Cap de setmana.

Una munió d´ocells de negre plomatge, que de lluny semblaven corbs, es concentraren en un punt de la gespa, uniformement arranjada, per picotejar àvidament la involuntària carnisseria perpetrada pel jardiner. Aquest, aliè al seu crim, guardà els estris i es canvià de roba a la caseta del jardí tot xiulant encara la melodia del cantautor empordanès, que no es podia treure del cap. Després de prémer el codi de seguretat, abandonà la finca dels potentats Senyors de Roncesvalles i Argamasa, que es trobaven de viatge a Salzburg per assistir a la representació de l ´òpera Die Zauberflöte. Tot i la insalvable diferència d´estatus social que els separava, no suposava aquesta cap impediment per a què els Senyors dipositessin en el seu jardiner tota la seva confiança.
De camí cap a l´estació de tren, es trobà amb la sempre eixerida Maria del Carme Pi. La noia, que també gaudia de tota la confiança dels Senyors, era l´encarregada de cuidar la gata Perla en absència d´aquests. Després de canviar una breu i amable salutació, els dos reprengueren el seu camí. Al jardiner, ara que hi pensava, li semblà extrany no haver vist l´animal durant les dues hores que havia durat la seva feina a casa dels Senyors. Recordava que sempre que aquests abandonaven a la "petita" (com li deia la Senyora) per anar a un dels seus habituals viatges que tenien lloc pels cinc continents (i dels que després en parlarien durant les seves obligades reunions socials amb els senyors de Pleistoceno i Urogallo), ho feien sempre amb certa recança. A la "petita" se l´estimaven molt i els sabia greu deixar-la sola.
Immers en aquests pensaments, es dirigí a la biblioteca que es trobava just al costat de l´estació de tren per donar una ullada al que allà hi havia. Agafà en préstec un cd de música clàssica mogut més per la presentació, que mostrava un detall d´un quadre del pintor italià Alberto da Messina,  que pel seu contingut sonor.
Un cop dins el tren, trià un dels seients abatibles i el cansanci començar a apoderar-se d´ell. Pensà que el seu estat no era l´òptim per reprendre la lectura del llibre que portava dins la motxilla i decidí, per no sentir les converses del seu voltant, continuar escoltant la música que brollava del seu Ipod. Mentre amb la mirada absent observava els espais coneguts del vagó, va tornar a copsar la seva atenció aquell anunci que no acabava d´entendre.Va pensar que d´aquest astorament que l´advertisement li havia generat, podria fer-ne una entrada al seu blog, en el qual, no sabia ben bé per què, s´havia proposat escriure durant aquella setmana una entrada diària.
Sortí ràpidament de l´estació i esquivà un cop més, amb un tímid "ho sento", a l´habitual grup de nois i noies, membres d´alguna associació no governamental benintencionada, que amb una carpeta a la mà plena de tríptics li reclamaven si tenia uns minuts per a ells.
Arribà per fi a casa, obrí la porta i a l´instant el cor li féu un salt. Des d´un lloc del pis, que suposava la seva cambra, li arribà una melodia de música clàssica. Tremolosament i sense saber com, les cames el portaren cap allà. Es trobà amb ell mateix, sentat a la seva taula i teclejant al portàtil aquestes mateixes paraules al seu blog. Des de l´equip de música sonava el cd que feia una estona havia agafat en préstec de la biblioteca situada al costat de l´estació de tren. Tots dos, que eren només un, creuaren inquisitivament les seves mirades, que eren només una.
Un ocell negre, que semblava un corb, s´aturà inexplicablement en ple vol i caigué a plom a l´interior del pati d´una fàbrica.