Epíleg.

L´home emprèn un dia més el seu habitual camí de retorn. Per companyia disposa, com sempre, dels elements amb què la natura tria del seu calaix dels atzars. Per a l´ocasió, l´acompanyen el soroll d´un vent de fred alè i la tímida escalfor de les últimes llums d´un sol de capvespre que impacient, vol deixar pas a la foscor que una vegada més ha pres el seu ferm propòsit d´embolcallar aquest racó de món. Enrere queden aquells pròdigs mesos en què l´astre vessava tota la seva energia encatifant els marges del camí amb tupides mates d´herbes i flors, acaronades pel tebi oreig primaveral. Durant aquells dies (recorda amb certa recança l´home) el trajecte semblava esclatar de vida, desplegant la seva força en un ric assortiment d´olors i colors que encoratjaven els seus sentits més minúsculs, inflant-los amb tons de cert optimisme i d´una esperança que semblava més propera que mai. 

Què poc ens cal per ser sentir-nos bé, pensa l´home recordant aquells dies, i què senzill que és tot plegat per poder gaudir d´un bon moment que pagui la pena ser recordat. És suficient, per exemple, un camí com aquest que ens porti a un port segur i que a cada pas nodreixi la nostra mirada de serenes imatges; d´una il·lusió que ens doni cada dia l´impuls per atènyer triomfants el seu final; un grapat de fulls escrits per ments sàbies que puguin enriquir el nostre esperit i d´altres en blanc per poder satisfer la nostra immensa vanitat; i sobretot d´un amor que, encara que estigui reclòs dins els marges de la imaginació, posi la dolça melodia a la nostra humil existència. Tot tan senzill i alhora tan complicat, pensa l´home.

La nit ja ha caigut sobre el camí despullat de vida per la fosca i el fred, recorregut per l´home més amb el pensament que amb les cames. Un cop més arriba al seu aixopluc amb l´habitual autosatisfacció de l´imposat deure acomplert. Tanmateix no pot deixar de sentir una certa desolació al despertar del bell somni en què l´han dut els seus records. Intenta desfer-se´n i li vénen a la memòria les paraules del vell Heràclit, en les quals resumia el seu pensament de que tot presuposa el seu contrari; i així l´home pensa que de la mateixa manera que la negra nit sempre portarà el més lluminós dels dies i el cru hivern contindrà la llavor d´una nova vida, les adversitats que avui puguem trobar durant el recorregut pel nostre camí vital, demà seran substituïdes per la joia i la promesa d´un nou començar. És aquesta, creu l´home, raó necessària i suficient per continuar existint en aquest gran teatre del món.