Murri, àulic, fonoll, ectoplasma.

Si el lector compulsiu no recorda malament -suposant que a hores d´ara encara pugui gaudir d´alguna guspira de memòria- la situació inversemblant en què es troba immers va començar farà cosa d´un parell de setmanes. O potser varen ser tres? En fi, tant se val. La qüestió és que el seu particular miasma va donar els seus primers senyals de vida quan es trobava estirat al llit i al bell mig de la muntanya. D´una muntanya que des de fa gairebé un segle un escriptor alemany (o potser era austríac? o suís?) va qualificar de màgica erigint-la tot emprant-hi uns mil fulls de paper imprès. Quan es trobava en el seu habitual capbussament dins del confortable medi col•loidal de paraules i unitats gramaticals que es combinaven formant llargues cadenes sintagmàtiques sobre el fons blanc del paper, el lector compulsiu va ensopegar amb un d´aquells esculls amb què un voraç i experimentat ser fagocitari de fulls escrits com ell, feia temps que ja tenia més que superats. Era un escull compost de sis o set lletres (no ho recordem exactament) constituït per un nombre similar de vocals i consonants convenientment distribuïdes per formar una paraula perfectament llegible, però que ara ell, des de la seva estupefacció, contemplava nua de significat. Va tornar doncs a llegir de nou la frase en què es trobava la fatídica paraula amb l´esperança que aquest nou impuls li donés prou empenta per superar l´inesperat obstacle, no sense un sentiment d´extranya vergonya acompanyat d´un sobtat escalfament a les galtes produït per un virulent doll de grana saba. El segon intent va ser en va, com ho van ser el tercer i el quart, fins que empès per un neguit general, que es traduïa amb uns sorollosos batecs contra la seva caixa toràcica, es va posar dempeus d´un bot talment com si les molles del somier s´haguessin rebel·lat contra la continuada pressió excercida per la seva esquena.

Es dirigí a la lleixa on, amb mans tremoloses, va passar les pàgines del diccionari cercant, amb un desfici que escapava del seu control, el significat d´aquell maleït mot que tan desgavell i ànsies li provocava . La ràpida lectura del seu significat va actuar amb un efecte gairebé sedant dins seu trasbalsat sistema nerviós. Ara doncs, amb la recent aconseguida calma, sorgien al seu córtex cerebral un regitzell de preguntes, que si bé retòriques, no deixaven de ser formulades en veu alta, com si la resposta pogués aparèixer escrita als escassos espais blancs que permetien unes parets folrades de llibres. Com podia ser que ell es trobés en aquesta situació, i precissament ell que, després d´anys de cercar al diccionari la quantitat ingent de mots que habitaven en aquelles pàgines ja llegides, se´ls havia arribat a aprendre tots de memòria i feia ja temps que cap se li resistia? No donaven testimoni d´aquest fet les tronades cobertes i els fulls esgrogueïts del diccionari que per primera vegada en molt de temps tornava a reposar en la concavitat del seus palmells? No podria ser deguda aquesta pèrdua de facultats a una acumulació contra-natura de lactosa al cos, causada per un transtorn d´origen enzimàtic atesa a l´atemporalitat que es provocava en la continuada ingestió de productes làctics que en un mamífer només s´hauria de produir en els primers mesos de vida? Era aquest el motiu o n´era un altre? I ben mirat, a ell que li importava la resposta de tot això! Si en realitat només havia plantejat les preguntes per demostrar-se a ell mateix que encara era capaç de formular qüestions amb certa entitat lèxica i morfosintàctica! Però ara que ell hi tornava a pensar...Li semblava que en el que tot just acabava de dir, hi havia parts que no havien quedat prou absorbides per la seva matèria gris. Què volien dir exactament els mots “palmell”,“làctic”,“ingestió” i "enzimàtic" que havien estat fonèticament generats per les seves cordes vocals?

Assegut amb les cames creuades sobre un terra de freds rajols, el lector compulsiu recorre amb la vista la miríada de pàgines enquadernades que, col•locades verticalment, confereixen a les llargues lleixes una hipnòtica qualitat policromàtica. Busca aquell llibre de cobertes tronades i pàgines esgrogueïdes que tot just acabava de desar i, al fer-ho, va oblidant el que anava a fer, i mentre oblida es pregunta si tot allò que té davant dels seus ulls i que ara, ni que el matessin, no seria capaç de recordar ben bé com se´n deia, podria ser emprat com a matèria apte per ser introduïda a les vies digestives a través de l´obertura per la qual l´animal incorpora els aliments.