Els operaris de la cala.

Dono fe que quan aquell matí lluminós vaig arribar caminant a aquella cala solitària, estava tant seré com l´aigua de mar que a penes s´atrevia a acaronar la bruna sorra. Vull dir amb això que juro pel gos aquell, que no em trobava sota els efectes de cap substància estupefaent que faria plausible l´aparent inverosimilitat del fet; ni tenia a l´estómac cap altra matèria orgànica que no fos aquella corresponent a l´esmorzar de cada dia, que ens causa mareigs i al•lucinacions vàries quan hi manca.

El cas és que vaig arribar tot caminant a aquell reducte natural semi-verge després de travessar una espessa pineda. Jo tot sol, sols sota aquell sol de tardor que pintava de blau un mar i un cel diàfans que s´unien a l´infinit formant la ratlla de l´horitzó, neta i pristina com si fos acabada de pintar.

Els meus peus s´enfonsaven en la tendra sorra i em portaren mecànicament fins a la vora del trencall de les tímides ones. Allà vaig seure a contemplar, en paraules del poeta, l´immens bresol de tots els blaus.

El vent suau que arrissava lleugerament la superfície del mar, l´escalfor del sol que m´acaronava i el soroll de les ones i del fresseig dels pins que es mesclaven amb el més intens que produïa la calma, es fongué amb un tot compacte que penetrà per tots els porus de la meva pell, transportant-me a un estat balsàmic i lleugerament eteri. (Ara potser penso que l´efecte fou tan intens que al capdevall em resultà contraproduent per a la meva credibilitat posterior).

I tot contemplant l´horitzó vaig veure com des d´allí un parell de núvols de color fangonós s´acostaven cap a la platja on jo hi era. Les formes nuvoloses es retallaven nítidament sota la volta del cel. S´acostaven a gran velocitat i al fer-ho, anaven prenent una aparença antropomòrfica.

L´aparent dubte produït per un virtuosisme del sentit de la visió, quedà esborrat quan es confirmà la presència de dues formes humanes gegantines, posant dempeus i a pocs metres de la riba. Em miraren fixament, o almenys és el que jo creia, atès que si les formes humanes s´havien aturat era perquè m´havien vist a mi, un cos extrany per a ells amb què no hi comptaven a trobar-se. I he dit que creia, perquè aquells éssers no presentaven cap dels òrgans que poblen el cos dels humans. Per entendre´ns eren com dues bosses gegantines de plàstic transparent, qualitat aquesta que feia possible veure el que hi havia a l´interior dels seus “cossos”, constituïts per una heterogènia quantitat de minerals que omplien tots els buits del conjunt delimitat pel teixit-plàstic transparent.

Incrèdul del gir fantàstic que havia pres la realitat tal i com se m´havia mostrat fins aleshores, vaig dirigir-me a ells amb veu tremolosa (i no hi havia per menys, com comprendreu), i sense estar segur que entenguessin les meves paraules vaig pregutar-los-hi:

- Qui sou vosaltres?

Un d´ells emetè un so rocallós (obvi per la seva naturalesa) que semblà sortit per tots els cantons de la seva forma:

- Som els rockers.- em contestà un d´ells com si fos la cosa més normal del món.

- Els què?

- Els rockers, els operaris de la terra encarregats de reposar els rocs que es desprenen de la costa quan hi ha temporal.

- Ah coi!- jo que vaig dir- Ja deia jo que era molt extrany que els rocs mai no es ressentissin de les fuetades que els dóna el mar quan s´encabrita.

- Doncs ja saps la veritat d´allò que abans trobaves extrany.- Contestaren alhora taxativament.



Aleshores em van explicar una mica el seu "modus operandi". Després de violents temporals, que en aquesta època de l´any tant sovintegen, aprofitaven els moments en què no hi havia humans a la vista per reposar mitjançant un procés de regurgitació, els rocs, còdols i canteres que hi faltaven al perímetre coster. Barrejada amb la masa de pedres que vomitaven ja hi havien els sucs i líquids adequats per a què aquests quedessin adherits fermament a les parets rocoses, de manera que tot quedava com abans de la desfeta, com si res hagués passat.

- I em podríeu mostrar com ho feu això? – vaig dir jo allerant la meva curiositat.

- A veure, encara que el nostre aspecte et causi una lògica sorpresa i un cert estupor, no ens tenim per uns pallassos ni fem performances (em sorprengué, francament, que usesin aquesta paraula) que puguin convertir en espectacle feina tan digne i seriosa. Però mira, he de dir que m´has caigut bé noi, i amb tu farem una excepció. Un cop ho hagis vist, nosaltres tornem a xuclar les pedres i llestos.

I tot seguit un d´ells va vomitar unes quantes pedres davant meu que caigueren a l´aigua amb violents xipolleigs que em deixaren ben xop. Mentre ho feia, el soroll insectívor d´una avioneta els va espantar i van fugir cuita corrents prenent la mateixa forma de núvol fangonós amb què havien arribat.

No tingueren temps de xuclar de nou les pedres que havien tret per a la demostració i aquest és el nou paisatge que de tot plegat en quedà. Us prometo que quan jo vaig arribar aquell matí a la cala aquests rocs no hi eren. Dono fe.