Zanicci.

Dilluns passat vam convidar a les nostres cases la nova temporada de “El Convidat”. Un programa original, intel•ligent, sensible sense caure en la sensibleria i que ens acosta cada setmana a diferents amfitrions des d´una òptica diferent i òbviament molt més íntima i propera de la que s´acostuma a tenir en una entrevista convencional. És d´agrair poder convidar de nou a casa aquesta sèrie de programes d´una qualitat tan notable, més si provenen d´un mitjà en què últimament no es distingeix gaire d´un abocador de deixalles. L´èxit rau en gran mesura en el propi convidat, Albert Om, que amb gran professionalitat i elegància ha sabut fer de fil conductor endinsant-se al territori privat del visitat per treure-li tota la seva llum per després compartir-la amb l´espectador els dilluns al vespre.

L´ estrena no podia començar millor: amb Quim Monzó, i va estar genial, com sempre i per definició. Avui, que ha fet dia per quedar-se a casa, he tornat a veure el capítol per captar millor detalls que se´m varen escapar en el primer visionat. I n´hi ha una pila que no tenen desperdici. Em quedaria, però, amb un moment, que crec que resumeix perfectament la manera de ser i de veure el món que té l´escriptor. És el moment, que jo anomenaria Jack Daniel´s, quan a la una i deu de la nit de dissabte, tots dos, convidat i amfitrió, estan sentats al sofà destil•lant ja dins del seu sistema sanguini el got de licor "on the rocks" que prèviament han ingerit. Aquest fet, que produeix especialment en l´escriptor un notori efecte de desinhibició i sinceritat (més encara de l´habitual), fa que ens regali un d´aquells moments reservats només per a ments com la d´ell, moments en què els vapors de l´alcohol omplen amb una dosi important d´inspiració i genialitat i que podrien esdevindre matèria argumental d´un dels seus contes:


- Vols que parlem de jugadors de bàsquet que no coneixem? - Pregunta al seu convidat amb veu cansada que amaga guspires d´una fingida sensualitat.

El que vindria a ser, preguntat d´una altra manera: Vols que, ja que has vingut a passar un cap de setmana a casa meva (jo que no he convidat mai a ningú), parlem de qualsevol cosa per no estar callats, perquè estar-ho podria interpretar-se com un clar desinterés meu cap a tu, de manera que la representació teatral que ara es suposa que hem de dur a terme, quedaria una mica desencaixada i qüestionada segons els paràmetres de comportament social (dels quals jo en passo una mica bastant)?

Genial manera de resumir amb aquesta pregunta aquelles situacions en que hom es veu imperativament obligat a treure un tema qualsevol per engegar una conversa, per fer defugir el dimoni sempre incòmode del silenci, aspre i cantellut com cap altre.

Què serà doncs, aquest impuls que sempre ens impel·leix a no estar callats, a parlar de coses banals que només serveixen per omplir els buits de silenci quan ens trobem amb una altra persona?

¿Passar-se vint minuts parlant a l´hora de dinar amb els companys de feina d´un tema tan absurd i inútil com el temps (quin comodí més fabulós!) que ha fet el passat cap de setmana, que si estava núvol a Terrassa i a Pineda de Mar fèia sol, que si de bon matí vaig haver de posar-me la “xaqueteta ....és millor dir això que no badar boca? Xerrar per xerrar, per d´aquesta manera sentir-nos bé amb nosaltres quan estem amb els altres, una clau que ens fa adaptar-nos al grup i aquest, per mitjà de la nostra veu, sàpiga que existim, s´adapti també a nosaltres i ens accepti, encara que sigui pel preu tan baix d´una banal conversa sobre el temps que ha fet o que farà. Pitjor que estar sol i amb silenci és sentir-se sol dins d´un grup si romanem callats, i això és una amarga medicina que un animal social com és l´home, sempre evitarà de prendre.

Per cert, no coneixeu a Zanicci? No?, Sí era aquell jugador de bàsquet dels Bruckets. No sabeu qui són?... Doncs van guanyar molts títols a la dècada dels seixanta i bla, bla, bla…