Dimarts.

Ahir em proposava compartir amb vosaltres aquelles coses que m´havien sorprès dins d´un àmbit, podríem dir, cultural. Bé doncs, avui segon dia de l´experiment, he dir que m´he de desviar una mica d´aquest propòsit inicial (ja veurem com acabaré la setmana) per anar a petar una estona a la zona de l´anecdotari personal-social que tan bons moments ens regala.
Situació:
Després de dinar, un company de feina entra a l´oficina i ens comunica que al pati de la fàbrica hi ha un ocell negre, de tamany considerable. El que li fa elevar l´anècdota a la categoria de notícia és que l´ocell és mort. A tots, no sé per què, ens entra una curiositat terrible de veure l´ocell difunt i uns quants companys van a veure´l des de la finestra, tot preguntant-se com és possible que hagi pogut morir un ocell allà mateix i que quin mal rotllo que això dóna; és un senyal? Conjectures no en falten.
Jo em quedo al meu lloc, no per manca de curiositat (que en tinc) sinó mogut per unes ganes de portar la contrària al que tothom fa. No em deixaré arrossegar pel ramat, em dic amb un fals orgull.
Penso que la notícia de l´ocell mort al pati no ha atret l´atenció de la gent (meva inclosa) perquè aquesta sigui important o trascendent, sinò per ser inhabitual i per ser trencadora amb les notícies habituals que la feina diàriament ens porta. Diguem que el succés (si es pot considerar com a tal) es troba deslocalitzat dins del gris context laboral i que si a un fet com aquest se li dóna importància és perquè és una excusa que inconscientment apliquem per destensar una mica les cordes que tant s´arriben a tibar entre les persones quan hi ha la feina de per mig.

Ara arriba "lo" bo:
Són ja dos quarts de sis de la tarda i sóc el primer en plegar veles. Com sempre, passo per davant del despatx de l´encarregat del magatzem on a vegades hi és, a vegades, no. Avui hi era. L´home, des de la seva finestra que dóna al pati, em veu que en comptes de sortir per la porta que dóna al carrer, com lògicament sempre faig, em dirigeixo cap al pati. Cosa extranya per a ell i també, he de confesar ara, per a mi. Al cap d´una estona s´obre la porta d´emergència del pati i hi apareix ell. Sorprés d´aquest canvi d´hàbits meu a l´hora d´abandonar la fàbrica, em pregunta:
- ¿Qué buscas?
Jo, que ja començava a percebre la ridícula situació en què jo m´havia empès inconscientment, responc com un criatura innocent:
- No nada, sólo venía a ver el pájaro muerto.
L´encarregat del magatzem, home ja gran, amb cara d´estar pensant "però a aquest paio que coi li passa?", em respon lacònicament:
- El pájaro muerto ya lo hemos cogido y echado al río.
Per acabar de reblar la situació ridícula, no se m´acut altra cosa que dir-li:
- Ah, pero qué era, ¿un cuervo? (com si a mi de sobte m´hagués agafat un sobtat rampell per
l´ornitologia).
Ell:
- No, era una urraca.
- Ah vale, pues  nada, hasta mañana, eh?
- Hasta mañana.

L´home tanca la porta entra cap dins i jo surto cap a fora. De camí cap al tren he hagut de dissimular el riure més d´una vegada al pensar en l´absurda situació viscuda. Potser també ell ha somrigut al pensar que un "tio" que ja voreja la quarentena s´interessi per veure un simple i trivial ocell mort.De totes maneres, si he contribuït a despertar un somriure, avui ja puc anar a dormir ben tranquil. Riure sempre és saludable.