el discurs de la meva vida dalt d´una tribuna i davant de l´audiència del món sencer: "Però com pot ser possible, que homes i dones com vostés, en la mateixa flor de la vida, sans i forts que bé se´ls veu, hagin pogut perdre el seny d´aquesta aburda manera i deixar-se rebaixar indignament per la por que aquesta criatura els ha fet sentir? i encara que això fos així, és que sis persones adultes no són capaces de plantar cara a aquesta petita criatura de Déu i possar-la al lloc que li correspon? No se n´adonen de la vergonya que aquesta submissió aberrant suposa per a la nostra espècie?" Ara me´n penedeixo d´aquestes paraules i del que després succeí, cregui´m senyor, però en aquell moment encès per un incontrolat excés d´ira que em sotmetia a un insòlit estat d´embriaguesa, no vaig esperar cap mena de reacció per part d´ells i em vaig dirigir diligentment cap al pit-roig que no s´havia mogut del seu lloc amb la clara intenció, si calia, de matar-lo a cops de bastó.
Tant de bo m´hagués mort abans d´arribar on "ell" era, perquè segur que el descans etern és molt millor que aquesta vida de penitent a la que ara estic condemnat. El cas és que quan era a quatre passes i amb el bastó enlairat per clavar-li batzegada, l´ocell aixecà el vol i amb la rapidessa de llamp es dirigí cap a mi, i amb una desmesurada fúria que no semblava d´aquest món i abans de que jo pogués defendre´m i evitar el mal que ara m´acompanya, em tregué amb el seu bec esmolat els ulls de les conques, deixant-me pobre de llum i ric d´una constant desesperança i pertorbació de les quals només podré trobar guariment quan la fi dels meus dies sigui arribada.
Els meus crits provocats per aquell dolor físic, molt més suportable que el que ara sento corroir constantment la meva ànima, van anar seguits pels dels homes i dones del toll, que no eren altres que els característics que precedeixen a la mort. La sort que varen tenir ells de trobar-la abans que jo!, cregui´m.
Ara, senyor, després de la seva paciència en escoltar el relat d´aquest pobre cec, que em demostra el natural plaent de la seva persona, digui´m que això no és un somni i si ho és, si us plau li ho prego, desperti´m i torni´m de nou al món dels problemes, les reivindicacions, les insatisfaccions i les tisorades, que de ben segur després d´experimentar l´horror viscut, i del que encara no  me n´he desfet, entendré més plena de significància que mai l´expressió del tot és relatiu.>>

>>Sento dir-te, amic,  que això no ha estat pas cap somni, és tan cert i tan realment viscut per a tu com les mateixes paraules amb què ho has descrit. Has de pensar, amic, que el diable, és un dels molts fruits que ha donat l´imaginari humà, capaç de prendre les més subtils de les formes i proveir-se de les més refinades màscares per encarnar en la seva persona el paper del mal. Sempre en aquest món, on el mal és part constitutiva, el diable farà acte de presència ja sigui prenent la forma de pit-roig o d´aquesta veu que ara et parla, i que la teva ceguesa i el teu neguit fa revestir equivocadament de forma humana i et fa tractar-lo de "vós" i de "senyor".
Perquè has de saber, amic, que si vaig decidir deixar-te viu, va ser per a què poguessis explicar aquesta història a qui la volgués escoltar.>>